montseval

martes, 30 de noviembre de 2010

La rebel.lió dels electrodomèstics

Primer es va mig fer malbé l'aparell de TV. Una vegada començada la pel·lícula o el debat o el que fos, de cop i volta, es quedava la imatge congelada. Sembla que l'avaria no era de La TV sinó del TDT. S'havia d'apagar l'aparell de TDT, tornar a obrir, baixar el so que es posava a tope, i ja anava. Però van paasar els dies i en comptes de congelar-se la imatge dos o tres vegades per emissió, ja eren sis, deu, vint... una cada tres minuts. Fora la TV.
Llavors es va fer malbé la rentadora. Rentava però passada una mitja hora s'encenia una llumeta a sota de la paraula stop situada a l'esquerra de l'aparell. La roba, no se si ja neta del tot però sense centrifugar en absolut, s'havia d'estendre després d'escórrer-la a ma.
A tot això em vaig quedar sense telèfon. En realitat jo podia trucar però si algú em trucava a mi no se sentia res, amb la qual cosa, jo no contestava i el resultat era com si no tingués telèfon. Era una cosa clara de l'aparell de casa, que ja no corresponia des de feia un mesos a telefònica i no sabia que fer. Alguna gent em va seguir trucant però al mòbil. Altres que m'he trobat em diuen que no sóc mai a casa.
Més: dijous passat al matí jo estava tranquil·lament a una classe de Photoshop i em va trucar la Marina. Nos hemos quedado sin luz en la cocina, em va dir. Ni llum, ni nevera, ni forn, ni rentaplats, ni torradora, ni cafetera. Em vaig alegrar de tenir gas natural. Vaig reflexionar que era millor diversificar les fonts d'energia.
Divendres va venir el lampista avisat urgentment. No podia fer res fins que no vinguès el de la carpinteria d'alumini que havia col·locat un segon sostre en la reforma que vaig fer fa uns anys.
Finalment em vaig quedar sense Internet.
Al vespre vaig anar a la conferència sobre Decreixement de Serge Latouche. Tu ya estàs en el decrecimiento, em va comentar l'Hortènsia.
Vaig recuperar Internet i la Circe em va arreglar el telèfon. Ara sento el timbre i també moooooolt fort la veu del qui em truca.
Vaig coure un llom de porc, unes hamburgueses - a casa en deiem bistec rus- fetes per mi i congelades, uns pits de pollastre i pèsols congelats. No volia haver de llençar-ho tot. Ho vaig posar ben tapat al terradet de la cuina, per sort feia fred.
Ja han vingut diversos operaris i la cuina amb tots els seus aparells funciona.
Demà ve el de la rentadora
Ara segueixo sense veure la TV. I va i se'm fa malbé l'impressora.
(La foto no te res a veure. Els nens van posar diverses figuretes a sobre d'un radiador)


domingo, 14 de noviembre de 2010

El temps que passa

Foto setembre 2010
A l'Ada li ha caigut una denteta, la primera.
La deixa sota el coixí i el ratolí Pérez li porta un regalet.
En realitat no deixa la dent, per que o bé va caure a terra o se la va empassar amb el berenar. Ha escrit un paperet dient que li ha caigut. I el ratolí Pérez li ha deixat un petit gosset, un dàlmata dels de La Cruela de Vil.
L'Ada, que ja escriu i ja li cauen les dents.
I en Leo que també comença a escriure. I és tan popular! A veure, on és en Leo crida una àvia de les que van a buscar els nens, i allà davant de la porta es forma un gran embús de pares i avis. On és en Leo que ha vingut el meu marit a conèixer-lo per que la Nerea només parla d'ell! I un avi tot somrient treu el cap. La Nerea, l'Ona, la Marta "Pupons".
Reviso un vídeo que vaig fer fa quasi dos anys, quan en tenien dos i quatre. Com ha passat el temps, com han canviat!
El vídeo, de gener o febrer 2009. Set minuts i deu segons

sábado, 6 de noviembre de 2010

Bonics Vídeos

Ens reunim el grupet de Bonics Vídeos i veiem una part de El cielo està enladrillado -otras miradas sobre Barcelona-. Aquest vídeo comprèn treballs fets entre 2004 i 2006. Front a la Barcelona posat guapa i turística vol una altre Barcelona més nostra i de tothom.
Ens agrada Cus-cus que va comparant la reivindicació de l'espai que es va dir El forat de la Vergonya pels veins amb la confecció del cuscús que desprès es mengen. I sobre tot La ciudad de los otros d'Eva Sastre. Comentem que sembla difícil trobar un punt intermedi i d'equilibri entre la Barcelona bruta i pixada i la dels que volen fer diners amb l'opció del turisme i la construcció d'hotels.
Recordo quan Barcelona era una festa, al final del franquisme i inici de la transició.
M'encanta la cançó que clou La ciudad de los otros. La busco i és aquesta