Le Saloum

Heron

Avui agafem la canoa d'en Babucar, no el xofer, l'altre, per anar a veure els manglars. Rema dret, amb un sol rem. Fa fresca i el dia és ventós. Jo porto els meus dos jerseis, un sobre l'altre. A la canoa ens enquibim l'Hortènsia, la Françoise, em Mamadou i jo, a més d'en Babucar. És la marea alta  i hi ha petites onades, tot el contrari d'ahir que l'aigua era com un mirall. Passegem pels manglars, veiem ocells i l’illa de Fadiouth des del mar. La mosquée, el cementiri. Allà lluny es veu el mar obert, una barra, i grans onades que hi trenquen.

De cop comencem a embarrancar i ens hem d'allunyar dels manglars. La corrent ens empeny cap al mar. La canoa comença a moure's massa i l'aigua ens esquitxa i ens mulla cada vegada més i més. Allò es quasi un naufragi. Que algú agafi el comandament! crido jo. No se si algú l'agafa o l'agafo jo, però ens dirigim cap a la costa i saltem a terra, mentre en Babucar es dirigeix tot sol, com pot, cap al punt de sortida. Anem cap a Joal caminant, i contemplant les casuarines i la vegetació halòfila. Felices i una mica mullades. No és gaire lluny.

A la tarda, desprès de dinar gambes i peix fresquíssim anem a veure l’arribada del pescadors. És l’espectacle potser més fort de tot el viatge. La gran platja, les piragües, carros de cavalls que penetren a l’aigua, la gentada, els homes i les dones que entren vestits al mar a recollir ja el peix abans que els vaixells arribin a la platja. I de tant en tant muntanyes de peix i de grossos cargols posats a secar...pudor terrible, calor del sol....L’aparent desordre amaga l’ordre quotidià de la cerimònia d’arribada dels pescadors.

Més tard vaig amb l’Hortènsia un altre cop a l'illa. Ens havien dit que hi havia una missa increïble amb càntics i tam-tams, però no. Tornem a terra ferma amb la meravellosa llum de la posat de sol. Les becassines picotegen, els xatracs és llancen al mar a velocitats increïbles i grans estols d’ocells grossos es dirigeixen cap a la vegetació a dormir. 
Abans de sopar em piquen uns quants mosquits. És l'únic dia. Espero que no siguin Anopheles i que si ho són no portin el Plasmodium.

Joal Fadiout

Llac rosa al matí amb flamencs

Com que en Michel es troba pitjor que mai, amb tres o quatre malalties superposades, es decideix que ell, la Karen i el nen aniran amb en Mamadou a la zona més turística de tot Senegal, Mbor, on trobaran metges -en Mamadou te poders curatius de medicina tradicional però crec que ells no estan per "monsergues"-. La Françoise, l'Hortènsia i jo, amb en Babacar, anirem més lluny, a la zona prevista, a Joal Fadiouth, a 120 km al sud de Dakar, pocs kilòmetres però bastant temps de cotxe. És la part més nord del delta del Saloum. Agafem pistes seques i salines. Estarem a l'hotel Finio, molt a prop del pont que uneix la terra ferma amb l'Illa de Fadiouth. L'illa és interessantíssima, feta d'acumulacions de cardiums llençats allà des de temps immemorials.

A l'arribar ens instal·lem a l'hotel i demanem vi blanc per dinar. Tot és boníssim i ens empiulem una mica. Hem de fer la mig diada. L’única decepció es que no hi ha dutxa d'aigua calenta, contràriament al que en havia assegurat la Françoise.

Cap a les cinc de la tarda arriba en Mamadou que ha deixat als francesos instal·lats a un hotelàs de Mbor i anem a visitar l’illa de Fadiout per un petit pont. De seguida ens trobem amb en Babucar (no el xofer, que es diu Babacar), el qual ens fa de guia. Hi ha una mica d’embolic amb aquets noms ja que n’existeix un tercer, Bubacar.

Petit mercat

Hi ha marea baixa i les dones recullen ostres. El poble sobre l’illa te diversos barris, i el carrer principal porta per nom “Champs-Élysées”. A l’entrada venen petit records però sense atabalar. Jo em compro un recipient de palla. Hi viuen musulmans, cristians i animistes. Bé, d’animistes tots ho son una mica. Fins i tot hi ha un cementiri comú per les tres religions, que visitem.

A la tornada ja es fa de nit, el cel es reflexa a l'aigua, i veiem molts ocells que estan menjant i picotejant a l'arena com la becassine des marais i molts altres.

Anem al llac rosa

A la foto Babacar i Papa portant les maletes i la nevera fins al cotxe

Desprès de fer plans i contraplans -en Michel, el marit de la Karen segueix malalt i havíem decidit quedar-nos un dia més a Keur Dieye, cosa que ens agradava i ens donava l'ocasió de tornar a Sant Louis, a penes visitat- en Mamadou decideix que sortim cap al Llac Rosa, en comptes de fer tot el camí directament a Joal Fadiout que és el primer que estava previst. 

En Mamadou també havia previst anar tots en un sol cotxe, però aquí si, la Karen es nega. El cotxe d'en Babacar és el que allà en diuen un set places, però en plan comprimidíssim. A més resulta que som vuit. Així amb l'excusa de que en Michel necessita aire condicionat, Mamadou agafa també el seu cotxe que en té, i anem tots d'allò més còmodes. 

M'acomiado d'aquest racó de mon encantador, del riu Senegal i de les casuarines i cap a les 11, ens posem en marxa, agafant tota la calorada. Camí sahelià. Dinem a Kébémer. Per no passar per Thies agafem pistes i més pistes, camins, poblets...Anem cap al sud, però al nord de Dakar i molt a prop d'aquesta ciutat.

Sembla que no arribem mai. Ja a prop del llac ens para un tal Musa, l'encarregat de l'hotel on anem que puja al nostre cotxe. Hi ha trucades d'un cotxe a l'altre, aturades i més trucades. Resulta que hem de fer pràcticament tota la volta al llac per arribar al destí. El llac si que és rosa, i va canviant amb la llum, a vegades més blau i a vegades d'un to vinós. Al final arribem i és un lloc agradabilíssim.

La Françoise s'enfada doncs no hi ha wc ni dutxa a les habitacions -però ja ho posava el Routard- que són com petites cabanes però ens deixen a més a mes la cabana de l’amo del hotel per a que anem a dutxar-nos. L'hotel es diu Le Gîte du lac.

Prenem cerveses: hi ha una barrera de plàtans, una mica de vegetació i al fons el llac. Es va fent de nit.

En Michel, molt recuperat ha anat amb el seu fill a fer una passejada a cavall.

Tampoc tenim llum però ens donen unes llanternes amb bateria solar que il·luminen d'allò més. També posen un generador on ens precipitem per carregar mòbils i càmeres. I un sopar boníssim, tajine, que més es pot demanar?

Senegal: Keur.Dieyé, La langue de Barbarie, Le Djud. 26 de desembre

Ens despertem. Al nostre costat el riu Senegal, ja molt a prop de la desembocadura. Acàcies, casuarines i figues de moro. I la Langue de Barbarie, entre el riu i el mar. No tenim llum ni aigua però el lloc és deliciós. 

Desprès d'esmorzar pa amb exòtiques melmelades anem cap el parc natural del Djud, una gran reserva d'ocells. 

Sempre cap al Nord. Pel camí, Àfrica és Àfrica, dones amb recipients al cap. Els camins són sorrencs i anem amb un cotxe força atrotinat conduit per en Babacar. En Mamadou s’ha quedat i en canvi venen la Karen i el seu fill Ilam.

El camí no és molt llarg, però si dolent i triguem molt. per fi, a l'hora de més calor estem a una piragua, veient tota mena d'ocells, dos cocodrils i un facoquer. Hi ha cormorans petits i grans, pelicans, bernats pescaires, ibis, ibis sagrats, avocetes, càlaos i molts més que no sabria traduir. El conductor de la piragua ens acosta als millors llocs, però desprès la Françoise no li vol donar propina.

Una colònia de mils  de pelicans

"Le petit picnic simpa" l'hem de fer a l'ombra del cotxe doncs la vegetació són matolls espinosos i alguna acàcia llunyana. En Babacar treu un matalàs brut i la catifeta de resar i allà ens acomodem a menjar uns entrepans -bons- i una síndria.

Prenem un cafè a un hotel agradable i tornem cansats i feliços a mitja  tarda, a Keur Dieye, a banyar-nos al riu- Hortènsia, Françoise- on veiem una magnífica posta de sol, mentre jo recullo grandioses petxines. 

Dutxa a l’africana, però l’aigua és calentona, ha estat tot el dia en un dipòsit de color negre. Sopem peix fresquíssim cuinat per en Mamadou.

Visitant Senegal: de Dakar a San Louis, 25 de desembre

El dia de Nadal ens aixequem tardet. Hem quedat amb en Mamadou al bar Katia, just davant de l'hotel. Croissants i cafè. I sortim cap al nord. Tot el camí anem veient un paisatge sahelià, que ja coneix-ho bé: baobabs i acàcies, però també dos tipus de palmeres, una de les quals que te uns cocos petits serveixen de menjar als micos; encara que tota l'estona estem a prop de la costa no veiem el mar. 

Gran baobab

Estic exultant: sempre havia tingut ganes de veure el riu Senegal i miro per la finestra i vaig enviant whats Apps i sms (només em contesta la Circe). Parem a dinar a Thies a un restaurant tot adornat de motius de Nadal i seguim. Abans d’anar al lloc previst li diem a en Mamadou que volem conèixer Sain Louis, i li sembla bé per que justament ha de comprar menjar. Així que entrem a aquesta ciutat, situada en una illa prop de la desembocadura del riu, que havia estat la capital de tota l’Àfrica Occidental francesa, pel meravellós pont de Faidherbe construït l’any 1987 –abans s’hi havia d’arribar en canoa-. El pont s’havia anat degradant, però precisament fa poc ha estat rehabilitat i llueix amb tot el seu esplendor. És festa i hi ha regates i tot està molt animat.

Anem al mercat: ens encanten els peixos de l'Atlàntic, tant diferents dels nostres. Alguns els coneixia de les Açores. Les africanes del mercat són malhumorades a tope i no ens deixen fer fotos, ni a elles, que ho trobem bé, ni als peixos o als pebrots, cosa que ens mosqueja, encara que alguna la aconseguim. 

Finalment ens dirigim cap a Coeur Dieye, al costat del poble d’en Mamadou, al lloc que comparteix amb la Françoise, i arribem de nit. Encara hem de fer uns quants metros amb la maleta per un sol totalment sorrenc, de sorra fina: no tenim llum però amb les llanternes ens ensenyen on dormirem, unes petites cases que ens agraden.

Desgraciadament hi ha lluna quasi plena: era un lloc ideal per veure estels, la Via làctia que enyoro. Sopem amb la Françoise i els altres inquilins, una parella de franco- canadencs amb els seu nen de deu anys

Estem a un lloc preciós situat a la fi del món. Es justament la langue de Barberie.