Feliç 2014

Feliç 2004! Recordo altres  canvis d'any. El de 1957, amb els meus pares i sentin la radio que deia: el año 57, ya se va, ya se va, ya se va,(bis), el año 58 está por llegar, esta por llegar. Amb en Xavi. Amb en Xavi, Francesc i Mercè a Barcelona i a Roma. Amb en Xavi, Joan i Caterina per Itàlia, amb en Marcel a Mallorca, a Tenerife, a Palau Sator, al Perú (Cuzco) i a Torino. Amb un grup d'amics entre els quals Mercè, Ricard, Lynn i Carme a Alexandria. Amb l’Hortènsia, Mª Rosa, i Paco a Barcelona, Madrid, Randa i Bariloche.

I aquest any, que ens depararà? No hi ha res escrit. Tot serà la continuació d’ara i la casualitat 

Ja fa nou dies

1. Peroné, 2. Tibia, 3. Astràleg, 4. Calcani, 5 Escafoide o navicular i cuneiformes, 6. Metatarsians. El cuboides no es veu en aquesta radiografia.

Ja fa nou dies del trencament de la part més baixa del peroné, el mal·lèol extern de la cama esquerra. Aprofito per repassar els ossos del peu, que abans em sabia de memòria. 

La veritat és que no he fet gaire bondat. Vaig ajudar molt a fer el sopar  i el dinar de Nadal,  vaig anar a casa d’una amiga per Sant Esteve i ahir al cinema. Des del dia 26 tinc crosses. Per casa no les faig servir gaire, Quan es pot caminar no t'adones de les vegades que vas i vens per la casa. Ara truquen, ara truca un del dos telèfons i està just on no sóc jo. Ara et fas l’esmorzar, ara el dinar, ara tens set, ara vols un llibre...Necessites que algú et vagi a comprar...

M’han dit que el millor per casa seria una cadira de rodes, potser si.

Això em recorda quan la Mª Rosa es va trencar un os del peu sortint d’un espectacle, a la nit. A les poques hores anàvem a Cambodja i Birmània. Em va trucar a les set del matí per dir-me que no venia, i jo la vaig convèncer de que vingués. Va venir amb cadira de rodes i va fer doblement bé. Va viatjar i no va haver d’anar per la casa contínuament.

Fa molts anys vaig llegir un llibre que em va agradar molt i que just ara s’ha tornat a publicar. És El astrágalo, d’Albertine Sarrazin. Me’l devien deixar o el vaig deixar jo, no el tinc. Crec que me’l tornaré a comprar.

Em trenco el peroné

20 de desembre. Em trenco el peroné de la manera més tonta. Estava a casa, dreta a la porta de la cuina pensant en el que havia d’anar a comprar. Tinc la costum a vegades de posar els peus en comptes de plans, recolzats per la banda de fora i la de dins aixecada. Estava fent això quan no se com tot el pes del meu cos se’n va anar cap a al costat esquerre i…claca. 

Em va fer molt mal, però en cap moment vaig pensar que s’hagués trencat res. Així vaig anar a comprar als italians pel típic sopar del tió. Vaig tornar en taxi i vaig trucar a la meva filla doncs havia d’anar a recollir als nens a les tres i ja no em veia amb cor. Una mare me’ls va portar.

Després vaig veure que tenia el turmell molt inflat i vaig agafar als nenes (en Leo va rondinar) i me’n vaig anar a urgències de traumatologia, a la clínica de Sant Honorat. Barcelona estava força embussada però al final varem arribar. Primer que res em van asseure a una cadira de rodes amb gran alegria dels nens que es barallaven per portar-me. Una estoneta cada un!

La radiografia és clara : una fractura de la base del peroné. Immobilitat. Però no em posen guix sinó una embenat especial. No posar el peu a terra i si es posa, sempre pla, no fer cap moviment de l’articulació.

El món em cau a terra!! (o a sobre?)

Eppour si muove

Abans de l'estiu, vaig comprar amb els nens, al Museu de la Ciència, uns estels d'un material que es poden enganxar  per les parets, el sostre i els llits i queden il·luminats en la foscor. A més a més, ara fa poc l'Ada ha enganxat més cosetes per l'estil per que en Leo les vegi quan apaguem la llum i no tingui por. Diu que te por quan està tot negre. L'Ada ho va fer com una sorpreseta per en Leo. A ella li agrada fer sorpreses boniques.

Fa uns dies, a l’hora de dormir tenien també una marieta que havien redescobert que projectava al sostre la lluna i molts estels. L’ambient era propici per parlar d'estels i de galàxies.

El sol, va dir en Leo, és un dels estels més petits de l’Univers. De l’Univers conegut li vaig contestar jo. No, no, fa ell, es coneix molt l’Univers. Es sap que és finit i que a més encara s’està movent –volia dir expandint-.

Oh! em vaig quedar bocabadada

Això em va recordar la poesia que ja fa molts anys va escriure el meu amic Jean Marc Levy Leblond i que he traduÏt al català.

No sembla que hi hagi moviment

Eppur si muove

A mil kilòmetres per hora

Basculo cap a l'orient

Assegut a taula

A mil kilòmetres per hora

A cent mil kilòmetres per hora

Em desplaço al voltant del sol

Estirat a la banyera

A cent mil kilòmetres per hora

A un milió de kilòmetres per hora

Giro dins la galàxia

Acotxat al meu llit

A un milió de kilòmetres per hora

A deu milions de kilòmetres per hora

Aniré cap al Gran Atractor

A sis peus sota terra

A deu milions de kilòmetres per hora

Càlculs: La rotació de la Terra es tradueix per una velocitat lineal de 1.200 km/h a la latitud de París.

La velocitat de la Terra sobre la seva òrbita es de 102.700 km/h (mitja anual)

La rotació de la Galàxia arrastra al sistema solar a 300 km/s, és a dir una mica menys d’un milió de km/h

La velocitat de desplaçament de la nostra galàxia cap a una gran concentració de galàxies llunyanes (El “Gran Atractor”) es de bastants milions de km/h.

Homenatge a Nelson Mandela

El 5 de desembre ha mort Nelson Mandela, Madiba, com li deien els seus. 

Fa temps vaig veure la pel·lícula Invictus que em va agradar molt i en vaig fer una crònica. Avui l'he tornat a veure. Menys d'un any en la vida d'aquest gran home.

Nàpols, poesia

El 8 de novembre, la ment encara plena d'imatges del mar, de carrers, de fruita, d'arbres -immensos pins-, de pintures, escultures, temples grecs, esglèsies, de jardins... I la ment plena d'emocions i de bellesa, i rellegint La història de Sant Michele, d'Axel Munthe, la Marina m'envia aquesta poesia que ha escrit i que em sembla preciosa.

I del viatge, amigues què ens queda ?

un cop passat el seu temps

un record bell i boirós

la memòria d'uns quants noms

anècdotes, dibuixets, quatre notes ...

La petita Ada resumia en estricta poesia

que el que més li havia agradat del seu

havia estat el retorn

Jo del meu, ara, hi valoro

per damunt de tot la vostra companyia. 

Gràcies Mª Rosa i Marina

Nàpols, darrer dia

26 de setembre. Només tenim el matí, desprès ja marxem.

Surto al balcó i miro el "nostre" carrer. La Marina ja està esmorzant al bar de davant.

Avui volem veure l’església i el convent de Sant Gregori Armeno, que ahir estaven tancats. Però jo hi vull anar resseguint un camí de quan vaig venir a Nàpols amb l'Hortènsia. 

Així, entrem per porta Nolana i anem a trobar via Forcella. En aquets carrer el 2004 la camorra va matar accidentalment a una noia de 14 anys. Quan varem arribar amb la H. acabava de passar i va haver-hi manifestacions en contra.  

Parem a mirar unes fotos antigues i resulta que la botiga la porta el pare de la noia assassinada que ven CDs de les fotos i d’erupcions del Vesuvi per mantenir una ONG per a formació de nens i nois i evitar que es facin d’aquesta organització. També hi ha la una gran foto d’Analissa, la noia. Ens fem fotos amb el pare i li comprem CDs.

Anem una vegada més a Spaccanapoli, via Biagi dei librai que segueix i es diu Benedeto Crocce, aquest carrer tan recte llarg i estret que junt amb Via Tribunali i altres són el traçat exacte de la ciutat grega, encara que tinguin noms llatins, els decumani. Veiem figuretes amb els corns de l'abundància que s'assemblen molt als pebrotets que venen per allà mateix. I figuretes del pessebre, detallets preciosos. Veim carrets de taronjada i granite.

San Gregorio Armeno és d'un barroc excels. Visitem també el claustre, molt agradable on veiem la part més antiga i també la moderna.

Anem a Piazza Mercato, però resulta que avui no n'hi ha i en comptes d'animada està solitària   i deixada. A prop visitem l'esglèsia que té el campanar més alt de Nàpols, de 75m. la basílica de Santa Maria del Carmine Magiore, i que és també barroquíssima.

Pel cami trobem un Ospedale dalle bambole (clínica de nines, fa molts anys hi havia una botiga a Barcelona, quan només es tenia una nina i s’havia de reparar quan es feia malbé). I veiem peix fresquíssim

I tornada a l'hotel pel carrer que va del mar fins a Piazza Garibaldi i recollir les maletes.

Pouzzuoli, Nàpols

Anem amb metro a Pozzuoli, al costat de Nàpols. El metro l'agafem allà mateix, dins de l'estació, però no se que passa que a un punt determinat ens fan baixar i canviar. A tot això ja estem a la superfície i més que un metro sembla (crec que és) un tren. A Pozzuoli resulta que hi ha l'amfiteatre romà Flavio que és el tercer més gran d’Itàlia i l'anem a veure. 

Desprès agafem un bus per anar a la Solfatara. És un cràter

volcànic amb solfatares actives. Segons una guia era considerat l’entrada a l’avern. El visitem a ple sol i no ho sembla gaire. Olor d’ous podrits, dipòsits de sofre. És molt interessant. Plantes: Arbutus unedo, corbezzolo, l'arboç, madroño en castellà

Tornem caminant fins el metro, un bon passeig i anem fins al barri napolità de Chiaia. Allà ens separem. Jo entro a una gran llibreria Feltrinelli i em compro quatre llibres. És immensa i fins i tot te bar, on prenc alguna cosa. Pel Carrer Chiaia tinc la visió d’un altre Nàpols, més ric i net que encara no havia vist.

Al Gambrinus, un antic bar, molt bonic, hem quedat per trobar-nos. Al costat hi ha la gran plaça del Plebiscito. Al carrer Toledo ens comprem uns vestits, tot està molt rebaixat.

Com que vaig molt carregada he de tornar a l’hotel i ens separem de bell nou. Agafo un bus i arribo ràpidament però resulta que la clau la portava la Marina i me n’adono quan arribo. Torno a sortir tota carregada. Entro al Nàpols antic per Porta Capuana, una zona molt depauperada. Camino per via Tribunali, estreta, plena de roba estesa, palaus en decadència i molt polular.

Hem quedat per veure l’església de Sant Gregorio Armeno però està tancada. Tornem a veure presepios i un home, en Lalo, ens acompanya a un restaurant, Da Carmelo, que jo ja tenia fitxat. Per postres demanem aquells pastissos que tenen forma de taps i són borratxos. N’hi ha de moltes mides però ens els porten grossíssims!

Tornem a l'hotel Regina caminat pels carrers estrets. És la nostra darrera nit a Nàpols.

Salerno, Paestum, Nàpols

Dimarts 24.- Encara passem unes quantes hores a Salerno, ciutat que ens agrada moltíssim.  Intentem -sense èxit- trobar un mercat i anem a veure una petita exposició de l'Escola de Medicina de Salerno, molt important fa uns quants segles. També anem a la preciosa catedral, on faig la foto de la verge alletant al seu fill.

Anem Paestum, per a mi el punt culminant del viatge. Che Belezza. Hi ha tres temples grecs d’estil dòric, molt ben conservats, per on passegem quasi soles. Hi ha una gran pau, fa sol i de tant en tant s’agraeix l’ombra d’alguns dels grans arbres. Sembla ser que en aquest enclau grec, desprès conquistat perl romans hi havia paludisme, cosa per la que va ser finalment abandonat.

Els temples estan datats a la primera meitad dels segle VI a JC i estaven dedicats a Hera, Apolo i Atenea.

També hi ha restes de cases, d'un àgora i d'un amfiteatre, tot molt impressionant. 

Hi ha un museu bastant gran amb objectes grecs: joies, gerros, estàtues, pintures. Les pintures son funeràries i van ser trobades a 80 tombes de personalitats gregues. Una de les més conegudes és la del saltador-nedador.

Tornem a Nàpols, al mateix hotel a prop de l’estació. A l’entrada, de cop i volta ens trobem en  un immens embús. Tothom toca la botzina

I estem totalment parats. Miro per la finestra i veig la botiga tancada de

Herst, la que estava  al costat de l’estació. I a la dreta el pàrking. Quina sort, en deu minuts hem pogut deixar el cotxe i ens trobem a la nostra cambra.

Sopar entrant per porta Nolana a la Trattoria Típica Da Giovanni. La senyora Elvira ens rep entusiasmada. 

Amalfi, Ravello, Salermo

Dilluns 23.- Amalfi. Ravello. Salerno.

Belleza del matí de setembre mirant el mar des de la terrassa de l’hotel mentre esmorzem.

Anem a veure l’església de Sant Gennaro i desprès sortim cap a Amalfi

Amalfi, preciós, ens agrada molt, veiem els carrerets, l’església.

Anem a Ravello que encara queda més amunt penjat a la muntanya, i allà a baix el mar. Espectacular. Aparquem i ens trobem a una plaça esplèndida amb bars i ens vaga prendre un cafè. Desprès a villa Ruffolo. El jardí no és gran cosa I la casa no es pot visitar, però està ple d’escultures modernes.

També una petita exposició de vestuari antic d’òperes. Ravello és un lloc on es fan grans festivals de música, precisament hi ha un auditori nou de l’arquitecte Oscar Niemeyer fet l'any 2000.

I cap al Duomo (Bassilica-Cattedrale di Santa Maria Assunta di Ravello). El patró de Ravello és San Pantaleone. També veiem una antiga imatge, del segle XIV, de Santa Maria Vetrana.

Per un caminet més llarg anem a Villa Cimbrone, un espai gran que acaba amb una balustrada de bustos romans i el mar. No es tant un jardí, més aviat un parc. Grans pins i castanyers. Llorers. Xipresos i fins i tot cireretes d’arbós.

Anem a Salerno per les muntanyes, per agafar l'autopista i anem a sortir a prop del Vesuvi, a una plana lletja, industrial. Ens perdem el final de la costa Amalfitana: Majori, Minori,Sul Vetro...fins a Salerno

Ai, MR!!! Però al menys veiem un ramat d'ovelles que caminen per la carretera i que ens encanta.

A Salerno no tenim hotel però en trobem un d’esplèndid i per casualitat tenen una cambra. Està al centre històric, i es un alberg . Hi ha gent jove però també gent gran. És diu Ostello di Salerno, Ave Gratia Plena. Via Canali. (80 € les tres?) Sopem a prop pasta a le vongole, desprès de l’aventura de deixar el cotxe a un lloc lluny però que valia presuntament 1 € la nit (i de comprar fruita i tomaquets i nosequemés). Ens agrada molt Salerno.

Ercolano i cap a la costa Amalfitana

Diumenge 22.- Sortida cap a la costa Amalfitana. 

Anem a recollir el cotxe que havíem llogat per internet. Era a l'empresa Herst, situada dins de l'estació. No la trobem. Un taxista ens acompanya i està fora de l’estació. Però tancada.

Tornem a dins. Un altra taxista ens acompanya cap a un altre lloc. Res. Al final veien que al paperet hi posa Maggiore. És dins de l’estació!!!!

Sortim molt contentes amb el cotxe. Primerament anem a Herculano o Ercolano. La veritat és que ens agrada molt però potser no tant com Pompeia (que tant la Mª Rosa com jo coneixem). Herculano és diferent, més petit i diuen que està millor conservat

Mosaic de Neptú i Anfitrite

A la sortida ens fan senyals. Portem una roda totalment desinflada. Anem a una estació de servei. Al ser diumenge estan totes tancades. Aquesta també, però en un racó un noi ven melons i síndries. Sense saber que fer, en mengem. Ell diu que desprès vindrà un amic seu que ens ajudarà. Però passa el temps i res. Es que està dinant ens diu el noi. Acabem per marxar. A un carrer de no se quin poble demanem a un home: què podem fer? Ell va al seu cotxe a buscar eines i es posa a la feina de canviar la roda. Passa un tricicle i en baixa un home que ajuda també. Són amabilíssims. I nosaltres una mica lamentables.

Finalment anem a Sorrento des d'on més o menys comença la costa Amalfitana, banyada pel mar Tirreno, al golf de Salerno. 

La vista és  fabulosa, anem a una certa alçada, veient  el mar i els poblets incribles enfilats a dalt dels penyasegats. Comença el capvespre. Passem Possitano i anem a dormir a Praiano, a l'hotel Villa Bellavista (115 €). Vista increïble del cap de Sorrento i de Capri molt a prop del cap. Praiano està una mica il·luminat, es que ha sigut la festa de Sant Gennaro, com a Nàpols. 

Capri

Dissabte 21.- Anem amb taxi al port i agafem un dels vaixells ràpids cap a l'illa de Capri, anada i tornada.

Tothom puja, tret de la MªRosa i de la Marina que han anat a prendre un café. Al final, quan estem a punt de marxar, arriben! Anada a Capri amb molt bona mar. A Marina grande s’han d’agafar bitllets pel funicular o l’autobús. Hi ha moltes cues, molta gent. Res a veure amb la vegada que vaig venir amb l’Hortènsia fa 9 anys (Ja?), el 2004. Molt més turístic. 
Agafem el funicular cap al poble de Capri

Allà, moltes botigues, molta gent. 
Anem cap a la Viila de Tiberio, o Villa Jovi, per un camí molt agradable, però que va pujant sense parar. Una hora de marxa. Ben senyalitzat. Ens agrada molt, ombrívol i a prop del mar que endevinem. Pins immenssos, magnòlies, xipresos.
La villa de Tiberi, una de les moltes que tenia, està a dalt de tot dels penyassegats. I el mar blavíssim. Ens hi entretenim una bona estona veient el que queda desprès de 2.000 amys d'història

A la tornada dinem a Capri poc i car.

Desprès cap a Anacapri amb bus. Allà la cosa és diferent i s’està molt més tranquil. Anem a la casa d’Axel Munthe i em torna a agradar molt. La casa tal com la tenia, el seu despatx, tot amb figurés exquisides, romanes la majoria. El jardí des del que veiem el mar i més lluny la costa amalfitana, és preciòs i solitari. Arbres immensos. I l'esfinx de granit, que també mira el mar. Fem un passeig molt agradable. 

No podem entrar al bar doncs hi ha un casament. Entre els convidats que veiem de lluny, elegantíssims, es percep un home d'edat però alt i molt elegant, que sembla el mateix Axel Munthe resucitat. Quan torni a Barcelona he de rellegir la Història de San Michele.

Agafem el darrer vaixell i a l’arribada un taxi per anar a sopar amb en Jordi i compañia a casa Nenella. Un munt de gent espera per entrar. Dos homes van cridant als que, segons ells, els hi toca. Esperem molta estona i finalment ens fiquen a l’interior, taula de nou persones. No es ni bó ni barat, el soroll terrible i a un moment donat posen un disc a tota pastilla. Mai més, per molt napolità que sigui el conjunt.

Tornem amb taxi a l’hotel.

Nàpols, dia 20 de setembre

Figuretes del rei Baltasar

Dia 20. Ahir varem caminar per Via Crocce i Biaggi dei libbrai cap al Duomo, 

Pel camí varem entrar a l’església de Sant Gesu Nuovo. Per tot el carrer hi ha moltes botigues on venen figuretes per al pessebre (Il pressepio), precioses, de fang. HI ha escenes: una peixateria, un forn...Hi ha figuretes que es mouen com ara un pescador, una dona que renta... Hi ha aigua vertadera que baixa saltant. Tornarem moltes vegades a aquets carrers. Són estrets i d’ells en surten altres encara més estrets, els vicoli. 

Avui anem al Museu arqueològic, que no està lluny del nostre hotel. Increïblement preciós. Necessitaríem un dia sencer. M’agraden molt els objectes de vidre i les pintures romanes, així com els mosaics. Molta roba, moltes coses,  provenen de Pompeia.

Anem a la Plaça Bellini, al darrere de la plaça Dante i entrem al Café Intramoenia que ja coneixia. Ens asseiem a l’exterior rodejats de plantes per prendre un crostini.
A les parets dels carrers hi ha les típiques esqueles. Les de sempre i unes altres més  modernes amb facebook i twitter

Anem a la Capella deSan Severo, on ens canen 7 € per persona. El seu creador, Raimundo del Sangro, príncipe de San Severo, va ser un deixeble de la il·lustració, un mecenes de les arts i un inventor. Veiem unes estàtues barroques fabuloses, sobre tot el crist velat, i també uns models anatòmics, uns esquelets amb tota la circulació de la sang arterio-venosa reconstruïda. Des de l’altra vegada que els vaig veure els trobo una mica tronats. La història és fosca.
Anem al Monastero da Santa Chiara. Jardins amb bancs i camins, fets amb rajoles de colors blaus, verds, grocs...Escenes del camp de nàpols, el Vesuvi. Es respira molta pau.

Al capvespre anem amb taxi a l’hotel Regina Napoli (100 € dos dies), al carrer Milano que surt de Piazza Garibaldi, una gran plaça on es troba l’estació. Hi ha molts extracomunitaris, ens adverteix el taxista. No ens importa gens.

Sopar entrant per porta Nolana a la Trattoria Típica Da Giovanni. La senyora Elvira, simpàtica i llesta, ens proposa un peix i calamars. Tot exquisit, molt fresc. I macarrons amb melanzane i mozzarella. I no se si aquest dia o un altre mengem flors de carabassó farcides amb ricotta. El cuiner és el seu fill, i el marit està a la caixa. 
Postres, avui non ce.

Nàpols i Sant Gennaro

Ara ja fa més d'un mes varem anar a Nàpols la Mª Rosa, la Marina i jo. Per casualitat el dia de l'arribada (19 de setembre) era la festa de sant Gennaro, el patró d'aquesta increïble ciutat, i el dia en que la seva sang, conservada en dues ampolles al Duomo es torna líquida. Desprès de deixar les nostres coses a l’hotel Principe Napolit'amo, un palau preciós del carrer Toledo, sortim a dinar i desprès de seguida cap al Duomo. 

Hi ha una gentada a fora, i han posat una estàtua del sant que consisteix en un gran bust amb una mitra de bisbe . Ens obrim pas cap a dins amb dificultat. Allà hi ha una cua immensa que va avançant, és la gent que li vol fer un petó a la relíquia. Ens acostem poc a poc cap a l’altar per veure-ho millor. La gent petoneja l’ampolla amb la sang liqüefacta i de tan en tan el capellà hi passa un mocador. Això em recorda el que vaig llegir de Gerald Durrell en que ell, de petit, es dirigia a besar l’estàtua de Sant Espiridion a Corfú davant dels ulls horroritzats de la seva mare que patía pels molts microbis que el nen podia agafar.

El capellà, de tan en tan gira l’ampolla amb la sang per que es vegi que és realment líquida. El que ens sembla estrany es que no només hi ha molts italians, també hi ha molts indis. Li preguntem a un d’ells i ens diu que en realitat són de Sri Lanka. N’hi ha molts que viuen en aquest barri. Però no sou budistes? preguntem. Si, ho som, però també tenim devoció a Sant Gennaro. Fabulós.

Més tard i en honor al sant hi ha grups de música pels carrers.

San Gennaro és un bisbe màrtir que va ser decapitar l’any 305, precisament a la Solfatara de Puzzoli, que és com l’avant sala de l’avern, segons la guia i que desprès varem veure.

Com s’explica científicament aquesta liqüefacció? Tres científics del CICAP (Comitato Italiano per il Controllo delle Affermazioni sulle Pseudoscienze) ho van estudiar i els seus resultats es van publicar a la revista científica Nature, ("Working bloody miracles) el 13 setembre 1991. A l’article s’explica la hipòtesi de que el "miracolo di San Gennaro" sigui un fenomen conegut com tixotropia, la propietat d’alguns materials (dits tixotropics) de fer-se més fluids quan estan exposats a petits sacsejaments o vibracions. Desprès retornen a l’estat precedent quan cessen els moviments. Precisament a l’inici de la cerimònia que precedeix a  liqüefacció de la sang el capella agita i mou l’ampolla que te a les mans.

Primer dia d'escola

Comença l’escola.

En Leo se’n va sense bata –diu que el primer dia no cal- i la que porta l’Ada li queda curta. Jo rebo l’encàrrec de comprar-ne una per en Leo. Li compro al lloc habitual  però les noves són horroroses, d’uns quadrets més petits i semblen fetes a la Xina (no hi ha cap etiqueta que digui on). Quan la porto a casa, sense dir res, ells també la troben horrorosa. Ohhh, no me la vull ni emprovar.

Com ha anat el primer dia d’escola? 

En Leo em comunica que han suprimit el banc de l'entrada on seieu les avies. L’Ada no està gaire contenta amb la senyoreta que li ha tocat. Quan tenia quatre i cinc anys va tenir una professora que li feia una mica de por. Li recordo que no es va atrevir ni tan sols a donar-li una nota i la va deixar dissimuladament sobre la taula i se’n va anar correns a seure, mentre la mestra feia una altre cosa.

Si, diu l’Ada. En tot un any només li vaig parlar una vegada. I saps que li vaig dir? Doncs no. Li vaig dir: L’os bru menja salmó.

Ens posem tots tres a riure. Ella la primera. M’encanta el seu sentit del humor. I repeteix: L’única cosa que li vaig dir en tot el curs!!!! L’os bru menja salmó!

Comiat de l'estiu

Diumenge vuit de setembre ens acomiadem del mar. Fa dos dies encara l’aigua era molt transparent, com ho va ser quasi tot el juliol, però ahir va haver un gran aiguat, i avui hi ha onades. Ens banyem igualment ja que els nens les agafen molt bé. El sól marí està ple de clots, típic com quan fa anys, al final de setembre a algú li picava un aranyó. La tempesta també va ser com les típiques de finals d’estiu, quan l’estiu durava també tot el més de setembre.

Les gavines es passegen pels tolls de la platja

Acetabulària, la cèl•lula més gran

Un dia, passejant per la platja varem trobar moltes algues. Sobretot hi havia Padina pavonia (a la dretra de la foto). Però el millor de tot: varem trobar Acetabularia mediterrania. Cada acetabulària és una cèl·lula única, molt gran, el nucli de la qual es troba a l'apèndix radicular o rizoide. El barretet de l'alga, de color verd, es va anar tornant blanc a mida que van passar els dies fora de l'aigua.

Vaig recordar de petita, quan anava a les roques amb el meu pare i trobàvem hidrozous que desprès miràvem pel microscopi a pocs augments. A mi em tocava dibuixar-los. Hi he de tornar amb els nens a veure si encara n’hi ha. M’estranyaria.

El que si que vaig veure que es conserva, a un lloc que se, és una petita colònia de quitons. Ho he estat mirant i sembla Chiton olivaceus.

Juliol a Torredembarra

Passo més de 15 dies, des del 14 de juliol, a Torredembarra amb els nens. Quasi cada dia fa una mar boníssima, i molt transparent a més a més. El darrer dia veig nedant al meu costat un banc de peixos petitíssims, l'aigua està fabulosa i una mica més freda i penso, això és la felicitat: banyar-me amb els nens en una aigua cristal·lina i veure peixos.

Algun dia també hem anat a les "roques". Ara les roques en realitat son els pedrots a la part exterior del port (adéu Cap gros, adéu Roca foradada). Però ja tenen un gran recobriment d'algues i la vida que hi ha a la zona d’onades: crancs, musclos diminuts, barretets, cargolins com Littorina, burrets...  Desprès de dies de prendre el sol i el mar, el sol ja no molesta, ni la sal a la pell i et vas tornant més aquàtic i salat i estàs morena i preciosa. Vosaltres ho esteu.

I el mar sempre. D’un blau diferent cada dia i a cada hora