Dia de Nadal

Escolto el CD de cançons de Nadal d’en Toti Soler amb música de guitarra que la Cat li va regalar a la Circe i ella m’ha deixat.
La mare de deu quan era xiqueta
anava a costura, a aprendre de lletra
Dins d’un cistellet du quatre pometes
un bocí de pa, també avellanetes
La meva avia la cantava. La meva mare deia:
-Anar a costura abans es deia com anar a l’escola per les nenes. La teva avia anava a costura a aprendre de lletra.
A mi això de les pometes i avellanetes em recorda a la meva mare que, em va explicar, quan estudiava anava menjant llepolies
També:
El desembre congelat confús es retira
Abril de flors coronat, tot el món admira
I:
Sant Josep i la mare de Déu
feren companyia bona:
partiren de Nazaret
matinet i a la bona hora
-Dondorondon,
la mare canta i el fillet dorm
No sé per què de totes aquestes nadales em sé el començament i no el final.
Cançons que cantàvem, sensacions que ens fan mal quan recordem a els que ja no hi són, però cançons que cantem i ensenyem als que ens segueixen i riem amb ells. Cançons que he cantat amb la Vera i la Circe i ara amb l'Ada i en Leo.
Nadals agredolços a partir de determinada edat

A vint-i-cinc de desembre, fum, fum, fum

ha nascut un minyonet ros i blanquet,

fill de la verge Maria

n'és nat en una establia, fum,fum,fum

Felicitació de Nadal

Fa un parell d’anys vaig enviar aquesta foto o una de similar com a felicitació de Nadal.
La vaig titular Estels de Nadal. En realitat és una fotografia de cilis, undilipodia que diria Lynn Margulis, uns orgànuls cel·lulars, feta amb microscopi electrònic. Alguns han quedat tallats transversalment i altres han quedat una mica esbiaixats, amb el que també es veu l’estructura longitudinal. Són fotos del meu pare, Lluís Valmitjana. Ell havia nascut precisament una nit de Nadal l'any 1914.

Cagatió, nit de Nadal i Da Giorgio

Recordo el cagatió de molt petita a Torredembarra però no sabria dir si són records d’un any o de molts. El tió ens donava unes salsitxes de massapà embolicades amb sucre blanc tan bones que mai he tastat res millor. Poques coses i per menjar, per què la festa gran dels regals era els Reis. Feiem el cagatió al vespre, a la galeria que era una habitació d’estar molt gran i lluminosa.
A Barcelona, més grandeta, recordo a vegades haver acompanyat a la meva mare i avia a la missa del gall. A l'arribada a casa fèiem un ressopó molt agradable. Un any vàrem tenir molt de fred i de cop, a la tornada, el fred va parar i va començar a nevar. Flocs de neu petits i flonjos. L’endemà tot Barcelona era de color blanc i va ser l’any de la gran Nevada.
Fa molts anys que el 24 de desembre faig un sopar fàcil que consisteix en:
Vaig a Da Giorgio de la carretera de Sarrià on:
- Compro ravioli, panserotti, lunotti, tots farcits amb exquisideses com ara castanya i rovelló, carxofes i ricotta, bolets i ceba caramelitzada...per exemple.
- Compro parmesà ratllat, suc al pesto, suc d’ametles.
- Compro salmó fumat, blinis, ous de “lumpo” i de salmó. Formatges italians i mascarpone.
Vaig a una bona pastisseria i compro torrons
I el sopar quasi està fet
Aquest any ho fem avui! Només és diumenge 21, però desprès, els nens a qui va dedicada sobre tot aquesta festa no hi seran. I està bé, avui, 21 de desembre, entrada a l’hivern. El dia més curt de l’any, però que ja començarà a allargar-se.
Ahir vaig anar a Da Giorgio. Està al costat de casa de la Caterina i em va fer mal pensar que ella ja no hi era aquest Nadal.

Afonia total

Com que ja fa uns quants dies que estic molt ronca i finalment em quedo sense gens de veu truco a l’otorrino. L’infermera em dóna hora pel dia mateix, a la tarda.
Plou i no fa gens de ganes de sortir de casa però cap allà vaig intrèpidament. Em fan entrar a una sala d’espera bastant rònega i plena de gent que llegeixen l’Hola als que miro suspicaç com si portessin tots els microbis del món. Se’ls despatxen bastant de presa i de seguida em toca a mi. Desprès de ficar-me una cosa per la gola i fer-me dir a i i, que no puc, em recepten tot això que no entenc gaire com em curarà.

Es tracta de:
- Poli A.B.E grageas: vitamines A, B i E - fa poc ja vaig prendre una tanda de vitamina A que protegeix els epitelis-.
- Termalgín Codeina: Llegeixo el prospecte i es un analgèsic i antipirètic. Però no em fa mal res ni tinc febre. No te absolutament cap altre indicació.
- Rupafin: És un antihistamínic indicat ens els símptomes de la rinitis alèrgica. Segueixo llegint, te molta possibilitat de donar son, mal de cap i vertigen. A més l’he de prendre junt amb un protector d’estómac tipus Omeprazol o similar.
- Pectox lisina: són uns sobrets amb un producte que diu que és pel tractament dels trastorns de la secreció mucosa que apareix en les malalties broncopulmonars.
Decideixo prendrem les vitamines i els sobrets. L’antihistamínic que no crec que em serveixi per res me’l passo del matí a la nit doncs no vull anar tot el dia mig adormida i el termalgin, directament no el prenc. Per primera vegada a la meva vida penso que l’homeopatia, en la que no crec, al menys te l’avantatge de que no t’atiborren de medicaments.
He de prendre també les típiques pastilles que es van xuclant, la marca que vulgui. He de tornar passats deu dies.

La marmanyera memòria, la mentidera

Per casualitat trobo aquesta frase que tant m’agrada i que en una ocasió em va dir la Mercè, dins del poema original que es diu Aniversari, de Gabriel Ferrater, del llibre de 1966, Teoria dels cossos.

Aniversari
Ja l'any quaranta dels meus anys

jeu fosc a dues carboneres,

ribotat. El munt d'encenalls

se l'han partit la marmanyera

memòria, la mentidera,

i l'oblit, el drapaire mut.

L'una en farà curtes fogueres,

l'altre, caliu d'inquietud.

Hi ha ocasions en que recordo tant aquest poema
Parlant sobre un determinat fet dues inevitables versions tan diferents!

Marmanya

Le petit prince

Quan era petita el meu oncle Ferran em va regalar i explicar el llibre Le petit prince d’Antoine de Sain-Exupéry. Llavors només vaig mirar els dibuixos: em va encantar aquell barret, que en realitat era una boa que s’havia menjat un elefant.


Mes endavant, quan el vaig llegir, el que més em va agradar va ser el fragment on el petit príncep es troba amb la guineu i li explica el significat de la paraula domesticar, que també podria ser la paraula estimar.“Si, veuràs, va dir la guineu. Tu no ets pera mi encara més que un noiet igual a altres cent mil noiets i jo no et necessito per a res.... Tampoc tu tens necessitat de mi i jo no soc per a tu més que una guineu entre cent mil guineus semblants. Però si tu em domestiques llavors tindrem necessitat l’un de l’altre. Tu seràs per a mi únic al món y jo ho seré per a tu....
—Començo a comprendre. Hi ha una flor... crec que ella m’ha domesticat.”

Podeu trobar aquí el llibre Le petit prince.

Les dues xinxilles

Quan la Vera i en Saúl se’n van anar a Mèxic em van deixar la xinxilla. Vaig aprofitar i vaig escriure un conte per als nens. Cliqueu la paraula conte per veure'l sencer.

Basat en una història de veritat.

Maitreyi i Mircea, una història d'amor

Aquest estiu quan vaig anar a l’índia, me’n vaig emportar diversos llibres, com sempre faig, sobre el país que estic visitant: novel·les i assaigs. Res m’agrada més desprès de sopar i potser fer un petit passeig que ficar-me al llit de l’hotel i posar-me a llegir. Així abans de qualsevol viatge és obligada la visita a Altair, y no només per comprar la guia.
Un dels llibres que vaig adquirir era “Diario íntimo de la India” de Mircea Eliade. Coneixia aquest escriptor, sabia que era un gran savi en filosofia i història de les religions, que havia anat al 21 anys a l’Índia, però només havia llegit “Medianoche en Serampor”, un relat breu molt inquietant.

“Diario íntimo de la India” em va agradar molt: parla de la seva estada a Calcuta on vivia a Rippon street, una mena de pensió. Però el millor de tot es que me’n vaig assabentar del següent:
Durant els anys que va passar a Calcuta estudiant sànscrit es va enamorar de Maytreyi Devi, la filla del seu professor, que en un moment donat el va convidar a anar a viure a casa seva. La història va acabar molt malament quan el pare es va assabentar de les relacions de la seva filla amb Mircea i el va fer fora de casa.
Mircea, de retorn a Romania, el 1933, va escriure una novel·la autobiogràfica que va anomenar "Maitreyi. La noche bengalí". La novel·la va assolir un gran èxit i es va traduir a molts idiomes.

Molts anys més tard va arribar a mans de Maitreyi, que la va llegir i va voler donar la seva versió. Ella era una persona que només tenia setze anys quan va conèixer Mircea, però també era molt intel·ligent, escrivia poesia i era amiga i admiradora de Rabindranath Tagore a qui anomenava Rabi Takur o El Poeta. També ella també va escriure un llibre, que es diu "Mircea. Una historia de amor", el 1976. Molt diferent del primer i escrit quan ella ja tenia 60 anys, no es limita a la història d'ells dos sino que parla de molts aspectes de la seva vida i de l'Índia.

La història d’amor, fos quina fos la realitat, no només no es va oblidar, no només no es va corregir, sino que s'engrandeix i es magnifica i s’extén pel món i es torna mítica: Mircea i Maitreyi, Maitreyi i Mircea.