Dia de Nadal

Escolto el CD de cançons de Nadal d’en Toti Soler amb música de guitarra que la Cat li va regalar a la Circe i ella m’ha deixat.
La mare de deu quan era xiqueta
anava a costura, a aprendre de lletra
Dins d’un cistellet du quatre pometes
un bocí de pa, també avellanetes
La meva avia la cantava. La meva mare deia:
-Anar a costura abans es deia com anar a l’escola per les nenes. La teva avia anava a costura a aprendre de lletra.
A mi això de les pometes i avellanetes em recorda a la meva mare que, em va explicar, quan estudiava anava menjant llepolies
També:
El desembre congelat confús es retira
Abril de flors coronat, tot el món admira
I:
Sant Josep i la mare de Déu
feren companyia bona:
partiren de Nazaret
matinet i a la bona hora
-Dondorondon,
la mare canta i el fillet dorm
No sé per què de totes aquestes nadales em sé el començament i no el final.
Cançons que cantàvem, sensacions que ens fan mal quan recordem a els que ja no hi són, però cançons que cantem i ensenyem als que ens segueixen i riem amb ells. Cançons que he cantat amb la Vera i la Circe i ara amb l'Ada i en Leo.
Nadals agredolços a partir de determinada edat

A vint-i-cinc de desembre, fum, fum, fum

ha nascut un minyonet ros i blanquet,

fill de la verge Maria

n'és nat en una establia, fum,fum,fum

Felicitació de Nadal

Fa un parell d’anys vaig enviar aquesta foto o una de similar com a felicitació de Nadal.
La vaig titular Estels de Nadal. En realitat és una fotografia de cilis, undilipodia que diria Lynn Margulis, uns orgànuls cel·lulars, feta amb microscopi electrònic. Alguns han quedat tallats transversalment i altres han quedat una mica esbiaixats, amb el que també es veu l’estructura longitudinal. Són fotos del meu pare, Lluís Valmitjana. Ell havia nascut precisament una nit de Nadal l'any 1914.

Cagatió, nit de Nadal i Da Giorgio

Recordo el cagatió de molt petita a Torredembarra però no sabria dir si són records d’un any o de molts. El tió ens donava unes salsitxes de massapà embolicades amb sucre blanc tan bones que mai he tastat res millor. Poques coses i per menjar, per què la festa gran dels regals era els Reis. Feiem el cagatió al vespre, a la galeria que era una habitació d’estar molt gran i lluminosa.
A Barcelona, més grandeta, recordo a vegades haver acompanyat a la meva mare i avia a la missa del gall. A l'arribada a casa fèiem un ressopó molt agradable. Un any vàrem tenir molt de fred i de cop, a la tornada, el fred va parar i va començar a nevar. Flocs de neu petits i flonjos. L’endemà tot Barcelona era de color blanc i va ser l’any de la gran Nevada.
Fa molts anys que el 24 de desembre faig un sopar fàcil que consisteix en:
Vaig a Da Giorgio de la carretera de Sarrià on:
- Compro ravioli, panserotti, lunotti, tots farcits amb exquisideses com ara castanya i rovelló, carxofes i ricotta, bolets i ceba caramelitzada...per exemple.
- Compro parmesà ratllat, suc al pesto, suc d’ametles.
- Compro salmó fumat, blinis, ous de “lumpo” i de salmó. Formatges italians i mascarpone.
Vaig a una bona pastisseria i compro torrons
I el sopar quasi està fet
Aquest any ho fem avui! Només és diumenge 21, però desprès, els nens a qui va dedicada sobre tot aquesta festa no hi seran. I està bé, avui, 21 de desembre, entrada a l’hivern. El dia més curt de l’any, però que ja començarà a allargar-se.
Ahir vaig anar a Da Giorgio. Està al costat de casa de la Caterina i em va fer mal pensar que ella ja no hi era aquest Nadal.

Afonia total

Com que ja fa uns quants dies que estic molt ronca i finalment em quedo sense gens de veu truco a l’otorrino. L’infermera em dóna hora pel dia mateix, a la tarda.
Plou i no fa gens de ganes de sortir de casa però cap allà vaig intrèpidament. Em fan entrar a una sala d’espera bastant rònega i plena de gent que llegeixen l’Hola als que miro suspicaç com si portessin tots els microbis del món. Se’ls despatxen bastant de presa i de seguida em toca a mi. Desprès de ficar-me una cosa per la gola i fer-me dir a i i, que no puc, em recepten tot això que no entenc gaire com em curarà.

Es tracta de:
- Poli A.B.E grageas: vitamines A, B i E - fa poc ja vaig prendre una tanda de vitamina A que protegeix els epitelis-.
- Termalgín Codeina: Llegeixo el prospecte i es un analgèsic i antipirètic. Però no em fa mal res ni tinc febre. No te absolutament cap altre indicació.
- Rupafin: És un antihistamínic indicat ens els símptomes de la rinitis alèrgica. Segueixo llegint, te molta possibilitat de donar son, mal de cap i vertigen. A més l’he de prendre junt amb un protector d’estómac tipus Omeprazol o similar.
- Pectox lisina: són uns sobrets amb un producte que diu que és pel tractament dels trastorns de la secreció mucosa que apareix en les malalties broncopulmonars.
Decideixo prendrem les vitamines i els sobrets. L’antihistamínic que no crec que em serveixi per res me’l passo del matí a la nit doncs no vull anar tot el dia mig adormida i el termalgin, directament no el prenc. Per primera vegada a la meva vida penso que l’homeopatia, en la que no crec, al menys te l’avantatge de que no t’atiborren de medicaments.
He de prendre també les típiques pastilles que es van xuclant, la marca que vulgui. He de tornar passats deu dies.

La marmanyera memòria, la mentidera

Per casualitat trobo aquesta frase que tant m’agrada i que en una ocasió em va dir la Mercè, dins del poema original que es diu Aniversari, de Gabriel Ferrater, del llibre de 1966, Teoria dels cossos.

Aniversari
Ja l'any quaranta dels meus anys

jeu fosc a dues carboneres,

ribotat. El munt d'encenalls

se l'han partit la marmanyera

memòria, la mentidera,

i l'oblit, el drapaire mut.

L'una en farà curtes fogueres,

l'altre, caliu d'inquietud.

Hi ha ocasions en que recordo tant aquest poema
Parlant sobre un determinat fet dues inevitables versions tan diferents!

Marmanya

Le petit prince

Quan era petita el meu oncle Ferran em va regalar i explicar el llibre Le petit prince d’Antoine de Sain-Exupéry. Llavors només vaig mirar els dibuixos: em va encantar aquell barret, que en realitat era una boa que s’havia menjat un elefant.


Mes endavant, quan el vaig llegir, el que més em va agradar va ser el fragment on el petit príncep es troba amb la guineu i li explica el significat de la paraula domesticar, que també podria ser la paraula estimar.“Si, veuràs, va dir la guineu. Tu no ets pera mi encara més que un noiet igual a altres cent mil noiets i jo no et necessito per a res.... Tampoc tu tens necessitat de mi i jo no soc per a tu més que una guineu entre cent mil guineus semblants. Però si tu em domestiques llavors tindrem necessitat l’un de l’altre. Tu seràs per a mi únic al món y jo ho seré per a tu....
—Començo a comprendre. Hi ha una flor... crec que ella m’ha domesticat.”

Podeu trobar aquí el llibre Le petit prince.

Les dues xinxilles

Quan la Vera i en Saúl se’n van anar a Mèxic em van deixar la xinxilla. Vaig aprofitar i vaig escriure un conte per als nens. Cliqueu la paraula conte per veure'l sencer.

Basat en una història de veritat.

Maitreyi i Mircea, una història d'amor

Aquest estiu quan vaig anar a l’índia, me’n vaig emportar diversos llibres, com sempre faig, sobre el país que estic visitant: novel·les i assaigs. Res m’agrada més desprès de sopar i potser fer un petit passeig que ficar-me al llit de l’hotel i posar-me a llegir. Així abans de qualsevol viatge és obligada la visita a Altair, y no només per comprar la guia.
Un dels llibres que vaig adquirir era “Diario íntimo de la India” de Mircea Eliade. Coneixia aquest escriptor, sabia que era un gran savi en filosofia i història de les religions, que havia anat al 21 anys a l’Índia, però només havia llegit “Medianoche en Serampor”, un relat breu molt inquietant.

“Diario íntimo de la India” em va agradar molt: parla de la seva estada a Calcuta on vivia a Rippon street, una mena de pensió. Però el millor de tot es que me’n vaig assabentar del següent:
Durant els anys que va passar a Calcuta estudiant sànscrit es va enamorar de Maytreyi Devi, la filla del seu professor, que en un moment donat el va convidar a anar a viure a casa seva. La història va acabar molt malament quan el pare es va assabentar de les relacions de la seva filla amb Mircea i el va fer fora de casa.
Mircea, de retorn a Romania, el 1933, va escriure una novel·la autobiogràfica que va anomenar "Maitreyi. La noche bengalí". La novel·la va assolir un gran èxit i es va traduir a molts idiomes.

Molts anys més tard va arribar a mans de Maitreyi, que la va llegir i va voler donar la seva versió. Ella era una persona que només tenia setze anys quan va conèixer Mircea, però també era molt intel·ligent, escrivia poesia i era amiga i admiradora de Rabindranath Tagore a qui anomenava Rabi Takur o El Poeta. També ella també va escriure un llibre, que es diu "Mircea. Una historia de amor", el 1976. Molt diferent del primer i escrit quan ella ja tenia 60 anys, no es limita a la història d'ells dos sino que parla de molts aspectes de la seva vida i de l'Índia.

La història d’amor, fos quina fos la realitat, no només no es va oblidar, no només no es va corregir, sino que s'engrandeix i es magnifica i s’extén pel món i es torna mítica: Mircea i Maitreyi, Maitreyi i Mircea.

Atemptats a Bombai

Atemptats múltiples a Mumbai amb 125 morts o més, trets per tot Mumbai sud incloent el barri de Colaba. Fa feredat el pensar que fa tres mesos estàvem allà: dinant al Leopold Cafe, a l’estació Victoria Terminus o Chhatrapati Shivaji Terminus agafant el tren per anar a Aurangabad, al Taj Mahal Palace –només prenent el té, evidentment -. Em venen amb molt força les imatges d’aquest estiu i penso en la pobra gent que ha mort, en els ferits, en les famílies destrossades. La casualitat d'estar allà, de passar per allà.

Retrospectiva de Juli González

Diumenge al matí vaig amb la Milissa a veure l’exposició de Juli González, i ens agrada molt.

Juli González Pellicer (Barcelona, 1876 – Arcueil, França, 1942) està considerat el pare de l’escultura moderna en ferro.
Valorat pels experts com un dels grans noms que Catalunya ha donat a l’art universal, com ara Gaudí, Dalí o Miró, no te en canvi la seva ressonància popular i és absolutament desconegut pel gran públic.
Va iniciar la seva carrera artística com a pintor i se’n va anar a París on s’hi va quedar.
Va crear un nou llenguatge escultòric que ha estat qualificat com abstracte i que ell definia com “dibuixar en l’espai”.
Va tenir temps també per dedicar-se a la joieria: mireu a la foto, un collaret preciós i absolutament modern
Podeu veure la gran retrospectiva al MNAC fins el 25 de gener de 2009

Aquesta entrada la dedico als meus amics de joieria.
Us recomano el blog de la Míriam, una estudiant i futura joiera
I el de la Muntsa Muntadas

Una setmana ben diferent

De dilluns a dissabte m’instal•lo a casa de la Circe. Hi arribo molt cansada després de buidar tots els mobles de la sala-menjador, del rebedor i passadís i sobre tot de la gran llibreria. Aquí a casa queden vuit grans caixes plenes de llibres així com tota la banyera a més de diverses piles més. Una d'elles composada pels setze volums de la Història Natural dels Països Catalans. S’ha de veure.

Els cinc dies i cinc nits passen volant, tant, que no tinc temps de fer ni una quarta part de les coses que volia. Això si, aprofito molt dels nens. Cada nit en Leo vol que li canti “Duerme, duerme, negrito”, “A la vora de la mar” (ell diu La donzella) i ”El noi de la mare” i cantusseja amb mi. Als matins, així que es desperta l’Ada ve molt contenta al meu llit, i el primer dia, ella, tant poc petonera, em fa espontàniament dos petons a la galta esquerra mentre encara mig dormo.

Ara el parquet encara fa una mica d’olor de vernís i tinc el balcó obert. Em refugio a la meva cambra. He de buidar la banyera. He de fer mil coses. Però enyoro l’estada amb els nens i m’abelleix recordar-los.

La foto que vaig fer d'una escultura Andy Goldsworthy

Vaig anar a veure Rius i Marees, un documental en que es veu l’obra de l’escultor Andy Goldsworthy, un artista britànic que des de fa vint anys crea obres d’art amb elements de la natura. Algunes de les obres són efímeres, com ara les creades amb gel o amb flors. O bé amb fustes que desprès se’n du la marea.

Quan vaig veure aquesta pel·lícula, recomanada per la Montse G., em va venir al cap que jo n’havia vist una d’aquestes obres i a més a més, l’havia fotografiada.
L’havia vist a Escòcia, més concretament a Edimburg, a un parc o jardí botànic. Era una pinya feta de pedres. Al arribar a casa vaig estar buscant rebuscant la foto: Sabia que no havia fet cap àlbum i que era d’abans de les fotos amb càmera digital. No la vaig trobar.
Però....avui ha sortit.

Aquesta és la meva amiga Mª Rosa

Si no heu vist la pel·lícula, aquí hi teniu un extracte de 3minuts 56 segons
He comprovat que no és la única escultura que hi ha a Edimburg; mirant per internet n’he trobat també aquesta:

I res més per avui

Apuntat a una llibreta

Endreçant i intentant llençar papers trobo una llibreta molt antiga on havia apuntat els fragments que segueixen; em devien agradar i encara m’agraden, sobre tot el segon. A part d’això, la llibreta està totalment buida i esgrogueïda.
Diuen:
Et puis
La fatigue l’indifférence la gentillesse et l’espoir de dormir
Et même le courage de sourire

Il est comme moi dit elle
Un peu triste et un peu gai
Et puis elle eut un grand sourire et la pluie se mit à tomber

Llàstima no saber d’on els vaig treure. Noi tan sols sé si son del mateix autor o no.

Camp de gramínies mogudes pel vent

Finals de 2004, viatge a Argentina. A El Calafate no només vam veure la glacera Perito Moreno. Vaig fer una excursió per veure ocells, i en vaig veure molts en un petit recorregut. El matí era clar i ventós. Vaig enregistrar un camp de gramínies mogudes pel vent amb la camera fotogràfica

Castanyada

El dia 1 de novembre: panellets i castanyes

A casa, el meu pare, dies abans ja reclamava els panellets. La meva avia i la meva mare els feien, d’ametlla dels ametllers d’unes terres que tenien a Torredembarra. El procés, de fet, començava l’estiu abans quan ens portaven els sacs d’ametlles. Les abocaven sobre la gran taula rodona de marbre i s’avien de triar: separar l’ametlla, embolicada per la seva capa de fusta , de la coberta de color verd, ja seca i marronosa. Nosaltres si podíem ens escapàvem d’aquesta feina fàcil però laboriosa, i anàvem a jugar a casa dels Torrents o dels Barado, al mateix carrer, dons érem amics dels fills d’aquestes dues famílies. El pitjor de tot va ser un dia que vam anar a ca els Barado que justament estaven fent la mateixa operació, i ens hi van posar també a nosaltres.Al llarg del més de setembre i els cap de setmana d’octubre, les ametlles s’anaven trencant, sobre tot des de que el pastisser Punsoda va plegar la seva botiga i ens va regalar la màquina de trencar ametlles. Era un artilugi bastant gran que només partia una ametlla cada vegada, i que acostumava a estar a l’habitació solellada que anomenàvem galeria. Allà a estones era divertit col·locar una ametlla, fer anar la palanca i partir-la amb compte per no esclafar-la. Bé, desprès de varies operacions més, el detall de les quals potser podria reconstruir, però que ja quedaven fora de l’abast dels nens, a finals d’octubre ja apareixien els panellets, boníssims.La meva mare feia també un pastís de castanyes que era laboriós doncs les castanyes s’havien de bullir i de pelar i aixafar, però vull buscar la recepta doncs era molt bo i original.
Més tard la Vera i la Circe van fer panellets a l’Escola Isabel de Villena. Jo comprava l’ametlla mòlta així com tots els altres ingredients. En feien d’ametlla, però no se com s’engiponaven la part del forn, i de coco, que aquests no s’han de coure. “El Villena” va ser una de les primeres escoles actives de Barcelona, i sembla que això es va encomanar doncs ara tota la mainada fa els panellets. Aquest any jo he tastat els de l’Ada. Vaig llegir els ingredients que havia de portar i més que panellets eren un bombonets el que feien: mantega, xocolata en pols, galeta esmicolada....Fins en Leo que acaba de fer dos anyets sembla que ja n’ha fet!

L'ametlla

Encara que no ho sembli, botànicament l’ametlla és un fruit carnós. Ès una drupa, com el préssec, l’albercoc i la cirera. El que ens mengem és la llavor, protegida per la fusta interna del fruit. Ès com si ens mengéssim la part interna del pinyol del préssec.

Ramon Casas i Ferran Vallmitjana

Havia sentir a parlar de la Fundació Alícia i ahir que vaig tenir ocasió d’anar-hi no m’ho vaig pensar dues vegades. Completava el dia la visita del Monestir de Sant Benet de Bages, que l’any 1907 va ser comprat per la mare de Ramon Casas, Elisa Carbó, la qual va contractar a Josep Puig i Cadafalch per que el restaurés.
Aquesta història i tot el que vaig veure, tant la part modernista habilitada per la família Casas, com la romànica de l’església i claustre, em van agradar molt i em van fer recordar el que m’havia explicar la meva mare. Ara ho conto:
Casas va heretar la casa i hi passava llargues temporades a l’estiu.
El 1916 Casas i el seu patrocinador i gran amic, el milionari americà Deering van viatjar a Tamarit i Deering va comprar el preciós castell situat al costat del mar. Uns anys més tard, cap al 1924 va tornar-hi per pintar diversos paisatges.
Una vegada, Casas i l’americà que havia comprat Tamarit van venir a Torredembarra, a aquesta casa, la nostre, em va explicar la meva mare. Casas tenia asma i no se si s’havia descuidat els medicaments o no se que li passava, que van buscar el metge de Torredembarra que era el teu avi, em diu. L’avi Ferran, el pare del meu pare, li va preparar un remei que sembla que li va anar molt bé doncs a la tornada va passar a donar les gràcies.
Em sap greu no haver conegut a l’avi Ferran. Es veu que era un metge fabulós.

CCCB

Sembla que ha arribat de veritat la tardor. Adéu sandàlies i ens posem jaquetetes de llana i mitjons.
Vaig al CCCB - Centre de Cultura de la Ciutat de Barcelona -, al festival Docúpolis. Veiem un documental pretensiós i allargassat.

Em van agradar més els que es van presentar a Ecologistes en Acció, a la Mostra de Biodiversitat, a la casa Elizalde: eren frescos i alguns, com el de Kiotomán, desmadrats total.

De totes maneres sempre és agradable anar al CCCB, passar per la llibreria, veure l’espai, arribar-hi pel carrer Elisabets...Un dels millors llocs de Barcelona

Fira del llibre vell

- Passo pel Passeig de Gràcia i veig que hi ha la fira de llibre vell. M’encanta. No m’hi vull entretenir massa, estic cansada però hi faig una passada ràpida en busca d’alguna meravella. No cal que sigui un llibre molt especial ni car: només un llibre que jo hagués llegit de joveneta, que algú m’havia deixat o que llegia al meu col·legi.
- Ja fa molta anys va ser màgic, vaig trobar Las raíces del árbol, de l’hungarés Ferenc Molnár. Avui veig molts llibres d’autors també centreuropeus, que estaven de moda als anys trenta i que jo vaig repescar més tard: Lajos Zilahy, Stephan Zweig, que ara jo ja no llegiria. Tret de El món d’ahir, un llibre preciós, autobiogràfic, de Zweig que va publicar-se desprès de la seva mort.
- Em decideixo per Alícia al país de les meravelles, d'editorial Joventut, un llibre petitet que penso li donaré a l’Ada. La traducció és de Carner i les il·lustracions de Lola Anglada. L'única cosa que no m’agrada és que l’ha traduït per Alícia a terra de meravelles.
- Vaig llegir Alícia de molt petita, però una edició escurçada. Me la van portar els reis un any que els meus pares van anar de viatge. Jo vaig passar part de els vacances de Nadal a casa dels meus avis i la Milissa a casa del tiet avi Lluís. En Santi era un bebè i se’l van emportar i las dos petites encara no havien nascut. El dia de reis, vaig trobar Alícia al balcó que donava al carrer de Mallorca, junt amb altres coses.
- Ara m’agradaria trobar La filla del capità. Especialment el que vaig perdre jo que coneixeria per la dedicatòria.

Octubre ja

S’acaba setembre, el meu més preferit. La tardor va començar amb pluges. Camino pel carrer, amb el paraigües a la bossa, el que vaig comprar a Bombay. Hi ha un gran toll d’aigua a l’acera que curiosament ha agafat la forma del mapa d’Àfrica projecció de Peters -que conserva les àrees però no les distàncies-. Àfrica em dona feina aquests dies: he de redactar el projecte de construcció de 14 pous d’aigua entre moltes altres coses.
Finals de setembre. L’Ada ha fet quatre anys i en Leo, dos. És la cosa més bonica del món veure com dia a dia aprenen i saben. La girafa estava pasturant, diu l’Ada. En Leo ja sap dir ocell, a coll, Montse...en comptes de tutell, abiba, Mote. Diu fgrases llargues i colloca be quasi tots els articles, pronoms i verbs.

Una frase d'Hubert Reeves

“Capturar aquest instant harmoniós. Inserir-se al corrent del temps. Percebre el batec de l’existència que passa. La vida és una successió d’instants”.

Em ve molt de gust copiar aquesta frase que vaig rellegir ahir al vespre al llibre “L’espace prend la forme de mon regard” d'Hubert Reeves.

Em diu una amiga, la Mercè Piqueras que l'astrofísic Hubert Reeves ha escrit la seva autobiografia. Ella ho ha trobat al blog de Vicent Partal



El vàrem conèixer al viatge a Líbia, junt amb altres persones també molt interessants, l’any 2006, per l’eclipsi total de sol. Vàrem gaudir de molts dies de viatge amb ell i era sempre molt amable i molt interessant. El recordo –i ens recordo- sobre tot, assegut sobre una duna, veient la posta de sol.
Jo només coneixia el seu llibre “Patience dans l’azur” així com la participació a "La més bella història del món" però desprès a París me’n vaig comprar d’altres, entre els quals el de la cita del començament.

Recordant l’estiu passat, a finals d’agost

Leo
A finals d’agost de 2007 vaig anar a casa que la Circe i en Fer comparteixen amb altres amics a Os de Civis, als Pirineus de Lleida, al costat d’Andorra. En Leo aviat tindria un any. Quan jo hi era li vaig ensenyar un ocell i va aprendre la paraula tutell, que seguidament li va servir per dir un munt de coses que només la Circe entenia. Era una preciositat. Li ensenyaven també a dir un, pel dia del seu aniversari, el 18 de setembre. La gent li preguntaria: quants anys fas? I ell diria: un!
Ara, un any desprès ja parla moltíssim i es fa entendre molt.

Tornen a ser allà. Res m’agradaria més que poder anar-hi. Abans de l’estiu jo li deia: en Leo és un nen...i ell contestava: passiós. Quan el fico a dormir el tinc una estoneta a coll. Ell posa el seu caparró sobre la meva espatlla i li canto: duerme duerme negriito que tu mama està en el ...i diu pampo! Desprès el poso al llit i s'hi queda agradosament.

Ada
Aquells mateixos dies de l’any passat anava a fer petites passejades amb l’Ada. Passàvem per un carrer i per una finestra enreixada veiem galls. Anàvem a veure els cavalls i els porc senglars. Entràvem a una botiga on hi havia un platet amb fuet i un altre amb formatge, com mostra del que venien i ho tastàvem. Estava a punt de fer tres anys. Vàrem trobar un ocell mort a terra i ella no entenia el que li passava. Encara no te el concepte va dir la Circe.
L’Ada, ara, està deliciosa, com sempre, i raona molt. Aviat farà quatre anys. Que gran que la trobo!

L’excursió
En Fer li havia comprat per en Leo una mena de cadireta on el nen, assegut, anava còmodament sobre les espatlles del seu pare, amb gran visibilitat, doncs quedava molt alt. Semblava un maharaja. No se que va passar, que l’Ada volia pujar o ell baixar i l’excursió que havíem emprès tots cinc es va acabar de seguida.

Torno de l'Índia

Torno de l’Índia i me’n vaig quasi directament a Torredembarra ja que els nens estan allà. Emoció, abraçades i banyades a la platja del Canyadell. I el mar tan blau.
Al tren veig uns joves amb cara d’intel•ligents jugant a cartes, contents, i el que és més important: tranquils, sense preocupacions. Al roquer veig més nois passant-s’ho bé i tirant-se al mar. No puc evitar les comparacions amb l’Índia i els joves i nens d’allà: treballant al camp, portant ramats, recollint maletes, intentant vendre el que sigui...somrient també però una vida difícil.

La veritat

Faig meves aquestes paraules sobre La Veritat
Només l’honestedat perdura més enllà de la vida, de l’amor, de la mort, de tot. Oh, tu que vens després meu ¿ho creuràs? Al final la única cosa que val la pena posseir és la veritat; és més emocionant que l’amor, més alegre i més apassionant. Es senzillament allò que no pot fallar. Tot el demés fracassa. De tota manera, jo li dedico la resta de la meva vida a la veritat i només a ella.
Del Diario de Katherina Mansfield, publicat per Lumen. Traduït del castellà de Babelia (El País) del 5-7-2008

Una escena

Aquest hivern, sortint un dia del cine Renoir-Floridablanca, vaig veure una escena molt tendra: un home mig agenollat i acotxat cordava els botons de l’abric....de la seva mare, que era un velleta molt petita. Aquesta acció que ara feia el fill, molts anys abans, devia ser ella qui la feia amb ell, llavors nen petit.
Accions mil vegades repetides però que amb el anys canvien de cantó. Ara la mare cap al fill. Desprès del fill cap a la mare, en aquest cas un amor correspost. I la vida passant.
Fa un parell de dies els vaig tornar a veure pel mateix barri, esperant que el semàfor es posés vermell, desprès travessant el carrer, l’home agafant a la mare per la ma, tan petitona i fràgil.

Lllibres

Els llibres que he llegit darrerament:
- Pasión de amor, de Javier Moro, editorial Seix Barral. Aquest llibre va aparèixer a casa no se com, fins i tot està signat per l’autor. Tracta d’una noia de Màlaga que es va casar amb un Maharajà. Com que d’ací a uns dies me’n vaig a l’Índia el vaig començar a llegir, primer una mica en diagonal i desprès reposadament doncs vaig trobar que explica moltes coses interessants i ben documentades del temps dels maharajàs i del RAJ i finalment de la independència de l’Índia i de la partició Índia Pakistan. Crec que hi ha traducció catalana.
- Atrapados en el Hielo, de Caroline Alexander, editorial Planeta. El vaig veure a Altair i me’l vaig comprar. Des de l’estiu passat, quan vaig llegir Desert d’aigua de Carles Pedròs-Alió tenia ganes de tenir-lo. Clar que Desert d’aigua passa a l’àrtic i Atrapats al gel a l’antàrtic: és l’extraordinària aventura de Shakleton, el seu grup d’homes i el seu vaixell l’Endurance.
- Chagrin d’école, de Daniel Pennac, editorial Gallimard. El vaig trobar a la FNAC i el vaig fullejar i comprar. És una reflexió sobre l’ensenyament a partir de la historia del mateix autor, que sembla ser que era nul de petit. En Francés en diuen “cancre”. Doncs era nul i se’n va sortir. Desprès ell mateix va ser professor i actualment és un escriptor molt conegut. Ha estat bé llegir-lo encara que quan ell va deixar l’escola els problemes més grossos no havien encara arribat. Ara hi va de tant en tant, però convidat, per parlar amb alumnes que han llegit els seus llibres. Però ha sigut maco llegir-lo. I retinc sobre tot el que segueix i que tradueixo: el nen Jules (l’alumne) tenia dos móns: era escolar a classe i fill o filla a casa. La família estava encarregada de la seva educació, l’escola de la seva instrucció. Mes o menys fins posem 1975. Quin trist món l’actual en que l’escola educa! I sinó mireu el canvi de nom: abans Conselleria d’Ensenyament, ara Conselleria d’Educació. A Catalunya
- Les Annés, d’Annie Ernaux, editorial Gallimard. El vaig comparar a una llibreria de Niça, a començaments de maig. Em va fer bona impressió i la Rosalyne que anava amb mi l’havia llegit i me’l va recomanar. És la nostra vida. De les que vàrem néixer cap al 1945. A França, però més o menys. Nosaltres potser ho teníem pitjor, però igual. No coneixia aquesta escriptora. Un llibre d’aquells que fa pena que s’acabi. Miraré que més puc trobar d’ella

Llençar

El meu blog comença llençant:
- Un gos basset de joguina, de roba, de quadrets blancs i blaus
- Un cistell de palla.
- Palmes petites que feien cada any la Vera i la Circe al col·legi Isabel de Villena quan s’acostava el diumenge de rams. N’he conservat però dues, una molt senzilla i l’altre més complicada.
- Tres safates de plàstic per sopar davant de la TV, mirant algun programa, que m’havia regalat la meva marona i que no havíem fet servir quasi mai.

També he preparat una maleta amb roba que portaré demà a la Parròquia de Sant Isidor, a prop de casa: és roba d’hivern: algunes faldilles per estrenar, allò que et compres per rebaixes i que resulta finalment car. La roba d’estiu, en principi la reservo per Burkina Faso.

I per què m’ha agafat per llençar amb aquesta calor? Sento com em regalimen gotes de suor per l’esquena, però m’agrada l’estiu. L’estiu, el mar...

Doncs ja fa temps que havia de començar, però l’altre dia van venir en Saul i la Vera i ho vaig veure tot tan ple!

I havia de començar ja fa temps, a causa de les morts d’en Marcel i del papà. Quan va morir el meu pare vaig veure com li llençaven tantes coses! I en canvi el Marcel, ho tenia tot tant ben ordenat (i llençat, única manera de tenir-ho tot ordenat segurament. És també el que fa en Walter).

I dues ciberdones llençant coses...
I un tio que conec: ho va posar tot davant d’un arbre i la gent pensava que era algú que havia mort i que li estaven tirant totes les coses

Les coses i els records. El dia comença a escurçar-se però molt poc a poc i un estol de falcillots xisclen i fan cercles a les 21.30 d’aquest dissabte de juliol a Barcelona