montseval

domingo, 21 de marzo de 2010

Le partisan

Per que si, per que també, per que m’agrada, per que hem parlat d’en Marcel, per en Joan Cea, per què ha mort Jean Ferrat i buscant, buscant, he anat a parar a Leonard Cohen, per que no m’he atrevit a posar Nuit et brouillard, per que vent bufa, per que cau una pluja petita


I una altre versió
http://www.youtube.com/watch?v=GziN5U2UpqA (Inserció desactivada)

martes, 9 de marzo de 2010

Boles de neu fregides

quatre segons

Un dels records més antics que tinc està relacionat amb la neu. Jo tenia tres anys, o potser quatre, i va nevar. Vàrem fer boles de neu al balcó. Llavors vivíem al carrer de Mallorca entre Aribau i Enrique Granados, a casa dels meus avis materns. El meu pare va dir: ara les fregirem. Vam anar a la cuina i les va posar a una paella... i...es van convertir en aigua!

El meu pare quan jo era petita ens feia bromes.

Me’n recordo molt d’aquella cuina. La meva mare va fer oposicions per mestra i li va tocar Igualada. Se’n va anar amb la Milissa que era més petitona i tornava cada cap de setmana, i també el meu pare anava a veure-la amb la moto. Això m’ho han explicat desprès, però no l’afer de les boles de neu que es van convertir en aigua i que és per tant un vertader record meu.

La cuina del carrer Mallorca sempre estava molt calentona i constantment es coïen caldos boníssims i la meva àvia quan arribàvem del carrer i feia fred ens en donava un bol. Més endavant, algun dia que m’hi havia quedat a dormir, recordo el rellotge de pèndul del passadís, tic-tac, que em donava una sensació trista quan estava al llit a punt de dormir-me. Abans que naixés el meu germà, amb el que ens portem quatre anys i mig, la meva mare ja treballava a Barcelona i ens vàrem traslladar al carrer de Rosselló.

sábado, 6 de marzo de 2010

amor i física

Em trobo una història d’amor i física que us recomano. Està escrita per un noi jove i físic http://laiaiatecaspa.blogspot.com/2010/02/funcions-destat.html i es diu Funcions d’estat
Aquesta història m’ha fet pensar en tu i potser també en tu i en tu…sent aquets tu diferents. Pero amb tu m’hi ha fet pensar amb molta tendresa i enyorança

miércoles, 3 de marzo de 2010

Em poso a caminar

Dilluns 1 de març em poso a caminar amb 20 anys de retard.
La primera caminada és cap a casa de la MR. No és lluny.
Fa molt temps que em diuen: has de fer gimnàstica, fes piscina, fes ballet, fes yoga, camina…
Ara de cop sento que ha arribat el moment. De cop i volta em sembla com si els bessons i altres músculs se m’haguessin atrofiat (ai, ai).
I així em poso a caminar: tiqui, tiqui, tiqui, tiqui… Ai, no, això seria si anés amb les sabatetes de taló alt. Doncs plis, plas, plis, plas, plis, plas
Fa sol, fa vent, el vent m'escabella, em sento dèbil però contenta