Aquest any per
Nadal no tenia ganes de fer ni sopa de galets, ni gall d’indi ni res que se li
assemblés. La tardor havia passat tan ràpidament i tan bé que ni tan sols havia
tingut temps de deprimir-me al notar que el dia s’escurçava: ni me
n’havia adonat. Els nens estaven tan macos com sempre i no hi serien per Nadal.
Així que ho vaig dir a les amigues i finalment la H i jo vam treure bitllets d’avió
per Dakar, del 24 de desembre fins el 4 de gener. Senegal...va ser una cosa
inesperada.
Uns quants dies
abans de marxar, quan encara no teníem plans, va resultar que la Françoise, que
feia molt anys que no vèiem, també hi anava. De fet s’havia casat amb un
senegalès de nom Mamadou, i pensaven fer una petita ruta amb una parella de franco-canadencs
amb un nen de deu anys, a la que ens vam afegir.
Així que el 24 de
desembre vaig sortir cap a l’aeroport en un dia estranyament boirós, capa a Dakar
via Casablanca. A l’avió, quasi tot homes, marroquins i sahelians i alguna dona
amb nens. A aquest primer aeroport hem de fer una gran cua, i desprès anem al
bar, on hi ha una desfilada de persones increïbles, que fotografiem
dissimuladament. Al segon avió el nen negret del meu costat que també es diu Mamadou no es vol posar el cinturó
–i el seu pare no li posa-. Després tira tot el sopar a la butaca i quan estem a
punt d’arribar, a les dues de la matinada del 25, s’adorm.
A Dakar fem una
petita cua i les maletes arriben de seguida. On s’allotgen? Ens pregunta la policia. A l’hotel
Françoise, dic jo. Tot es bastant fàcil,
en Mamadou ens espera i ens porta a un hotel bàsic a prop de l’aeroport. Demà anirem cap al Nord, cap a Saint Louis, a tocar amb Mauritània. Veurem el riu Senegal que fa de frontera natural entre aquests dos països.
