montseval

domingo, 22 de febrero de 2009

Ta, tè, te, té, ti, to, tu

A Ramessoum, un poblat de Burkina Faso, al mig dia els nens que viuen lluny es queden a dinar davant de l’escola. Alguns aprofiten per repassar com aquesta nena (vídeo d'uns deu segons de M. Solà)

Vam veure aquesta escena el passat gener

miércoles, 11 de febrero de 2009

Una nova edició de L'Origen de les espècies?

Aquesta és la primera edició en català de L’origen de les espècies. Es va publicar l’any 1982 gràcies a la iniciativa de Joan Senent-Josa, creador i director de la revista en català, Ciència (despareguda a inicis dels noranta), que va aconseguir que la Diputació es fes càrrec de les despeses. El va publicar edicions 62.

En Joan Senent i jo vàrem fer una cronologia i una bibliografia i el llibre va aparèixer editat per nosaltres.

Es va vendre més del que Edicions 62 s’havia imaginat i es van fer reimpressions el anys 1983, 1988 i 1998.

Ara Edicions 62 anuncia que per celebrar l’any Darwin fan una nova edició, i el mes de gener apareix l’Origen de les espècies.

Nova edició?
- És la mateixa primera edició de l’Origen de les espècies
- Traduida pels mateixos traductors (Santiago Albertí i Constança Albertí )
- El pròleg de l’edició de 1982, de Thomas Glick, es posa com epíleg
- Es deixa la mateixa cronologia exacta (la que vàrem fer en Joan Senent i jo)
- Es deixa la mateixa bibliografia exacta (la que vàrem fer en Joan Senent i jo. I astoreu-vos: dins de la selecció bibliogràfica sobre Darwin no hi ha cap obra que sobrepassi l’any 1982)
L'única cosa nova és un pròleg tirant a curt de Martí Domínguez (persona que per altra banda mereix tots els meus respectes i simpaties)
Ah! I que han tret allò de Edició a cura de Joan Senet-Josa i Montse Vallmitjana
Què es pot fer davant de tanta mala fe, aprofitament, treball mal fet, autoimposició de medalles?

viernes, 6 de febrero de 2009

El Dr. Ortiz m'envia a un neuròleg

Com que el pessigolleig continua el Dr. Ortiz m’envia a un neuròleg del Sagrat Cor. N’hi ha sis, però em donen hora a finals de febrer. En truco a d’altres de la llista de DKV i sempre com a més aviat a finals de febrer. No acabo d’entendre que hi hagi tants trastorns neurològics, però això sembla. Finalment, amb un atac de nervis incipient, decideixo presentar-me a urgències del Sagrat Cor.
A la sala d’espera m’estiro en posició fetal amb l’abric com a coixí i diligentment apareix un infermer, em posa a una cadira de rodes i em porta a urgències. Ara estic al mig del passadís i no em puc estirar però veig tot el que passa. El funcionament no sembla gaire d’urgències (o si?) doncs va de la següent manera: no criden a cap malalt fins que unes habitacions que en comtes de portes tenen cortines blanques, i que anomenen box, queden lliures. Mentre tant hi ha moltes estones en que grups de gent estan sense fer gran cosa. No se sap si són metges, infermers o camillers o altre, ja que tots van amb bata blanca.
Un soroll molest d’obres a proximitat, exactament igual que el que sento des de casa i que sembla perseguir-me comença a fer-me mal de cap. Una metgessa se n’adona que m’han deixat a plena corrent d’aire i em posa més a l’interior. Ara puc sentir les converses.
-Me comería un bocadillo de lomo i queso, bien tostadito, con un cervecita, diu una.
-Que sibarita, contesta l’altre.
Pregunto quan falta. Sóc la tercera. Només falta que quedin lliures tres box. Dues hores? Pregunto. No, siguem més optimistes. La veritat és que tothom és molt amable.
Passen diversos malalts ja no en camilla sinó en un llit sencer. No els miro, tinc por que estiguin massa tristos, que siguin massa vells. O sigui que potser és el mateix a qui han portat i retornat d'unes quantes proves.
El meu avi era metge a Torredembarra, a l’època en que no existien els antibiòtics. Sovint visitava dos i tres vegades al dia als seus pacients per veure com anaven evolucionant. La seva vida era la medicina: no existien nits ni vacances. No demano tant.
Però si una certa actitud, serietat, estudi, un estar al dia.
Passa una hora i em toca. És la metgessa de l’entrepà de llom.

miércoles, 4 de febrero de 2009

La Marina, La Lluïsa i l’Estany d’Ivars

La meva amiga Marina va fer parlar a la seva mare de quan era petita i vivia a una masia al costat de l’estany d’Ivars, i ho va enregistrar a una cassette. L’estany, situat al Pla de l’Urgell, va ser dessecat a meitats del segle passat i ara ha sigut recuperat. La mare de la Marina, la Lluïsa Teixidor que te 103 anys, ha arribat a veure-ho.
De tot això n’ha sortit un llibret: L’estany de la mare, editat per l’Obra Social de Caixa Catalunya. I allà estàvem, a l’auditori de la Pedrera. La Lluïsa amb cadira de rodes, des de fa poc, per debilitat a les cames, però amb el cap ben clar. Quan es van acabar tots els parlaments, ella estava al costat de la taula dels oradors, la filla li pregunta:
- I vostè, què vol parlar?
I ella diu
- Es clar que si!
Es va dirigir al públic i va dir que estava molt contenta, que moltes gràcies a tothom per haver anat a la seva festa. Ens va emocionar. Vaig sentir que no hi hagués una festa de veritat amb música i globus i vi blanc que és el vi que lli agrada.
El pare de la Lluïsa era teuler, feia teulades amb el fang de l’estany i ella, la més gran de quatre filles, amb sis anyets ja ajudava a la casa, al camp i a la teuleria.
El llibre es preciós, està -o ho sembla- escrit a tal com raja en un llenguatge ric del camp de Lleida.
La Marina va llegir un text molt bonic amb el que em sento molt identificada doncs parlava de la bellesa dels espais naturals. De com la seva mare enyorava l’estany tot i que hi havia patit fred, treball, malalties, pobresa...de tot. Però, de com la bellesa l’havia acompanyat. “La meva mare ha guardat intacta la seva fascinació per aquell paisatge que fou l’Estany d’Ivars, a despit de la vida tan dura que hi portaven ella i la seva família així com la majoria dels qui, en aquella època, vivien del treball de les seves mans” diu al llibre.
Jo enyoro la bellesa del roquer a Torredembarra, de la roca foradada, del cap gros, de la platja salvatge vorejada de pins, del cel estrellat, i de tantes coses desaparegudes, algunes de les quals he pogut encara mostrar a les meves filles, però ja no existeixen per als meus nets. Tan de bo, com l’Estany d’Ivars, poguessin recuperar-se.