Demà vaig al metge

A casa de la Circe, l'Ada em fa una foto

Demà vaig al metge, quins nervis! Potser ja em treuen el guix.  Els primers dies em va semblar que el meu esquelet s'havia tornat de vidre. Tenia por de trencar-me qualsevol altre os. I em va caure a sobre de l’altre peu un paquet de salmó congelat de set quilos, tallat en quatre lloms. Per sort no va ser res.

Desprès també els primers (o eren els segons?) dies, vaig ser increïblement feliç, no se per que. Potser els osteòcits es van posar a fabricar endorfines alhora que feien os? Potser era l'heparina que m'injectava? Les pastilles antiinflamatòries, Celebrex, 200 mg? Em despertava amb una dolçor que durava tot el dia. Ara ja estic més normal i com que ja no prenc heparina, ni res, o els osteòcits treballen poc o jo què se, aquest efecte ha passat.

La meva mare és va trencar el braç, ja de gran i més tard la Circe, molt jove, és va trencar (luxar em precisa ella) també el braç quan vivia a Amsterdam; sense voler va posar la roda de la bicicleta a la via del tramvia i va caure malament sobre un costat. Per ajudar a la meva mare, va aparèixer la Marina, a la que ella mateixa havia fet els papers per que vingués del Perú a demanda de la seva germana Isabel. Ella encara ve a casa dos dies a la setmana. L’any anterior a la seva arribada la meva mare va dir a la Isabel : Oye, es tu hermana? No tiene el mismo apellido que tu. I la Isabel va contestar: Ay señora, si usted supiera, allà es todo muy distinto.

Van passant els dies

Van passant els dies i ja estic molt acostumada a portar el guix a la cama. Per casa camino perfectament, sense crosses, recolzant el taló de la cama enguixada. Per sortir, agafo una crossa, encara que només he de travessar el carrer per agafar un taxi. Però per anar a joieria, que és a prop, m'acompanya la Salima portant la cadira de rodes que he llogat. La Salima a més a més, molts dies em duu menjar: verdures al vapor (n'ha traginat una maleta plena, d'Argèlia), sopa de verdures, cuscús, arròs integral i el darrer dia una sopa molt bona amb api i coriandre fresc. La Milissa també m'ha portat mandonguilles amb sèpia, i conill, tots dos plats fets per la Conxi, que substitueix a la Pepita, la qual però ha fet uns deliciosos pestiños. En realitat, però, tret dels primers dies, puc fer el dinar perfectament jo sola. 

La Vera i l'Imma em van a comprar i també un parell de vegades en Paulí m'ha anat a la farmàcia.

Quan vaig amb la cadira de rodes segueixo pensant amb la meva àvia i padrina, Antònia Rovira, la padrineta. Quan es va fer gran i ja vivia amb nosaltres a Barcelona, sempre s’exclamava que la carn dels braços li penjava, tan macos que els havia tingut, i tan grassa i bé que estava abans. En canvi l’àvia Llorens, Conxa, la mare de la meva mare es queixava més de les arrugues de la cara. Havia sigut molt guapa. Un dia es mirava al mirall i va dir ves, com ens hem de tornar, tota disgustada. Totes dues tenien raó.

Finestrals de la cuina un dia de pluja

No recordo gaires detalls de la padrineta amb cadira de rodes, jo ja estava casada i no vivia a casa. La recodo a l’estiu, a Torredembarra, sentada al costat de la taula camilla de la galeria, a la que molt anys abans s’asseia l’àvia Pepita, mentre ella feinejava per la cuina o sortia cap a l’hort, o a veure amigues. Ara, una dona del poble, la Maria, l’ajudava a vestir-se i després ajudava a la cuina i li portava el dinar i el sopar a la galeria. Aquesta Maria deia que la Vera, que tenia dos anyets i era molt rossseta, i anava a munt i a vall per l’escala de la cuina, semblava un pollet.

L'avia i la besàvia

Avia Pepita, oncle Ferran, Milissa i devant jo

Jo de molt petita, a Torredembarra, no m’adormia sinó venia la meva avia a cantar-me Vora voreta la mar, hi ha una donzella, hi ha una donzella, que brodava un mocador que és per la reina, que és per la reina. Ella havia de pujar mentre tots els altres estaven al pis de baix intentant començar a sopar. I la cançó era molt llarga.

Al matí feia l’esmorzar pel meu oncle, el qual un cop llevat o bé s’estava a una habitació que tenia a les golfes, plena de revistes i de ràdios construïdes per ell mateix , o be esperava tocant el piano peces que composava. L’esmorzar era un truita amb pa amb tomàquet, però primer s’havia d’encendre la cuina que anava amb carbó. S’anava ventant amb una pala de palla i sortien espurnes que jo anomenava dimoniets. I alguns dies extraordinaris, si ja s'havia anat a la peixateria, eren musclos a la brasa en comptes de truita.

Però a vegades en comptes d'estar a la cuina veient tots aquets preparatius, la Milissa i jo preferíem  estar amb la besàvia, mirar com es pentinava i feia una sèrie de rituals, cada dia els mateixos.

No se per què, els hi devia agradar, les tres dones que vivien tot l’any a la casa, padrineta, avia Pepita i Josefina, tenien un corralet a la zona de la figuera i una gàbia amb conills. A vegades baixàvem a veure si les gallines avien posat ous. Estaven calentons. Un estiu la conilla va tenir fillets, i la Milissa va posar el dit dins de la gàbia i va rebre una forta mossegada.

També m’agradava veure bullir la llet, que es comprava fresca, acabada de munyir a la vaqueria i es feia bullir tres cops. Era una mena de pasteurització. De més gran ja ho feia jo, però moltes vegades em distreia i la meitat de la llet sobreeixia

_ Ha sobreeixit, ha sobreeixit, deia la padrineta, has d’anar amb compte.

Allà, al cap del dia passaven un munt de dones. A part de la Josefina que es quedava a dormir, venia la Petra a ajudar a la cuina i a fer alguna cosa. La Matilde, un o dos cops a la setmana venia a rentar. Jo baixava al safareig, al seu costat i veia com posava azulete i  com picava furiosament la roba amb la pala de rentar...Era xerrameca i m’explicava coses. La seva nit de noces.

I a part havia la Maria de Caspe, la que venia amb nosaltres des de Barcelona. I hi havia la meva marona.

Vaig al Janboree amb la cama enguixada

9 minuts 51 segons

Ahir vaig anar al Jamboree a veure Nakany Kanté, africana de Guinea Conakry que viu a Barcelona. I....

1. Tot i que havia estat al Jamboree fa un parell d’anys, quan en Lluís Avendaño tocava al piano melodies clàsico-flamenques, ara em venen al cap records antics, de jazz i jo amb en Xavi als dinou o vint anys, fumant sense parar, jo i tothom.

2. Nakany Kanté em recorda altres concerts, la majoria sentits a Burkina. El millor sense dubtes a Ouaga, just abans d’agafar l’avió de tornada, amb la Circe, la Cristina, la Bruna i en Tico. Extraordinari. El més emotiu, el de Bamako, pel Fòrum Descentralitzat, enfilades a dalt de la furgoneta d’en Tiza, Mª Rosa, MIlissa, Hortènsia i les Franquet, tot ple de gent, homes, dones, nens. Una nit molt dolça i alegre. Màgica.
3. Estic asseguda a un tamboret de la barra, estranyament molt còmoda amb la meva cama enguixada. M’agrada molt estar aquí i sentir aquesta veu increïblement bonica, veient gent de tota mena i per un moment em sento feliç (la felicitat és estar a un tamboret de barra del Jamboree, amb la cama enguixada, sentint música, rodejada de les meves amigues?)

4. Quan vaig anar al metge el 2 de gener, desprès de 10 dies de portar la cama embenada va dir que s’havia d’enguixar (per que havíem esperat tant?). Li vaig preguntar si m’havia d’injectar heparina. Ah, si, és veritat, va dir ell. I em va donar una dosi que em sembla molt alta. Vaig estar dos dies a casa de la Circe fins que el guix es va assecar i desprès a casa. Així, cama enguixada i pesada, però ho prefereixo. He rebaixat la dosi d’heparina desprès de consultar a un altre metge.

Recordant la meva àvia

 La padrineta als 51 anys, la meva mare i jo. Al darrere assegut a la bassa de l'hort l'oncle Ferran als 15 anys. Dreta al darrere la dona que cuidava l’hort, amb el seu marit, la Teresa. I un nen no identificat

Aquets dies he pensat molt amb la meva avia paterna, l'avia Antònia, a qui dèiem la padrineta. Quan ja era gran li van haver de tallar una cama, des de el genoll. Era alguna cosa de la circulació que no anava bé . Tenia sempre els llavis d’un color lila.

La meva avia, que es deia Antònia, havia nascut l'any 1898 a Barcelona. El seu pare, l’Eusebi Rovira, besavi meu, tenia una sastreria de molt renom a les Rambles que es deia Sastreria Las Cuatro Estaciones. També tenia una casa amb set balcons a les Rambles. Als quaranta anys ho va vendre tot i es va retirar a Torredembarra, on va comprar la casa familiar nostra, no se si a una parenta. La meva avia era molt jove. Havia estudiat francès i piano. I naturalment coses de la casa. Als 20 anys es va casar amb el meu avi Ferran Vallmitjana que era el jove metge del poble, i quan en tenia 21 va néixer el meu pare. Va tenir un segon fill...15anys més tard, que es portava amb mi també 15 anys.

Passada la guerra va quedar viuda, els meus pares es van casar i van anar a viure a Barcelona on ja havien estudiat. Es va quedar a la casa gran amb la seva sogra, la nostre besàvia a qui dèiem avia Pepita i una minyona, la Josefina que era força gran i com de la família. La padrineta més tard va venir a viure amb nosaltres a Barcelona.

La Vera va conèixer a la padrineta. Als dos anys jugava amb ella al burro a una habitació que li dèiem la galeria, amb moltes finestres i molt de sol. Estava a una cadira de rodes.  Va passar-hi un o dos anys, fins que va morir als, 78 anys.

Hi penso molt aquets dies, devia de ser molt dur per ella el passar a dependre de l’ajut d’altres. Era molt dolça, amable i feinera.