Montserrat

El mes de juny, entre sant Joan i Sant Pere anàvem uns quants dies a Montserrat. Això ho vam fer dos o tres anys. Hi anàvem les dos famílies, nosaltres i la germana de la meva mare amb marit i fills, els nostres cosins: en Titos i en Illo. Cada família s'allotjava en una cel.la, uns pisos molt senzills i austers que ens encantaven.

Allà fèiem moltes excursions, acompanyats d’un o d’altre i fins i tot sols, ja que en aquella època la llibertat per als nens era infinitament superior a la d'ara. Sols. Jo era la gran, seguida de germans i cosins: en Titos, la Milissa, l’Illo i en Santi, tots separats només per un any. L’Imma era massa petita.

Anàvem al Degotalls, un passeig fins una una font, amb la mamà i la Maria, a la Cova jo crec que sols, a l'Hermita no se amb qui, a sentir la Salve cantada per l'escolania amb en tio Antonio. L’església resplendia de llums i espelmes enceses. Nosaltres sentíem l'olor de la cera i n'agafàvem retalls amb els que després fèiem petites escultures. Hi havia una gran solemnitat.

La Milissa i jo passàvem estones a la botiga de records, pensant en què ens compraríem al final de l’estada. Jo recordo que em vaig comprar un llibre dels animals de Montserrat. La simpàtica noia que estava darrera el taulell, ens la vam trobar després de dependenta a una granja del carrer de Mallorca cantonada amb Villarroel. Temps verdaderament feliços.

Banys de mar

                             

Platja de Torredembarra, anys 1950. Foto Ferran Vallmitjana

Als quatre o cinc anys l’oncle Ferran em va portar al Palau de la Música. Recordo que vam aplaudir rabiosament. Ell estava estudiant i vivia a una pensió encara que venia a dinar cada dia. Però estàvem parlant que ja havia nascut en Santi, amb el que em porto quatre anys i mig.

Els nens jugàvem a una habitació de la casa on després precisament va dormir ell. Entre la mamà i la Maria havien pintat uns dibuixets a les parets: un tren, una nina, una pilota....

Als estius anàvem a la Torre. Cada dia anàvem a la platja.

Llavors s'hi anava vestit i a la sorra hi havien unes casetes de fusta per canviar-se, i posar-se el banyador. Cada família tenia la seva i en total n'hi havia cinc o sis. Nosaltres no en teníem per que fèiem servir la dels pins, una gran pineda que havia adquirit el meu avi (de fet l'havia canviat per un altre terreny, de cultiu, i tothom li deia que estava boig, i que què n'havia de fer d'una pineda al costat del mar). Doncs, bé, als pins hi teníem la nostra caseta que era de rajola i ciment i que servia per guardar una taula, cadires i vaixella per quan volíem quedar-nos a dinar allà.

Llavors a la platja hi havia també toldos, per estar a l’ombra mentre no et banyaves. I no et deixaven banyar fins passada una hora o dos, quan havies fet la digestió de l’esmorzar!!! El mar, una delícia.

La tornada de la platja era així: la meva mare amb el cotxet d’en Santi, banyadors i tovalloles, la Milissa i jo cansades, una a cada costat d’ella i el papà tot fresc, amb els seu banyador a la ma. Sort que al arribar a casa ja estava fet el dinar. A vegades a la taula teníem son i poca gana i la padrineta deia: “els banys de mar debiliten”.

Recordo un dinar als pins. Érem més gent, potser la Rosa Maria, cosina de la meva mare, la Pilar, cosina del meu pare, la padrineta, l’oncle  Ferran al qui dèiem onclu Fernandu...De primer sempre hi havia amanida de patates que portàvem ja bullides de casa i allà s’havien de pelar i amanir. Penjaven un columpio de fusta per als nens. Va ser la primera vegada que vaig veure, per que algú ho va fer notar i li va dir que descanses, que la meva mare estava embarassada. Poc desprès, un 13 de setembre, va néixer l’Imma a ua clínica de Tarragona.

Ja som tres

Al nen se li va posar de nom Santiago, com el germà petit de la meva mare, però li dèiem Santi, tret del papà que li deia Jaumet.

Recordo haver-lo tingut al coll de molt petitó.

En Santi menjava poc i creixia esprimatxat. Durant una època només volia menjar ous ferrats i pastanagues tallades a rodanxes i fregides. Els meus pares tenien por de que es posés malalt. Fins i tot la meva mare se'n va anar amb ell, quinze dies a un hotel de Sant Miquel del Fai, per que prengués aires bons i es refès. 

Jo als cinc anys em trobava molt gran, ja que tenia al darrere dos cosins i dos germans. 

Estava pensant amb això i altres coses estirada a una hamaca a l'escola - quan era primavera i feia sol, després de dinar fèiem la migdiada a les hamaques al jardí-, i amb una ma que tocava a terra vaig trobar un vidre petit de color blau. me'l vaig posar a la boca i sense voler me'l vaig empassar. Vaig pensar que em moriria però no ho vaig dir a ningú.

Pel que fa a en Santi, als set anys es va posar a menjar i fins i tot durant una època va estar massa gras!

setmana Santa 2020

Setmana Santa de 2020. Ja fa un més que estic confinada a casa.

El coronavirus ha arribat com un malson, com una pel·lícula de ciència ficció o de terror. Encara que ja hi havia hagut algun avis, com ara el SARS l’any 2002 a 32 països i el MERS al 2012 a 27 països, ningú s'ho esperava. Va començar a Wuhan, a la Xina, i tot i així, al començament, ningú pensava que arribaria aquí.

Però arriba i no s’està preparat. No hi ha ni test, ni mascaretes, pocs respiradors a les UCI i pocs llits en general.

Primer es suprimeixen els actes massius, com el Mobyle. Encara podem anar a la manifestació feminista però ja desprès es decreta la pandèmia i l’estat d’alarma. Ens hem de confinar a casa.

L’Ada, que és un encant, per que no m'avorreixi m’envia per whats App:

“Llista de coses que pots fer

-buscar receptes que ens puguin agradar

-practicar aquelles receptes

-algun exercici físic

-documentals per you tube

-fer un text o carta a cada persona de la família

-reduir aquelles columnes de llibres

-pintar, fer retrats, copiar alguna foto

-fer un llibre amb tota la teva vida, des de que eres petita fins ara i totes les coses que t’han passat i vulguis recordar sempre”

I per això aquets dies estic escrivint tant

Neix en Santi i més coses

Vi.la Florida, antiga Escuela de Puericultura

Crec que això d'Igualada només va durar un any. 

Després a la meva mare ja li va tocar Barcelona.

Vam marxar de casa dels meus avis materns, a qui anomenàvem abuelitos, i ens vam instal·lar al carrer de Rosselló, on ara viu l’Imma. 
El mes de març Va neixer en Santi, ja a una clínica.

A mi em van posar a una escola de la que recordo moltes coses. Hi vaig anar dels tres o quatre anys fins als set. Es deia Escuela de Puericultura. Era una escola només per fills o nets de metge. Com que l’avi Ferran ho era, em van matricular allà. 

L'escola, però molt separadament, tenia un apartat de classes d’infermeria, que no vam arribar mai a veure.

Es podia entrar per Muntaner o per un carrer més petit, al costat o al darrere. Hi anàvem amb tramvia i ens acompanyava la Maria de Caspe.

Hi havia un jardí gran amb una caseta, dins de la qual podíem jugar, un bosquet de pins i un petit estany. Anàvem nens i nenes junts i ens quedàvem a dinar. Recordo les dues professores: senyoreta Carme i senyoreta Rosa

A tot això, no se en quin ordre, però havia  nascut en Santi i havia vingut la Maria de Caspe, una minyona molt jove que vàrem tenir molt anys i que ens estimava molt i nosaltres a ella. Va marxar per casar-se i alguna vegada la vam anar a veure a Suchs, el poblet de Lleida on es va instal·lar amb el seu marit en Boro. I cada any ens trucava pels sants dels meus pares i nosaltres a ella fins que va morir. 

Pel que fa a l’escola, encara existeix i ara és un Centre Cívic que es diu Vil·la Florida.

Continuo, tercer capítol

.Carrer Major. Les tres portes del mig son les de casa
Més endavant aquest carrer es va asfaltar, respectant les aceres

Foto feta per Ferran Vallmitjana

Després que la Milissa va néixer, a la meva mare li va tocar anar de mestra a Igualada. Crec que havia fet unes oposicions. Encara que moltes dones del seu ambient no treballaven, ella si que volia fer-ho.

Se'n va anar amb la Milissa, que mamava, i una minyoneta. He vist fotos a algun dels del àlbums familiars, de la Milissa petitona amb un mapa al darrere. La noia la devia portar a l'escola de tant en tan. Ella tornava els dissabtes a Barcelona o el meu pare anava a Igualada.

Jo em vaig quedar amb el meu pare i els avis. I de tant en tant amb la padrineta a Torredembarra. Una vegada, es veu que va venir la meva mare a veurem a la Torre. Jo estava sopant i la padrineta molt contenta em va dir:

-Mira, mira qui ha vingut a veure’t, qui és?

I jo vaig dir

-Una senyora!

Ves a saber si no la recordava o la volia fastiguejar!!!! Clar això m’ho han explicat

El que si crec que recordo és la cremada que em van fer al pit esquerre, que m’ha durat tota la vida. Resulta que estava refredada i tenia molta tos, i entre totes -avia Pepita, padrineta, Josefina i potser encara algú més, van decidir posar-me un cataplasma ben calentet. No és que fos calentó, és que cremava molt. Jo cridava i ho recordo.

Quan van venir els meus pares sembla ser que ell es va enfadar molt i va fer uns crits terribles. La meva mare tenia por que més endavant no em creixés el pit.

Però si que em va créixer i mai he tingut cap complex.

   Torredembarra vista des de Manet. Foto de Ferran Vallmitjana