Les dues xinxilles

Quan la Vera i en Saúl se’n van anar a Mèxic em van deixar la xinxilla. Vaig aprofitar i vaig escriure un conte per als nens. Cliqueu la paraula conte per veure'l sencer.

Basat en una història de veritat.

Maitreyi i Mircea, una història d'amor

Aquest estiu quan vaig anar a l’índia, me’n vaig emportar diversos llibres, com sempre faig, sobre el país que estic visitant: novel·les i assaigs. Res m’agrada més desprès de sopar i potser fer un petit passeig que ficar-me al llit de l’hotel i posar-me a llegir. Així abans de qualsevol viatge és obligada la visita a Altair, y no només per comprar la guia.
Un dels llibres que vaig adquirir era “Diario íntimo de la India” de Mircea Eliade. Coneixia aquest escriptor, sabia que era un gran savi en filosofia i història de les religions, que havia anat al 21 anys a l’Índia, però només havia llegit “Medianoche en Serampor”, un relat breu molt inquietant.

“Diario íntimo de la India” em va agradar molt: parla de la seva estada a Calcuta on vivia a Rippon street, una mena de pensió. Però el millor de tot es que me’n vaig assabentar del següent:
Durant els anys que va passar a Calcuta estudiant sànscrit es va enamorar de Maytreyi Devi, la filla del seu professor, que en un moment donat el va convidar a anar a viure a casa seva. La història va acabar molt malament quan el pare es va assabentar de les relacions de la seva filla amb Mircea i el va fer fora de casa.
Mircea, de retorn a Romania, el 1933, va escriure una novel·la autobiogràfica que va anomenar "Maitreyi. La noche bengalí". La novel·la va assolir un gran èxit i es va traduir a molts idiomes.

Molts anys més tard va arribar a mans de Maitreyi, que la va llegir i va voler donar la seva versió. Ella era una persona que només tenia setze anys quan va conèixer Mircea, però també era molt intel·ligent, escrivia poesia i era amiga i admiradora de Rabindranath Tagore a qui anomenava Rabi Takur o El Poeta. També ella també va escriure un llibre, que es diu "Mircea. Una historia de amor", el 1976. Molt diferent del primer i escrit quan ella ja tenia 60 anys, no es limita a la història d'ells dos sino que parla de molts aspectes de la seva vida i de l'Índia.

La història d’amor, fos quina fos la realitat, no només no es va oblidar, no només no es va corregir, sino que s'engrandeix i es magnifica i s’extén pel món i es torna mítica: Mircea i Maitreyi, Maitreyi i Mircea.

Atemptats a Bombai

Atemptats múltiples a Mumbai amb 125 morts o més, trets per tot Mumbai sud incloent el barri de Colaba. Fa feredat el pensar que fa tres mesos estàvem allà: dinant al Leopold Cafe, a l’estació Victoria Terminus o Chhatrapati Shivaji Terminus agafant el tren per anar a Aurangabad, al Taj Mahal Palace –només prenent el té, evidentment -. Em venen amb molt força les imatges d’aquest estiu i penso en la pobra gent que ha mort, en els ferits, en les famílies destrossades. La casualitat d'estar allà, de passar per allà.

Retrospectiva de Juli González

Diumenge al matí vaig amb la Milissa a veure l’exposició de Juli González, i ens agrada molt.

Juli González Pellicer (Barcelona, 1876 – Arcueil, França, 1942) està considerat el pare de l’escultura moderna en ferro.
Valorat pels experts com un dels grans noms que Catalunya ha donat a l’art universal, com ara Gaudí, Dalí o Miró, no te en canvi la seva ressonància popular i és absolutament desconegut pel gran públic.
Va iniciar la seva carrera artística com a pintor i se’n va anar a París on s’hi va quedar.
Va crear un nou llenguatge escultòric que ha estat qualificat com abstracte i que ell definia com “dibuixar en l’espai”.
Va tenir temps també per dedicar-se a la joieria: mireu a la foto, un collaret preciós i absolutament modern
Podeu veure la gran retrospectiva al MNAC fins el 25 de gener de 2009

Aquesta entrada la dedico als meus amics de joieria.
Us recomano el blog de la Míriam, una estudiant i futura joiera
I el de la Muntsa Muntadas

Una setmana ben diferent

De dilluns a dissabte m’instal•lo a casa de la Circe. Hi arribo molt cansada després de buidar tots els mobles de la sala-menjador, del rebedor i passadís i sobre tot de la gran llibreria. Aquí a casa queden vuit grans caixes plenes de llibres així com tota la banyera a més de diverses piles més. Una d'elles composada pels setze volums de la Història Natural dels Països Catalans. S’ha de veure.

Els cinc dies i cinc nits passen volant, tant, que no tinc temps de fer ni una quarta part de les coses que volia. Això si, aprofito molt dels nens. Cada nit en Leo vol que li canti “Duerme, duerme, negrito”, “A la vora de la mar” (ell diu La donzella) i ”El noi de la mare” i cantusseja amb mi. Als matins, així que es desperta l’Ada ve molt contenta al meu llit, i el primer dia, ella, tant poc petonera, em fa espontàniament dos petons a la galta esquerra mentre encara mig dormo.

Ara el parquet encara fa una mica d’olor de vernís i tinc el balcó obert. Em refugio a la meva cambra. He de buidar la banyera. He de fer mil coses. Però enyoro l’estada amb els nens i m’abelleix recordar-los.

La foto que vaig fer d'una escultura Andy Goldsworthy

Vaig anar a veure Rius i Marees, un documental en que es veu l’obra de l’escultor Andy Goldsworthy, un artista britànic que des de fa vint anys crea obres d’art amb elements de la natura. Algunes de les obres són efímeres, com ara les creades amb gel o amb flors. O bé amb fustes que desprès se’n du la marea.

Quan vaig veure aquesta pel·lícula, recomanada per la Montse G., em va venir al cap que jo n’havia vist una d’aquestes obres i a més a més, l’havia fotografiada.
L’havia vist a Escòcia, més concretament a Edimburg, a un parc o jardí botànic. Era una pinya feta de pedres. Al arribar a casa vaig estar buscant rebuscant la foto: Sabia que no havia fet cap àlbum i que era d’abans de les fotos amb càmera digital. No la vaig trobar.
Però....avui ha sortit.

Aquesta és la meva amiga Mª Rosa

Si no heu vist la pel·lícula, aquí hi teniu un extracte de 3minuts 56 segons
He comprovat que no és la única escultura que hi ha a Edimburg; mirant per internet n’he trobat també aquesta:

I res més per avui

Apuntat a una llibreta

Endreçant i intentant llençar papers trobo una llibreta molt antiga on havia apuntat els fragments que segueixen; em devien agradar i encara m’agraden, sobre tot el segon. A part d’això, la llibreta està totalment buida i esgrogueïda.
Diuen:
Et puis
La fatigue l’indifférence la gentillesse et l’espoir de dormir
Et même le courage de sourire

Il est comme moi dit elle
Un peu triste et un peu gai
Et puis elle eut un grand sourire et la pluie se mit à tomber

Llàstima no saber d’on els vaig treure. Noi tan sols sé si son del mateix autor o no.