montseval

viernes, 25 de septiembre de 2009

Tritó, llangardaixos, grills i xinxilla

La Vera i en Saúl van marxar a Mèxic i em van deixar a casa diversos animals. Eren els següents:
-Una xinxilla amb molt menjar. Només s’havia de vigilar de tant en tant de posar-li’n més i que tingués ple una mena de biberó d’aigua del que anava xuclant quan li abellia.
-Tres llangardaixos a un terrari. Aquets estaven connectats a una gàbia amb grills els quals anaven passant de la seva caixa a l’altra per un tub que feia de passadís. Era self service total i els grills anaven molt contents a ser devorats. Jo només havia de vigilar que uns i altres tinguessin aigua.
- Un altre llangardaix molt gros que no sé per que van posar a una gran capsa a la terrassa.
- Un tritó petit en una peixera paral·lelepipèdica.
A tot això jo estava a Islàndia i tornava als pocs dies per fer la supervisió. Quan estava a punt d’anar a una llengua glacial del Mirdaljokul, la Marina em posa un missatge que diu: Montse, el lagarto grande, el que estaba en la terraza, se ha quedado seco: qué hago? La vaig trucar ràpidament per que el llancés.
Vaig tornar amb por de trobar alguna altre baixa, sobre tot em preocupava la xinxilla, amb el pel tan llarg i la calor que feia. Però tot bé. Desprès vaig marxar a Torredembarra no sense encarregar a la Marina que hi anés cada dos o tres dies a revisar.
Ja de tornada a Barcelona, semblava que a la caixa de grills no en quedés cap, però jo a la nit sentia càntics del que s’havien escapat i que no provenien d’on havien de provenir, de la caixa, sinó del bany o de la sala. Semblava que estès dormint a la selva
I així va acabar el més d’agost i la Vera i en Saúl van tornar. Quan van mirar la caixa dels llangardaixos es van adonar que no n’hi havien tres sinó dos. Una altra baixa, varen dir. Vam suposar que el llangardaix més gran, que devia tenir gana, s’havia menjat al més petit (però bastant grosset, en Gordiluz -cordylus-) i no havia deixat res.
Van passar 18 dies. Llavors vaig sentir un crit de la Marina: el suposat menjat no ho havia estat sinó que s’havia escapat i es passejava alegrement per la casa.
Finalment ja està tot capturat, la Vera va agafar a en Gordiluz, tot al seu lloc. Vaig veure al darrer grill, al que li faltava una pota, molt alterat, posant-se sota de la nevera. Ja no tinc animals.
Bé, no en tinc? En aquets moments s’està passejant per la paret, just a l’alçada dels meus ulls una aranyeta que no se d’on ha sortit. No la mato. I ara que me’n recordo també tinc peixets de plata.

viernes, 18 de septiembre de 2009

Aniversari d'en Leo

Quantes casualitats, trobades, moments precisos, han fet que els gens de tots aquets avantpassats s’hagin trobat en una combinació única? Vallmitjana, Roca, Trèmol, Borrull, Rovira, Llorens, Montlleó, Rico, Serra, Sanz, Núñez, Benito.... i molts altres que no se. Setze tataravis, vuit besavis, quatre avis, dos pares per donar el nen més preciós, intel·ligent i alegre del món que avui fa tres anys: En Leo Núñez Serra
Però també quantes carícies, parlaments, atencions, estímuls, cançons, contes explicats, dibuixos, passejos, ensenyaments. Per molts anys Leo

domingo, 13 de septiembre de 2009

Carrer Major, Torredembarra
Vaig a Torredembarra amb l’Ada i en Leo a passar uns dies. Agafem el tren al Passeig de Gràcia i estan més contents que unes pasqües. El viatge passa volant. Els porto a casa, anem a la cuina, al terrat del darrere, al jardí, al terrat del davant. Escoltem l’obertura de Parsifal, la mort d’Isolda i l’encantació del foc de les valkiries. Sembla com si els vulgui transmetre en dos dies tots els records dels estius de la meva vida.
Dues setmanes després hi tornem tots, per l’onze de setembre. Els nens juguen amb la Vera al jardí i la Circe està contenta. També, segur, recorda.

viernes, 11 de septiembre de 2009

Finals d'estiu

Vaig estirant aquets dies en un va intent de retrobar aquells estius tan llargs de la meva infantesa. No només duraven tres mesos sinó que el temps tenia una altre densitat i semblava passar molt més lentament. Vaig retenint aquesta llum de setembre a Torredembarra, cels blaus i cels de tempesta; i els núvols vermells del cap vespre i la brisa suau (l’oratge, mamà?) ara que el calor ha disminuït. El mar, l’aigua tèbia desprès d’escalfar-se tot l’estiu i encara molt blava ens crida fins al final de l’octubre. Les platges queden buides i terra endins, garrofers, pins, ametllers i oliveres conformen aquest paisatge tan estimat del camp de Tarragona.