Le partisan

Per que si, per que també, per que m’agrada, per que hem parlat d’en Marcel, per en Joan Cea, per què ha mort Jean Ferrat i buscant, buscant, he anat a parar a Leonard Cohen, per que no m’he atrevit a posar Nuit et brouillard, per que vent bufa, per que cau una pluja petita

I una altre versió
http://www.youtube.com/watch?v=GziN5U2UpqA (Inserció desactivada)

Boles de neu fregides

quatre segons

Un dels records més antics que tinc està relacionat amb la neu. Jo tenia tres anys, o potser quatre, i va nevar. Vàrem fer boles de neu al balcó. Llavors vivíem al carrer de Mallorca entre Aribau i Enrique Granados, a casa dels meus avis materns. El meu pare va dir: ara les fregirem. Vam anar a la cuina i les va posar a una paella... i...es van convertir en aigua!

El meu pare quan jo era petita ens feia bromes.

Me’n recordo molt d’aquella cuina. La meva mare va fer oposicions per mestra i li va tocar Igualada. Se’n va anar amb la Milissa que era més petitona i tornava cada cap de setmana, i també el meu pare anava a veure-la amb la moto. Això m’ho han explicat desprès, però no l’afer de les boles de neu que es van convertir en aigua i que és per tant un vertader record meu.

La cuina del carrer Mallorca sempre estava molt calentona i constantment es coïen caldos boníssims i la meva àvia quan arribàvem del carrer i feia fred ens en donava un bol. Més endavant, algun dia que m’hi havia quedat a dormir, recordo el rellotge de pèndul del passadís, tic-tac, que em donava una sensació trista quan estava al llit a punt de dormir-me. Abans que naixés el meu germà, amb el que ens portem quatre anys i mig, la meva mare ja treballava a Barcelona i ens vàrem traslladar al carrer de Rosselló.

amor i física

Em trobo una història d’amor i física que us recomano. Està escrita per un noi jove i físic http://laiaiatecaspa.blogspot.com/2010/02/funcions-destat.html i es diu Funcions d’estat
Aquesta història m’ha fet pensar en tu i potser també en tu i en tu…sent aquets tu diferents. Pero amb tu m’hi ha fet pensar amb molta tendresa i enyorança

Em poso a caminar

Dilluns 1 de març em poso a caminar amb 20 anys de retard.
La primera caminada és cap a casa de la MR. No és lluny.
Fa molt temps que em diuen: has de fer gimnàstica, fes piscina, fes ballet, fes yoga, camina…
Ara de cop sento que ha arribat el moment. De cop i volta em sembla com si els bessons i altres músculs se m’haguessin atrofiat (ai, ai).
I així em poso a caminar: tiqui, tiqui, tiqui, tiqui… Ai, no, això seria si anés amb les sabatetes de taló alt. Doncs plis, plas, plis, plas, plis, plas
Fa sol, fa vent, el vent m'escabella, em sento dèbil però contenta

I'm not there

M’ha encantat la pel•lícula de Todd Hayness I’m not there
Sis històries de Bob Dylan, o no, totalment reals o molt inventades, amb sis actors diferents que representen sis èpoques o aspectes de la seva vida profesional o personal _fabulós el que interpreta Cate Blanchett_ i espèndida fotografia.I totes barrejades.
I la música, i la música, i la música!!!!!

Just Like a Woman (Bob Dylan) cantada per Charlotte Gainsbourg, la Claire de la pel·lícula i Calexico, 4'16"

Fitxa
Director: Todd Haynes
Guió: Todd Haynes, Oren Moverman
Mùsica: Bob Dylan
Fotografia: Edward Lachman
Repartiment: Christian Bale, Cate Blanchett, Charlotte Gainsbourg, Richard Gere, Heath Ledger, Julianne Moore, Michelle Williams, Bruce Greenwood, Ben Whishaw, Marcus Carl Franklin, Kris Kristofferson, Kyle Switzer

Invictus

Tenia por que hi hagués massa rugbi però al final ahir em decideixo a anar a veure la pel·lícula Invictus amb la Mercè i en Francesc. I sortim entusiasmats, ens agrada molt.
Dirigida per Clint Eatwood i protagonitzada per Morgfan Freeman i Matt Damon, tracta d’una història verídica: menys d’un any en la vida de Nelson Mandela, quan era president de Sud Àfrica i es van celebrar els mundials de rugbi de 1995. Segueix el llibre de Jonh Carlin, El factor humà.
La història tracta de Mandela, a qui els seus diuen Madiba, de la seva intel·ligència i honestedat. Tracta de l’equip de rugbi, Springboks, bàsicament blanc. Tracta del lideratge. Però sobre tot tracta de la reconciliació i del perdó.
Està plena de petits detalls preciosos: la blanca que vol donar la samarreta verda i daurada a un nen i com aquest la rebutja, la visita a la presó de Robben Island, una zona da barraques totalment buida, el nen que recull llaunes del terra a prop del cotxe de la policia...i moltes més. I no us perdeu el ball dels maoris.
Desprès, pura casualitat, me n’adono que just abans d'ahir, un onze de febrer, va fer vint anys que el presoner 46664, el símbol i el líder de la lluita antiapartheid, va ser alliberat desprès de 27 anys d’empresonament. Va sortir de la presó de Ciutat del Cap en la que va passar els darrers mesos de la seva condemna.

L’himne nacional de la República Sud-africana està cantat en
xhosa, zulú, sesotho, anglés i afrikáans

Espavilats

Ahir vaig posar els nens a dormir, i desprès d’explicar contes em van dir que els seus pares els deixaven jugar al llit sols durant cinc minuts. Quan vaig tornar havien posat sobre el llit d’en Leo una immensa banyera de plàstic i no se quants ninos, i els despullaven per ficar-los dins. Una de les nines anava dient: mamà, mamà i desprès reia o plorava.
Més tard em vaig estirar un moment amb en Leo. Jo havia tancat bastant la porta i ell es volia aixecar per obrir-la més per que entrès més claror a la cambra. Jo li va dir: l'obriré des d'aquí amb màgia (pensant que poc a poc els ulls s’acostumen i s'hi veu més). Però ell es va aixecar i la va obrir del tot. Llavors jo em volia aixecar per tancar-la una mica i ell va dir: no, ja la tancaré jo des d'aquí amb màgia. Increïble com ho capta tot al moment i es capaç de fer bromes als tres anyets
També l’Ada. Quan jugàvem amb un ninos ella era la mare i jo l’avia. Però desprès li vaig dir: en realitat jo tindria de ser la besàvia. I ho va entendre i va somriure.