montseval

viernes, 22 de mayo de 2020

Les vacunes

                                                           
Imma i Marian, segurament al Turó Park 

De petits només ens posaven la vacuna de la verola i de la diftèria, no n'hi havia més. La de la verola feia una petita ferida i quedava una marca ja per sempre. La posaven al l’avantbraç. Més tard, a la Vera ii a la Circe ja els hi van posar al culet, per que no es veiés. I a l'Ada i en Leo no se'ls i ha posat: és la primera malaltia _matava a molta gent_ que ha desaparegut degut a una vacunació massiva a tot el mon. Es va suprimir l’any 1980.
Es tota una història la de com es va portar la vacuna a Amèrica, l’any 1803. Com que les temperatures eren massa altes per a la supervivència del virus de la vacuna, es van portar nens d’un orfenat als que s’anava successivament vacunant. Es van dir Els nens vacunífers. L’expedició la dirigia Balmis, un metge espanyol. Podeu llegir la història clicant aquí
Bé, nosaltres,al no estar vacunats anàvem passant una sèrie de malalties, algunes molt empipadores. El xarampió, la tos ferina, les paperes... Com que eren malalties que s’encomanaven molt, la Milissa i jo les teníem juntes, al mateix temps. Així recordo que per la tos ferina, molts dies ens portaven al Tibidabo... No a les atraccions, però si a respirar un aire més net. 
Cap a l'any 1958 o 59 ens van portar a tots a una farmàcia d'un amic del papà i ens van posar la vacuna de la poliomielitis, terrible malaltia que deixava molt nens paralítics. Era la primera vacuna, la Salk, que es posava per via parenteral. Desprès al 1963 va aparèixer la Sabin, la que es fa servir avui dia, que es pren per via oral.
A la Vera i a la Circe ja els hi van posar moltes vacunes. La Vera, però va tenir el xarampió. Quan li anaven a posar precisament aquesta la vacuna, tenia un gran constipat i el metge va dir que esperaríem que li passés. Però no era un constipat sinó el xarampió que comença d'una manera semblant. No se per que sempre m'ha sabut molt greu.





miércoles, 13 de mayo de 2020

Ja som cinc

Habitació ondormia la padrineta i on després van dormir els meus pares. Al fons l'alcoba. 
Pintura a l'oli de l'Imma

Quasi dos anys després de que naixés l'Imma, va arribar la Marian, també a l'estiu, un dos d'agost. 
Li van posar Antònia, com la padrineta. A la padrineta li deien Antonieta però a la petitona no se perquè, se li va dir Antoñita o Toñita. Molts anys després ella se'l va canviar i des de llavors li diem Marian.
Quan va néixer jo ja tenia 11 anys i la Milissa nou i jugàvem juntes. 
En general els nens jugàvem a la galeria, una habitació amb molta llum. Hi havia una taula camilla on s’instal·lava l'àvia Pepita, amb el frivolité, el rosari i una baralla de cartes per fer solitaris. No se si era a les cinc, sis o set de la tarda, era mot perillós passar per allà, ja que ella escoltava el rosari que es transmetia per radio Tarragona, i si ens agafava ens feia quedar a resar, tot un rosari amb lletanies i tot.
A les tardes ens instal·làvem al terrat de davant que era més fresc. La mamà i la padrineta s’asseien a fer labor i nosaltres llegíem o jugàvem.
També ens agradava molt pujar a les golfes i remenar coses. Vam trobar un baul, amb vestits, barrets, una mena de can-can de corda per que les faldilles quedessin ben estarrufades i un uniforme d'oficial de la guerra de Cuba, que anys després va servir de disfressa a en Xavi.
Als onze anys recordo que vam netejat una part de les golfes i vam fer una mena de club. Vaig tenir l’idea de que féssim una revista, junt també amb la Montse Pagès, una amiga que vivia al mateix carrer. Crec que la vaig acabar fent quasi tota jo sola. Hi havia articles i historietes. Només va sortir el número ú.
Quant l’Imma tenia tres o quatre anys,  va tenir un atac d’apendicitis i se li va perforar. La van portar a Tarragona, va estar molt greu. Jo ja l’anava a veure tota sola, amb l’autocar de les tres de la tarda i li explicava contes i l’entretenia. la mamà es passava tot el dia amb ella.

Dibuix del tercer pis i les golfes, de l'Imma

La porta de dalt de tot que no està senyalada donava a un espai molt gran, on vam fer el nostre racó