Any de la Vera

Tot l'any passat, des del juny de 2017, fins al juny següent va ser dedicat a la Vera. Era el principal. En tot l'estiu, dos o tres dies amb els nens a Torredembarra, i desprès a la casa de Martí i Julià amb molta angoixa. Més tard a l’ICO, amb l'ajuda de la Meritxell i sempre amb en Saul. Després a casa, primer amb el “corsé” i un pegat de morfina. I poc a poc la medicaciò experimental fa el seu efecte.

Era una noia feliç amb la seva vida, però de cop i volta li va fer mal la cama i resulta que era un càncer que no és véia, que li va fer malbé els ossos, que va haver de fer radio i portar dos mesos una cotilla esperant que els ossos es refessin, i després encara es va haver de començar de veritat a lluitar i la seva vida amb la que estava contenta ara canvia radicalment.

Però un any més tard, setembre del 2017 ja treballa. Està, estem, contents, però amb la guàrdia alta. Com diu la Laia: endavant i de cara

El meu pare

Vaig anar a veure al meu pare, devia ser desembre de 2005 o gener de 2006. Vaig portar un mapa de Burkina per mirar-me'l.

Si no estiguessis tan ficada amb això d’Àfrica, em va dir, hauries pogut fer moltes més coses de Biologia. 

Però en veritat ja n'havia fet també bastantes. Amb en Joan Senent vaig editar la primera traducció al català de l’Origen de les espècies. Havia escrit uns llibres de text per professors, a la Mc Graw Hill, i havia muntat la Secció d'Ensenyament a la Societat Catalana de Biologia, en la que encara segueixo.

Però ni tan sols li havia dit. En això jo era com ell, no ens agrada presumir del que fem, al contrari d’altra gent.

A mida que passa el temps admiro més al meu pare. Sempre que el vaig necessitar va estar al meu costat, junt amb la meva mare. De petita recordo bromes, recordo anar a banyar-me amb ell a les roques i recollir tot d’espècimens. Moltes coses. D’adolescent, de gran...

I quan al 1999 va morir ella, va saber viure tot sol d’una manera admirable.

Poc després d'aquesta visita va morir.

Fabulosos pares, en els que segueixo pensant.

Casal

Capibara del bosc amazònic, un gran rosegador

Arriba l'estiu.

Els nens van a casals. Després l'Ada a colònies, amb totes les seves amigues i jo sóc el casal d'en Leo

Anem al Caixa fòrum, exposició sobre l'Egipte dels faraons.

Anem a Cosmocaixa. L'exposició sobre robots encara no ha començat. Est just la inauguració però aconseguim entrar. Hi ha uns robots que es diuen Ada i....Charlie.

Veiem l'exposició ràpidament mentre els convidats van entrant. Una senyora comença a fer un parlament i marxem. Li diem al guarda de l'entrada que volem anar al lavabo. Pero si tienen uno dentro, para ustedes solos, ens diu...Tornem i ens posem a un extrem del semicercle del grup que escolta el parlament. Quan acaba ens diu que ara visitarem l'exposició en companya dels robots Ada i Charlie...I ens senyala a nosaltres que causalment ens hem posat davant dels robots.

Un home molt entusiasta comença l’explicació Un quart d’hora després seguim davant del primer robot, fet per Leonardo da Vinci, amb l’home entusiasta.

Marxem sense donar cap explicació al guarda de la porta.

Consells

Circe, Leo i Ada, de visita a casa de la Vera i en Saul

_Has de caminar, em diu en Leo sortint de l’escola.

Ja podria anar sol però la Circe no ho vol fins que tingui dotze anys i comenci l’ESO. Així dimarts i dimecres el vaig a  recollir. Dimecres m’ho alterno amb en David, el pare de la Mònica Màrquez.

_Agafem l’autobús per una parada, li dic jo.

_No, no, has de caminar, va bé per a la salut.

L’Ada ve a dinar dimecres i dijous, i un dimarts altern amb en Leo i la Milissa.

_Mira que m’he comprat, li dic un dia. És una caixa amb un motoret per joieria: per perforar, polir....

_Oh, diu l’Ada. Cada cosa que entra a aquesta casa, n’ha se sortir una altra; tens massa llibres, massa objectes...

Es queda una estona reflexionat i diu:

_No, no, per cada cosa que entra n’han de sortir dues, sinó no farem res.

M’encanta que els nens m’aconsellin, que grans i preciosos que es fan.

New york, Torredembarra

Per setmana santa, sortint el dijous abans del diumenge de rams, la Circe amb els nens, l’Ignasi i la Paula van anar a New York. En Leo estava entusiasmat. Abans, van fer un puzle 3D dels principals gratacels de la ciutat. Allà van caminar per tot Manhattan i van pujar a un helicòpter, com si fos un remot regal d’en Fer als nens. L’Ada estava contenta d’haver anat al costat del pilot. Va posar el vídeo a Instagram.

Quan van tornar, encara vam tenir temps d’anar un parell de dies a Torredembarra. Allà un dia va ploure, l’altre va fer molt vent, però vent de terra i el mar estava preciós, i pràcticament no vam sortir de casa. Però va estar bé. I vam veure l’arc de Sant Martí.

Abans, dimarts, jo hi havia anat a passar el dia amb la Vera. La platja estava totalment buida, i anar a baix a mar, per la platja, a dinar va ser bonic. Musclos i arròs caldos, a l’Ham, una delícia.

Viure al dia

Vera amb el collaret Moebius

Viure al dia.

Intentar que el dia sigui tranquil i feliç.

Ha fet uns dies de fred a finals de febrer. Fins i tot ha nevat encara que no ha quallat a Barcelona.

Em transformo en un os i em passo dos o tres matins en el meu cau, el llit, dormint tota abrigada i calenteta.

Una nova vida. Visites agradables a la Vera

Alegria dels nens