Darreres Nadales

                                                    Foto 2009, Leo amb tres anys
Aquest any, en Leo, és el darrer que canta Nadales amb els seus companys de classe. I que va a l'escola Sant Josep Oriol.

El recordo el primer any, quan en tenia tres, amb una barretina i una armilla, vestit de pastoret.

El veig cantant amb totes les seves amigues, la Marta Copons, la Nerea, la Sayoa....que han sigut novies i cangurs successivament, avui tots molt elegantets. Em casaré amb ell, va dir als quatre o cinc anys la Sayoa, mirant desafiadorament a la Circe. Però com, ja no ets la novia d’en Leo? preguntava un pel disgustat l’avi de la Nerea. No, ara seré la cangur. Com han passat els anys volant!

I altres nenes i nens, que hem anat coneixent al llarg d’aquets anys, així com als seus pares, mares, avis i avies. Aviat adéu.

També l’Ada i les amigues, antigues alumnes, arriben per sentir les Nadales i després se’n van a donar una volta totes contentes i soles, que ja són grans.

I ja la gent va desfilant. Alguns dels actuals pastorets de tres anys, cansats, al coll dels seus pares.

S'acaba 2017

Aquest any 2017 està resultant horrorós, diu la Vera

Primer el càncer, desprès l'atac terrorista de les Rambles, el terratrèmol a Mèxic.....

Si, un any horrorós.

La foto és de l'any 1971. La Vera va néixer a finals d'abril. Aquí estic a la platja amb dues germanes, Milissa i Marian. És setembre, la Vera te cinc mesos. 

Somriures de l'estiu

Molts dies sense escriure.

El càncer. Pensava que a la meva família no n'hi havia. Clar, si, la Vera de petita, als set anys, astrocitoma 2 al sostre del quart ventricle.

Però després, ni la mamà ni el papà, ni els avis. Tot i que la neva mare deia que la meva avia Conxa potser s´havia mort d’un càncer. Li feien molt mals els ossos però no anava al metge. Tampoc abans es feien proves.

I des de finals de juny, un altra cop. Vera.

Em passo tot l’estiu pràcticament a Barcelona. Quatre dies a la Torre el juliol i tres el setembre.

El mòbil fa la pel·lícula: somriures, però no se com posar-la: nens, Vera
Una vela blanca al mar

Desprès ja la tardor.

Anem a Torredembarra 2

Dijous 20.- S'aixeca un dia núvol i fa molt mala mar. Els nens van anar a dormir tard i en Leo es lleva cap a les nou i mitja. Jo vaig sola al poble a comprar carn.

Desprès anem a la platja. Fa molt vent i no s'hi està bé però a l'aigua els nens s'ho passen bomba. Són prudents i es queden on trenquen les onades, que travessen per sobre o per sota. El corrent els porta cap al port.
Després piscina. Tret del primer dia que vam estar sols sempre hi ha algú més.

Dinem les costelletes i mitjanes delicioses que he comprat.

Decideixen deixar la TV per desprès de sopar: l’Ada pinta i en Leo retalla i enganxa.

I més piscina.

Sortida de l'Ada amb una amigueta pel passeig, per davant de casa. Desprès venen a buscar a en Leo per que els hi faci fotos. Compren creps.

Sopem ja tard i la Violeta els ve a recollir per anar al minigolf. I desprès encara volen veure la TV!!!

Divendres 21.- Tot va tard. Al poble a comprar un banyador nou per l'Ada, a la platja, a la piscina. Dinar més costelletes i mitjanes. 

En Leo entra totes les cadires de la terrassa...tornem a Barcelona.

 Potser tornarem la setmana que ve!!! Però no, no hem tornat.

Anem a Torredembarra

Dimarts 18 de juliol anem a Torredembarra. Al matí he anat a l'Hospital de Bellvitge amb la Vera i ara hem d'esperar el resultat.

Me’n vaig a casa dels nens amb metro, compro per dinar, dinem, anem a casa a recollir les meves coses...i al tren.

Per poc el perdem ja que ens fiquem a la Farmàcia de l'Estació de Sants per comprar un esprai protector del sol, i la noia vol que em faci sòcia. S'ha d'omplir un paper...Ai... Hi ha una cua petita pels bitllets, per sort.

Només arribar vaig a comprar i els nens a la piscina. Ara ja es poden quedar estonetes sols. Jo també hi vaig desprès.

Un cop han sopat van als llits elàstics i jo m’ho miro des de la terrassa. L’Ada fa moltes tombarelles seguides.

Dimecres 19.- Sortim bastant aviat cap a la platja. Anem a la part del port per que l'Ada ha quedat amb una amiga de l'escola. L'aigua es transparent, encara que no plana del tot. Però suficient per acostar-me a les pedres de l’escullera que amb el temps s'han recobert d'algues i fauna de les roques, d’on trenquen les onades. Veig un burret molt petit i després un parell de salpes. No hi ha ni un musclo, la gent deu haver arrassat amb ells. Està pleníssim de balanus, i hi ha molt pocs barretets, a les zones més amagades.

Arriben petits escamots de nens amb cubells i celebrets, acompanyats per mares o pares i es dediquen a agafar tot el que poden. Ja ho tornen a tirar a l’aigua? Li pregunto a una mare. Es claaaaar, em contesta. Desprès ho veig, els tiren quan l’aigua del cubell s’ha reescalfat, a llocs on ves a saber si sobreviuran o no. Concretament la senyora portava una gambeta transparent mig marejada.

Després de la platja anem a la piscina. L’Ada es tira amb gran perfecció i en Leo neda meravellosament. És s una delícia mirar-los.

A la tarda hi tornem i també ve la Lan. Després a casa la Lan parla amb mi com una noieta gran. Més llits elàstics amb Lan i la Marian vigila.
Quan anem a sopar, l'Ada em pregunta: podem sopar una mica més tard? Veig que en porta alguna de cap. 

Em porten un te i galetes anb llet condensada per que m'entretingui. Ells traginen a la cuina i a un moment donat -d'això me n'assabento més tard, l'Ada envia a en Leo a comprar mantega.
Sopem i a les postres apareix un pastís de xocolata boníssim. Quina sorpresa.
Penso en la Vera i m'adormo.

Curs 2016-2017

 S'ha acabat el curs 2016-2007

Escric mentre encara puc i esperant la proba de dimarts de la Vera.

I el juliol passa ràpid i calorós i encara no he anat amb els nens a Torredembarra.

Per l'Ada va ser un canvi fabulós: de cop es va fer gran

Va canviar d'escola, li van comprar un ordinador i un mòbil. Va començar a anar sola per Barcelona. Es va convertir en un petit cérvol, responsable, elegant i fabulós. Ara porta una ronyonera, que es penja al coll. Deliciosa Ada.

En Leo va seguir a la seva escola, per primera vegada sense la companyia amable a vegades, o manaire i renyadora altres, de l’Ada.

Ell també es va fent gran, perquè va avançat. Però sense mòbil, ni ordinador, ni caminant sol pel carrer. Fins i tot a vegades el va a recollir l’Ada!

I les amigues: la Marina és va fer operar el maluc i la Mª Rosa es va trencar el peu.

I la Vera.

Anem a la Universitat, jornada per a nens

Vull  portar als nens, un divendres, a una festa de la Universitat de Barcelona on hi ha paradetes diverses on ensenyar ciència a nens

Ui, no puc, diu l'Ada. Vindran unes amigues a casa a fer un treball.

Total que hi vaig amb en Leo, a la sortida de l’escola. Primer parem al Starbucks  de la Plaça Universitat i en Leo pren un batut de xocolata i una pasta. M’agrada sortir sola amb un dels nens, rarament en tinc l’ocasió. I corrents cap a la Universitat. 

Entrem i veiem uns globus immensos. Ens diuen que al final ens en podran donar, de fet queda poc més de mitja hora. Anem cap al jardí i ens aturem a una paradeta d’Astronomia. Que és una constel·lació? ens pregunten. En Leo ho contesta molt bé. Ens posem a fer la constel·lació d'Orió amb un cartró gruixut, fils de mides diferents i boletes blaves blanques i taronges. El color és la temperatura de l’estel. Contràriament al que seria intuïtiu, els blaus són els més calents. Una vegada fet, veiem la disposició a l’espai d’allò que al cel sembla pla. Recordo quan vaig veure aquesta constel·lació amb telescopi al desert de Líbia, amb la Mercè P. I en Jean Marc i R. I els amics francesos, entre el quals Hubert Reeves.

Anem al pati de lletres i ens entretenim mirant amb lupa binocular i microscopi. El meu pare, li dic a en Leo, el teu besavi, és el que va fer instal·lar el primer microscopi electrònic a la Universitat, i segon de Barcelona (el primer a l’Institut Antituberculós). Oh, diu en Leo, així el teu pare va fer una cosa per la humanitat! Si, li dic tota contenta, ell feia classes aquí, el seu laboratori estava a la torre de Ciències.

Encara veiem dues coses més i despres en Leo se’n va tot content amb dos -un per l’Ada- immensos globus blaus inflats amb heli. Hem d’anar caminant, no podem pujar a l'autobús ni al metro i ell fins i tot ha de pujar per les escales: els globus no entren per la porta de l’ascensor!

Semblava un Àngel

En Marcel va morir un mes d'abril. Va morir de cop i volta. Sembla que tenia el saler a la ma. Del cor potser. Jo estava a Barcelona i el dia d’abans el vaig trucar tard...no hi era i em va estranyar molt. Al matí hi vaig tornar i ja es va posar la Muriel. No li hagués agradat a ell que la seva belle fille, a qui trobava tontaina, corrès per allà.

La Circe em va acompanyar a Marsella. Vaig dormir una vegada més al nostre llit -i era com si encara hi fos, la seva presència envaïa tota la casa- la mamie al seu i la Circe al dels nens. 

Al dia següent van arribar la Milissa, la Mª Rosa i l’Hortènsia. També en Rafa. des de Brussel·les. I en Jean Cea, el seu millor amic. I en Jean Marc i la Roselyne. 

Només recordo detalls. Un sopar amb els de Barcelona al Il Canaletto. La mamie dient Mon fils que tu est froid!!! La cerimònia dels adéus, l’enterrament. En Marcel no volia ser cremat, massa jueus s'havien convertit en fum, deia. Partir en fumée. Caminant per la terra marronosa, amb la Circe, en Jean Marc i la Roselyne, roses vermelles a les mans.

Dias desprès l’Hortènsia va dir: Circe estava todo el rato a tu lado, pendiente de todo, realmente parecía tu ángel.

Això ho he anat recordant a vegades, i ara és l'ocasió. Li he fet unes ales de plata, una de filigrana i l'altra de combó. Aniran al darrera, a l’esquena, amb un vestit escotat.

Què diria en Marcel, ara, veient-me treballar la plata...Estaria content.

Passa el temps, arriba abril

Mai havia passat tant de temps sense escriure. Després d'anar a París va acabar de passar el gener i ràpidament el febrer i el març. Febrer, recordant en Fer, sis anys ja, i na Caterina que fa encara més temps que va morir. 

Finals de febrer i en Leo es disfressa de cavaller de la cort de Mª Antonieta, amb la mateixa disfressa de l'any passat, que era de mosqueter, però amb una perruca blanca en comptes del barret. Març vola i arriba la primavera. I ara ja comença abril. Aquets mesos he tingut un humor tristoi, encara que no sempre. He comprat molts llibres i n’he llegit alguns. Ara  de cop me n’adono que els plàtans ja tenen fulles, els arbres de Judea ja han florit i que el temps se s’escapa i s'escola i no el puc retenir.

Avui dia dos d’abril. Estic ja des de fa nou dies a casa de la Circe que és de viatge i jo cuido dels nens. Ahir, veient que estava acabant el llibre que llegia vaig sortir cap a una llibreria que hi ha a prop, que per cert, m’encanta,  especialitzada en cine i còmics, i vaig comprar un llibre de Ian McEwan, i també, que ja tenia, Incerta Glòria de Joan Sales, la nova edició. Fa pocs dies havia rellegit la tercera part d’aquets llibre que s’havia editat ja fa molt temps en dos volums. El cas és que com que no trobo el primer i el volia rellegir ja, em compro la nova edició. I llegint.

El començament ve a to amb abril i amb la fragilitat del moment: 

O, how this spring of love resembleth/ The uncertain glory of an April day,/ Which now shows all the beauty of the sun,/ And by and by a cloud takes all away!/

Oh, com s’assembla aquesta amor naixent/A la incerta glòria d’un dia d’abril/Que ara mostra tota la bellesa del sol/I de tant en tant un núvol ho cobreix tot.

Shakespeare, Els dos cavallers de Verona.

París 2017: París des de la Fundació Vuitton

Barri de La Dèfense des de la Fundació Vuitton

 Dia 3, dimarts.- Esmorzem a un bar a prop de l'hotel. Demano un caputxino i em porten una tassa immensa de cafè amb llet. És dégueulasse.

Anem a la Fundació Cartier a veure l’exposició que es diu La Gran Desfilada dels animals. De gran no en te res, al moment la tenim vista. Hi ha mestres amb nens petits i l’ambient és simpàtic. L’edifici i el jardí (encara que molt invernal), ens agraden.

Dinem amb la Salima allà a prop, molt bé, un menú. És pot demanar postres o bé Café Gourmand. El demano i és una monada: al costat del cafè un petit platet de crème brulé, un petit vaset de panna cota i una mini Tatin. Es deliciós.

Despres d’anar a l’Orangerie, a veure pintura americana dels anys 30 sense èxit, ja que tanca els dimarts, decidim anar al Quai Branly a veure The color line: Les artistes africains-américains et la ségrégation. Està molt bé, però tot és molt petit i s’ha de llegir molt. De tota manera aquest museu sempre m’agrada. S’ha fet fosc i el jardí està preciós,  il·luminat amb unes barres verticals blaves, verdes i blanques. Anem a la botiga i al bar.

Sopar a prop del hotel. N’hi ha cinc o sis, un d’ells amb especialitats normandes, però l’Hortènsia comença a dir que ella no pot menjar res (pel gluten), cosa que no és veritat, però com que jo no tinc gana, acabem prenent una copa.

Dia 4, dimecres.- M’aixeco més o menys aviat i vaig a casa d’en Jean Marc a deixar un llibre de Les veus de l’Aigua. Després decidim anar a la Fundació Vuitton. Ja tenim el bitllets però són per les quatre de la tarda i serà molt just, després ja marxem a Barcelona. Dit i fet. Està al bois de Boulogne, però també hi ha uns mini bus Vuitton que et recullen a prop de l’Etoile i et porten fins allà. Farem això. Llavors ja comencem a trobar cues per tot arreu. La del mini bus, la de l’entrada... A l’entrada n’hi ha diverses, segons tinguis la reserva per internet o no, i segons l’hora de la reserva. Ens posem a la de les 12.30 i quan ens toca no ens deixen entrar, doncs la nostre hora és a les quatre. Ens envien a la part del darrere, on li expliquem el nostre cas a una noia més important. Ens han avançat l’hora de sortida de l'avió, li diem (mentida). Ella ens deixa entrar junt amb un handicapée al que acompanyen i entren amb ell, vuit o nou persones.

 L’exposició, La colection Chtchoukine, és excelsa i l’edifici també. Molts dels quadres ja els hem vist fa molts anys a l’Ermitatge de San Petersburg, o al Tretiakov o al Pushkin de Moscou, però ja fa molt temps i ens encanten. Despres anem a la llibreria i pugem al terrat de l’edifici on hi ha unes vistes sensacionals. 

Dinem a prop del metro de tornada: també tenen cafè gourmand!

I tornar: hotel, metro, RER, aeroport, policia, sala d’espera, avio, taxi, casa.

El millor és l’avió. El porten tot dones! La comandant i totes elles ens saluden a la sortida.

El dia següent veig els Reis des de casa de la Circe

París 2017: el cel blanc de París

Arribem a París el dia u de gener al mig dia. 

Agafen el RER i pel camí veiem molta neu i el cel molt blanc. Sembla una foto en blanc i negre.

El cel blanc de París a l'hivern, em va dir en Pere Suau. El veurem pràcticament tots els dies.

Arribem a l'hotel Gustave. Està molt ben situat, metro Dupleix, a prop de la Torre Eiffel i el Sena, quai Brandly.

Mengem alguna cosa i anem al grand Palais, on fan l’exposició de pintura Mexicana. Per obres al metro, aquest no para a l'estació desitjada i hem de caminar un bon tros per entre mercats nadalencs, amb olor de menjar i anuncis de vin chaud (Mmmm, que bo, amb clau, i records d'en Marcel a Chamonix).

L'exposició, molt bona. Els muralistes: Orozco, Diego Ribera i Siqueiros, però també Frida Khalo i altres pintors i pintores. Ens encanta. Veig la famosa pintura Las dos Fridas. També Diego Ribera i els seus lliris.

Tornem a l'hotel i sopem al barri. L'Hortènsia un steak tartare molt bo, però jo no ho encerto tant.

El dia 2, dilluns, hem de canviar d'hotel per una equivocació meva. Ara anem al metro Goncourt, a una parada de Republique, hotel The elements. Esta quasi tan bé com l'altre i la meitad de preu, però no podem deixar les maletes fins les tres. Arriba la Salima i quedem per dinar juntes l'endemà.

Anem a Saint Germain. Visitem l’Abadia de Saint Germain-des-près. Estem en un triangle molt literari: Café de Flore, Les Deux Magots i la braserie Lipp, on entrem i demanem ostres amb vi blanc.

Més tard la H vol anar a la llibreria de les dones. Hi anem però està tancada per revisió anual. Llavors jo proposo anar a la Shakespeare and Company, deliciosa, on compro un llibre de Roa Dahl per als nens, que ja comencen l’anglès.

Veiem també l’església de Saint Severin, amb les columnes precioses que semblen palmeres. I la rue Galande on jo anava amb en Marcel, al petit estudi pintat de blau. 

Tornem a l'hotel i més tard anem cap a la place d'Italie, on hi ha el barri oriental de París. Tailandesos, xinesos, vietnamites...Excel·lent el Lao-Thai, 128 rue Tolbiac, metro Tolbiac.Continua