montseval

miércoles, 19 de agosto de 2015

Tailàndia i la retràctil

El meu primer viatge llarg, a un país molt diferent, exòtic, va ser a Tailàndia. Un viatge fabulós. Vaig anar-hi amb la Mª Rosa, en Paco i la meva germana Marian. De fet pensàvem que podríem visitar també Birmània però en aquella època, 1990, no es podia i a més no hauríem tingut temps en quinze dies. 
Vam anar al nord de tot i on s'uneixen Birmània, Tailàndia i Laos. A un restaurant sobre el  riu Mekong, ample, marronós i selvàtic vam sentir una cançó de Bob Dylan.
Vam anar a Chiang Rai, a Chiang Mai i després al sud de tot a les platges de Phuket i a l'illa Ko Phi Phi, quan encara no hi anava ningú.
Durant tot el viatge vam anar trobant una petita planta, una mimosa, que al tocar-la tancava les fulles d'una manera molt ràpida i visible. Li dèiem la retràctil. Fa pocs dies en vaig veure una al Xinès del costat de casa de la Vera i la vaig comprar. Quants records!!!!
Aquest viatge va estar molt bé i vam decidir que l'estiu següent en faríem un altre. Vam a anar a Burkina Faso i aquest segon viatge va canviar la meva vida.


martes, 11 de agosto de 2015

Les torrades d'en Marcel

Montse i Marcel a Chiapas
Un dia a Barcelona en Marcel i jo vam menjar  per esmorzar torrades amb oli i sal. En Marcel va quedar en silenci, com somiant i després em va explicar aquesta història.
Ell de petit vivia a Oran, Algèria, amb els seus pares que eren mestres, laics d'origen jueu i francesos (els seus avant passats es van acollir al decret Cremieux). En Marcel havia nascut a Palikao.
El 30 d' octubre de  1940, el govern de Vichy publica les lleis sobre l'Estatut dels jueus, de caire antisemita. Comencen a aplicar-se tant en França com a Algèria. La llei del 2 de juny de 1941 prohibeix als jueus un gran número de professions. Els seus pares es van quedar sense treball i ell, que tenia cinc o sis anys, sense poder anar a l’escola. Es quedava a casa molt trist ja que no entenia el per què d’aquell canvi de vida. A vegades una veïna espanyola, Madame Guerrero (en francès pronunciat Gueguegó) el convidava a entrar a casa seva i li feia torrades amb oli i sal. Això el reconfortava. Des de llavors, en ocasions, quan està trist, es fa torrades. I sempre recorda aquesta història.
Per sort els jueus d’Àfrica del nord no van patir la Shoa, l’acció genocida dels nazis que va devastar les comunitats jueves d’Europa, i que si que van patir els de França. Però van deixar de ser francesos i van ser separats de la societat francesa d’Algèria fins al final de la guerra.
En Marcel seguia explicant, ara ja una mica en clau d’humor. Els seus pares van quedar sense treball ni recursos. Monsieur Benarroche primer va intentar dedicar-se a l’apicultura, ofici que si que podien fer els jueus, i el primer dia de treball va tornar a casa tot inflat de picades i ja no hi va tornar.
Va provar diversos oficis. Al final el que li va sortir bé va ser la fabricació de caixes, no se si de cartró o fusta per a contenir taronges. Un cop acabades les hostilitats, li anava tan bé que ja no ho va deixar.
Una anys després, tot i que eren pro Algèria lliure, es van retirar a França, a Nice. Llavors en Marcel ja vivia a París on estudiava à l’École Normal Supérieure.
Tornant al final de la segona guerra mundial, la ciutadania francesa va ser retornada als jueus el 20 d’octubre de 1943, bastant després del desembarcament dels aliats.
En Marcel recorda quan els americans van arribar a Oran. Li van donar un xiclet i va ser la primera vegada de la seva vida que en va menjar.



domingo, 9 de agosto de 2015

El conte dels nens

Aquest estiu he ensenyat el blog als nens, i l'Ada em diu: hauries d'escriure sobre el conte.
Aquí va: Des de fa molts any els hi explico un conte amb molts personatges.

De fet, primer només n'eren quatre, dos nens i dues nenes. A cada conte passava una aventura i sempre era estiu. Agafaven una barca i anaven a una illa, per exemple.
Però més tard els van posar a un internat i van haver d’aparèixer més nens. I la directora. Es deia Escola de la senyoreta Lilí. Vam començar a dibuixar-los. L’Ada i en Leo eren molt petits dons hi ha un dibuix d’en Leo a la tercera pàgina on es veu que com a màxim tenia tres anys -ja sabia escriure amb lletra majúscula -.
 
Vàrem passar mols dies afegint personatges. Hi havia moltes nenes que es deien Lola i anaven numerades. Lola 1, Lola 2.....Lola 14.

La Blan sempre feia poesies, la Po tenia sempre molta por, la Mel s'enfitava de mel.
Les Loles a les nits es disfressaven de fantasmes i tenien rats penats que les seguien.
De tant en tant jo deia, ara prou, ja en tenim setanta, per exemple. Però van anar passat els dies, els mesos i els anys. I més nens. Alguns els dibuixaven l'Ada i en Leo. Hi va haver unes nenes amb cabell molt llarg que els hi dèiem les rapunseloses -per Rapuntzel que va ser la primera-. Hi va haver un burret i un conill.
Les rapunseloses s’ocupaven molt dels seus cabells amb els que podien embolicar-se i fer una mena de capoll. Eren les més grans.
Finalment vaig haver de dibuixar altres personatges que sortien: la professora de música, la cuinera i el jardiner i xofer. I ja tenim més de cent nens (moltes més nenes que nens). Ui, que veig que n'hi ha dos més!!!! Ja n'hi ha 127!!!