Arcs de Sant Martí

Res m'agrada més que veure un petit arc de Sant Martí que es forma en algun lloc per la descomposició en infinits colors de la llum blanca del sol. En aquest cas a la meva habitació. L'arc de Martí, deia en Leo fa un any. Fa poc el vam veure també al Museu Marítim.
Aquesta nit han estat els nens dormint a casa. Les orenetes se'n van a l'hivern als països càlids, dic, per comentar uns dibuixos que estem veient. A Àfrica diu en Leo.
Tots dos han fet uns dibuixos preciosos

Calafell

Aquesta sóc jo sobre la barqueta de vela del meu tiet, a Calafell

L'Ada i en Leo han anat de convivències dos dies a Calafell.

Això em porta un munt de records.
Els meus avis materns i la meva mare hi havien viscut. Primer van viure a l'estació doncs el meu avi n'era el cap. La meva mare i la meva tieta agafaven cada dia el tren ja que feien el batxillerat a Barcelona, i alguna vegada el tren havia sortit uns segons o minuts tard per que s'estaven acabant de beure la llet. Un moment!!! deia la meva àvia. I el meu avi que era de Castilla la Vieja deia: coño, estas niñas!!!! I desprès donava el senyal de sortida.
Més endavant ja vivien a Barcelona però es van fer una casa allà.
Nosaltres, encara que als estius anàvem bàsicament a Torredembarra, de tan en tan passavem uns dies a Calafell. A mi m'encantava. A les nits, ja al llit, sentia els trens que pasaven. I estavem a tocar de la platja. Al darrera de la casa hi havia un hort que cuidaven els meus avis. El meu avi el regava cap al tard. Hi havia un kaki. Encara que visquessin a Barcelona hi anaven constantment, per cuidar les plantes.
Una vegada la meva mare em va explicar això
"Quan estava fent el curs de pràctiques de mestra va començar la guerra. A mi aquell estiu m'havien anomenat Calafell, de les colònies de la Generalitat i estava amb un grup de nenes, les que m'havien designat a mi. Es dinava i es sopava a fora, a la pineda. Als barracons s'hi dormia. Les nenes no passaven de dotze o tretze anys, de vuit a dotze anys. Es portaven molt bé i s'hi estava molt bé. Ens banyàvem, fèiem rotllanes i s'explicaven contes, anàvem d'excursió, passat el poble. S'havia de passar la via i anaven per un caminet que ens deixava a dalt, s'havia de passar la carretera i pujàvem a una muntanya... la Volandera se’n deia.
Una vegada vam sentir trets. Llavors va comparèixer un pescador.. Hi teníem barca, allà, era el que portava la barca quan nosaltres ens banyàvem. Va dir que de part del director, que de seguida cap a casa perquè havien anat a Sant Joan de Deu i estaven matant als frares. Vam sentir trets i vam veure uns homes que anaven cap a unes vinyes. I ens van dir: no s'entretinguin, no s'entretinguin...
No vam veure res, però desprès vam saber que havien matat a quasi tots els frares, pobres".

Maig, visita a l'exposició sobre Eugeni Sierra

És un dissabte de maig, ja fa una setmana. Vaig amb la Cristina al Jardí Botànic a l’exposició sobre el dibuixant i botànic Eugeni Sierra, comentada per en Carlos Puche i la seva filla. A la sortida anem a un restaurant, molt aprop, una mena de casona, amb taules a l'aire lliure. El menú, presentat en plats de plàstic, no és gaire mediterrani: una salsitxa, un tros de pollastre, blat de moro i amanida? patates? Jo prefereixo l’alternativa, crep d’espinacs. No sabem si es bo o és que tenim molta gana i que la vista és magnífica sota els pins. M’aixeco a fer fotos i el mar és d’un blau preciós d’aquells blaus de quant fa vent de terra. Visió sobre una part del port. Immenses girafes mecàniques com animals prehistòrics (o potser posthistòrics). De cop i volta arriben un grapat de núvols i es posa a ploure: deliciosa pluja de maig…que aprofitem per pagar i sortir corrents cap a altres històries, altres aventures.
Si voleu saber més coses sobre Eugeni Sierra aneu al blog de la Cristina

llibres, vida

Llegeixo el llibre Mi Marruecos d'Abdelà Taia (Mon Marroc), d’Edicions Cabaret Voltaire i bastant seguidament rellegeixo Verd Aigua (Verde Acqua) de Marisa Madieri, Editorial Minúscula.
Res a veure i molt a veure.
La vida d’un nen i desprès noi que va néixer als anys 70. La vida d’una nena i desprès noia que era petita a la segona guerra mundial. Dos èpoques històriques diferents, dos països. Dos estils literaris. Dos generacions, dues cultures i dos estils de vida
Però la vida que s’explica, que reflexiona.
El llibre d'Abdelà Taia passa a Salé i Rabat i desprès a París.
Marisa Madieri explica els seus primers records de Fiume, avui Rijeka, a Croàcia, ciutat italiana que va ser annexionada per la Iugoslàvia de Tito acabada la segona guerra mundial i te a com a rerefons un terrible episodi de la Història: l’exili de 300.000 italians que van haver-ho de deixar tot i viure molta anys a un camp de refugiats a Trieste, episodi quasi desconegut i oblidat.
Marisa Madieri va ser l’esposa de Claudio Magris però és coneguda per ella mateixa, com una gran escriptora, sobre tot per aquest llibre.
He estat fa poc a Rabat, voldria tornar-hi i visitar Salé, que vaig veure des de la medina.
Voldria visitar Trieste. Qui s'anima?

Llibertat

setembre 2003 a Torredenbarra

Llegeixo Liberté de Paul Elouard com un poema de vida quotidiana, de la llibertat diària per les petites coses –i les grans-. Llibertat en temps de pau. Llibertat estimada

Liberté
Sur mes cahiers d'écolier

Sur mon pupitre et les arbres
Sur le sable de neige

J'écris ton nom

Sur toutes les pages lues

Sur toutes les pages blanches

Pierre sang papier ou cendre

J'écris ton nom

Sur les images dorées

Sur les armes des guerriers

Sur la couronne des rois

J'écris ton nom

Sur la jungle et le désert

Sur les nids sur les genêts

Sur l'écho de mon enfance

J'écris ton nom

Sur les merveilles des nuits

Sur le pain blanc des journées

Sur les saisons fiancées

Jécris ton nom

Sur tous mes chiffons d'azur

Sur l'étang soleil moisi

Sur le lac lune vivante

J'écris ton nom

Sur les champs sur l'horizon

Sur les ailes des oiseaux

Et sur le moulin des ombres

J'écris ton nom

Sur chaque bouffées d'aurore

Sur la mer sur les bateaux

Sur la montagne démente

J'écris ton nom

Sur la mousse des nuages

Sur les sueurs de l'orage

Sur la pluie épaisse et fade

J'écris ton nom

Sur les formes scintillantes

Sur les cloches des couleurs

Sur la vérité physique

J'écris ton nom

Sur les sentiers éveillés

Sur les routes déployées

Sur les places qui débordent

J'écris ton nom

Sur la lampe qui s'allume

Sur la lampe qui s'éteint

Sur mes raisons réunies

J'écris ton nom

Sur le fruit coupé en deux

Du miroir et de ma chambre

Sur mon lit coquille vide

J'écris ton nom

Sur mon chien gourmand et tendre

Sur ses oreilles dressées

Sur sa patte maladroite

J'écris ton nom

Sur le tremplin de ma porte

Sur les objets familiers

Sur le flot du feu béni

J'écris ton nom

Sur toute chair accordée

Sur le front de mes amis

Sur chaque main qui se tend

J'écris ton nom

Sur la vitre des surprises

Sur les lèvres attendries

Bien au-dessus du silence

J'écris ton nom

Sur mes refuges détruits
Sur mes phares écroulés

Sur les murs de mon ennui

J'écris ton nom

Sur l'absence sans désir

Sur la solitude nue

Sur les marches de la mort

J'écris ton nom

Sur la santé revenue

Sur le risque disparu

Sur l'espoir sans souvenir

J'écris ton nom

Et par le pouvoir d'un mot

Je recommence ma vie

Je suis né pour te connaître

Pour te nommerLiberté

Paul Elouard

dins Poésies et vérités, 1942

Durant la guerra, a la Resistència, Paul Eluard va participar al gran moviment de poesia francesa i la poesia Liberté obre el recull Poésie et Vérité que va aparèixer al 1942. Els texts que el formen son tots poemes de lluita. Han d’entrar a la memòria dels combatents i sostenir l’esperança de la victòria : tal om es feia amb armes i municions el poema Liberté va ser, à l’època, enviat amb paracaigudes sobre el maquis

Calendaris

Aquell any, com sempre, els hi vaig regalar a la Vera i a la Circe, un calendari per Nadal. Aquest és el de la Circe. Acostumaven a ser d’una col·lecció en la que cada any hi havia animals: balenes, felins, amfibis... Crec que aquell any, però l’animal era: paràsits!!! I clar em vaig decantar per Beatrix Poter, que a més a més m’agradava i m’agrada molt
En una visió ràpida, doncs en Leo me l’arrabassa per pintar-lo, llegeixo inscripcions que jo li posava alguns dies o altres que escrivia ella. Al gener van ser
1 Sat: Bona nit
5 Tue: Guapíssima
10 Sun: Xata
11 Mon: Bon començament d’escola
13 Wed: Bon dia
14 Thin Hola
18 Mon: Guapa!
21 Thin: Bon examen
I Desprès: SUCRE i ella va contestar: MEL
No se d’on havíem tret això de sucre i mel
Passo més endavant:
June Les inscripcions són d’ella
7 Tue: Ets una mala mare, ni bon examen, ni mel ni res!
23 Thin: S’acava el cole
July
4 Mon: mel, poso jo. I ella Concert UB40
Setember
1 Tue: La Bruna es queda a dormir, posa la Circe
19 Mon: La Bruna escriu: Jo, la Bruna, per putejar-me començo la reputa escola.
October
6 Thin MILLOR DIA DE L’ANY (el seu aniversari). I jo : Felicitats
Altres; fa fred, abrigat (jo)
Dentista (ella)

Records i records. En Leo i l'Ada pinten. La vida passa ben ràpida

Abril

Torno de les petites vacances passades a T. llegint, passejant, veient als nens, mirant el mar, prenent una mica el sol. Amb la meva amiga que de cop em sembla la cigala de la faula.

I contenta de estar novament a Barcelona, recomençar-ho tot

Agafo un gran refredat, d’aquets de trobar-se malament.

I aquesta nit, mentre escolto Just like a women, la versió de Charlotte Gainsburg que m’encanta, penso en els versos de T S Elliot

Abril és el mes més cruel, fa brotar
Lilàs de l’interior de la terra morta, barreja
La memòria i el desig, estremeix
Les arrels marcides amb la pluja de primavera

April is the cruellest month, breeding
Lilacs out of dead land, mixing
Memory and desire, stirring
Dull roots with spring rain.
Fragment