montseval

martes, 31 de enero de 2012

Anem a la Zona Franca

Vaig amb la Mª Rosa a la Zona Franca. És un dia gris i molt fred. Hem d'anar al edifici que allà hi te l'Àrea Metropolitana de Barcelona. Resulta que l'AMB  va concedir a Aigua per al Sahel 8.000 €uros que juntament amb 14.000 més concedits per l'Ajuntament de Lleida ens han permès perforar dos pous a Burkina Faso, al departament de Tenkodogó. 
Avui anem a lliurar el fi de projecte. El viatge és bastant semblant a altres que hem fet. La MR em passa a recollir i anem cap a la Plaça d'Espanya sense problemes. Després agafem la GranVia i com que anem xerrant xucu xucu xucu xa.....ens passem la plaça Cerdà i anem a parar a la Plaça Europa (com sempre), on ens adonem que ens hem passat ja que veiem la torre vermella del hotel Porta Fira i altres gratacels. Bref, hem de retrocedir. A la Plaça Cerdà agafem el Passeig de la Zona Franca i ....miracle...anem seguint el que he anotat a 

un paper...tot recte, recte, passem sota del pont del cinturó del litoral i girem al primer carrer a ma dreta: ja veiem els edificis de TMB i AMB. Hem millorat doncs altres vegades a la Zona Franca ens perdíem molt i molt i havíem de preguntar. Quan arribem a l'edifici de l'AMB, com altres vegades ens fiquem al pàrking, on el vigilant -com sempre- ens diu que allà els visitants no poden aparcar. Ho fem fora. Arribem puntualment a les 11 del matí.
La tornada va perfecte - tret que al obrir la porta del cotxe em punxo a un dit amb una planta- sense ficar-nos cap al cementiri, ni al port.

domingo, 22 de enero de 2012

Oxigen...i el quart científic


Monsieur et Madame Lavoisier
Vaig al nou Museu de Ciències naturals o Museu blau  per assistir a l'obra Oxigen. Els autors són dos científics, un d'ells premi Nobel i l’altre també d’una gran importància doncs és un dels pares de la píndola anticonceptiva. Es tracta de Roald Hoffmann i Carl Djerassi. L’argument és el següent:
Un comitè de químics vol donar un Premi Nobel retrospectiu per celebrar els cent anys de la Fundació Nobel. La terna presentada són els científics situats a l'origen de la química moderna: Lavoisier, Priestley i Scheele. Qui va se el primer en descobrir l’oxigen?L’acció te lloc simultàniament els anys 1777 i 2001.
Intel·ligent, amena i ben estructurada, Oxigen, ens parla de la Ciència, de la recerca, del descobriment i dels científics. Per saber-ne més vegeu el blog de Mercè Piqueras


Però...hi havia un quart científic que no surt a l'obra: es tracta del català nascut a Altafulla, Antoni de Martí i Franquès. Martí demostrà amb aparells de la seva invenció, agafant aire dels llocs més variats, entre ells el Teatre de la  Santa Creu (desprès teatre Principal) de Barcelona, que la concentració d'oxigen (l'aire vital de l'època) a l'atmosfera és del 21% i no varia mai, front les mesures de Cavendish, Priestley, Scheele, Lavoisier i Senebier. Hi havia la idea en aquell moment de que el descens de la concentració de l'oxigen possiblement produïa malalties. Va presentar la Memòria sobre la quantitat d'aire vital que es troba a l'aire atmosfèric i els diversos mètodes de conèixer-la a la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona l'any 1790. Va ser la primera persona que afirmà i demostrà que l'aire és una mescla de composició constant, i el primer que la determinà amb un valor d'una precisió que encara s'utilitza avui en dia. Els mètodes analítics moderns han demostrat l’aire conté un 20,946% en oxigen.
Martí i Franquès es va interessar també per altres temes com ara la sexualitat vegetal i va fer un estudi sobre la fecundació dels garrofers, pioner a l'estat Espanyol.

L'estiu del 1982 vaig anar amb el meu pare a Altafulla amb motiu de la col·locació d'una placa commemorativa dels 150 anys de la seva mort. Vaig escriure una resenya per la Revista Ciència

miércoles, 18 de enero de 2012

El pi de formentor

A Palma, a Es Baluard vaig fer una foto del quadre d'Anglada-Camarasa. El pi de Formentor.

Mª del Mar Bonet


Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera 
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l'eterna primavera i lluita amb les ventades que atupen la ribera,
que cruixen lo terrer.
No guaita per ses fulles la flor enamorada; no va la fontanella ses ombres a besar;

mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada i li donà per terra l'esquerpa serralada,

per font la immensa mar.
Quan lluny, damunt les ones, reneix la llum divina, no canta per ses branques l'aucell que encaptivam;

el crit sublim escolta de l'àguila marina o del voltor qui puja sent l'ala gegantina

remoure son fullam.
Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta; revincla per les roques sa poderosa rel;

té pluges i rosades i vents i llum ardenta, i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta

de les amors del cel.
Arbre sublim! del geni n'és ell la viva imatge; domina les muntanyes i aguaita l'infinit;

per ell la terra és dura, mes besa son ramatge el cel que l'enamora, i té el llamp i l'oratge

per glòria i per delit.
Oh sí: que quan a lloure bramulen les ventades i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,

llavors ell riu i canta més fort que les onades i, vencedor, espolsa damunt les nuvolades

sa cabellera real.
Arbre mon cor t'enveja. Sobre la terra impura, com a penyora santa duré jo el teu record.

Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura i alimentar-se i viure de cel i de llum pura...

Oh vida! oh noble sort!
Amunt ànima forta! Traspassa la boirada i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.

Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada, i tes cançons tranquil·les aniran per la ventada

com l'au dels temporals.
Miquel Costa i Llobera

miércoles, 11 de enero de 2012

Mallorca a l'hivern



Passo uns dies a Mallorca. Tenim molt bon temps i el mar està d'un color blau lluminós encara que el dia és, però, massa curt. Des de l'avió, a l'arribar, veig perfectament la Serra de Tramuntana i desprès camps, un quadriculat de diferents verds i marrons, poblets escampats ací i allà. Al final volàvem tan baixos que veia olivera per olivera.

Per cap d'any, Maria ha comprat sa sopa rellena: són galets farcits de pilota; queden molt bons. Nosaltres anem a comprar peix: hi ha doradesSparus aurata però de viver. Hi ha un exemplar de càntera, Spondyliosoma cantarus, però serem sis persones. Finalment hem comprat tres pagres, grans i frescos, Sparus pagus. Tots ells són peixos de la mateixa família i es pesquen a les costes de Mallorca. En Paco els cuinarà.
A la costa, a Ses Salines veiem pins quasi tombats pel vent dominant i coixinets de llentiscle. A cala Mondragó el mar està pla i la platja te restes de posidònia (Oh, Posidonie, el vaixell d'en Marcel). Abans d’arribar ens perdem una mica però a canvi veiem paisatges preciosos.
Marxem el dia 3 de gener capa les 17, a s'hora baixa. El sol es pon i il·lumina de vermell la casa i els marges de pedra.