Els papàs

Imma i Marian, foto Ferran Vallmitjana

La mamà com també les meves avies, feia uns dinars molt variats i bons. Sempre constaven de primer plat, segon amb acompanyament, alguna amanida, fruita i a més moltes vegades postres dolços, depenent del dia: flam, púding, menjar blanc, un pastís...i no diguem ja els diumenges.

El papà a vegades deia: Està salat o falta sal o està cru.

Cru? saltava la meva mare si ha estat dues hores al foc!!!

Quin home¡ deia la meva mare que s'aplicava molt, mai no troba res bé.

De fet moltes vegades si que ho trobava bé, però llavors no deia res.

La meva mare treballava però al cinquè fill va haver-ho de deixar. Tothom tornava a casa a l'hora de dinar i ella tenia mal de panxa dels nervis que passava doncs a la tarda tornava a l'escola i era molt lluny de casa.

Anys més tard, el papà se les va tenir amb el pa: sembla xiclet¡ Es massa tou! Es dur! I es que verdaderament, durant uns any hi havia un pa de màquina molt dolentot, sense les varietats tant bones que tenim ara. I nosaltres segons quina carn hi havia deiem: es carn de rata!! I ara! Quines bestieses, contestava la padrineta.

A l’hora de dinar també es seguien molt les tradicions: per tots sants, panellets, després torrons que podien continuar tot el gener, seguidament bunyols de quaresma, la crema per Sant Josep i la mona de pasqua, aquella que compràvem als forns de Torredembarra, una mena de rosca amb molt gust de comí i d’altres herbes aromàtiques, a vegades amb ous durs. Però la preferíem sense. A part, les mones més sofisticades que ens regalaven els padrins, sobre tot la de la Milissa, del tiet avi Lluís.

Molts anys més tard, quan la neva mare ja era morta, el papà venia molts dies a sopar a casa. Sopàvem ell i jo. Ho trobava tot boníssim i m’ho deia, una manera d’agrair-m’ho. I em deia, la teva mare ho feia tot molt bé, enyorant-la.

Com jo us enyoro a tots dos.

Els nens es fan grans

Ada fa sis mesos, a Torredembarra per setmana santa

Els nens es fan grans! Van fer fa poc 12 i 10 anys. L'Ada ja va a un altre col·legi, i hi va sola. Està contentíssima de ser "gran" i de tenir mòbil i ordinador.

És un petit cérvol preciós i delicat.

També sap anar sola de l'escola nova a casa meva i a vegades em truca i em diu: puc venir demà a dinar?

L’Ada quan arriba a casa seva, es posa a estudiar o a fer deures. Ja fa primer d’ESO. Però de seguida ha de marxar corrents a piano, anglès o esports.

Pel que fa a en Leo està també preciós i, com qui no fa res, treu molt bones notes. I també fa piano, natació i vòlei

Ara quan arriben ja no juguem i jo enyoro aquells temps en que no feien extraescolars i trèiem joguines i en Leo feia un tren amb un lego de peces molt grans i l’Ada hi posava petits ninotets i fèiem un “teatrillo” i desprès es banyaven junts i quasi sempre jo sortia tota mullada.

La familia de Falset

           D'esquerra a dreta, Rosa Mª, abuelito, mamà, papà. El bebè era jo 

La mamà i la Rosa Mª eren cosines germanes. La mamà, filla de la Conxa Llorens i la Rosa Mª, filla de l'Enriqueta Llorens. Hi havia una tercera germana que no es va casar, l’Assumpció. Eren filles de Mª Nieves Montlleó Borja i de Jaume Llorens Llaveria, que es van casar el 1883. Les tres filles Llorens Montlleó, vivien a Falset. Molt modernes per l’època i criticades van estudiar magisteri, encara que no se per què la meva avia, només costura, i cosia meravellosament, i a vegades amb fils de plata o or.

La gran, l'Assumpció va néixer l’any 1884, la segona, Conxa, la meva avia, el 1886 i l’Enriqueta quatre anys després.

Aquets darrers dies he estat amb l'Imma  a Plasencia, on actualment viu la Rosa Mª i he aprofitat per fer preguntes que ja no li puc fer a la mamà. Dies bonics, plàcids i amb molts records. La Rosa Mª ens ensenya fotos. 

Enriqueta es va casar amb un enginyer de mines, de cognom Martinez i van anar a viure a Córdoba. Van tenir un nen l’Enrique i una nena, la Rosa Mª, però quan tenien 4 anys el nen i només uns mesos la nena, el pare va morir. Així que a ella li va anar bé haver estudiat. Va fer oposicions i, no se si de seguida o uns anys desprès, li va tocar Torredembarra.

La Conxa s’havia casat uns anys abans amb l’abuelito Rico, que treballava a la RENFE i havia tingut tres fills: Mª Nieves, Conxita (la mamà) i Santiago. Ells van anar a viure a Calafell i més tard a Barcelona.

L’Assumpció no es va casar i feia també de mestra i ajudava a les nebodes. Al final, després de la guerra va anar a viure a Barcelona, ella, la seva mare (avia de la meva i de la Rosa Mª), i la Rosa Mª que estudiava el batxillerat. Quan tenia 16 anys, anava amb la seva tieta per la plaça de Letamendi i l’Assumpció va caure morta. Vivien al carrer d’Aribau, al costat d’on passa la novel·la de Carmen Laforet, Nada.

Mesos després vaig néixer jo (foto). Ara tothom és mort, en Santiago aquest mateix estiu, només queda la Rosa Mª.

Dies bonics a Plasencia, però també enyor.

Pintura

Prova oncle Ferran

A Torredembarra, l'oncle Ferran amb els seus dos amics, Jaume Espí i Brauli, sortien a pintar i jo que devia tenir 13 o 14 anys, anava amb ells. Anàvem a les roques, al costat del mar o als camps de vinyes, d'oliveres, de garrofers. Ells no eren allò que se'n diu pintors de diumenge, sinó que investigaven colors i formes. I estaven al corrent de la pintura que es feia i dels pintors.

Jo havia començat a pintar sola. El meu primer oli va ser el campanar de la Torre vist des del terrat. Molt contenta per que m’hi deixessin anar em vaig unir al trio d’amics un o dos estius. També a Falset vaig fer alguna cosa. M'aixecava a les sis del matí per que no m'agradava que la gent em mirés!

A Barcelona vaig anar un curs a una acadèmia que hi havia a la Gran Via, i dos més a l'Escola Massana. El darrer, ja feia també selectiu, a la Universitat.

A la casa gran hi ha tot de quadros meus i també a la casa de Barcelona n’hi va haver.

Anys més tard, la que es va posar a pintar seriosament, i ja per tota la vida, va ser l'Imma.

dotze dies de juliol a la Torre

Collage: veient la TV, fent deures, caminant per la platja cada matí fins al club marítim per a fer el curset de vela -deliciós passeig-, jugant a la sorra, nedant a la piscina com dos peixets feliços, jugant al mar, mar plana i transparent, o un dia, molt esvalotada.

S'ho passent molt bé fent totes aquestes activitats, fins i tot els deures. Però veig que ja no els agrada tant anar al poble a passeig, agafar el trenet, anar a baix a mar el dia de les sardanes....

Es fan grans, els temps passa, aviat volarant sols

coses dels nens

Veien la TV

L'Ada em fa un berenar sorpresa: em treu de la cuina i diu que ja m'ho portarà. Una estoneta desprès apareix amb una torrada untada amb formatge brie, a sobre salmó fumat i coronat amb ous de lumpo, una mena de "caviar". És deliciós. Ella també se'n menja un de similar.

Saps -diu en Leo- que ha canviat molt la família dels felins? Han tret a molts animals, tots els que no rugeixen. Només queden els gats, els tigrillos...Ara les panteres i tigres estan en els panterinae. 
No se si és veritat o són subfamílies!!!

Ara -diu un altre dia- els escocesos s’han quedat sense independència i sense Europa!

 Deures

Torredembarra, La Torre

Foto Ferran Vallmitjana, cedida per Núria Vallmitjana. La Torre vista des de l'horta de Manet

Quasi mai anàvem a la Torre per nadal,  hi feia massa fred en aquella casa tan gran. Però alguna vegada si que hi vam anar i vam fer el tió, que no se per que a Barcelona no el fèiem. En Ferran en va agafar un de ben maco i li va posar potes...ara ja tots en tenen, i fins i tot barretina, però allò si que va ser una anticipació. El tió portava torrons i unes botifarretes de massapà embolicades de pasta blanca de sucre, Tan bones,  que mai he tastat una cosa igual. Allà estàvem tots a la galeria, l'habitació més calentona, amb una taula camilla i un braser i uns grans finestrals pels que entrava el sol tot el dia.

A la nit els llençols eren glaçats hi ens posaven bosses de goma plenes d’aigua calenta. Hi havia a més un trasto antic, el calorífero. No se si tenia brases a dins...el passaven pels llençols per escalfar-los. Que feliços que érem, i com ens estimaven.
l'Avia Pepita va morir als 93 anys. A partir dels 90 cada hivern agafava una bronquitis i ens avisaven que ja es moria. Venia el capellà i li donava l'extrema unció...I després es curava. Però la tercera vegada si que es va morir. Jo tenia set o vuit anys.

Els torrencs no parlen de Torredembarra, diuen La Torre. Anem a La Torre. L'estació de La Torre, la platja de La Torre. Hi havia moltes vinyes i garrofers, hortes, pinedes. I el mar. Anem a baix, a mar, deien per dir que anaven a la zona arran de platja on vivien els pescadors, quatre carrers i una església, com un poblet més petit derivat de l’altre.

Oncle Ferran, música

                      Ferran a la seva habitació de les golfes. Foto cedida per Núria Vallmitjana

Quan jo vaig néixer, els meus pares tenien trenta anys, es van casar tard per l’època, però es que hi va haver la guerra civil.....

El meu pare tenia només un germà, mes petit que ell, i es portaven 15 anys, així que vaig tenir un tiet molt jove. Li deia oncle, en realitat "onclu", era l'onclu Fernando, o Ferran. 

Ell va ser la primera persona que quan jo tenia quatre o cinc anys em va portar al Palau de la Música. Vam anar a les entrades més barates i vam aplaudir moltíssim.

Ja devíem viure al carrer de Rosselló, on ens vàrem traslladar abans que naixés en Santi.

A l'estiu, tots anàvem a Torredembarra, on ens esperaven la padrineta, l'avia (besàvia) Pepita i una minyona ja gran, la Josefina. Hi passàvem uns bon dos mesos o més.

L’oncle tenia un cau meravellós a les golfes on hi havia una taula i una gadula al costat de a finestra, així com moltes altres coses: era radioaficionat, i les les radios les fabricava ell. També tenia revistes, un tocadiscos, on per agulla havia posat una espina  d'un cactus -els cactus tan bonics del terrat del darrere, on una vegada o altra tots ens vam punxar-.

Em posava Petruixka, de Stravinsky, i m'ho explicava. M'encantava pujar allà dalt.

Al matí, mentre la padrineta li feia l’esmorzar, que consistia en pa amb tomàquet i truita o alguna vegada musclos a la brasa, jo ja rondava per allà. La cuina era de carbó (cuina econòmica se’n deia?) i s’havia de ventar per encendre el foc. Sortien petites espurnes, els dimoniets, dèiem nosaltres.

Mentre esperava l’esmorzar solia tocar el piano: el clar de lluna de Beethoven, o bé peces pròpies.

_Fernaduuuuu! Li cridava la padrineta per la boca de l’escala principal quan ja el tenia llest. Les darreres uuus pujaven una octava.

 Als disset anys quan vaig anar un mes a París a casa de la Louisette, em va encarregar un disc de Messiaen que aquí no es trobava i li vaig aconseguir.

Ell va ser el meu introductor a la música i a moltes altres coses, gràcies oncle....Seguirà

Converses amb l'Ada, Calafell, papás

Foto dels  anys 20 de la platja de Calafell, treta d'internet

L'Ada i en Leo van de convivències amb tota l'escola a Calafell, tres dies.

No se si saps, li dic a l'Ada, que la meva mare, vivia a Calafell de petita.  Primer a Falset i després a Calafell.

A si? contesta ella, i com es van conèixer amb el teu pare?

Doncs cada dia agafaven el tren per anar a estudiar a Barcelona, el meu pare des de Torredembarra i ella des de Calafell. Es trobaven al tren i es van fer amics. Van estudiar, ell, Biologia i ella, va començar Química però després es va passar a magisteri, influïda per dues tietes mestres germanes de la meva àvia, Assumpció i Enriqueta.

I es van casar, diu l’Ada.

Si, però primer va venir la guerra. El meu pare va tenir sort, crec que no va haver de tirar gaires trets. Com que conduïa molt bé el feien anar d’un lloc a l’altre, amb camions o cotxes, a vegades acompanyant gent important, o amb moto.

_I la teva mare?

_Ella ja donava classes a una escola de Tarragona, però un dia va caure una bomba molt a prop, i la van tancar. Van dir a les mestres que fessin jerseis de punt per als soldats. El primer jersei que va fer volia que fos pel meu pare...no se com li va fer arribar.

Es van casar uns quants anys desprès, l’any1944.

En aquella època, quan es van conèixer, el meu avi Rico era el Cap de l’estació de Calafell. La meva mare em va explicar, que a vegades, per la seva culpa i la de la tieta Nieves, la seva germana gran, el tren sortia uns minuts tard.

_ Rico!!! Li deia la meva avia Conxa, un moment que s’estan bevent la llet!!!!

_ Estas niñas!! ¡Que bajen corriendo, que doy la salida!!!

Al pujar al tren, que venia de València amb tot de gent mig adormida, el meu pare ja les esperava i havia obert totes les finestres del vagó per ventilar-lo i que es trobessin còmodes. 

Desprès al meu avi ja el van enviar a l’Estació del Passeig de Gràcia, de Barcelona, però com que els hi agradava molt Calafell, s’hi van fer una casa de dos pisos, amb jardí. Van començar a cultivar un hortet i s'hi passaven tot l'estiu i a l’hivern anaven i venien a Barcelona. Hi havia un “palosanto”.

_ Llavors tu anaves els estius a Calafell?

_ Anàvem principalment a Torredembarra, però si, alguna setmana també a Calafell.
Com que arribem a l’escola de música s’acaba la conversa.

Les Cuatro estaciones

A la Rambla de Santa Mónica, al número 29, el besavi  Eusebi Rovira, el pare de la padrineta, la meva àvia paterna, tenia una gran sastreria que és deia Las Cuatro Estaciones. En aquella època era un lloc molt bo i es va fer ric. Cap al 40 anys, llavors edat madura, va decidir retirar-se a Torredembarra (per què justament allà????). Estava casat amb dona Maragda, la seva segona dona i tenien una filla: la padrineta: Antònia Rovira Borrull. Abans s'havia  quedat vidu i tenia un fill que no vaig conèixer, a qui se li deia “el tio Pepe”.

A Torredembarra van comprar la casa del carrer Major 25. La meva mare m’explicava que la gent de Barcelona deia: però amb qui és casarà l'Antonieta? Només tenia 15 o 16 any i havia estudiat piano i francès. És va casar amb el metge, l'avi Ferran que no vaig conèixer.

Pel que fa al tio Pepe és va casar amb l'Amparo, una valenciana. Van marxar a París i van tenir cinc filles: Jeanette, Amparin, Luisette i dues més. Però ell se'n va anar a comparar tabac! Les va deixar allà i va desaparèixer.

Molts més anys més tard l’Amparin ens va venir a veure un estiu i vam reanudar una mica la relació amb la família francesa. 

Pasqua 2016

IVaig a Torredembarra amb l'Ada i en Leo dilluns 21 de març. Només per quatre dies, contant anada i tornada. Com que no hi ha gaire temps l'Ada fa un emploi du temps exhaustiu, que complim bastant, encara que jo acabo baldada.

Dimecres a la tarda excursió al roquer a recollir farigola, a la que s’uneixen la Violeta i la Lan. Recordo que de petita s'acostumava a anar al Munts i al Roquer el dilluns de pasqua a la tarda, a menjar la mona. La família Mercadé que tenia l’única casa llavors en aquest paratge, ben dissimulada que quasi no es veia, obria els jardins a tothom. Un any que portàvem mona i ous durs, va resultar que algú s’havia equivocat i els ous eren crus! Jo devia de ser ben petita.

La meva neboda Violeta queda parada quan li explico això, i ja no diguem els nens. Ara hi ha cases per tot arreu, però arran de mar, i una vegada passat el port encara podem trobar llentiscle, fonoll marí i romaní, vegetació típica de les roques calcàries. L’Ada vol farigola i que estrany, no en trobem...fins que descobrim que encara és molt petita, Pasqua aquest any s’ha avançat molt.

Recordo excursions als Munts i a la cala del Canyadell de petita, amb els meus pares i àvia, paratges preciosos i sense una ànima. També amb les meves filles, els dies de mala mar, anar-hi a veure com trencaven les onades sobre les roques.

Quan tornem, decorem la mona que hem fet, amb els pollets que hem comprat al poble.

Einstein, Newton, volcans, terratrèmols i diaris

Fa poc,  tinc aquesta conversa amb en Leo:

_Però què va inventar o descobrir Einstein?

_Va descobrir la teoria de la relativitat

_Però què és?

Jo no li se se explicar. 

_Va fer una fórmula E=mc2

_Però això per a la vida a mi m’és igual. En canvi la gravetat, que sé el que és, si que és necessària! I Newton que va dir?

_Hi ha la física newtoniana i la de Einstein, i el que va dir Einstein te molt a veure amb la vida quotidiana!!!

Llàstima que no se gaire física, m'encantaria explicar-t’ho tot.

Uns dies més tard l'Ada i en Leo dormen a casa. Desprès de sopar l'Ada llegeix de bocaterrosa sobre el seu llit. En Leo mira i llegeix un llibre del National Geogràfic de volcans i terratrèmols. Ja entén la teoria de la tectònica de plaques. 

_Això m'agrada mirar-ho, llegir-ho. Però si m'ho expliquessin al cole potser ho trobaria avorrit. Potser es per què hauríem de tenir llibres com aquets, amb dibuixos ben fets, fer petits experiments....

Jo ho feia. Els llibres de text els feia servir molt i tenen bons dibuixos i fotos. I el laboratori, clar. Ara, però s'ha posat de moda donar uns apunts molt mal fets.

L'Ada tota inventiva, ens diu: demà faré un diari. 

L'endemà es lleva i em demana papers i fa un diari amb notícies i de tot

En leo també en vol fer un. Sempre em còpia diu l'Ada.

Nit de Reis

Roland Fosso, l'amic camerunés que fa de Baltasar a Sant Boi

Per Reis, els nens posen les sabates davant del balconet, però a la part de dins. La Circe actua com si encara s'ho creguessin però jo estic convençuda de que ja fa temps que no. L’Ada va descobrir que el Papa Noel no existia fa tres anys i es va posar a plorar. Però els Reis si, li van dir.

Mentre dinem, un dia abans, l’Ada diu: els Reis per deixar els regals trenquen el vidre del balcó. En Leo diu: els Reis són uns lladres. Ui! que no us portaran res, contesto, seguint la idea de la Circe. Però es queden tan amples i segueixen menjant.

Nosaltres de petits posàvem les sabates al balcó, i allà apareixien els regals. Tot molt congelat. Amb la Vera o la Circe, a la terrassa. No els hi havíem dit res dels Reis, havíem comprat regals amb elles, però fèiem la comèdia tradicional i els hi feia la mateixa il·lusió.

A mi, el que verdaderament em crida l’atenció i ho trobo quasi màgic és que els Reis arribin a tots els pobles d’Espanya i que tanta gent contribueixi a donar aquesta il·lusió als nens. Que tants es disfressin de Reis, de patges i del que sigui, que es muntin carrosses, que es comprin milers de caramels, que a Barcelona arribin per mar i els vagi a rebre l’Ada Colau o el batlle que hi hagi, que les teles es mobilitzin i donin noticies de pobles i ciutats...Tot aquest muntatge, en aquest país nostre, m’agrada i em meravella.

Nadal 2015, segona part

La foto és de finals de gener de 1984, dia que la meva mare va fer 70 anys i li vàrem preparar un sopar sorpresa. Olivia, Violeta, Santi, Alex, mamà

La Circe em recorda que quan ella i la Vera eren petites celebràvem totes les festes a casa dels meus pares. I si, els meus avis ja morts, jo casada amb les dues nenes, tots els germans amb parelles i més tard en Santi amb nens, ens reuníem allà i la meva mare portava el pes de tot.

La taula del menjador tenia dues ales que es treien i quedava molt gran i a part de les cadires que ja hi havia, se'n reclutaven altres per les habitacions.

Les festes ja començaven el vuit de desembre, el sant de la mamà. Seguien el dinar de Nadal, Sant Esteve, el dia u de gener i els Reis.

Per Nadal hi havia un dinar tipiquíssim i molt bo. Entremesos, sopa de galets, carn d’olla, gall d’indi farcit...A més col llombarda amb poma, farcellets de col d’acompanyament...Per acabar pinya i torrons de molts tipus.

Per Nadal els Santis estaven a Anglaterra i trucaven a l’hora de dinar per assabentar-se de què menjàvem i constatar que era més bo que el que menjaven ells. La Milissa i en Walter tampoc hi eren mai, ja que aprofitaven per viatjar.

Per reis no faltava el tortell, i ves a saber perquè la fava li acostumava a tocar a l’Alex.

Els darrers anys jo em vaig posar a ajudar a la meva mare, però tot i així el pes més gran el portava ella. Dies abans ja anàvem a comprar els torrons. I no faltaven els de crema de Falset, els mes bons del món, que deia el meu tiet. El papà, vestit sempre molt elegant, obria el xampany per començar.

Gràcies mamà. Pels Nadals evidentment, però també absolutament per tot. Gràcies.

Violeta, papà, Alex, Montse amb Olivia a la falda, Vera