Atemptats a Bombai

Atemptats múltiples a Mumbai amb 125 morts o més, trets per tot Mumbai sud incloent el barri de Colaba. Fa feredat el pensar que fa tres mesos estàvem allà: dinant al Leopold Cafe, a l’estació Victoria Terminus o Chhatrapati Shivaji Terminus agafant el tren per anar a Aurangabad, al Taj Mahal Palace –només prenent el té, evidentment -. Em venen amb molt força les imatges d’aquest estiu i penso en la pobra gent que ha mort, en els ferits, en les famílies destrossades. La casualitat d'estar allà, de passar per allà.

Retrospectiva de Juli González

Diumenge al matí vaig amb la Milissa a veure l’exposició de Juli González, i ens agrada molt.

Juli González Pellicer (Barcelona, 1876 – Arcueil, França, 1942) està considerat el pare de l’escultura moderna en ferro.
Valorat pels experts com un dels grans noms que Catalunya ha donat a l’art universal, com ara Gaudí, Dalí o Miró, no te en canvi la seva ressonància popular i és absolutament desconegut pel gran públic.
Va iniciar la seva carrera artística com a pintor i se’n va anar a París on s’hi va quedar.
Va crear un nou llenguatge escultòric que ha estat qualificat com abstracte i que ell definia com “dibuixar en l’espai”.
Va tenir temps també per dedicar-se a la joieria: mireu a la foto, un collaret preciós i absolutament modern
Podeu veure la gran retrospectiva al MNAC fins el 25 de gener de 2009

Aquesta entrada la dedico als meus amics de joieria.
Us recomano el blog de la Míriam, una estudiant i futura joiera
I el de la Muntsa Muntadas

Una setmana ben diferent

De dilluns a dissabte m’instal•lo a casa de la Circe. Hi arribo molt cansada després de buidar tots els mobles de la sala-menjador, del rebedor i passadís i sobre tot de la gran llibreria. Aquí a casa queden vuit grans caixes plenes de llibres així com tota la banyera a més de diverses piles més. Una d'elles composada pels setze volums de la Història Natural dels Països Catalans. S’ha de veure.

Els cinc dies i cinc nits passen volant, tant, que no tinc temps de fer ni una quarta part de les coses que volia. Això si, aprofito molt dels nens. Cada nit en Leo vol que li canti “Duerme, duerme, negrito”, “A la vora de la mar” (ell diu La donzella) i ”El noi de la mare” i cantusseja amb mi. Als matins, així que es desperta l’Ada ve molt contenta al meu llit, i el primer dia, ella, tant poc petonera, em fa espontàniament dos petons a la galta esquerra mentre encara mig dormo.

Ara el parquet encara fa una mica d’olor de vernís i tinc el balcó obert. Em refugio a la meva cambra. He de buidar la banyera. He de fer mil coses. Però enyoro l’estada amb els nens i m’abelleix recordar-los.

La foto que vaig fer d'una escultura Andy Goldsworthy

Vaig anar a veure Rius i Marees, un documental en que es veu l’obra de l’escultor Andy Goldsworthy, un artista britànic que des de fa vint anys crea obres d’art amb elements de la natura. Algunes de les obres són efímeres, com ara les creades amb gel o amb flors. O bé amb fustes que desprès se’n du la marea.

Quan vaig veure aquesta pel·lícula, recomanada per la Montse G., em va venir al cap que jo n’havia vist una d’aquestes obres i a més a més, l’havia fotografiada.
L’havia vist a Escòcia, més concretament a Edimburg, a un parc o jardí botànic. Era una pinya feta de pedres. Al arribar a casa vaig estar buscant rebuscant la foto: Sabia que no havia fet cap àlbum i que era d’abans de les fotos amb càmera digital. No la vaig trobar.
Però....avui ha sortit.

Aquesta és la meva amiga Mª Rosa

Si no heu vist la pel·lícula, aquí hi teniu un extracte de 3minuts 56 segons
He comprovat que no és la única escultura que hi ha a Edimburg; mirant per internet n’he trobat també aquesta:

I res més per avui

Apuntat a una llibreta

Endreçant i intentant llençar papers trobo una llibreta molt antiga on havia apuntat els fragments que segueixen; em devien agradar i encara m’agraden, sobre tot el segon. A part d’això, la llibreta està totalment buida i esgrogueïda.
Diuen:
Et puis
La fatigue l’indifférence la gentillesse et l’espoir de dormir
Et même le courage de sourire

Il est comme moi dit elle
Un peu triste et un peu gai
Et puis elle eut un grand sourire et la pluie se mit à tomber

Llàstima no saber d’on els vaig treure. Noi tan sols sé si son del mateix autor o no.

Camp de gramínies mogudes pel vent

Finals de 2004, viatge a Argentina. A El Calafate no només vam veure la glacera Perito Moreno. Vaig fer una excursió per veure ocells, i en vaig veure molts en un petit recorregut. El matí era clar i ventós. Vaig enregistrar un camp de gramínies mogudes pel vent amb la camera fotogràfica

Castanyada

El dia 1 de novembre: panellets i castanyes

A casa, el meu pare, dies abans ja reclamava els panellets. La meva avia i la meva mare els feien, d’ametlla dels ametllers d’unes terres que tenien a Torredembarra. El procés, de fet, començava l’estiu abans quan ens portaven els sacs d’ametlles. Les abocaven sobre la gran taula rodona de marbre i s’avien de triar: separar l’ametlla, embolicada per la seva capa de fusta , de la coberta de color verd, ja seca i marronosa. Nosaltres si podíem ens escapàvem d’aquesta feina fàcil però laboriosa, i anàvem a jugar a casa dels Torrents o dels Barado, al mateix carrer, dons érem amics dels fills d’aquestes dues famílies. El pitjor de tot va ser un dia que vam anar a ca els Barado que justament estaven fent la mateixa operació, i ens hi van posar també a nosaltres.Al llarg del més de setembre i els cap de setmana d’octubre, les ametlles s’anaven trencant, sobre tot des de que el pastisser Punsoda va plegar la seva botiga i ens va regalar la màquina de trencar ametlles. Era un artilugi bastant gran que només partia una ametlla cada vegada, i que acostumava a estar a l’habitació solellada que anomenàvem galeria. Allà a estones era divertit col·locar una ametlla, fer anar la palanca i partir-la amb compte per no esclafar-la. Bé, desprès de varies operacions més, el detall de les quals potser podria reconstruir, però que ja quedaven fora de l’abast dels nens, a finals d’octubre ja apareixien els panellets, boníssims.La meva mare feia també un pastís de castanyes que era laboriós doncs les castanyes s’havien de bullir i de pelar i aixafar, però vull buscar la recepta doncs era molt bo i original.
Més tard la Vera i la Circe van fer panellets a l’Escola Isabel de Villena. Jo comprava l’ametlla mòlta així com tots els altres ingredients. En feien d’ametlla, però no se com s’engiponaven la part del forn, i de coco, que aquests no s’han de coure. “El Villena” va ser una de les primeres escoles actives de Barcelona, i sembla que això es va encomanar doncs ara tota la mainada fa els panellets. Aquest any jo he tastat els de l’Ada. Vaig llegir els ingredients que havia de portar i més que panellets eren un bombonets el que feien: mantega, xocolata en pols, galeta esmicolada....Fins en Leo que acaba de fer dos anyets sembla que ja n’ha fet!

L'ametlla

Encara que no ho sembli, botànicament l’ametlla és un fruit carnós. Ès una drupa, com el préssec, l’albercoc i la cirera. El que ens mengem és la llavor, protegida per la fusta interna del fruit. Ès com si ens mengéssim la part interna del pinyol del préssec.