Viatge a Burkina Faso, dilluns dia vuit

Avui és el gran dia.

Tot va començar el febrer d’aquets mateix any, el 2014 quan en Kevin d’APS (Association pour la Paix et la Solidarité), va proposar les ONGs per al Desenvolupament Internacional, Aigua per al Sahel i Desenvolupament a l’Àfrica Song Taaba, per una condecoració, al Govern de Burkina. Jo vaig enviar tot el que em van dir: estatuts i altres documents i una memòria. Un temps desprès ens van dir que si!!!! Ens l’havien concedit –signat Blaise Campaore_. És per això que ara estem a Burkina, per rebre-la, avui, dilluns dia vuit, encara que per sort ja no és president en Campaoré. 

Quan ens aixequem, anem de seguida a l'aeroport i entre un munt de maletes trobem les nostres. Anem desprès a un banc a que ens donin canvi, bitllets petits ja que a l'hotel només en tenien de grans. Tot va molt ràpid i bé.

De tornada a l'hotel he de fer moltes trucades i més tard surto cap a la llibreria, però abans entro a la botiga que m'agrada, molt a prop de l'hotel, just al costat d'Air France. Tot és preciós, i car, ja ho pensaré. Sortint em trobo a en Mamadou Ilboudou, a qui l'any passat li vaig comprar uns camaleons de joguina molt graciosos. Està molt content, salta d'alegria, i quedem per al dissabte següent per que me'n porti més i uns austruços que diu que fa, també.

Dino a l’hotel una truita i ens hem d’anar a posar una mica elegants (que si millor un vestit llarg, que pantalons no...). Hem quedat amb la Mariam i l’Anna Garcia que representa a l’altre ONG a les 13 hores no se on. Hi anem però ja han marxat. Hem de buscar el palau presidencial nou, ens perdem...Ouaga es tan extens....I fa molta calor. Finalment arribem. 

L’Anna diu: estic a punt de l’atac de nervis! Que ja ens criden! Em pensava que ho deia en broma però no. I encara falta molt. Van cridant nom per nom a tots els que rebrem condecoració. Una hora desprès ens criden. Mentres tant ens haviem refugiat sota d'uns arbustos com altres dones africanes. Entrem i és una mena de sala a l’aire lliure, amb cadires molt ben posades i sense cap ombra. Com que ja ho sabíem portem paraigües –quasi ningú en porta, però tothom es tapa amb el que pot: mocadors, papers-

Una vegada ha arribat el president de Burkina, hi ha la banda de música que toca i tot va bastant de pressa. A més el sol va baixant  i finalment s'està bé.

 

El nou president provisional a la cadira més gran

L'entrega de medalles és bastant ràpida doncs comença per diversos llocs a la vegada

Tothom va elegant a la seva manera: vestits tradicionals, vestits occidentals, robes virolades, grans mocadors... Fins i tot alguna dona en pantalons i vestit curt...les modernes. En Toni, la Trini i en Keivin fan fotos. A més a més l'Anna ha contractat un fotògraf professional per que doni fe de la cerimònia.

En acabar, ja fosc, ens dirigim tots als jardins del palau. Com que ens entretenim una mica quan hi arribem ja no queda res: trobem plats amb restes de galetes, cacauets i ossos de pollastre. Finalment pillem una cervesa.

Ha estat un dia cansat però molt diferent. Sopem a l'Eau vive uns plats que tenen du jour, bastant baratets.

Aquesta condecoració és per a tots els membres i socis d'Aigua per al Sahel. M'agradaria avui recordar a alguna gent com ara la Blanca, en Jordi, la Montse Tortadés, L’Esperança i altres que va estar a l'inici  de l’Associació i van començar a fer els forages.

Actualment en tenim 120 dels que beuen aigua potable unes dues-cententes mil persones

Fotos de Toni Piqué 

Viatge a Burkina Faso, dia set

Anem en cotxe amb en Tiza al Centre artisanal o Village artisanal? Segurament estarà tancat.... A Burkina, amb una coexistència pacífica de moltes religions (musulmans, cristians catòlics i protestants, i animistes) el dia de descans és el diumenge. Es circula bé. El centre està pràcticament tancat però no del tot. Trobem un home que teixeix, i algunes botiguetes obertes. Com que no sabem si tindrem algun altre dia aprofitem per comprar alguna cosa, tant per nosaltres com per a Aigua per al Sahel.

Fa molta calor, 35 graus, i els sol pica de valent; Tornem a dinar a l’hotel.

A la tarda anem a Lumbila, un poble molt a prop de Ouaga on l’Alain Sissao, ens va dir que s’havia construït un Museu de l’Aigua. El trobem però sembla tancat i barrat. Anem donant la volta, és a l’aire lliure rodejat d’un mur i en alguna zona sembla que el mur és més baix i podrem veure alguna cosa. Però a tot això algú obre. És una nena molt petita, amb un germà al coll i una gran clau a la mà. I els pares? Estan a Ouga treballant ens diu. Ens obre la porta.

El museu està molt bé. Crec que és privat però no crec que duri gaire al estar a l'aire lliure. 

Al tornar a l'hotel just descanso una mica i ja trobo un munt de gent que ens espera i també avisos de trucades, com en els millor temps. Estic al bar i sento:

-Voila!!!!! És en Tiza que ja està a un sofà hi parla amb l’Anna Garcia i la Mariam, que és la dona d’en Kevin d’APS. A un altre descobreixo en Vincent Koala, amic de l’Agnès de Barcelona a qui he de donar un paquet de part d’ells. Al moment arriben l’Alain Sissao, un professor de la Universitat de Ouagadougou que hem conegut a Barcelona fa pocs dies i que és d’aquí, de Ouaga. Arriba amb la seva dona i les dues filles. Demano aigua, fanta i cacahuets per a tothom. Arriba la Fatto amb una filla. Per sort alguns es coneixen entre si i no he de portar el pes de la conversa, De fet es fan petites conversses per grups. I a tot això truca en Hubert.

L’Alain Sissao (que coneix al marit de la Fattu) sembla molt més a l’aisse que a Barcelona, li brillen el ulls i  comprenc que fins i tot els més destacats africans a vegades es senten en inferioritat fora del seu país i de la seva cultura. 

Quan tots van marxant trobem el mòbil que s’ha descuidat la Mariam...Ja li donarem

Amb ella hem parlat de que, encara que dissabte 13 volíem anar a Tiebelé, on hi ha unes cases pintades, al menys jo em quedaré, doncs ella està preparant una espècie de festa: ja fa vint anys que treballem junts i vol fer venir a caps dels poblats on hem fet forages, pous d’aigua potable, a que ens donin les gràcies. Jo dic que de fet no cal, i que per a ells és venir des de molt lluny, però no en vol saber res, diu que per a ells és un honor. Penso que és important que em quedi a Ouaga. Continuaré sense conèixer Tiebelè que romandrà de moment o potser per sempre més un lloc mític on no puc arribar.

Viatge a Burkina Faso, sis de desembre

El viatge a Burkina Faso és amb Royal Air Marroc. Deixem una Barcelona freda, amb cel blau i uns grans núvols blancs que s’estan formant cap al nord-est. A l’aeroport on em trobo amb en Toni i la Trini, facturem tres grans maletes, la meva, dues més amb roba, i una de mitjana, la d’ells. A la porta d’embarcament trobem l’Anna Garcia que comença a xerrar pels descosits.

L’avió cap a Casablanca va molt ple. Allà, només arribar ja hem d’anar ràpidament a embarcar. De Casa a Ouaga anem bastant malament, cadascú assegut entre dues persones. Ja s’ha fet de nit i avancem una hora el rellotge.

A l’arribada es mig buida l’avió. Hi ha gent que segueix fins a Niamey.

A l’aeroport hi ha tres mesures contra l’Ebola:

1. Tothom ens rentem les mans a un distribuïdor de gel d’alcohol

2. Hi ha una màquina  fográfica en un trípode, molt estranya: és una màquina tèrmica que detecta el calor (la febre).

3. Un metge amb bata blanca pul·lula per la zona d’arribada.

Recuperem les maletes, però en falten dues: la d’en Toni i la Trini i una de roba per donar. De fet en falten moltes més i una cua ja s’ha format davant d’un petit despatxet d’incidències. La cua és mitjaneta. Passa el temps i sembla que s’escurçi, però no passa tal cosa, sinó que la gent ja nerviosa i cansada s’ajunta més i s’apilotona una mica.

Estem més d'una hora. Per cada maleta l’home del despatxet agafa un imprès, posa un paper carbó i una altre paper, i a mà, l’omple. Al cap d’un temps la cosa va una mica més ràpida: ha entrat un noi que ajuda posant el paper carbó. No s’han perdut puntualitza l’home, només s’han extraviat. I ens diu que tornem demà passat apartir de les 9 del matí.

Sortim finalment i en Tizà, el nostre xofer en acompanya al Ran Somketa, ja que el xofer de la navette de l’hotel s’ha cansat d’esperar. El vigilant del jardí ens diu: Passeport! En Tizà se’n riu i passa cap a dins. Finalment, a les 3 del matí, ens fiquem als nostres llitets.

Malaltia

Abans

 “La Vera es una nena amable i excessivament conscient i responsable. Bona atenció, observació, memòria i comprensió. Molt social i ben apreciada per els seus companys. Molt femenina, tots els seus moviments són harmònics i dolços.” 

A una carpeta que és diu “Vera i Circe” guardo encara alguns papers de quan elles anaven a l'escola Isabel de Villena. Aquest comentari sobre la Vera està signat per la senyora Núria Ventosa, de molt bon record. La Vera tenia cinc anys.

Desprès van passar dos anys i la malaltia. La operació. Pànic, angoixa, por, viure al dia. Pastilles per dormir. Anar a radioteràpia. Proves cada més, desprès cada tres mesos, desprès cada any. I el temps va passant.

Seqüeles. Pell recremada ala zona tempo-parietal. Retard en el creixement. No és que no creixi bé, diu la metgessa Pineda, deu ser que la seva avia és molt baixeta. Si, si! T'equivocaves, Pineda, mai em vas agradar. Hipotiroïdisme que vaig acabar diagnosticant jo. A partir d'aquí Levothroid.

Però desprès passen molt anys i tot sembla ja quasi oblidat encara que no del tot. Sembla que ja està, va passar fa molt, molt de temps.

I no, segueix allà, no la malaltia, per sort, sinó les seqüeles. Carcinoma de cèl·lules bassals de la pell al cuir cabellut. Operació amb empelt que no agafa. Infecció. Regeneració molt lenta. 

Aixi estem. Penso en totes aquelles qualitats de la Vera de cinc anys i estan aquí. Però em pregunto: com hauria estat la seva vida, la nostra, sense tot això?

Després

Festa de l'Ada

Ja també s'ha fet la festa de l'Ada, deu anys. Va ser diumenge passat. Va convidar a moltes nenes i en Leo va convidar a una nena amiga seva per no estar sol amb totes les grans. 

També hi ha hagut entrepans, patates, begudes. Un pastís de xocolata amb un dofí fet amm lacasitos i pinyata. Però sobre tot molt jocs que la pobre Circe ha organitzat.

Per molts anys, Ada, preciosa.

Festa d'en Leo

En Leo ha fet 8 anys

La Circe fa una festeta, amb els seus amics i l'Ada i una amiga

En Leo està content

Hi ha entrepans, patates, begudes

Hi ha un pastís de xocolata amb un cap de lleó, com un mosaic fet amb lacasitos

Hi ha jocs

Hi ha la pinyata!!!

Juliol 2014

Escoltant abans de posar les veles i de sortir

El mes de juliol vaig estar una quinzena de dies amb els nens Torredembarra. La primera setmana la Circe els va apuntar a vela. Va ser bonic, al menys la part que em va tocar, acompanyar-los. A les nou i mitja del matí, una vegada havíem esmorzat, ja anàvem caminant per la platja , molt buida a aquesta hora, per la vora del mar, fins al Club Marítim. Collíem petxines, miràvem algues que el mar havia portat i observàvem petjades de gavines.

Com que era la primera vegada que feien vela els van pujar a un vaixell que es diu raquero, que te un pal, una vela major i una més petita a genoa. Anaven sis alumnes a cada raquero.  També feien una mica de teoria. Jo tornava per la vora del mar a casa. Desprès a les dues, hora de molta calor, m'acompanyava a recollir-los la Marian amb cotxe.

Ada, un altre nen i Leo

Gràcies a la Caro, que va avisar a la Circe, varem anar a una activitat que es deia: Obsevació de peixos i de crancs a Torredembarra. Primer varem assistir a una conferència que impartia Pere Abellò de l'Institut de Ciències del Mar, a Can Bofill que és la darrera casa de Baix a Mar, el barri de pescadors. Feia una calor mortal i el doctor Bofill anava passant unes diapositives horroroses, totalment fosques, en les que amb prou feines s’hi veia alguna cosa, a part que va començar pels crancs, la seva especialitat. Tot i així, tots els nens que hi havia es van portar molt bé. 

L'endemà és va fer la part pràctica que consistia en tirar-se al mar amb ulleres i nedar fins el bloc de ciment del que abans s'estiraven les barques i on ara hi ha l’escultura Alfa i Omega de Bartolozzi. Allà es poden veure molts peixos (i crancs) i sobre tot, el que va mol bé, és que desprès de nedar tornes a fer peu, ja que hi ha l’Antina. A la Torre s’hi poden veure peixos de roca i de sorra (i crancs) ja que a part del roquer, avui dia fet malbé pel port, hi ha tres bandes rocoses paral·leles a la costa, que es diuen les Antines. A alguna part, com la que varem anar s’hi feia peu. La veritat és que el mar no estava gaire pla, més aviat era límit, una mica més i ja no sortim. Però varem veure peixos. Jo vaig veure oblades i castanyoletes.

De castanyoletes recordo haver-ne vist moltes a Marsella.