Waxtaan

Diumenge darrer de març. Vaig amb la Circe i l’Hortènsia al Mercat de les Flors a veure l’espectacle que porta l’Agnès Blot a Barcelona, Waxtaan. Ella ens avisa i a sobre ens fa el 50%: gràcies Agnès.
Es tracta de dansa africana, basada en la dansa tradicional de Malí, Burkina Faso, Costa d’Ivori, Benín, Senegal i altres països. La companyia es diu Jant-Bi i és senegalesa i la coreògrafa es diu Germaine Acogny. La música, pura percussió fabulosa està feta per músics de l’École des sables.
L’espectacle de Waxtaan, tot i passat per Béjart, tot i la vestimenta amb vestit i corbata, que els hi va molt bé, és a més d’un espectacle de dansa contemporània, un espectacle tremendament africà i per això el so furiós de la percussió, i els salts i ritme increïbles ens transporten a la nit africana.

La Circe i jo no tenim necessitat ni de mirar-nos per retrobar-nos al darrer dia del darrer viatge a Burkina, a Ouagadougou, poques hores abans d’agafar l’avió, al Maquis Zaca veient el festival de música i dansa que per pur atzar tenia lloc aquell vespre. Allà percussió i balafò omplien la nit de ritme mentre sortien ballarins i ballarines, tant del grup que actuava com del públic, a mostrar el seu virtuosisme. Virtuosisme fet d’elegància, elasticitat, rapidesa de moviment, salts extraordinaris, ritme. I cor.
Allà estàvem la Circe i jo, amb la Cristina, la Bruna i en Tico.

Arbre de l’amor o de Judea i altres. La primavera

Ja fa dies que està florit, carregat i esponerós. És l’arbre de l’amor o de Judea, Cercis siliquatrum. Les flors surten abans que les fulles i en surten moltes. Les fulles, que ja comencen a aparèixer són arrodonides, una mica en forma de cor, i llavors les flors aniran caient. Més cap a l’estiu hi sortiran els fruits, unes petites llegums no comestibles.
Ja es nota en els arbres la primavera més que no pas en el temps encara fred.
També comencen a sortir les fulles dels plàtans, més o menys segons els carrers (quantitat de sol, llum?)
Recordo els dos arbres del pati del Marcel: un nesprer i un albercoquer dit també arbre d’Alexis: de petit, l’Alexis havia plantat el pinyol i bastant ràpidament es va formar un arbre. Un estiu van sortir flors però no fruits, i al següent ja van sortit albercocs: boníssims. Ensucrats i amb molt aroma. El juliol que en Marcel va estar malalt va venir la seva mare i com que n’hi havia tants en va fer confitura.
El nespres també eren bons. El juny ja es podien menjar.
Ja no se si existeixen aquests arbres ni la vigne vierge que s'enfilava per la casa i ara tot això es temps passat.
Dilluns vaig anar a recollir a en Leo a la guarderia. Li vaig dir: mira, Leo, ja surten les fulles del arbres. Ell em va mirar molt somrient i va dir: és la primavera

Caro diario, illes Eolies

A vegades quan truco a casa de la Circe em sembla estar dins de la pel·lícula Caro Diario de Nanni Moretti. Un dels episodis tracta de les illes Eolies, on cada illa es caracteritza per alguna cosa. A una d’elles, Salina, cada vegada que truques per telèfon s’hi posen nens que comencen: què fa el pollet? I has de dir piu, piu; què fa el gosset? I dius guau, guau. I mai pots parlar amb els pares.
Doncs jo truco a la Circe i s’hi posa en Leo i diu: Hola Nil, sóc el Maisy, per exemple. I diu: avui vindràs?. Ell te dos anyets. Desprès diu: et passo a l’Ada. I l’Ada diu: vindràs avui? Et passo a en Leo. En Leo diu: hola furgoneta. Jo dic: passa’m a la mamá. I desprès hi ha una bona estona en que no es posa ningú i més tard s’hi posa l’Ada. L’Ada diu: pel meu aniversari em compraràs els fills de la Wendi? De fet vol dir els germanets. Ella te quatre anys i aquest conte quasi no el sap. I diu: et passo a en Leo.
Caro diario!!!
Fins i tot quan vaig anar a Burkina Faso amb la Circe i ella trucava, es trobava com a Caro diario, però amb trucada internacional.
Vaig estar a les illes Eolies l’agost de 2002 amb la Montse Ponsà i L’Hortènsia. Lípari, Salina, Panarea, Vulcano, Stromboli, Alicudi, Filicudi... Aigues transparents, còdols de basalt i de pedra tosca, brogit del Stromboli cada vint minuts, anar en vaixell d’una illa a l’altre: una delícia.

Madeinusa

Veig la pel·lícula Madeinusa a la TV2. Ja la havia vist al cine fa un parell d’anys i m’havia agradat molt. Passa a un petit poble de la zona dels Andes al Perú. Claudia Llosa, la directora, diu: “Al unir costumbres falsas con otras que no lo son, la barrera entre lo real y la ficción se difumina, y el espectador se pregunta qué es realidad y qué no lo es". Es cert, en una primera mirada, més que preguntar que és i no real, sembla que tot sigui cert. I si així fos, la pel·lícula estaria molt bé i molt ben construïda.
Ara en aquesta revisió se’m fa més evident la part falsa, la inventada, i per dir-ho d’alguna manera aquesta part perd la seva innocència. Els camperols no només son pobres, malfiats i retardats sinó que tenen creences bàrbares i una mica subnormals.
Així que em quedo pensativa, amb la idea que el que potser queda en la memòria és, a part dels drames personals dels diversos protagonistes, aquesta falsa etnografia creadora d’estereotips nefastos. Això no impideix que la película segueixi estan molt ben construida.
Però...