Mon beau sapin

Per Nadal al meu col·legi cantàvem:

Mont beau sapin
Roi des forets
Que j'aime ta verdure

La Milissa i jo anàvem a Las Damas Negras. Portàvem un uniforme blau marí, amb abric també blau marí i un sombreret molt graciós. Crec que ens van portar allà per que una alumna molt bona del meu pare (monja) el va recomanar. I perque apreníem francès. I no era lluny de casa.

La cançó Mon beau sapin de fet és d'origen germànic: O Tannenbaum; però te traduccions a l'anglès, francès, italià i fins i tot al català

Mon beau sapin
Roi des forets
Que j'aime ta verdure (bis)

Quand, par l'hiver

Bois et guérets
Sont dépouillés
De leurs attraits
Mon beau sapin
Roi des forêts
Tu gardes ta parure

Toi que Noël
Planta chez nous
Au saint anniversaire (bis)
Joli sapin
Comme ils sont doux
Et tes bonbons et tes joujoux
Toi que Noël
Planta chez nous
Tout brillant de lumière

Mon beau sapin
Tes verts sommets
Et leur fidèle ombrage (bis)
De la foi qui ne ment jamais
De la constance et de la paix
Mon beau sapin
Tes verts sommets
M' offrent la douce image

Mon bau sapin. O tannenbaum. Bon Nadal

Immaculada

Per l'Immaculada o La Puríssima, dinàvem a casa de la meva àvia materna. Era el seu sant, i també el de la meva mare i més endavant va ser també el de la meva germana Imma. Però llavors, quan l'Imma encara no havia nascut, ens reuníem al pis del carrer de Mallorca. Era un quart sota terrat i encara que la cuina era molt càlida i acollidora al menjador hi feia molt fred. Venien també a dinar els meus tiets, i els cosins Titos i Illo. Un altre tiet, Santiago, llavors solter, arribava sempre el darrer amb cara de són i ressaca (això ho varem deduir desprès) però amb gelat de postres que no se on el comprava, per que llavors no eren corrents com ara.
Per dinar hi havia una sopa boníssima que es deia sopa de pilotetes, que ja fa anys que no tasto. Desprès pollastre, que era de granja de veritat i s'havia de coure força estona. I un pollastre es repartia entre força gent. Clar que tenia molts acompanyaments entre ells els preuats farcellets de col. Amb l'augment de la família i també que la meva àvia ja es feia gran, el 8 de desembre es va passar a celebrar a casa meva, a casa dels pares, carrer de Rosselló i ja no venien el Titos ni l'Illo.
Aquest any, no se per que, m'ha abellit fer un dinaret a casa
Pintura Imma Vallmitjana

La rebel.lió dels electrodomèstics

Primer es va mig fer malbé l'aparell de TV. Una vegada començada la pel·lícula o el debat o el que fos, de cop i volta, es quedava la imatge congelada. Sembla que l'avaria no era de La TV sinó del TDT. S'havia d'apagar l'aparell de TDT, tornar a obrir, baixar el so que es posava a tope, i ja anava. Però van paasar els dies i en comptes de congelar-se la imatge dos o tres vegades per emissió, ja eren sis, deu, vint... una cada tres minuts. Fora la TV.

Llavors es va fer malbé la rentadora. Rentava però passada una mitja hora s'encenia una llumeta a sota de la paraula stop situada a l'esquerra de l'aparell. La roba, no se si ja neta del tot però sense centrifugar en absolut, s'havia d'estendre després d'escórrer-la a ma.
A tot això em vaig quedar sense telèfon. En realitat jo podia trucar però si algú em trucava a mi no se sentia res, amb la qual cosa, jo no contestava i el resultat era com si no tingués telèfon. Era una cosa clara de l'aparell de casa, que ja no corresponia des de feia un mesos a telefònica i no sabia que fer. Alguna gent em va seguir trucant però al mòbil. Altres que m'he trobat em diuen que no sóc mai a casa.
Més: dijous passat al matí jo estava tranquil·lament a una classe de Photoshop i em va trucar la Marina. Nos hemos quedado sin luz en la cocina, em va dir. Ni llum, ni nevera, ni forn, ni rentaplats, ni torradora, ni cafetera. Em vaig alegrar de tenir gas natural. Vaig reflexionar que era millor diversificar les fonts d'energia.
Divendres va venir el lampista avisat urgentment. No podia fer res fins que no vinguès el de la carpinteria d'alumini que havia col·locat un segon sostre en la reforma que vaig fer fa uns anys.
Finalment em vaig quedar sense Internet.
Al vespre vaig anar a la conferència sobre Decreixement de Serge Latouche. Tu ya estàs en el decrecimiento, em va comentar l'Hortènsia.
Vaig recuperar Internet i la Circe em va arreglar el telèfon. Ara sento el timbre i també moooooolt fort la veu del qui em truca.
Vaig coure un llom de porc, unes hamburgueses - a casa en deiem bistec rus- fetes per mi i congelades, uns pits de pollastre i pèsols congelats. No volia haver de llençar-ho tot. Ho vaig posar ben tapat al terradet de la cuina, per sort feia fred.
Ja han vingut diversos operaris i la cuina amb tots els seus aparells funciona.
Demà ve el de la rentadora
Ara segueixo sense veure la TV. I va i se'm fa malbé l'impressora.
(La foto no te res a veure. Els nens van posar diverses figuretes a sobre d'un radiador)

El temps que passa

Foto setembre 2010

A l'Ada li ha caigut una denteta, la primera.
La deixa sota el coixí i el ratolí Pérez li porta un regalet.
En realitat no deixa la dent, per que o bé va caure a terra o se la va empassar amb el berenar. Ha escrit un paperet dient que li ha caigut. I el ratolí Pérez li ha deixat un petit gosset, un dàlmata dels de La Cruela de Vil.
L'Ada, que ja escriu i ja li cauen les dents.
I en Leo que també comença a escriure. I és tan popular! A veure, on és en Leo crida una àvia de les que van a buscar els nens, i allà davant de la porta es forma un gran embús de pares i avis. On és en Leo que ha vingut el meu marit a conèixer-lo per que la Nerea només parla d'ell! I un avi tot somrient treu el cap. La Nerea, l'Ona, la Marta "Pupons".
Reviso un vídeo que vaig fer fa quasi dos anys, quan en tenien dos i quatre. Com ha passat el temps, com han canviat!
El vídeo, de gener o febrer 2009. Set minuts i deu segons

Bonics Vídeos

Ens reunim el grupet de Bonics Vídeos i veiem una part de El cielo està enladrillado -otras miradas sobre Barcelona-. Aquest vídeo comprèn treballs fets entre 2004 i 2006. Front a la Barcelona posat guapa i turística vol una altre Barcelona més nostra i de tothom.
Ens agrada Cus-cus que va comparant la reivindicació de l'espai que es va dir El forat de la Vergonya pels veins amb la confecció del cuscús que desprès es mengen. I sobre tot La ciudad de los otros d'Eva Sastre. Comentem que sembla difícil trobar un punt intermedi i d'equilibri entre la Barcelona bruta i pixada i la dels que volen fer diners amb l'opció del turisme i la construcció d'hotels.
Recordo quan Barcelona era una festa, al final del franquisme i inici de la transició.
M'encanta la cançó que clou La ciudad de los otros. La busco i és aquesta

Tots Sants

Setmana depressiva com cada any quan comença el fred i disminueix la llum. Dijous dino al Heidelberg amb tres amigues de la universitat, dos de les quals no havia vist des de feia molt. M'alegra retrobar-les però consciencia dels temps que passa i cada vegada més ràpid.
Aquest és el cap de setmana pont de Tots Sants. Castanyes i panellets, però no per a mi. M'alegra la pluja forta que interromp el matí gris cap a les 11. I recordo altres dies semblants

Vera. Foto Peris

Vaig amb els meus pares a l'escola Isabel de Villena a recollir a la Vera i a la Circe, però no hi són. Miro a través del filat i les veig baixant alegrement a través del camp cap a la Diagonal. Molts nens surten per anar més ràpids per aquest forat que han fet al filat que tanca el pati per darrere. Jo m'hi fico també, quasi no puc i mira que estic molt prima. Finalment ho aconsegueixo, corro i les atrapo. Tornem cap on és el cotxe i anem cap a Torredembarra. La Vera porta una capsa de panellets molt maca folrada amb roba de floretes blaves que desprès va servir per guardar guants. En aquella època feien panellets de coco. L'escola Isabel de Villena era escola activa i catalana avant la lettre.

Circe. Foto Peris

La meva mare feia sempre, a part dels panellets, pastís de castanya, era boníssim. Una any estic amb la Mª Rosa i l'Hortènsia al pis de la platja, anem amb la meva mare a la pineda de Masterrassa, collim bolets. L'aire és transparent, les nenes han començat a volar pel seu compte

I hi ha l'any que va arribar en Marcel. Era 1993. Desprès molts Tots Sants a Marsella.
Però ara, aquí estic. És 2010 i en Leo ha fet panellets de xocolata

Concert de piano a casa de la Maria

Hi va haver compra de begudes.
Hi va haver col·locació de cadires.

Hi va haver ordres i contraordres. Unes 45 copes van ser netejades i van passar de la taula del menjador a una taula rodona de la sala. Desprès van tornar a la taula del menjador.
Va venir molta gent.
En Lluís Avendaño, boníssim pianista, va tocar música de finals del segle XIX i començaments del XX. En ordre cronològic, el mateix ordre en que les va tocar, els interprets i les obres van ser:
Isaac Albéniz: Una part de l'obra La Vega, que es refereix a Granada. És música impressionista de 1896-98.
Maurice Ravel: dos peces de l'obra Miroirs: Noctuelles, música que ens porta a un paisatge nocturn, potser amb papallones i Une barque sur l'ocean, molt descriptiva
Una altre peça de Ravel, Ondine de l'obra Gaspard de la nuit
Gabriel Faure, Un Prelude de 1910, ara fa cent anys.
ClaudeDebussy: La terrace de les audiencies al clar de lluna i Ondine
De Ricard Viñes, pianista i compositor català, Crinolina, una peça dedicada a Léon-Paul Fargue de l'obra Quatre Homenatges per piano.
El Prelude nº 9 de Frederic Mompou
I finalment ja en un altre registre, d'Alberto Ginastera les Danzas Argentinas de 1937: Danza del viejo boyero, Danza de la moza donosa i Danza del gaucho matrero.
Va ser fabulós i màgic

La primera ventada de la tardor

La primera ventada de la tardor ha esbandit els núvols i el cel està tan clar i transparent que la llum a les cinc de la tarda que ja cau una mica de resquitllada quasi fa mal als ulls. Ha fet tombar les fulles seques dels plàtans que s'amunteguen a les aceres. L'Ada i en Leo passen per les fulles arrossegant els peus, igual que jo feia de petita. Ès la tardor, diuen. En Leo, tot content canta una cançó nova. L'Ada agafa una branca seca i la transporta fins a casa.

L'aigua pot matar

L'aigua pot matar i mata, ho se molt bé .
Segons la UNESCO cada dia moren al mon 4.000 nens per no tenir accés a aigua potable.
Treballant sobre l'aigua trobo aquest vídeo.

Només 2.52 minuts. Val la pena

Pel carrer

Un taxi circula cap a la una del mig dia amb la finestra oberta i la música a tota pastilla: l’ària Un bel di vedremo de Madame Butterfly de Puccini. M'agrada! És la primera òpera que vaig veure, als dotze o tretze anys, amb el tiet Antonio.

Us recomano el vídeo, 4,19 minuts

A la tarda amb els nens anem Artmusic, on l'Ada fa iniciació a la música. És el segon dia que hi va. Diu que necessita un llibre que vénen allà mateix. Li compro: són unes quantes pàgines fotocopiades en blanc i negre, amb espiral i tapa de plàstic del més barat: em cobren deu euros. Crec que aquesta escola es una màquina per fer diners.
Me'n vaig a passejar una hora amb en Leo. Anem al Pati Sebastà Gasch, entre Diputació i Gran Via. S'entra per Entença o Rocafort. Quina sorpresa! Aquí venia jo amb els alumnes de tercer d'ESO els darrers anys a fer el crèdit de síntesi. Com han crescut els arbres en poc temps, sobre tot les xicrandes! Està molt maco.

En Leo baixa pel tobogan. Hi ha dues nenes petites amb rinxols d'or que també ho fan i li pregunto a la que sembla la seva àvia si són bessones. No, diu ella, el petit és un nen. Tres i quatre anyets. Son encantadors.

Sortim per Rocafort. Quan estem arribant a la Gran Via, veiem el nen petit, el dels rinxols, corrents tot sol pel carrer. És tan evident que va tot sol, que tothom se'l mira sense saber que fer. Va sol! diu algú. Jo dic: jo se qui és, on és la seva àvia. El nen segueix corrents i abans que ningú el pugui aturar travessa un carril de la Gran Via i es para i mira al voltant però ni gota espantat. No et moguis, NO ET MOGUIS li crido, li cridem. Passen cotxes i un autobús, motos i més cotxes que ens separen del nen en uns moments que es fan eterns. Per fi l'agafo i torno enrere amb ell a una ma i en Leo a l'altre. Entrem al pati i trobem l'avia que estava desesperada. Li passo. Està tan alterada que quasi no em pregunta res ni em dóna les gràcies. La comprenc.

Pel carrer. He vist encara moltes més coses, en aquest dimecres 22 de setembre, vigília de l’aniversari de l’Ada. I com que ja ha estat el d’en Leo, encara que ja va tenir un regalet, vol que li compri una motxileta que veu a un aparador i que li encanta. Està tan conten que sopa amb la motxila posada.

Setembre

Una tempesta de setembre. Una pluja forta. Llampecs i trons.
Abans, les tempestes de finals d'estiu a Torredembarra.
Aquell mes tenia una llum especial. Collíem les darreres figues, el mar estava deliciós i cap a la meitat del més hi havia la verema i tot el poble feia olor de raïm que començava a fermentar, una olor especial, característica.
Abans. La meva avia, la padrineta, ens fa anar amb ella a la seva cambra, la més segura, tenim por dels trons. El meu, tiet Ferran ens ensenya a calcular si els llampecs cauen lluny o a prop contant els segons que passen des de que és veu el llamp fins que se sent el tro.
Abans. Se'n va la llum quan cauen quatre gotes. S'encenen espelmes i quinqués. La meva mare ens llegueix un libre en veu alta mentre segueix la pluja.
Abans. El meu pare puja a les golfes per veure l'espectacle de la tempesta al mar.

L'estiu anava acabant lentament, i a mi m'encantava aquella pluja i el soroll que feia sobre la figuera i desprès la olor de terra mullada.

Festa Major a Torredembarra

Diumenge sis de setembre. Passem per la plaça i estan a punt de fer un castell. Esperem cinc minuts? diu en Santi. I efectivament, poc desprès ja comença, crec que és un quatre de vuit, molt difícil. Sona la musiqueta tiruliru tirurí tirurí.
El castell puja ràpid, ai tremola una mica. L’anxaneta, no se per que saluda dues vegades. La gent aplaudeix. Ai, ai. Però no, ja van baixant. I m'emociono, se m'omplen els ulls de llàgrimes.
Més tard intento reflexionar el motiu. Mil imatges que creuen el meu cervell mentre l’anxaneta saluda, la musiqueta sona, la gent aplaudeix. En rescato algunes. Segurament no desordenades.

L'Ada que seria una boníssima castellera, tan, tan àgil, tan primeta. Però sort que no ho és. Ni tan sols ha vist mai un castell, crec. Els nens petitons que ara pugen amb els cascos. No s'ha prohibit, que estrany. El germanet d'una cangur de la Vera, que va caure i es va matar. Quatre, cinc, sis anys? Ni tan sols era català, acabaven d'arribar. Es veu que hi va haver poca pinya. Me'n vaig assabentar molt més tard. Com els castells han estat un lloc d'integració, de trobada entre cultures. El meu pare els anava a veure, el quatre de setembre, dret a la plaça, entre la gentada, fins al final.

Al Canyadell (3)

Vam anar a la platja al matí, bastant aviat. Un homes uniformats proveïts de rasclets feien muntets de brossa a la platja. Brossa? M'acosto a inspeccionar: posidònies, algues, petxines, plomes grans de gavina i potser algun trosset de plàstic. Fins i tot trobo un ou de tauró que ensenyo als nens.
Perquè fan nosa les posidònies i les algues a la platja? Misteri. Aquest servei de neteja faria millor en recollir només els trossets de plàstic. Com que el Canyadell pertany meitat a l'Ajuntament de Torredembarra i meitat al d'Altafulla, no se qui es el responsable.

Ens banyem: una medusa! crida la gent, i se'n van nedant. Com que l'aigua és transparent ens acostem per veure-la: una preciosa Cotylorhiza tuberculata o medusa ou ferrat.

Quan ja estem a punt de tornar a Barcelona els nens veuen una tela d'aranya: Montse, Montse! Criden. I no és per menys doncs, sabeu qui ha quedat atrapat i penja per la cua? un petitíssim dragonet. El volen alliberar. Està mort dic jo, ja que penja immòbil. Però quan l'agafem es revifa: està viu! El deixem a terra i se'n va corrent, totalment recuperat amb un petit fil d'aranya lligat a la cua. Llàstima de sopar per l'aranya! Però era un gecko deliciós: el dragonet, gecko o tarentola, Tarentola mauritanica, és un rèptil de la família dels geckònids molt comú, d'hàbits nocturns.
Marxem: adéu mar, roques, xipresos, palmeres, pins, adèu fonoll marí, adèu romaní.

Les fotos de la medusa i del dragonet estan tretes d'internet

Al canyadell (2)

Dimecres l’aigua és tan transparent i plana que podem veure els reflexos del sol i també grupets de peixos...mabres? que neden. Tenen el color de la sorra i unes ratlletes fosques. Es veuen per l’ombra que fan al fons. Banyar-se és una delícia.
Uns nens han abandonat un cubell amb dos crancs i un peixet de roca. Els observem una estona i després els lliurem a l’aigua on es revifen i se’n van corrents i nedant als seus caus.
Vaig a les roques, on hi ha algues diverses, verdes i vermelles, musclos petits, barretets i fins i tot quitons. N’agafo un per ensenyar-lo als nens i a la Milissa.
Són Mol·luscs poliplacòfors de la família dels quitònids, de cos ovalat, cap sense ulls ni tentacles i amb el peu com el dels gastròpodes que s’enganxa a les roques a la zona intermareal. Les plaques que recobreixen el seu cos els permeten cargolar-se en forma de bola. Són de mida petita i es camuflen a les roques.

Al Canyadell

Foto Ada

Es fa fosc. Surt la lluna plena i una estona desprès Venus.
Mireu nens, els dic, Venus. Què! diu en Leo, no sabia que estava tan a prop! I queda molt agradablement sorprès. I aquell estel d'allà a dalt? Pregunta l'Ada. No se quin és, haurem de preguntar-li a en Santi.
La Milissa els hi diu La luna en el mar riela (com es deu dir en català? Existeix aquesta paraula? N'hi ha alguna que vulgui dir precisament això?)
El dia següent pregunten: que no riela? És que triga una mica a reflectir-se sobre la petita cala del Canyadell.
He anat seguint la lluna, des de que estava començant a créixer quan vaig anar a Mallorca, fins ara que és plena, aquí.
La primera nit anem a banyar-nos amb gran alegria dels nens. Ens fastigueja un pescador de canya que ens diu que està prohibit banyar-se a la nit. Des de quan? li pregunto. Des de sempre, diu ell. Doncs jo ja fa cinquanta anys que em banyo les nits de lluna plena. Com que ja ens hem remullat marxem, ja no ens abelleix nedar. Voldríem, com tantes altres vegades la cala solitària

Capvespre a la platja

Al juliol, quan vaig anar a Torredembarra amb els nens, des del pis de la platja vèiem el mar. Era cada dia tan pla que semblava aquell quadre de Dalí que es diu Dalí aixecant la pell de la mar Mediterrània per mostrar a Gala el naixement de Venus.
A cada moment del dia, el mar i també la sorra, van canviant de color i d'aspecte. Al matí veiem un grup de gavines abans que arribin els primers banyistes. Al capvespre, la platja ha quedat quasi buida i el mar és de color rosat.
Abans d'anar a dormir, per una finestra lateral veiem el pis del costat amb totes les llums enceses i la gent fent diverses coses. Li diem "La ventana indiscreta", com la pel·l-icula de Hitchcock.

Enyorament

Un dia que els nens van venir a casa van enganxar tot de coses a la pared amb blu-tak. Quina instal·lació tan bonica! va dir l'Imma. Són fulles a les que només els queda la nerviació, figuretes, dibuixos...
Jo no ho he tret. Aquets dies m'ho miro mentre ells estan a Corfú i ja tinc ganes de que tornin.

Torredembarra

El terrat de davant

Poso l'obertura de Lohengrin. En Santi se'n va i jo em quedo de guardiana del foc familiar, de tots els records lligats a aquesta casa i a tots els estius i a tota la vida anterior.
M'aboco a la barana del terrat. Passa una dona, mira cap a dalt i em diu: nena, t'he mirat i m'ha semblat veure la teva mare. Ella a les tardes, a vegades es posava al mateix lloc a mirar el carrer. Aquí les dones et diuen nena, prenda. Torredembarra a l'agost.

Arcs de Sant Martí

Res m'agrada més que veure un petit arc de Sant Martí que es forma en algun lloc per la descomposició en infinits colors de la llum blanca del sol. En aquest cas a la meva habitació. L'arc de Martí, deia en Leo fa un any. Fa poc el vam veure també al Museu Marítim.
Aquesta nit han estat els nens dormint a casa. Les orenetes se'n van a l'hivern als països càlids, dic, per comentar uns dibuixos que estem veient. A Àfrica diu en Leo.
Tots dos han fet uns dibuixos preciosos

Calafell

Aquesta sóc jo sobre la barqueta de vela del meu tiet, a Calafell

L'Ada i en Leo han anat de convivències dos dies a Calafell.

Això em porta un munt de records.
Els meus avis materns i la meva mare hi havien viscut. Primer van viure a l'estació doncs el meu avi n'era el cap. La meva mare i la meva tieta agafaven cada dia el tren ja que feien el batxillerat a Barcelona, i alguna vegada el tren havia sortit uns segons o minuts tard per que s'estaven acabant de beure la llet. Un moment!!! deia la meva àvia. I el meu avi que era de Castilla la Vieja deia: coño, estas niñas!!!! I desprès donava el senyal de sortida.
Més endavant ja vivien a Barcelona però es van fer una casa allà.
Nosaltres, encara que als estius anàvem bàsicament a Torredembarra, de tan en tan passavem uns dies a Calafell. A mi m'encantava. A les nits, ja al llit, sentia els trens que pasaven. I estavem a tocar de la platja. Al darrera de la casa hi havia un hort que cuidaven els meus avis. El meu avi el regava cap al tard. Hi havia un kaki. Encara que visquessin a Barcelona hi anaven constantment, per cuidar les plantes.
Una vegada la meva mare em va explicar això
"Quan estava fent el curs de pràctiques de mestra va començar la guerra. A mi aquell estiu m'havien anomenat Calafell, de les colònies de la Generalitat i estava amb un grup de nenes, les que m'havien designat a mi. Es dinava i es sopava a fora, a la pineda. Als barracons s'hi dormia. Les nenes no passaven de dotze o tretze anys, de vuit a dotze anys. Es portaven molt bé i s'hi estava molt bé. Ens banyàvem, fèiem rotllanes i s'explicaven contes, anàvem d'excursió, passat el poble. S'havia de passar la via i anaven per un caminet que ens deixava a dalt, s'havia de passar la carretera i pujàvem a una muntanya... la Volandera se’n deia.
Una vegada vam sentir trets. Llavors va comparèixer un pescador.. Hi teníem barca, allà, era el que portava la barca quan nosaltres ens banyàvem. Va dir que de part del director, que de seguida cap a casa perquè havien anat a Sant Joan de Deu i estaven matant als frares. Vam sentir trets i vam veure uns homes que anaven cap a unes vinyes. I ens van dir: no s'entretinguin, no s'entretinguin...
No vam veure res, però desprès vam saber que havien matat a quasi tots els frares, pobres".

Maig, visita a l'exposició sobre Eugeni Sierra

És un dissabte de maig, ja fa una setmana. Vaig amb la Cristina al Jardí Botànic a l’exposició sobre el dibuixant i botànic Eugeni Sierra, comentada per en Carlos Puche i la seva filla. A la sortida anem a un restaurant, molt aprop, una mena de casona, amb taules a l'aire lliure. El menú, presentat en plats de plàstic, no és gaire mediterrani: una salsitxa, un tros de pollastre, blat de moro i amanida? patates? Jo prefereixo l’alternativa, crep d’espinacs. No sabem si es bo o és que tenim molta gana i que la vista és magnífica sota els pins. M’aixeco a fer fotos i el mar és d’un blau preciós d’aquells blaus de quant fa vent de terra. Visió sobre una part del port. Immenses girafes mecàniques com animals prehistòrics (o potser posthistòrics). De cop i volta arriben un grapat de núvols i es posa a ploure: deliciosa pluja de maig…que aprofitem per pagar i sortir corrents cap a altres històries, altres aventures.
Si voleu saber més coses sobre Eugeni Sierra aneu al blog de la Cristina

llibres, vida

Llegeixo el llibre Mi Marruecos d'Abdelà Taia (Mon Marroc), d’Edicions Cabaret Voltaire i bastant seguidament rellegeixo Verd Aigua (Verde Acqua) de Marisa Madieri, Editorial Minúscula.
Res a veure i molt a veure.
La vida d’un nen i desprès noi que va néixer als anys 70. La vida d’una nena i desprès noia que era petita a la segona guerra mundial. Dos èpoques històriques diferents, dos països. Dos estils literaris. Dos generacions, dues cultures i dos estils de vida
Però la vida que s’explica, que reflexiona.
El llibre d'Abdelà Taia passa a Salé i Rabat i desprès a París.
Marisa Madieri explica els seus primers records de Fiume, avui Rijeka, a Croàcia, ciutat italiana que va ser annexionada per la Iugoslàvia de Tito acabada la segona guerra mundial i te a com a rerefons un terrible episodi de la Història: l’exili de 300.000 italians que van haver-ho de deixar tot i viure molta anys a un camp de refugiats a Trieste, episodi quasi desconegut i oblidat.
Marisa Madieri va ser l’esposa de Claudio Magris però és coneguda per ella mateixa, com una gran escriptora, sobre tot per aquest llibre.
He estat fa poc a Rabat, voldria tornar-hi i visitar Salé, que vaig veure des de la medina.
Voldria visitar Trieste. Qui s'anima?

Llibertat

setembre 2003 a Torredenbarra

Llegeixo Liberté de Paul Elouard com un poema de vida quotidiana, de la llibertat diària per les petites coses –i les grans-. Llibertat en temps de pau. Llibertat estimada

Liberté
Sur mes cahiers d'écolier

Sur mon pupitre et les arbres
Sur le sable de neige

J'écris ton nom

Sur toutes les pages lues

Sur toutes les pages blanches

Pierre sang papier ou cendre

J'écris ton nom

Sur les images dorées

Sur les armes des guerriers

Sur la couronne des rois

J'écris ton nom

Sur la jungle et le désert

Sur les nids sur les genêts

Sur l'écho de mon enfance

J'écris ton nom

Sur les merveilles des nuits

Sur le pain blanc des journées

Sur les saisons fiancées

Jécris ton nom

Sur tous mes chiffons d'azur

Sur l'étang soleil moisi

Sur le lac lune vivante

J'écris ton nom

Sur les champs sur l'horizon

Sur les ailes des oiseaux

Et sur le moulin des ombres

J'écris ton nom

Sur chaque bouffées d'aurore

Sur la mer sur les bateaux

Sur la montagne démente

J'écris ton nom

Sur la mousse des nuages

Sur les sueurs de l'orage

Sur la pluie épaisse et fade

J'écris ton nom

Sur les formes scintillantes

Sur les cloches des couleurs

Sur la vérité physique

J'écris ton nom

Sur les sentiers éveillés

Sur les routes déployées

Sur les places qui débordent

J'écris ton nom

Sur la lampe qui s'allume

Sur la lampe qui s'éteint

Sur mes raisons réunies

J'écris ton nom

Sur le fruit coupé en deux

Du miroir et de ma chambre

Sur mon lit coquille vide

J'écris ton nom

Sur mon chien gourmand et tendre

Sur ses oreilles dressées

Sur sa patte maladroite

J'écris ton nom

Sur le tremplin de ma porte

Sur les objets familiers

Sur le flot du feu béni

J'écris ton nom

Sur toute chair accordée

Sur le front de mes amis

Sur chaque main qui se tend

J'écris ton nom

Sur la vitre des surprises

Sur les lèvres attendries

Bien au-dessus du silence

J'écris ton nom

Sur mes refuges détruits
Sur mes phares écroulés

Sur les murs de mon ennui

J'écris ton nom

Sur l'absence sans désir

Sur la solitude nue

Sur les marches de la mort

J'écris ton nom

Sur la santé revenue

Sur le risque disparu

Sur l'espoir sans souvenir

J'écris ton nom

Et par le pouvoir d'un mot

Je recommence ma vie

Je suis né pour te connaître

Pour te nommerLiberté

Paul Elouard

dins Poésies et vérités, 1942

Durant la guerra, a la Resistència, Paul Eluard va participar al gran moviment de poesia francesa i la poesia Liberté obre el recull Poésie et Vérité que va aparèixer al 1942. Els texts que el formen son tots poemes de lluita. Han d’entrar a la memòria dels combatents i sostenir l’esperança de la victòria : tal om es feia amb armes i municions el poema Liberté va ser, à l’època, enviat amb paracaigudes sobre el maquis

Calendaris

Aquell any, com sempre, els hi vaig regalar a la Vera i a la Circe, un calendari per Nadal. Aquest és el de la Circe. Acostumaven a ser d’una col·lecció en la que cada any hi havia animals: balenes, felins, amfibis... Crec que aquell any, però l’animal era: paràsits!!! I clar em vaig decantar per Beatrix Poter, que a més a més m’agradava i m’agrada molt
En una visió ràpida, doncs en Leo me l’arrabassa per pintar-lo, llegeixo inscripcions que jo li posava alguns dies o altres que escrivia ella. Al gener van ser
1 Sat: Bona nit
5 Tue: Guapíssima
10 Sun: Xata
11 Mon: Bon començament d’escola
13 Wed: Bon dia
14 Thin Hola
18 Mon: Guapa!
21 Thin: Bon examen
I Desprès: SUCRE i ella va contestar: MEL
No se d’on havíem tret això de sucre i mel
Passo més endavant:
June Les inscripcions són d’ella
7 Tue: Ets una mala mare, ni bon examen, ni mel ni res!
23 Thin: S’acava el cole
July
4 Mon: mel, poso jo. I ella Concert UB40
Setember
1 Tue: La Bruna es queda a dormir, posa la Circe
19 Mon: La Bruna escriu: Jo, la Bruna, per putejar-me començo la reputa escola.
October
6 Thin MILLOR DIA DE L’ANY (el seu aniversari). I jo : Felicitats
Altres; fa fred, abrigat (jo)
Dentista (ella)

Records i records. En Leo i l'Ada pinten. La vida passa ben ràpida

Abril

Torno de les petites vacances passades a T. llegint, passejant, veient als nens, mirant el mar, prenent una mica el sol. Amb la meva amiga que de cop em sembla la cigala de la faula.

I contenta de estar novament a Barcelona, recomençar-ho tot

Agafo un gran refredat, d’aquets de trobar-se malament.

I aquesta nit, mentre escolto Just like a women, la versió de Charlotte Gainsburg que m’encanta, penso en els versos de T S Elliot

Abril és el mes més cruel, fa brotar
Lilàs de l’interior de la terra morta, barreja
La memòria i el desig, estremeix
Les arrels marcides amb la pluja de primavera

April is the cruellest month, breeding
Lilacs out of dead land, mixing
Memory and desire, stirring
Dull roots with spring rain.
Fragment

Le partisan

Per que si, per que també, per que m’agrada, per que hem parlat d’en Marcel, per en Joan Cea, per què ha mort Jean Ferrat i buscant, buscant, he anat a parar a Leonard Cohen, per que no m’he atrevit a posar Nuit et brouillard, per que vent bufa, per que cau una pluja petita

I una altre versió
http://www.youtube.com/watch?v=GziN5U2UpqA (Inserció desactivada)

Boles de neu fregides

quatre segons

Un dels records més antics que tinc està relacionat amb la neu. Jo tenia tres anys, o potser quatre, i va nevar. Vàrem fer boles de neu al balcó. Llavors vivíem al carrer de Mallorca entre Aribau i Enrique Granados, a casa dels meus avis materns. El meu pare va dir: ara les fregirem. Vam anar a la cuina i les va posar a una paella... i...es van convertir en aigua!

El meu pare quan jo era petita ens feia bromes.

Me’n recordo molt d’aquella cuina. La meva mare va fer oposicions per mestra i li va tocar Igualada. Se’n va anar amb la Milissa que era més petitona i tornava cada cap de setmana, i també el meu pare anava a veure-la amb la moto. Això m’ho han explicat desprès, però no l’afer de les boles de neu que es van convertir en aigua i que és per tant un vertader record meu.

La cuina del carrer Mallorca sempre estava molt calentona i constantment es coïen caldos boníssims i la meva àvia quan arribàvem del carrer i feia fred ens en donava un bol. Més endavant, algun dia que m’hi havia quedat a dormir, recordo el rellotge de pèndul del passadís, tic-tac, que em donava una sensació trista quan estava al llit a punt de dormir-me. Abans que naixés el meu germà, amb el que ens portem quatre anys i mig, la meva mare ja treballava a Barcelona i ens vàrem traslladar al carrer de Rosselló.

amor i física

Em trobo una història d’amor i física que us recomano. Està escrita per un noi jove i físic http://laiaiatecaspa.blogspot.com/2010/02/funcions-destat.html i es diu Funcions d’estat
Aquesta història m’ha fet pensar en tu i potser també en tu i en tu…sent aquets tu diferents. Pero amb tu m’hi ha fet pensar amb molta tendresa i enyorança

Em poso a caminar

Dilluns 1 de març em poso a caminar amb 20 anys de retard.
La primera caminada és cap a casa de la MR. No és lluny.
Fa molt temps que em diuen: has de fer gimnàstica, fes piscina, fes ballet, fes yoga, camina…
Ara de cop sento que ha arribat el moment. De cop i volta em sembla com si els bessons i altres músculs se m’haguessin atrofiat (ai, ai).
I així em poso a caminar: tiqui, tiqui, tiqui, tiqui… Ai, no, això seria si anés amb les sabatetes de taló alt. Doncs plis, plas, plis, plas, plis, plas
Fa sol, fa vent, el vent m'escabella, em sento dèbil però contenta

I'm not there

M’ha encantat la pel•lícula de Todd Hayness I’m not there
Sis històries de Bob Dylan, o no, totalment reals o molt inventades, amb sis actors diferents que representen sis èpoques o aspectes de la seva vida profesional o personal _fabulós el que interpreta Cate Blanchett_ i espèndida fotografia.I totes barrejades.
I la música, i la música, i la música!!!!!

Just Like a Woman (Bob Dylan) cantada per Charlotte Gainsbourg, la Claire de la pel·lícula i Calexico, 4'16"

Fitxa
Director: Todd Haynes
Guió: Todd Haynes, Oren Moverman
Mùsica: Bob Dylan
Fotografia: Edward Lachman
Repartiment: Christian Bale, Cate Blanchett, Charlotte Gainsbourg, Richard Gere, Heath Ledger, Julianne Moore, Michelle Williams, Bruce Greenwood, Ben Whishaw, Marcus Carl Franklin, Kris Kristofferson, Kyle Switzer

Invictus

Tenia por que hi hagués massa rugbi però al final ahir em decideixo a anar a veure la pel·lícula Invictus amb la Mercè i en Francesc. I sortim entusiasmats, ens agrada molt.
Dirigida per Clint Eatwood i protagonitzada per Morgfan Freeman i Matt Damon, tracta d’una història verídica: menys d’un any en la vida de Nelson Mandela, quan era president de Sud Àfrica i es van celebrar els mundials de rugbi de 1995. Segueix el llibre de Jonh Carlin, El factor humà.
La història tracta de Mandela, a qui els seus diuen Madiba, de la seva intel·ligència i honestedat. Tracta de l’equip de rugbi, Springboks, bàsicament blanc. Tracta del lideratge. Però sobre tot tracta de la reconciliació i del perdó.
Està plena de petits detalls preciosos: la blanca que vol donar la samarreta verda i daurada a un nen i com aquest la rebutja, la visita a la presó de Robben Island, una zona da barraques totalment buida, el nen que recull llaunes del terra a prop del cotxe de la policia...i moltes més. I no us perdeu el ball dels maoris.
Desprès, pura casualitat, me n’adono que just abans d'ahir, un onze de febrer, va fer vint anys que el presoner 46664, el símbol i el líder de la lluita antiapartheid, va ser alliberat desprès de 27 anys d’empresonament. Va sortir de la presó de Ciutat del Cap en la que va passar els darrers mesos de la seva condemna.

L’himne nacional de la República Sud-africana està cantat en
xhosa, zulú, sesotho, anglés i afrikáans

Espavilats

Ahir vaig posar els nens a dormir, i desprès d’explicar contes em van dir que els seus pares els deixaven jugar al llit sols durant cinc minuts. Quan vaig tornar havien posat sobre el llit d’en Leo una immensa banyera de plàstic i no se quants ninos, i els despullaven per ficar-los dins. Una de les nines anava dient: mamà, mamà i desprès reia o plorava.
Més tard em vaig estirar un moment amb en Leo. Jo havia tancat bastant la porta i ell es volia aixecar per obrir-la més per que entrès més claror a la cambra. Jo li va dir: l'obriré des d'aquí amb màgia (pensant que poc a poc els ulls s’acostumen i s'hi veu més). Però ell es va aixecar i la va obrir del tot. Llavors jo em volia aixecar per tancar-la una mica i ell va dir: no, ja la tancaré jo des d'aquí amb màgia. Increïble com ho capta tot al moment i es capaç de fer bromes als tres anyets
També l’Ada. Quan jugàvem amb un ninos ella era la mare i jo l’avia. Però desprès li vaig dir: en realitat jo tindria de ser la besàvia. I ho va entendre i va somriure.

Lévy-Strauss i la filosofia

Tornant de Rabat, a l’aeroport de Casablanca compro le nouvel Observateur dedicat a Lévy-Strauss, que va morir el 30 d'0ctubre de 2009. A un article que havia estat publicat el 1980 parlant de la filosofia diu:
“En aquelles èpoques glorioses, la filosofia estava avançada respecte a la ciència, és la que la feia progressar; només cal pensar en Descartes i en Leibnitz. Avui dia passa el contrari. La ciència contemporània fa créixer cada dia tan prodigiosament els nostres coneixements i trastorna fins a tal punt les nostres maneres de pensar que la reflexió filosòfica ja només i es pot alimentar de ella.
Les meves úniques lectures filosòfiques – i ho dic bé, filosòfiques-, són Scientífic American, La Recherche, Nature, Science, revistes a les que he volgut que el Laboratori d’Antropologia social es subscrivís, més que a llibres de la mateixa orientació. Res més lluny de Sartre que tenia envers la ciència una actitud de desconfiança i fins i tot d’hostilitat, que va lluitar tota la seva vida per fer de la filosofia un domini hermèticament separat de la ciència. Per mi, perdoneu l’expressió, això es terriblement tancat”
M’encanta, encara que a mi Sartre, el personatge i l’escriptor també m’agrada.

Rabat

Començaments de gener: vaig a Rabat per acompanyar a la Marina. M’encanta la ciutat, al menys la part en la que estem: carrer de Mohamed V, quasi davant de l’estació. Aquest carrer va directe a la Medina per un costat i per l’altre al Palau Reial. Ens hostatgem a Mon Foyer, hotel molt baratet i molt ben situat. Al carrer hi ha tres llibreries fabuloses i està a prop de Correus (aprofito per enviar unes postals als nens). Moltes palmeres, magnífiques places.
Sensació agredolça però. L’adopció d’un nen i els nens que no són adoptats.