A la piscina amb els nens

Més content que unes pasqües, en Leo em fa posar unes sabates de paper per sobre de les que porto per que pugui caminar amb ell fins a la piscina. Pugem fins al primer pis per la zona de nedadors i em fa entrar al recinte. Em fa asseure a un lloc des del qual el veuré molt bé mentre neda. 

Seguidament ve un monitor i em diu que no puc estar allà i que em posi a la porta. Però arriba un altre monitor em diu que ni tan sols a la porta. Baixo a l'entrada.

Abans que s’acabi el trimestre vull recordar algunes coses dels nens. Com ara que aquets any el dimarts els he d’anar a recollir a natació on hi van amb l’escola, activitat extraescolar. Un autocar els ve a recollir amb dos monitors, però com que hi ha molta mainada de tres a vuit anys, alguns pares-mares, per torns, van també a l’autocar, i ajuden tant durant el curt viatge com al arribar, sobre tot als més petits.

La primera vegada em va tocar vaig pujar a una classe on tots els de natació estaven sentadets berenant. L’Ada i el Leo és van posar contentíssims de veure’m. Tots dos volien que m’assegués al seu costat. A un moment donat els nens van formar una fila i vam baixar per dirigir-nos a l’autocar. En Leo em va agafar la ma i ja no la va deixar fins que vam arribar a la piscina. L’Ada anava amb la seva millor amiga, la Blanca.

 La segona vegada que els vaig acompanyar, en Leo tenia bronquitis i vam anar-hi igualmet, amb l’Ada i la Blanca i tots els nens i pares, però al arribar, vaig dir: bé jo vaig passant, doncs em feia il·lusió anar amb en Leo a la biblioteca.

Montse, se suposa que has d’ajudar als nens més petits, em va dir la Circe uns dies desprès. Ai, amb    la maneta d’en Leo dins de la meva, estava massa emocionada, m’havia fet l’efecte que anava a la piscina només per acompanyar als meus nens.

Les manetes de l'Ada i d'en Leo dins de les meves, caminant pels carrers. Alegria rodona i perfecta. I record d'altres manetes que s’han anat fent grans.

Nadal

Dimecres vaig anar a sentir els nens com cantaven nadales. Aquesta, Sant Josep fa bugada que van cantar els de la classe de l'Ada no l'havia sentit mai.
Bon Nadal!
Ai, al començament hi ha un anunci (molt curt)

Viatget a París

El nostre metro a París és Olympiades, l’inici o final de la línia 14. Una línia molt moderna. La parada anterior, Bibliothèque Mitterrand te un gran distribuïdor que ens deixa astorades.

.

En aquesta època és molt bonic el cel blanc de París m’havia dit en Pere Suau. Anem a veure les exposicions temporals al Museu Quai Brandly i ho recordo mentre llegeixo un text en maorí: he ao, he hao, he ao tea, he hao tea roa:un núvol, un núvol, un núvol blanc, un llarg núvol blanc. Tenim cels blancs i tenim pluja i nuvols grisos volant amb el vent i descobrint el cel.

Quai Brandly, un riu de paraules que flueix per terra, en moviment, preciós, mentre anem caminant per la rampa que ens porta a baix

A la sortida, París Les feuilles mortes.

Amb la Marina anem a veure a en Jabran, però això és una altra història.

Anem al Pompidou a veure l'exposició de Munch.

Dilluns volem veure la Bibliothèque Miterrand: Hi anem i veiem la gran explanada, les quatre torres, però no podem entrar...és que és dilluns. Li vull mostrar a la Marina le Centre du Monde Arabe, edifici i lloc que m'encanta i que no coneix: també tancat pel mateix motiu. Anem al Grand Palais a veure Matisse, Cézanne, Picasso...L'aventure des Stein. Està obert. però hi ha una cua immensa,això si, amenitzada per dos músics. Passada una estona decidim marxar. Allà fora queda solitària una estàtua de De Gaulle amb un colom al cap. Le general.

El dia no ha estat molt exitós, però si encantador: hem caminat, hem anat amb autobús pel costat del Sena, i em vist la tardor a París 

Els carrers de París

Antic i modern, com una edició des de photoshop, al nostre barri ple de restaurants assiàtics.

El tió de Nadal

Independentment i per camins diferents (però semblants) l'Ada i en Leo s’assabenten de que el tió són els pares. Curiosament m’ho diuen el mateix dia. L’Ada em fa anar amb ella al lavabo i m'explica que la Càndia, una nena de la seva classe, li ho ha dit. M’ho comenta sobretot perque em fixi bé en els regals que demanen d’un catàleg que han estat mirant. 
Més tard quan els nens estan ja al llit, en Leo, una mica enfadat o potser només m’ho sembla, diu: Els pares són els que compren els regals, els posen al tió sota de la manta. Perquè ho dius? Ho ha dit un cosí de la Bruna. Qui és la Bruna? La filla del Iñaqui diuen tots dos. Però no ho ha dit la Bruna, puntualitza, ho ha dit un cosí seu. No se si li ho ha dit directament el cosí o a través de la Bruna. 

Desprès l’Ada em diu baixet: però el tió si que menja! Per que es fa molt gran. No mengen! No mengen! diu en Leo que ho sent tot. A casa hi ha tres tions. A mi el que més m’agrada és el més petit.
Al papi li agradava el mitjà, diuen. I a la mami el gran.
A mi també m'agrada el petit diu l’Ada, és el més mono encara que està coix.

Es fan grans. Crec que de moment queden en peu les altres fantasies: el papà Noel i els Reis.

 

Petrushka

El meu oncle Ferran em feia sentir la música de Stravinski mentre m'explicava la història de Petrushka. Jo era petita i estavem a les golfes de la casa de Torredembarra. Ell hi tenia una mena d'estudi ple de coses. Era molt aficionat a la ràdio i també s'havia construit el tocadiscs, amb unes caixes de fusta i per agulla una punxa de càctus, en el que escoltàvem música contemporània.

-Veus? Ara surt la ballarina. Ara en Petrushka i el Moro es barallen....

I jo veia tot el ballet en la imaginació. I sentia la música.

Als disset anys, quan vaig anar a París per primera vegada em va encarregar un disc de Messiaen que aquí no es trobava. Recordo que li vaig comprar i també em veig vagament a l'esglèssia on ell tocava l'orgue, un matí, sola...No si si és un somni

Dissabte passat vaig anar amb la Circe i els nens al Liceu, a una matinal, a veure aquesta obra. Jo estava molt emocionada. Va ser molt bonic, em va encantar el muntage. Ells estaven contents i desprès van comentar tant el ballet com el que deien els nens del voltant.

Potser d'ací molt de temps aniran a veure Petrushka amb els seus fills...o nets

Aniversaris

En Leo quan pot se'n va al Mac i posa –tot sol- unes pel·lículetes d'anunci de Google Crome.Vull un pastís de google crome per l’aniversari, diu

Li faig:

Diumenge 25 varem celebrar l'aniversari de tots dos nens. En Leo fa els anys el 18 de setembre i l'Ada el 23 del mateix mes.

És Santa Tecla, va dir el meu pare quan l'Ada va néixer, li hauríeu de dir Tecleta.

Al meu pare li encantava mirar quin sant era cada dia al Calendari del Pagès que comprava. El dia del seu era el 21 de juny, però celebrava altre sants Lluïsos, sobre tot a l’estiu. Es feia comprar champagne i ens convidava.

Diumenge 25 l'Ada també va tenir el seu pastís

Van ser de xocolata amb nous, la veritat és que van quedar boníssims.

A los cuarenta años

Al sortir de veure l'espectacle d'en Victor Obiols sobre Villon, vaig recordar la poesia de Josep Elias del llibre Cruzar una calle para escaparse de casa que va escriure als vint i pocs anys i es diu: A los cuarenta años

A los cuarenta años

Hablaré de Villon a los muchachos

Y las palabras no serán ningún obstáculo

Para situar al mismo tiempo lo que ocurra en el país,

A los cuarenta años andaré todavía taciturno

Por las calles fantasmales de noviembre

Intercambiando el sonido con las fuentes

Los caballos, las ventanas y los muros.

A los cuarenta años por supuesto ya no te estaré esperando

Sin embargo, nada me sorprenderá una tarde

Solitario al salir de mi silla de trabajo

Encontrarte de repente en algún parque.

Me acompañarás un rato a beber té,

Las mesas apenas habrán cambiado.

Entonces hablaremos despacio

Y poco nos costará convencernos de que vivimos contentos.

Hablaremos como si ya no recordáramos

Aunque procurando evitar alusiones al pasado.

De hecho, por qué romper la cordial indiferencia con recuerdos.

Tú me enseñaras fotografías que contemplaré algo perplejo

Yo para ahuyentar el silencio contaré historias de viajes.

Así nos observaremos hasta que la conversación languidezca

Y sea penoso comprender que no hay nada que decirnos.

Yo bromearé mientras te pones el abrigo

Tú quedarás en que comamos los tres juntos algún día.

Pero pronto será otra vez el frío silencioso de la calle

Y me divertiré pensando en mis tiempos de estudiante.

Apenas distraído cruzaré algunas frases

Durante la cena en el comedor universitario

Aunque al entrar en casa todo habrá sido ya olvidado.

Me acercaré a la amiga que me estará esperando,

Ella verá que estoy contento de encontrarla

Y beberemos ginebra y escucharemos a Mozart.

Luego hablaremos de libros, de nuevos estilos,

Escucharé sus pequeños grandes problemas

Con este sereno respeto que acaso antaño no tuve,

Y de vez en cuando callaremos y la besaré en el cuello.

Tal vez en algún momento yo exclame bostezando,

Sabes, hoy encontré a una mujer

Que amé terriblemente hace ya muchos años

Cuando el general aún vivía

La amiga me preguntará sonriendo cómo sigue

Esa mujer, pero me encogeré de hombros

Y nos acercaremos a la cama.

A los cuarenta años con cierto cansancio

Y con cierto entusiasmo hablaré de Ronsard a los muchachos

Y las palabras no hallarán ningún obstáculo

Para situar al mismo tiempo en la historia

Las relaciones entre poeta y sociedad.

Josep Elies, mort l'any 1982, poeta injustament oblidat.

Te aquesta entrada a L'Enciclopèdia Catalana:

Publicà en castellà Lejos de casa (1967) i Cruzar una calle para escaparse de casa (1968), reculls excepcionals dins el realisme líric i de preocupacions socials de l'època. Després de 20 boyards papel maíz (1974) no tornà a publicar en castellà, tot i traduir prolíficament a aquella llengua, especialment narrativa francesa.

Josep Elías - ©Fototeca.cat

En català es donà a conèixer amb Per a un duc Bach escriví música d'orgue, a Weimar (1971), premi Carles Riba, sense modificar la tònica dels anteriors reculls. AmbIdeari a la recerca de la fruita tendra (1976) encetà un to més irònic i meditatiu. Conreà darrerament la narració amb La dona del capità (1977) i Descomposicions (1980). Pòstumament fou publicat el darrer volum poètic: Davant del fet com si no hi fos (1982).

I s'equivoquen: no és Davant del fet com si no hi fos, és Davant del fat com si no hi fos. Ni és pòstuma, es va publicar poc abans de la seva mort.

Darrers dies d'agost a Mallorca

Vídeo 45 segons

Passo uns dies a Mallorca, a Randa. El primer vespre anem a Montuirí on a una plaça del poble la gent balla al so d'una orquestreta: jotes marineres, boleros mallorquins...És realment preciós, s'han conservat aquets ritmes que tothom als pobles sap ballar, ja sigui en parella, ja formant una rotllana. Lleugeresa de les paraules, de la música i del ball. Castanyoles. M'hi hauria quedat tota la nit.

Mallorca a l'agost: figueres, pins, llentiscle en fruit, xiprers, palmeres, oliveres, garrofers i ametllers. Marges de pedra alts.

I el mar (oh, cala Santanyí, cala Figuera).

Ens atipem de gelat d'ametla crua.

A la banyera

Foto maig 2011

-No us tireu aigua freda, ja saps Leo que desprès agafes bronquitis i fins i tot pneumònia.

Els nens es banyen amb moltíssima aigua i joguets i es tiren aigua gelada l'un a l'altre, omplin un cubell de platja o directament amb la dutxa.

-Ada, Ada, para!

Però riuen sense parar i no escolten.

-Leo, que agafaràs pneumònia!

- No, diu ell (encara quatre anys), la darrera vegada que en vaig agafar, a les convivències, va ser per que quan vam arribar plovia, i ens van fer córrer cap a dins i m0lts bacteris ens van saltar a sobre, Salmonella typhi, molts bacteris i a mi em va tocar el de la pneumònia.

Em quedo parada però desprès recordo que fa pocs dies els hi vaig llegir el llibre Cuentos de microbios que ens va regalar Mercè P., suposo que allà sortia, encara que ara no ho puc comprovar.

L’Ada també està deliciosa i tots dos, a estones, una mica tremendets.

Trieste: Miramar

Sortida de Maximilià i Carlota cap a Mèxic

Anem al castell de Miramare, situat a pocs quilòmetres de Trieste amb l'autobús número 6

Des d'aquí van sortir Maximilià d'Habsburg, germà de l'emperador Francisco José, i la seva dona Carlota de Bèlgica, filla del Leopold I de Bèlgica, i germana de Leopold II que es va apropiar del Congo, cap a Mèxic (1864-1867).

Els conservadors mexicans, recolzats per Napoleó III li van proposar ser rei de Màxic i ho va ser durant tres anys, fins que va ser afusellat . Jo, d'aquesta història me'n vaig assabentar quan vaig anar a Querétaro, visitant el Cerro de las Campanas, lloc on Maximilià va ser afusellat. Em va semblar un episodi històric una mica surrealista i no hi vaig pensar més.

Ara, a Miramare, la bellesa del lloc és tanta que ho veig d'una altra manera. Va ser un aficionat als viatges, a l'arquitectura, a la botànica. Va fer plantar arbres, a hores d'ara immensos. Pins, xiprers, cedres, fosca boscúria rere el castell. I davant, el mar Adriàtic d'una blavor enlluernadora. Hi va viure quatre anys, abans d'anar a Mèxic amb la seva esposa Carlota que va esdevenir una vídua inconsolable i tocada per la bogeria, el va sobreviure 60 anys, pensant que ell encara era viu, a Miramare primer i desprès a Bèlgica.

Carlota i Sissi a Miramare

Els jardins són públics i el castell i ara museu, dissenyat per l'arquitecte vienès Carl Junker es pot visitar pagant l'entrada. Val la pena. Anant i tornant veiem molts triestins que es banyen, encara que no hi ha platges de sorra. Nosaltres també ho fariem amb ganes. Gavines, gavians, ànecs, cormorans i fins i tot coloms no volen ser menys en aquest dia lluminós d'estiu.

Vegeu també http://cosir.blogspot.com/2011/08/massimiliano-e-carlotta.html

Trieste

Des de que vaig llegir Verd Aigua (Verde acqua) de Marisa Madieri tenia ganes d'anar a Trieste. L'exposició sobre aquesta ciutat del CCCB encara em va encoratjar més. Finalment el 8 d'agost agafem l'avio cap a Venècia i d'allà un autocar a Mestre i un tren a Trieste. Des de l'avió hem vist Venècia com un peixet.

A l'arribada un càlid sirocco ens acompanya a l'hotel. L'endemà però tot ha canviat i fa molta (i agradabilíssima) fresqueta. Nosaltres ens fem l’il·lusió de que bufa la bora, i potser si que ho és. Sigui com sigui ens posem jaquetes i ens llancem a la descoberta.

Aquesta ciutat i la seva província, que actualment pertany a la regió italiana de Friuli -Venecia Julia és preciosa i ens enlluerna per la quantitat d'edificis senyorials, d'Història i de Literatura que traspua.

Ciutat oberta al mar que aquets dies veiem d'un blau espectacular

Una mica d'història: Fundada pels il·liris, va passar a formar part de l'imperi romà, del que queden moltes restes, i va patir invasions de pobles germànics (gods, llombards, francs...).

Desprès de l’enèsim conflicte amb Venècia, l'any 1380 Tergeste demana protecció als ducs d’Àustria. El tergestí va acabar desapareixent, sent el idioma de la cultura i de la burocràcia el llatí mentre que hi havia tres grans comunitats que parlaven veneto, eslovè i alemany, més o menys un trenta per cent de cada i la resta hebreu i altres llengües minoritàries.

Amb els anys Trieste va formar part de l'imperi austrohongarès i va esdevenir una rica ciutat que al 1910 era la segona d’Àustria després de Viena. Tot i això la majoria de la població cap a 1910 parlava italià (29% eslovè, 2% croata, 1,2 altres com ara alemany, serbi i grec).

Desprès de la primera guerra mundial va quedar sota administració italiana.

Va ser capital de l’Estat lliure de Trieste creat pel Tractat de Pau de París el 1947, desprès de la segona guerra mundial, que comprenia la ciutat i una petita zona des de Duino fins a Cittanova (Novigrad), i va ser dividit en dues zones: la zona A, al Nord administrada pels Aliats que incloïa la ciutat de Trieste i la zona B, al Sud, administrada per Iugoslàvia. Pel tractat de Londres del 1954 la zona A va passar a formar part de Itàlia, y la zona B, de Iugoslàvia.

Un altre Estat lliure ve ser Fiume (actual Rijeka, a Croacia) entre 1920 i 1924, des de que l’any 1919, un exercit Itàlia a les ordres del poeta Gabriele D’Annunzio el va ocupar. Originàriament port d’Hongria, Fiume va ser disputat entre Itàlia i Iugoslàvia desprès de la primera guerra mundial. Desprès Mussolini el va ocupar amb tropes fascistes i la ciutat va ser annexionada a Itàlia. Els partisans iugoslaus van expulsar els nazis el maig de 1945. Finalment pel Tractat de París (1947) va ser cedida a Iugoslàvia amb l’expulsió de la població d’origen italià i del fiume que no volien formar part del comunisme.

Tots aquets canvis, persecucions nazis, tractats, van fer que milers de persones abandonessin les seves cases i països (També d'Istria i Dalmàcia) i que partíssin en un oblidat èxode. Per sort tenim testimonis que ho expliquen i ho recorden. Entre ells el ja citat llibre de Marisa Madieri, que va sortir de Fiume i el llibre Trieste, I sapori della Storia de Giovanna Simonetti, emigrada de la zona B.

Vaig a Altafulla amb la Mercè i en Francesc a veure als médicos.

Hi anem amb tren. Proposo agafar-lo al Passeig de Gràcia. Al arribar hi ha dues guixetes obertes i ens posem a la cua més curta. Una estona desprès s'obre una tercera guixeta i unes senyores que hi van ens diuen que de fet només hi ha una cua que es va dividint en tres i que ens hem colat!

Em nego a moure'm del lloc. Qui ha organitzat aquesta extranya cua? Fa anys que agafo el tren aquí i és la primera vegada que ho veig. A part que ara ja em perdut molts llocs...A tot això ja ens toca. A ver, que pasa ¿se han colado? Diu l'home que ven els bitllets. No, no...Li explico la situació (ai, a veure si ara no ens voldrà vendre els bitllets). Ell tot d'una es posa nerviós, surt de darrere els vidres cap al vestíbul i crida: a ver, hagan el favor de hacer tres colas, he dicho tres colas!!! Hi ha un gran enrenou i un desordre general i es fan tres cues.

Torna molt content i ens despatxa el bitllets. Usted ha sido el revulsivo, em diu. Aquesta és la meva funció a la vida, fer de revulsiu, li contesto, mentre agafo els bitllets. No se per que li ho he dit però m’agrada. Desprès ja al tren, passem per Sants i allà puja la marabunta

La Festa del Quadre

A Torredembarra, als voltants del 15 de juliol se celebra la Festa Major petita, que també es diu Festa del Quadre de Santa Rosalia.

Al carrer Ample hi ha una làpida de marbre que explica els fets. Sembla ser que al segle XVII hi havia una pesta al poble. El 15 de juliol de 1640 va arribar un pelegrí a Cal Saya (pot ser una fonda?), que va explicar que per eradicar la malaltia calia anar a Tarragona al carrer de Cavallers a casa d'un comerciant anomenat Serrahima on es trobaria un quadre que representava a Santa Rosalia de Palerm -el quadre no apareixia però finalment va ser trobat a les golfes- i s’havia de portar en processó fins a Torredembarra.

Així es va fer, i al arribar, un núvol fosc es va enlairar des dels carrers cap al cel i va desaparèixer la pesta.

La Festa Major gran és el 4 de setembre, dia de Santa Rosalia. De petita, tenia amigues que es deien Rosalia, moltes nenes del poble s’ho deien, no se ara...

També el 15 de juliol, hi ha una processó de barques, que no te a veure amb la Santa sinó amb la Verge Maria i el barri marítim. La foto és de l'any passat

Jo he estat allà amb els nens del 10 al 14. El mar de La Torre, tan blau com sempre.

Inici de l'estiu

M'agrada Barcelona a començaments d'estiu, sobre tot aquest any en que ha plogut força. Quina verdor i quina bona ombra!

Passo la revetlla de Sant Joan amb en Leo que ha estat malaltó i no pot sortir de nit. Faig una coca i vull comprar bengales per encendre-les al balcó. Però on? Em diuen que surten com bolets unes paradetes on venen tot tipus de petards però no en trobo ni una, ni al meu barri ni al de la Circe. Al final a una pastisseria em donen unes andròmines en forma de número (compro dos quatres, un de gran i un de petit) que espeteguen i llueixen com una bengala

Posem els “quatres” a la coca i els encenem: riem i donem voltes al voltant de la taula cantant: Qui la ballarà la coqueta amb sucre, qui la ballarà l'eixerit serà, balli-la vosteee senyoreet Leo, balli-la vostee que la balla bé.

Molt més tard, a la cruïlla que es veu des de casa de la Circe, els cuiners del restaurant italià disparen petards immensos i coets al mig del carrer. L’endemà li dic a en Leo.

-M’hauries d’haver despertat, em diu tot reflexiu.

Parèntesi

Aquesta època és com un parèntesi però a vegades pels carrers he anat veient com s’acabava el febrer i de cop i volta els arbres s’omplien de brots, com sortien les flors als arbres de l'amor o de Judea (Cercis siliquatrum) i desprès ja les fulles i fruits, i va passar març, i ja tenim la primavera. Plujosa. Maig i els arbres plens de fulles, esponerosos, Barcelona està preciosa. Arriba juny i plou i cosa inaudita veig bolets a un parterre de la Via Augusta. No em dóna temps de fer la foto, ja ve l’autobús i pujo al 14.

Torno a casa meva i efectivament el calendari està parat al febrer. És el que em va regalar la Circe per Nadal, amb fotos del 2010. Febrer, la Vera i en Leo. Març, en Fer i en Leo. Abril, l’Ada maquíssima. Maig, l’Ada riallera. Juny, en Leo disfressat de peter Pan.

Passo uns quants dies a casa meva entre desconcertada i en espera.

Records, dofins

En Fer i l’Àlex van anar a Mallorca amb el vaixell. En algun moment en Fer va veure una manada de dofins saltant per sobre de les onades. La imatge devia ser preciosa doncs de tornada li va explicar a la Circe.

Fer, moments de felicitat. Em quedo amb aquesta imatge.

També tinc un record d’en Marcel amb dofins, en aquest cas jo hi era. A l’Índic, a la costa del sud de Kenya, quasi tocant amb Tanzània. Si fas una bona plongée, desprès vindran els dofins a saludar li van dir els nois que ens portaven amb barca. I així va ser. Cinc dofins van saltar i es van capbussar davant nostre.

A la cabeza, a corderetas

L'Ada i en Leo des de molt petits diuen a la cabeza! I vol dir pujats sobre el seu pare com a la foto. Aquets dies m'he assabentat d'una altra expressió: a corderetas! I vol dir amb les cames rodejant la cintura i els braços a les espatlles. Vaig sentir que l'Esperanza li deia a en Leo. També ho deia en Fer, em diu la Circe. Estimat Fer, no puc creure el que ha passat.

Estatuetes,verdet i altres coses

A Burkina vaig comprar al SIAO de Ouaga dues estatuetes de bronze que crec que fan encara a ma els artesans, una a una, per l'antic mètode de la cera perduda. Em van encantar pel seu moviment però també, concretament aquestes, per la pàtina verda-blavosa que penso deu ser verdet i que han fet aprofitant la propietat que te el coure però també algun dels seus aliatges com el bronze i llautó. M'agradaria veure com ho fan: potser la propera vegada.

Verdet:1 m. [LC] [QU] [IQ] Carbonat bàsic de coure, de color verd, que es forma a la superfície dels objectes de coure, de bronze o de llautó que estan en contacte amb l’aire. 2 m. [IQ] [LC] Pigment que s’obté per l’acció de l’àcid acètic sobre el coure i és essencialment un acetat bàsic de coure.

El verdet em recorda a la Cosafina, l'avia paterna de les meves filles. Quan la Vera tenia un any, l'estiu, varem deixar-la amb els meus pares una setmana a Torredembarra. Com que a la casa hi havia molts germans, molta gent i molta feina, la Cosafina va anar ajudar, però sembla que va ser pitjor el remei que la malaltia. Una nit que la Vera tenia una mica de febre, rondava com un fantasma per la casa, tota preocupada i a les tres de la matinada va anar a despertar a la meva mare.

Algun altre estiu que també ve venir es va obsesionar molt pel verdete que deia ella. L'aixeta del lavabo del primer pis tenia verdet i pensava que era summament verinós i tenia por que les nenes la toquessin. O que ella la toqués sense voler i desprès contaminés a les nenes.

En veritat les seves preocupacions de tota mena eren exagerades d’una manera malaltissa. Era mestra però va haver de deixar-ho per que patia massa per qualsevol nen que caigués al pati o que es fes un petit nyanyo. Els darrers anys va millorar molt.

Torno de Burkina Faso

Torno però no m'acabo de situar. D'alguna manera segueixo allà. Dos mons massa diferents i una bretxa que sembla eixamplar-se cada dia.

Em va fer gràcia aquesta nena amb el petit pot al cap que porta d’una manera tan fàcil i natural, esperant transportar més pes quan creixi.

Arribada. En Leo, malaltó, precisament escolta un conte llarguíssim, un CD, de Kirikú i la bruixa, que li van portar els reis. D'alguna manera perllongo amb ell encara més la meva estada allà, revisc el probleme de l'aigua i recordo la calor aclaparadora que encara ha d’anar augmentant fins que arribi el temps de la pluja, l’hivernage, el mes de juny.

Néixer del costat d'aquí, o néixer del costat d'allà. Tenir aigua al obrir una aixeta o dedicar tot el dia en anar a buscar-la

Vaig aterrant però no és fàcil

Dijous passat

Dijous passat l'Ada i la Circe em van acompanyar a joieria i van pujar a la classe. Al entrar al recinte de l'Escola Industrial, per Urgell quasi tocant a París, els hi vaig dir: mireu, aquí, la Milissa i jo, quan érem petites veníem a patinar. Tu patinaves? em pregunta la Circe amb una veu molt incrèdula. Clar...li dic, jo patinava amb els patins que hi havia abans, patins de quatre rodes. S'han estat tota la vida a un armari, ara fa poc que els vaig llençar. Els fill no s'imaginen als pares quan eren joves, quan eren petits. De petits jugàvem, saltàvem, corríem, patinàvem...

Varem deixar a en Leo a classe de taekwondo. Li han ensenyat a fer una petita reverència de salutació amb el cap i quan la fa està tan preciós que te'l menjaries a petons. L'Ada per la seva banda fa ballet. També en feiem la Milissa i jo, de petites, amb madame Elsa, i desprès la Vera i la Circe amb la Bernadette. L'Ada te la sort que la classe és just al costat de casa seva. Vol pujar a casa i posar-se el tutú allà. Desprès tornem a baixar i està deliciosament preciosa amb el tutú i unes bambes als peus, que a classe canvia per les sabatilletes de ballet

Jo, des de fa uns anys ja sóc capaç d'imaginar-me als meus pares de petits, de joves. Fins i tot als meus avis.

Exposició Imma

Exposició de la meva germana Imma

Sala Art&Desing, carrer d'Almogàvers 142

Inauguració dimarts 11 a les 19.30

eclipsi de sol

2 minuts 11 segons

Avui he vist amb la Vera i els nens l'eclipsi parcial de sol -parcial però bastant gran, a un moment donat la lluna ha cobert el 70% del sol-. Hem pujat al terrat de la casa. Ha esta tota una experiència. Desprès d'una estona hem descobert que també es veia des de casa i no calia passar fred. Per completar hem mirat on-line un eclipsi de sol total a Vanarasi.

En Leo i l'Ada ja sabien el que anaven a veure doncs ahir a l'hora de sopar varem fer una simulació amb una taronja i una llimona. Suposem que això és el sol. També saben que les estrelles hi son sempre, fins i tot quan es de dia, però que la brillantor del sol impedeix que les veiem. Els he comentat que d'ací a vint anys (ara veig que menys, el 2027) hi haurà un eclipsi total de sol a Barcelona -de fet una mica més al sud- Jo ja seré molt velleta els he dit. Quan ha arribat la seva mare li han explicat tot encara que en Leo ha dit que per aquest futur total jo ja seria morta

L'anell que passa d'àvies a netes

En algun moment que no recordo, entre els 18 i els 23 anys -en que em vaig casar- la meva àvia paterna em va donar, sense cap solemnitat, aquest anell. Jo era la seva neta gran.

Ada, lli vaig dir a l'Ada, aquest anell me'l va donar la meva àvia i jo te'l donaré a tu que ets la meva neta gran. Ella ja se'l volia emportar a casa. La capsa també me la donaràs? Li va encantar tot, també la capsa, de fusta, folrada de vellut blau.

Ara m'agradaria saber més coses d'aquest anell. A la meva àvia, li va regalar el seu marit, l'avi Ferran a qui no vaig conèixer? El seu pare, el besavi Eusebi a qui encara menys? El va heretar de la seva mare, Maragda? A quin any es va fer aquesta joia? Això es podria saber. Sorgeixen preguntes que podrien haver estat contestades i penso en altres impossibles de saber, que no sabré mai. A qui donarà l’Ada el seu anell, tindrà fills, nets, una neta? I en Leo? A l’interior de la caixa, que es de fusta treballada amb motius de flors hi diu:

Hijo de A. Oriol

Ciudad 3 pral

Barcelona

Avui ja és 2011. Bon any a tots els que em llegiu