Nadal 2015

Pessebre-capseta del Perú. Càctus i dimoni mexicà

Nadal agredolç aquets darrers anys.

Es noten els que falten: mamà, papà, Marcel....

I en Fer.

I encara molts més: avis i tiets amb qui havíem fet el nadal de petits.

Pel vuit de desembre a casa de l'abuelita, per Nadal a casa de la tieta Nieves, Sant Esteve a casa. Alguna vegada a Torredembarra. La padrineta feia un torró d'ametlles molt bo, cremat per sobre amb la pala. L'abuelita de crocant. Recordo com tirava el sucre fos, de color marró per sobre una placa plena d’ametlles, a la cuina petita on bullien brous.

I ara faltarien els nens que sempre són fora, a Zaragoza, a València....

Jo em reuneixo amb els germans i nebots, la Vera i en Saul. Ahir a la una vaig un moment al paquistanès, obert fins i tot el vint i cinc de desembre: em falta vinagre per fer les cebes caramel·litzades. Bon Nadal! hem diu el noi. Li somric però se’m trenca el cor al veure a un subsaharià que compra dos plàtans i una ampolla d’aigua gran. Segurament és aquest el seu dinar de Nadal.

Records compartits

Remem per un afluent del riu Marañón, tots dos sols, en una piragua, per les aigües negres, no lluny d’Iquitos.

Hem sentit els sons nocturns de la selva, càntics metàl·lics, campanetes d'insectes.

Ens hem aturat en mig de la sabana al Masai Mara, Kenia, al capvespre, hem vist antílops seguint a un lleó, facoquers i hienes, arquitecturals girafes, tots cap a beure aigua, i la lluna baixant.

Hem volat en una petita avioneta al costat del Kilimanjaro.

Hem recorregut Mèxic i hem pujat fins a dalt de l’illa de Taquilé, al Perú. Viatjat en tren per la puna.

Dormit al Nil, a les seves ondulades aigües blaves

Hem vist la marea arribar al galop, a  divuit quilometres per hora, a les aigües de Bretanya.

Hem nedat per sobre, per sota, de les tortugues a prop de Cozumel. Cinc dofins ens han saludat al mar blau-verd al sud de Kenia

Hem anat a les Calanques de Marsella i dormit al vaixell, el Posidonie. Recollit i menjat garotes.

Hem caminat per les idees i pujat fins al més alt. Hem volgut pensar i aprendre.

Mon amour.

L'àvia Pepita

L'avia Pepita amb la Milissa al terrat del darrere. Foto Lluís Vallmitjana

La Rosa Maria, cosina de la meva mare, em va dir aquest estiu quan la vaig anar a veure a Falset amb l'Imma: La padrineta era un tros de pa, però l'avia  Pepita tenia el seu caràcter. 

La padrineta era la meva avia i padrina i l'avia Pepita en realitat era la meva besàvia, la mare del marit de la padrineta, l’avi Ferran Vallmitjana a qui no vaig conèixer.

Així, quan jo era petita, la mare i la vídua de l’avi Ferran convivien a la casa gran, casa que havia comprat el pare de la padrineta, el besavi Eusebi, i on l’avi Ferran havia posat la seva consulta de metge quan es va casar amb la padrineta.

Pepita havia quedat vídua als vint i pocs anys amb dos fills, un d’ells el meu avi Ferran, pare del meu pare. La recordo vestida de negre, guapa, amb unes faccions fines, i el cabell blanc recollit en un petit monyo. Abans jo tenia pentinadora que venia cada dia, deia. S'asseia a la galeria, a la taula camilla. Segons la Rosa Maria, col·locava davant seu un rosari, l’eina per fer les puntes de frivolité i les cartes per fer solitaris. Però no calia que m´ho digués per que la recordo segons les hores del dia fent aquestes tres coses.

Pel que fa al frivolité el feia els matins i en feia molt i tant la Milissa com jo portàvem totes les samarretes i enagos guarnits amb aquestes puntes. No se i també en regalava o en venia, per que la recordo embolicant-les en uns papers de seda de colors que treia de l'armari.

Durant tot l'estiu, al vespre, la Milissa i jo ens asseiem amb ella i retallàvem aquets papers de seda. Primer talls verticals, i després horitzontals; anaven quedant uns quadrets petits: confeti avant la lettre, que el 4 de setembre, dia de Santa Rosalia, deixàvem anar per  sobre de la processó que veiem des del terrat de davant.

A les cinc de la  tarde (o a les sis?) posava ràdio Tarragona i passava el rosari que retransmetien per ràdio. Si ens veia ens feia quedar amb ella fins el darrer ora pro nobis.

Abans de baixar a sopar feia solitaris, i jo la mirava bocabadada. Es fa trampes a ella mateixa, deia l’oncle Ferran, rient.

No sabia jo que molts anys després m’aficionaria també a fer solitaris, i hi jugaria per l’ordinador.

I ara penso en aquestes dues dones, vivint amb una tercera, una mena de minyona, la Josefina, a la casa gran. 

La besàvia que vaig tenir la sort de conèixer, La Pepita Borrull de la que no se, ni ja puc preguntar: quin era el seu segon cognom, qui eren els seus pares, havia tingut germans, com era de jove, com portava els cabells? Si se que era rica i a vegades anava a Barcelona per a assistir al liceu. Va dilapidar molt, diu el meu germà.

Aquest estiu a Torredembarra

Ja ha passat l'estiu, tan ràpid. 

A finals de juliol, un dia que feia mal temps, des de casa de l'Imma vam anar a passejar per les roques, al costat del mar, tocant al Canyadell. Hi queda un bosquet de pins tots torts seguint la direcció del vent dominant: Llevant?

 

Vam tornar al setembre, fins el dia 12. Va ploure i va estar gris i ens vàrem banyar poc. Però la platja estava buida i deliciosa. Veiem les petjades de gavians i de coloms o altres ocells.

L'aigua es conservava càlida i algun dia molt transparent. L'Ada va fer un tauró de sorra. Jo vaig veure una papallona reina (Papilio machaon) volant sobre la vora del mar.

Vàrem passejar, vàrem llegir

I finalment, un dia van venir la Marina i la Clara.

Ningú tenia ganes de tornar a l'escola.

Tailàndia i la retràctil

El meu primer viatge llarg, a un país molt diferent, exòtic, va ser a Tailàndia. Un viatge fabulós. Vaig anar-hi amb la Mª Rosa, en Paco i la meva germana Marian. De fet pensàvem que podríem visitar també Birmània però en aquella època, 1990, no es podia i a més no hauríem tingut temps en quinze dies. 

Vam anar al nord de tot i on s'uneixen Birmània, Tailàndia i Laos. A un restaurant sobre el  riu Mekong, ample, marronós i selvàtic vam sentir una cançó de Bob Dylan.

Vam anar a Chiang Rai, a Chiang Mai i després al sud de tot a les platges de Phuket i a l'illa Ko Phi Phi, quan encara no hi anava ningú.

Durant tot el viatge vam anar trobant una petita planta, una mimosa, que al tocar-la tancava les fulles d'una manera molt ràpida i visible. Li dèiem la retràctil. Fa pocs dies en vaig veure una al Xinès del costat de casa de la Vera i la vaig comprar. Quants records!!!!

Aquest viatge va estar molt bé i vam decidir que l'estiu següent en faríem un altre. Vam a anar a Burkina Faso i aquest segon viatge va canviar la meva vida.

Les torrades d'en Marcel

Montse i Marcel a Chiapas

Un dia a Barcelona en Marcel i jo vam menjar  per esmorzar torrades amb oli i sal. En Marcel va quedar en silenci, com somiant i després em va explicar aquesta història.

Ell de petit vivia a Oran, Algèria, amb els seus pares que eren mestres, laics d'origen jueu i francesos (els seus avant passats es van acollir al decret Cremieux). En Marcel havia nascut a Palikao.

El 30 d' octubre de  1940, el govern de Vichy publica les lleis sobre l'Estatut dels jueus, de caire antisemita. Comencen a aplicar-se tant en França com a Algèria. La llei del 2 de juny de 1941 prohibeix als jueus un gran número de professions. Els seus pares es van quedar sense treball i ell, que tenia cinc o sis anys, sense poder anar a l’escola. Es quedava a casa molt trist ja que no entenia el per què d’aquell canvi de vida. A vegades una veïna espanyola, Madame Guerrero (en francès pronunciat Gueguegó) el convidava a entrar a casa seva i li feia torrades amb oli i sal. Això el reconfortava. Des de llavors, en ocasions, quan està trist, es fa torrades. I sempre recorda aquesta història.

Per sort els jueus d’Àfrica del nord no van patir la Shoa, l’acció genocida dels nazis que va devastar les comunitats jueves d’Europa, i que si que van patir els de França. Però van deixar de ser francesos i van ser separats de la societat francesa d’Algèria fins al final de la guerra.

En Marcel seguia explicant, ara ja una mica en clau d’humor. Els seus pares van quedar sense treball ni recursos. Monsieur Benarroche primer va intentar dedicar-se a l’apicultura, ofici que si que podien fer els jueus, i el primer dia de treball va tornar a casa tot inflat de picades i ja no hi va tornar.

Va provar diversos oficis. Al final el que li va sortir bé va ser la fabricació de caixes, no se si de cartró o fusta per a contenir taronges. Un cop acabades les hostilitats, li anava tan bé que ja no ho va deixar.

Una anys després, tot i que eren pro Algèria lliure, es van retirar a França, a Nice. Llavors en Marcel ja vivia a París on estudiava à l’École Normal Supérieure.

Tornant al final de la segona guerra mundial, la ciutadania francesa va ser retornada als jueus el 20 d’octubre de 1943, bastant després del desembarcament dels aliats.

En Marcel recorda quan els americans van arribar a Oran. Li van donar un xiclet i va ser la primera vegada de la seva vida que en va menjar.

El conte dels nens

Aquest estiu he ensenyat el blog als nens, i l'Ada em diu: hauries d'escriure sobre el conte.

Aquí va: Des de fa molts any els hi explico un conte amb molts personatges.

De fet, primer només n'eren quatre, dos nens i dues nenes. A cada conte passava una aventura i sempre era estiu. Agafaven una barca i anaven a una illa, per exemple.

Però més tard els van posar a un internat i van haver d’aparèixer més nens. I la directora. Es deia Escola de la senyoreta Lilí. Vam començar a dibuixar-los. L’Ada i en Leo eren molt petits dons hi ha un dibuix d’en Leo a la tercera pàgina on es veu que com a màxim tenia tres anys -ja sabia escriure amb lletra majúscula -.

 

Vàrem passar mols dies afegint personatges. Hi havia moltes nenes que es deien Lola i anaven numerades. Lola 1, Lola 2.....Lola 14.

La Blan sempre feia poesies, la Po tenia sempre molta por, la Mel s'enfitava de mel.

Les Loles a les nits es disfressaven de fantasmes i tenien rats penats que les seguien.

De tant en tant jo deia, ara prou, ja en tenim setanta, per exemple. Però van anar passat els dies, els mesos i els anys. I més nens. Alguns els dibuixaven l'Ada i en Leo. Hi va haver unes nenes amb cabell molt llarg que els hi dèiem les rapunseloses -per Rapuntzel que va ser la primera-. Hi va haver un burret i un conill.

Les rapunseloses s’ocupaven molt dels seus cabells amb els que podien embolicar-se i fer una mena de capoll. Eren les més grans.

Finalment vaig haver de dibuixar altres personatges que sortien: la professora de música, la cuinera i el jardiner i xofer. I ja tenim més de cent nens (moltes més nenes que nens). Ui, que veig que n'hi ha dos més!!!! Ja n'hi ha 127!!!

El mar, transparent

Tot el juliol el mar ha estat molt pla i transparent i hem vist peixos de sorra i de roca. Torredembarra, a més a més de la gran platja de sorra i del roquer (desgraciadament ja en part desaparegut amb la construcció d'un port) te tres cordons de roques submergides, les Antines, que a Baix a Mar estan bastant a prop. Allà i al costat de l’escullera hem vist oblades, sargs, salpes, serrans, donzelles, castanyoles, burrets i encara més peixos. Els nens amb ulleres però jo per transparència. Una meravella. També crancs de roca, crancs ermitans, caragolines. I un pop, que desgraciadament va ser pescat devant dels nostres ulls.

Desprès ho identifiquem amb llibres. Aquest any me'ls he descuidat però en Santi ens n'ha deixat. Algues, musclos, lapes.

I una cosa que em penso que només se jo. I no dic el lloc. Però aquí està la foto. Chitons, uns mol·luscs que pertanyen a la Classe dels Poliplacòfors, moltes plaques. Al costat podeu veure una lapa, de la classe dels Gasteròpodes. Una sola petxina.

Una nota retrobada

 Intentant llençar carpetes i papers vaig trobar aquesta nota que ja fa molt anys em varen deixar les meves filles. Les notes ens les deixàvem a terra, just davant de la porta, de manera que al obrir-la no tinguéssim cap més remei que veure-les.

Aquí devien de ser ben petites. Abans els nens anaven sols més aviat que ara. Potser deu i set anys? A part per anar a casa de la meva mare només s’havia de a travessar el carrer. Els hi agradava anar-hi, i a més a més, allà tenien TV en color, que a casa era en blanc i negre.

La Vera i la Circe van aprendre ben aviat a escriure bé el català: anaven a l'escola Isabel de Villena. Com que era privada, en Xavi va voler que el BUP, que era als 14 anys, el fessin a l'Institut Maragall, que en aquella època era molt bo i estava a prop de casa. També de petita hi havia anat jo a fer cinquè i sisè de batxillerat i PREU, en aquets cas per decisió pròpia i amb el beneplàcit dels meus pares. 

M’agradaria haver escrit coses en aquella època, sobre les meves filles que eren un encant. Tinc moltes imatges, de Barcelona i de Torredembarra, però difuses. També hi havia moltes menys fotos. La Vera i la Circe saltant l’una sobre l’altra per torns mentre esperem l’autobús a la Plaça de la Universitat, a Torredembarra a les roques, també a una piscineta de plàstic al jardí que omplíem amb la manguera, anant a diversos llocs sempre amb l’Anna, a Pont de Suert agafant lliris de color lila. Anant al veure la pel·lícula Yol, El Camino.

Sulawesi

Illa de Sulawesi

Des de Bali agafem un avió per anar a Sulawesi. Aquesta illa te una forma molt especial. Nosaltres només volem anar a la zona on hi ha l’ètnia Toraja, és a dir al nord de South Sulawesi. La capital de l’illa és Makassar, abans Uju Pandung, on aterrem, i les capitals de la zona Toraja són Makale i Rantepao on ens dirigim.

Ens hi dirigim en taxi dons la Mª Rosa i en Paco no volen sentir parlar d’anar-hi en autobús. A l’aeroport ja ens espera un toraja molt jove i agradable amb un cotxe amb aire condicionat (tots en tenen, i també els autobusos). Després de deixar la costa comencem a pujar, la zona és molt muntanyosa  i els paisatges magnífics. Només són 320 kilòmetres però triguem vuit hores.

Ens allotgem a Rantepao a l’hotel Pisón. En Paco està molt entusiasmat per anar a veure una cerimònia d'enterrament Toraja i l'amo de l'hotel ens diu que n'hi ha cada dia (no es veritat, seria impossible). Però l'endemà es veu que si, i ens diu que necessitem un xofer i un guia. Jo trobo que no ens cal el guia  però en Paco, no només en vol, sinó que demana que sàpiga espanyol. En criden a un que es diu Martinus i ve de seguida, mentre acabem de sopar. En Paco li diu Martin i la Mª Rosa Martino. En Paco, molt aplicadament ja li fa una sèrie de preguntes. 

El que és molt bonic i original de l'ètnia Toraja són les cases que en els pobles es conserven molt bé. Tenen forma de barca, i estan fetes basicament amb bambú. N'hi ha de més petitetes, són els graners. I encara més petites per portar els morts al cementiri.

Casa toraja guarnida amb banyes de búfal. 

Sortim l'endemà a veure poblets Torajas. Tot és molt verd i els camins una mica fangósos, dons encara que estem a l'equador, disfrutem d'una certa altitud. Hi ha boira, i fins i tot un plugim molt fi i no fa gaire calor. En Martinus parla sense parar i diu que no coneix Espanya, cosa que no m’acabo de creure dons parla molt bé i sap les paraules hórreo i xirimiri entre altres.

Ens porten a un poblet on hi ha un enterrament d'una dona. Quan algú mor, no l'enterren de seguida, dons han d'avisar a tota la parentela, han de fer edificis de bambú i fusta per als convidats, i han de tenir diners per comprar búfals que mataran durant la cerimònia. Segons els diners que tinguin en maten un, dos, o més fins a 15 o 20. Els nostres són mitjans dons en maten cinc. Jo me'n vaig una estona a passejar per no veure-ho. També maten no se quants porcs. Desprès ens donen te i galetes. En teoria ens hauríem de quedar tot el dia allà, dinar búfal o porc... però ja volen marxar a veure més coses, que consisteixen en diversos cementiris. Són parets verticals amb excavacions, com una mena de nínxols pregons on es posen els morts d'una família. Davant es fa com un balconet on es posen figures de fusta vestides amb roba, cada una de les quals representa a un determinat mort. 

L’endemà passegem per Rantepao. Un búfal lligat per una corda que surt d’una argolla que té al nas corre amb uns quants nens que criden i ens saluden alegrement pels carrers. Les peülles del búfal ressonen sobre l’asfalt. Passen motos i cotxes pel costat i nosaltres anem amb una mena de tuck tuck. Un moment alegre. 

Travessant el riu trobem un altre cementiri, entre bambús immensos i molta vegetació. Trobem una escola on canten per la misa de demà, que es festiu.
Passem un altre dia tornant, amb taxi i el mateix noi agradable, i un altre dia a Makassar, ciutat molt gran i poc apta per passejar, doncs hi ha grans avingudes que s’han de travessar amb risc de la vida i ni un sol semàfor. Però desfruitem d’estar a un lloc que és tan poc turístic que els nois i les famílies es volen fer fotos amb nosaltres.

A Sulawesi són musulmans, però no totes les noies van amb mocador ni molt menys, encara que sentim els muecins o altaveus de les mesquites. En canvi al país Toraja són cristians i animistes. No fa molt la religió animista ha estat reconeguda oficialment com una branca de l'hinduisme.

Bali

El 5 de maig me'n vaig a Bali amb la Mª Rosa i en Paco. El viatge es via Doha (Qatar) i aterrem a la capital, Denpasar. Bali és una de les 17.000 illes que formen la República d’Indonèsia que és el lloc del món on hi ha més musulmans. Bali, però és hinduista i això li dona un caràcter molt particular. Estem a prop de l'equador però ja a l'hemisferi sud i no reconeixem el cel estelat. Tampoc reconeixem gaire l'hinduisme que és molt especial, dons a part de Visnu, Brama i Shiva, les seves dones, fills i moltíssimes manifestacions, tenen per tot arreu estàtues del dimonis monstruosos, Butas i Khalas, als que els acostumen a posar unes faldilletes de quadres blancs i negres. Sembla ser també que tot això està barrejat amb creences animistes anteriors al Mahabarata i al Ramayana. 

La vida quotidiana està impregnada de religió, ja que cada dia i per tot arreu trobem ofrenes consistents en unes petites safates fetes de fulles de palmera i plàtan que contenen una mica d’arròs, aliments dolços, trossets de fruita, flors i una barreta d’encens. La majoria estan a terra i són per aplacar als dimonis.

Bali: vegetació esponerosa, amb moltes orquídies i altres flors per tot arreu. Ficus immensos i sagrats. Volcans, mar, platges de sorra negra barrejada amb coralls blancs. Arrossars en terrassa per aprofitar el terreny. A Ubud, un poble molt especial amb molt museus i temples, tot està guarnit amb flors de frangipan. Les estàtues, verdoses d’algues i molses són una meravella.

Petites aventures: al bosc sagrat dels micos, la Mª Rosa xafa la cua d’un d’ells, Macaca fascicularis, que s’enfada molt. A la costa, a l'est de l'illa, sento durant les dues nits un so molt especial. Es d’un gecko, no us el perdeu.

S'ha tancat el cicle

Alguns ous s'han tornat més allargats, diu en Leo, que ha obert una caixa on es van quedar els ous posats per les papallones de la seda la primavera passada. Ui, diu l’Ada n'hi ha un que sembla que es mogui. Ho mirem amb la lupa binocular que te 20 augments: són els cucs! Uns quants han nascut!

Oh, i ara que fem! No tenim morera. La Nerea, diu en Leo l’altre dia va dir que havia vist una floristeria que en venia

Trucades: la mare de la Blanca ens dóna el telèfon de la mare de la Nerea, i al mateix temps ens diu que al Seminari, per la banda del carrer Consell de Cent i ha una morera a la que s’arriba des del carrer.

Finalment, i ja que la Nerea diu que no ho sap, optem per anar al Seminari. I efectivament, trobem una morera, quina sort.

Al tornar a casa col·loquem un parell de fulles a la caixa i una estona després ja mengen.  

S’ha complert tot el cicle, estem contents.

Visita al Museu Egipci de Barcelona

Els nens amb posata egipcis

Diumenge passat vaig anar amb els nens al Museu Egipci de Barcelona, on jo no havia estat mai, tot i que, va ser organitzat per aquest museu que vàrem fer aquell viatge tan bonic a Alexandria i El Caire, amb la Mercè P., en Ricard, la Lynn, la Carme Ch. i altres (poques) persones.

A en Leo una de les coses que li agradaria més del mon es visitar Egipte, des d’Abu Simbel a Alexandria. Aquets dies ha fet un dibuix del Nil a una llibreta gran, tota una pàgina en vertical,  i també ha posat noms amb jeroglífics egipcis. Te un punt de llibre que va voler l’Ada (que li deixa), de papir, en el que és veu cada lletra i la seva corresponent en jeroglífic (no se fins a quin punt es veritat).  

El museu està força bé, però els nens ja sabien moltes coses: que eren i per a que servien els vasos canopis, encara que no coneixien el nom, qui era Tutankamon, com eren els enterraments  i fins i tot la  Pedra Rosetta.

Com és que sabeu tantes coses? Van dir que ho llegeixen a Reporter.

Vam anar amb l’ascensor fins al terrat, totalment buit, on s’estava de primera.

A la sortida vam comprar una polsereta amb l’escarabat sagrat i el ja mencionat punt de llibre. 

Ara els nens llegeixen molt, sobre tot al vespre, al llit, i necessiten punts de llibre!!!!

Eclipsi de sol del 20 de març 2015

               

El 20 de març de 2015 va haver-hi un eclipsi de sol.

Uns dies abans ja en vaig parlar amb els nens i els hi vaig portar les dues ulleres per veure’l que tenia

Unes me les van donar la vegada del eclipsi total que vaig veure a Líbia. Era l'any 2006, també el mes de març, i vaig anar-hi amb en Jean Marc, la Roselyne i la Mercè P. Va ser un viatge preciós. Irrepetible per com va canviar la situació política després de la guerra que va seguir a la falsa “primavera” i la mort de Gadafi.

Les altres crec que me les va donar en Marcel, l'any que estàvem a Còrcega, i des d’allí es veia un eclipsi parcial però bastant gran. Crec que era l’any 2.000.

Els nens estaven encantats amb les ulleres fins que va resultar que només n’hi havia quatre per tota l'escola. En Leo va quedar estabornit.

El 20 de març va ser un dia bastant núvol, però van poder veure l’eclipsi en algun moment d’aclariment. L’Ada va compartir les ulleres amb nens de la seva classe. I en Leo finalment va poder veure el moment més àlgid de l’esdeveniment. Com que molts nens no estaven interessats ni tan sols les va haver de compartir

finalment, tornada

La tornada de nit va ser pesada però menys del que esperava. Amb ajuda d'una pastilla, vaig dormir bastant. Primer molta estona a l'aeroport. Diverses cues i controls. Jo duia la motxilla, el bidó i la bossa per a en Pepe Navarro. Al darrer control em van prendre el bidó. Desprès vam estar llegint i al final, pugem a l'avió. Jo ja intento dormir i no sopo ni res. Aterrem a Niamey i després a Casablanca. I ràpid cap a Barcelona. Les maletes arriben. I ja estic a casa, diumenge 14, amb tota la tarda per seguir dormint.

Ocean

Jo estic a casa però el meu cap no aterra i totes les imatges i sensacions, les converses, passen una vegada i altra durant dies. Però això em dona força. 

Enyoro a en Toni i a la Trini. I em quedo amb l'escola de Bako, tots aquells nens. Em quedo amb la nit calorosa a Kera. Amb el nen de Bondokui que xuclava l'aigua d'una bossa. Amb els nens de Dedougou, molt alegres, tots vestits amb la roba del onze de desembre. Amb la festa d'en Kevin i tota la gent que va venir. I sobre tot, em quedo amb l'Ocean, la seva neboda, vestida de princesa, menjant arròs, menjant pollastre, donant arròs a un nen encara més petit que ella, emprovant-se un altre vestit que lluirà el dia de Nadal. Ocean, els nens, el futur.

Dissabte 13 de desembre

Quasi a les nou del matí sortim a esmorzar al Centre Culturel Français, que està al costat del nostre hotel. S'hi està molt bé, però sembla que no hi ha el cambrer. De fet no hi ha ningú. Un noiets ens diuen que obrirà a les nou i ens esperem, però res. Hi ha un gran fromager. Després ens diuen que avui obrirà a les deu, ja que ahir van anar a dormir molt tard per causa del concert. El que si que està obert és el centre d'exposicions i entrem: hi ha peces modernes inspirades en antigues, des de cistells a joies.

Taula i fromager a l'esquerra

Agafem un taxi que per mil Francs CFA -un euro i mig-, ens porta a tots tres a Royal Air Marroc per confirmar els bitllets. Però no ens volen assignar els seients i ens diuen que hem d'estar a l'aeroport a les 10...L'avió surt a la una o a les dues de la nit....

Just creuant el carrer hi ha una pastisseria superluxe, encara que a preus bastant europeus. Café exprés i de tot.

Caminem cap a la llibreria Mercure on compro un llibre per la Mª Rosa.

I tornem a l'hotel. Ales 13 ens vindrà a recollir en Kevin per anar a dinar a casa seva. Però abans passa en Koala amb la seva dona i nens per que els hi fem fotos per l'Agnés que fa molt  de temps que no els veu.

Ens venen a recollir per anar a casa de Kevin i Marian, Allà hi ha un munt de gent. Celebrem les condecoracions d'Aigua per al Sahel i d’Àfrica Song Taaba. Hi ha familiars d'en Kevin i de la Mariam, amics i, molt emocionant, caps de village que han vingut des de poblats remots per donar-nos les gràcies. Enri Naré em saluda i ens regala un cobrellit. Tot el pati està ple de cadires i ben aviat ja estan plenes. Nens de totes les edats circulen d'un costat a l'altre. 

Hi ha parlaments. Parla el germà d'en Kevin, parla una personalitat, parlo jo, parla l'Anna, que porta la condecoració i que es posa a plorar, parla un cap de village... i després ens porten cerveses, fantes, i de tot...amanida que mengem, pollastre, plàtan fregit, arnós, mongetes

Un xef de village es vol fer una foto amb nosaltres

La germana de la Mariam reparteix plats

Ha estat una festa molt bonica. Emocionant. 

La resta de la tarda fem les maletes. M'han portat cacauets (Fatto), crema de Karité per l'Agnès i altres coses. Les maletes estan farcides a rebentar. Al darrer moment arriba una bossa de plàstic amb roba per a en Pepe Navarro, que hauré de portar a la ma. I el bidó.

Divendre 12 de desembre

A les set del matí estem ja a punt de sortida esperant als de l’associació APS-Association pour la Paix et la Solidarité-, però no arriben fins les vuit. Retard!! Mentre tant la Trini i jo mengem croissants al bar del RAN.

Sortim en un sol cotxe: en Kevin i la Mariam al davant, l'Anna Garcia, en Toni i jo al darrere i la Trini encara més al darrere a una mena de banc de ferro i amb perill de donar-se cops al cap al mínim sotrac. 

Anem cap el Nord est, per una carretera, travessem el pantà de Ziga i desprès ja ens fiquem per camins i caminets. La Trini passa al nostre costat, i ja anem quatre molt comprimits. Passem per l'école sous paillotte que ja havíem vist i per davant del forage sense bomba -però han fet un invent per treuen aigua, encara que difícil- que també. Hem de posar la bomba.

Desprès de botar com una pilota durant bastants kilòmetres arribem a Tansiega i visitem 
l' infermeria, que te sales de cures i sala d'espera (aquí seiem uns moments a l'ombra), la casa del infermer, la latrina...Tot això s'ha fet gràcies a l'associació de l’Anna Garcia.

Seguidament anem sota un arbre on ens esperen: hi ha cadires col·locades i ja hi ha alguns homes asseguts. Desprès en van arribant més així com dones i nens – tot i que a aquesta hora haurien de ser a l’escola, això vol dir que no hi van-. Anem en cotxe a veure l’escola,que ja coneixíem, encara que està al mateix poble. Hi ha tres mestres nous i ens fan visitar classe per classe. No hi tants nens com a Bako ni és tan emotiu.

A la zona de Kerà em vaig adonar que hi havia edificis fets amb rajoles, i per aqui també, però en realitat no són rajoles sino paral·lepípedes tallats a la roca ferruginosa i enganxats amb ciment. Li pregunto a en Keivin que com es diu la roca. Aquí els hi diuen grosses pierres, pedres grosses, em contesta.

Anem a visitar el forage que hem construït a Tibin.Tte un candau per que encara no es pot fer servir, s’ha d’acabar de consolidar el ciment de la base, que quasi ja ho està. Treuen el candau i em refreco una mica. Seguim cap a Saabin i allà passa el mateix i el ciment està encara molt més fresc.

A la reunió del centre mèdic ens han donat dues gallines, a Tibin dues més i a Saabin, una. Totes cinc van a la part de darrere del cotxe. Com que la Trini s’havia deixat el meu mapa allà una d’elles es fa caca a sobre. Mmmm, adéu mapa.

Tornem per Zinniaré i a Loumbila _on varem anar a veure el Museu de l’Aigua- que ja està al costat de Ouaga, però parem a dinar. Un lloc preciós, portat per monges, on fan un pa boníssim, la porta emmarcada amb buguenvíl·lies:

Mengem uns pollastres boníssims.

La Trini te mal de cap i en Toni i jo anem a sopar al Centre Cultural Francès, però justament avui no hi ha sopar sinó un concert, de blancs, i molts africans elegants i exquisits, dels que no acostumem a veure, estan entre el public, escoltant. Sentim una cançó i anem a les Noces de Canaan. Res de memorable.

viatge a Burkina, onze de desembre, la Festa Nacional

Ens aixequem aviadet i jo esmorzo Nescafé, llet condensada de tub i galetes.

Abans de marxar pengem una petita estelada que han portat els meus amics. Estarem per la independència o no, però allà queda molt bé. Mentres tant arriba la dona que portava la veu (poc) cantant ahir al vespre. Porta un aparell trencat que serveix per mesurar la temperatura al fer el sabó. Els hi havia donat algú i allà no se'n troben. En prenem nota.

Ja estem al cotxe i ens porten una gallina de part de Marcel Bonzi. És fabulós. Ha estat com funcionari internacional a molts països del món, però a Burkina fa de burkinabès. Anem a portar el pollastre a casa dels parents d'en Tizà que són els que ens han estat fent dinar i sopar. Això segur que ho sabia en Bonzi.

I cap a Dedougou, que ens ve de passada per anar a Ouaga sense tornar a Bobo i precisament allà, aquest any celebren la cavalcada de la Festa Nacional que commemora la independència. Hi haurà el president.

A l'arribar el primer que fem és anar a esmorzar -jo reesmorzo-, pa amb truita i Nescafé amb llet condensada. Hi ha molta gent amb vestits -dones- i camises-homes- fetes amb el pagne on hi diu: "onze de desembre de 2014". Quan hi ha algun esdeveniment a Burkina estampen roba commemorativa. Pot ser per exemple si ve el papa o alguna altre personalitat, també cada any pel dia de la dona, a vegades consignes, com ara cuinar amb foyers millorats per consumir menys llenya

....

Veiem passar un estol de nens d'una escola tots vestits amb aquesta roba. Estan senzillament moníssims.

Veiem la desfilada: homes a cavall amb jaquetes vermelles, homes peul a cavall, cotxes de bombers, policies, homes i dones, fent equilibris sobre motos (la gent aplaudeix), carros de combat, tancs, cotxes amb productes locals....
I seguim el viatge. Parem a comprar un bidò groc, que portarè a Barcelona per a la nova exposició de fotos i parem a Koudougou, al Somketa II per a dinar. Mengem pollastre (dolent, encara que sembli mentida) i patates fregides (bones).

Empenyem el cotxe i desprès encara una vegada més entrant a Ouaga. A aquest cotxe la família d’en Tizà li diu la voiture de Montse. Diu en Tizà que li canviarà el motor. El farà durar, n'estic convençuda, no hi ha altre remei.

Per fi arribem al Ran Hotel Somketa on ens donen les mateixes habitacions que teníem abans. Per fi podré descansar, penso...Però no.

Arriba l'Hubert a fer demandes i quedo mig marejada.

Desprès en Tizà que encara no ha marxat s’asseu amb mi per acabar de parlar de les dones de Bondokui i de Kera. Ja li pago doncs l'endemà torna a Bobo, a casa seva.

Finalment anem a sopar a Le Verdoyant, a tocar de la Place des Nations. Està pleníssim i molt animat