El mar, transparent

Tot el juliol el mar ha estat molt pla i transparent i hem vist peixos de sorra i de roca. Torredembarra, a més a més de la gran platja de sorra i del roquer (desgraciadament ja en part desaparegut amb la construcció d'un port) te tres cordons de roques submergides, les Antines, que a Baix a Mar estan bastant a prop. Allà i al costat de l’escullera hem vist oblades, sargs, salpes, serrans, donzelles, castanyoles, burrets i encara més peixos. Els nens amb ulleres però jo per transparència. Una meravella. També crancs de roca, crancs ermitans, caragolines. I un pop, que desgraciadament va ser pescat devant dels nostres ulls.

Desprès ho identifiquem amb llibres. Aquest any me'ls he descuidat però en Santi ens n'ha deixat. Algues, musclos, lapes.

I una cosa que em penso que només se jo. I no dic el lloc. Però aquí està la foto. Chitons, uns mol·luscs que pertanyen a la Classe dels Poliplacòfors, moltes plaques. Al costat podeu veure una lapa, de la classe dels Gasteròpodes. Una sola petxina.

Una nota retrobada

 Intentant llençar carpetes i papers vaig trobar aquesta nota que ja fa molt anys em varen deixar les meves filles. Les notes ens les deixàvem a terra, just davant de la porta, de manera que al obrir-la no tinguéssim cap més remei que veure-les.

Aquí devien de ser ben petites. Abans els nens anaven sols més aviat que ara. Potser deu i set anys? A part per anar a casa de la meva mare només s’havia de a travessar el carrer. Els hi agradava anar-hi, i a més a més, allà tenien TV en color, que a casa era en blanc i negre.

La Vera i la Circe van aprendre ben aviat a escriure bé el català: anaven a l'escola Isabel de Villena. Com que era privada, en Xavi va voler que el BUP, que era als 14 anys, el fessin a l'Institut Maragall, que en aquella època era molt bo i estava a prop de casa. També de petita hi havia anat jo a fer cinquè i sisè de batxillerat i PREU, en aquets cas per decisió pròpia i amb el beneplàcit dels meus pares. 

M’agradaria haver escrit coses en aquella època, sobre les meves filles que eren un encant. Tinc moltes imatges, de Barcelona i de Torredembarra, però difuses. També hi havia moltes menys fotos. La Vera i la Circe saltant l’una sobre l’altra per torns mentre esperem l’autobús a la Plaça de la Universitat, a Torredembarra a les roques, també a una piscineta de plàstic al jardí que omplíem amb la manguera, anant a diversos llocs sempre amb l’Anna, a Pont de Suert agafant lliris de color lila. Anant al veure la pel·lícula Yol, El Camino.

Sulawesi

Illa de Sulawesi

Des de Bali agafem un avió per anar a Sulawesi. Aquesta illa te una forma molt especial. Nosaltres només volem anar a la zona on hi ha l’ètnia Toraja, és a dir al nord de South Sulawesi. La capital de l’illa és Makassar, abans Uju Pandung, on aterrem, i les capitals de la zona Toraja són Makale i Rantepao on ens dirigim.

Ens hi dirigim en taxi dons la Mª Rosa i en Paco no volen sentir parlar d’anar-hi en autobús. A l’aeroport ja ens espera un toraja molt jove i agradable amb un cotxe amb aire condicionat (tots en tenen, i també els autobusos). Després de deixar la costa comencem a pujar, la zona és molt muntanyosa  i els paisatges magnífics. Només són 320 kilòmetres però triguem vuit hores.

Ens allotgem a Rantepao a l’hotel Pisón. En Paco està molt entusiasmat per anar a veure una cerimònia d'enterrament Toraja i l'amo de l'hotel ens diu que n'hi ha cada dia (no es veritat, seria impossible). Però l'endemà es veu que si, i ens diu que necessitem un xofer i un guia. Jo trobo que no ens cal el guia  però en Paco, no només en vol, sinó que demana que sàpiga espanyol. En criden a un que es diu Martinus i ve de seguida, mentre acabem de sopar. En Paco li diu Martin i la Mª Rosa Martino. En Paco, molt aplicadament ja li fa una sèrie de preguntes. 

El que és molt bonic i original de l'ètnia Toraja són les cases que en els pobles es conserven molt bé. Tenen forma de barca, i estan fetes basicament amb bambú. N'hi ha de més petitetes, són els graners. I encara més petites per portar els morts al cementiri.

Casa toraja guarnida amb banyes de búfal. 

Sortim l'endemà a veure poblets Torajas. Tot és molt verd i els camins una mica fangósos, dons encara que estem a l'equador, disfrutem d'una certa altitud. Hi ha boira, i fins i tot un plugim molt fi i no fa gaire calor. En Martinus parla sense parar i diu que no coneix Espanya, cosa que no m’acabo de creure dons parla molt bé i sap les paraules hórreo i xirimiri entre altres.

Ens porten a un poblet on hi ha un enterrament d'una dona. Quan algú mor, no l'enterren de seguida, dons han d'avisar a tota la parentela, han de fer edificis de bambú i fusta per als convidats, i han de tenir diners per comprar búfals que mataran durant la cerimònia. Segons els diners que tinguin en maten un, dos, o més fins a 15 o 20. Els nostres són mitjans dons en maten cinc. Jo me'n vaig una estona a passejar per no veure-ho. També maten no se quants porcs. Desprès ens donen te i galetes. En teoria ens hauríem de quedar tot el dia allà, dinar búfal o porc... però ja volen marxar a veure més coses, que consisteixen en diversos cementiris. Són parets verticals amb excavacions, com una mena de nínxols pregons on es posen els morts d'una família. Davant es fa com un balconet on es posen figures de fusta vestides amb roba, cada una de les quals representa a un determinat mort. 

L’endemà passegem per Rantepao. Un búfal lligat per una corda que surt d’una argolla que té al nas corre amb uns quants nens que criden i ens saluden alegrement pels carrers. Les peülles del búfal ressonen sobre l’asfalt. Passen motos i cotxes pel costat i nosaltres anem amb una mena de tuck tuck. Un moment alegre. 

Travessant el riu trobem un altre cementiri, entre bambús immensos i molta vegetació. Trobem una escola on canten per la misa de demà, que es festiu.
Passem un altre dia tornant, amb taxi i el mateix noi agradable, i un altre dia a Makassar, ciutat molt gran i poc apta per passejar, doncs hi ha grans avingudes que s’han de travessar amb risc de la vida i ni un sol semàfor. Però desfruitem d’estar a un lloc que és tan poc turístic que els nois i les famílies es volen fer fotos amb nosaltres.

A Sulawesi són musulmans, però no totes les noies van amb mocador ni molt menys, encara que sentim els muecins o altaveus de les mesquites. En canvi al país Toraja són cristians i animistes. No fa molt la religió animista ha estat reconeguda oficialment com una branca de l'hinduisme.

Bali

El 5 de maig me'n vaig a Bali amb la Mª Rosa i en Paco. El viatge es via Doha (Qatar) i aterrem a la capital, Denpasar. Bali és una de les 17.000 illes que formen la República d’Indonèsia que és el lloc del món on hi ha més musulmans. Bali, però és hinduista i això li dona un caràcter molt particular. Estem a prop de l'equador però ja a l'hemisferi sud i no reconeixem el cel estelat. Tampoc reconeixem gaire l'hinduisme que és molt especial, dons a part de Visnu, Brama i Shiva, les seves dones, fills i moltíssimes manifestacions, tenen per tot arreu estàtues del dimonis monstruosos, Butas i Khalas, als que els acostumen a posar unes faldilletes de quadres blancs i negres. Sembla ser també que tot això està barrejat amb creences animistes anteriors al Mahabarata i al Ramayana. 

La vida quotidiana està impregnada de religió, ja que cada dia i per tot arreu trobem ofrenes consistents en unes petites safates fetes de fulles de palmera i plàtan que contenen una mica d’arròs, aliments dolços, trossets de fruita, flors i una barreta d’encens. La majoria estan a terra i són per aplacar als dimonis.

Bali: vegetació esponerosa, amb moltes orquídies i altres flors per tot arreu. Ficus immensos i sagrats. Volcans, mar, platges de sorra negra barrejada amb coralls blancs. Arrossars en terrassa per aprofitar el terreny. A Ubud, un poble molt especial amb molt museus i temples, tot està guarnit amb flors de frangipan. Les estàtues, verdoses d’algues i molses són una meravella.

Petites aventures: al bosc sagrat dels micos, la Mª Rosa xafa la cua d’un d’ells, Macaca fascicularis, que s’enfada molt. A la costa, a l'est de l'illa, sento durant les dues nits un so molt especial. Es d’un gecko, no us el perdeu.

S'ha tancat el cicle

Alguns ous s'han tornat més allargats, diu en Leo, que ha obert una caixa on es van quedar els ous posats per les papallones de la seda la primavera passada. Ui, diu l’Ada n'hi ha un que sembla que es mogui. Ho mirem amb la lupa binocular que te 20 augments: són els cucs! Uns quants han nascut!

Oh, i ara que fem! No tenim morera. La Nerea, diu en Leo l’altre dia va dir que havia vist una floristeria que en venia

Trucades: la mare de la Blanca ens dóna el telèfon de la mare de la Nerea, i al mateix temps ens diu que al Seminari, per la banda del carrer Consell de Cent i ha una morera a la que s’arriba des del carrer.

Finalment, i ja que la Nerea diu que no ho sap, optem per anar al Seminari. I efectivament, trobem una morera, quina sort.

Al tornar a casa col·loquem un parell de fulles a la caixa i una estona després ja mengen.  

S’ha complert tot el cicle, estem contents.

Visita al Museu Egipci de Barcelona

Els nens amb posata egipcis

Diumenge passat vaig anar amb els nens al Museu Egipci de Barcelona, on jo no havia estat mai, tot i que, va ser organitzat per aquest museu que vàrem fer aquell viatge tan bonic a Alexandria i El Caire, amb la Mercè P., en Ricard, la Lynn, la Carme Ch. i altres (poques) persones.

A en Leo una de les coses que li agradaria més del mon es visitar Egipte, des d’Abu Simbel a Alexandria. Aquets dies ha fet un dibuix del Nil a una llibreta gran, tota una pàgina en vertical,  i també ha posat noms amb jeroglífics egipcis. Te un punt de llibre que va voler l’Ada (que li deixa), de papir, en el que és veu cada lletra i la seva corresponent en jeroglífic (no se fins a quin punt es veritat).  

El museu està força bé, però els nens ja sabien moltes coses: que eren i per a que servien els vasos canopis, encara que no coneixien el nom, qui era Tutankamon, com eren els enterraments  i fins i tot la  Pedra Rosetta.

Com és que sabeu tantes coses? Van dir que ho llegeixen a Reporter.

Vam anar amb l’ascensor fins al terrat, totalment buit, on s’estava de primera.

A la sortida vam comprar una polsereta amb l’escarabat sagrat i el ja mencionat punt de llibre. 

Ara els nens llegeixen molt, sobre tot al vespre, al llit, i necessiten punts de llibre!!!!

Eclipsi de sol del 20 de març 2015

               

El 20 de març de 2015 va haver-hi un eclipsi de sol.

Uns dies abans ja en vaig parlar amb els nens i els hi vaig portar les dues ulleres per veure’l que tenia

Unes me les van donar la vegada del eclipsi total que vaig veure a Líbia. Era l'any 2006, també el mes de març, i vaig anar-hi amb en Jean Marc, la Roselyne i la Mercè P. Va ser un viatge preciós. Irrepetible per com va canviar la situació política després de la guerra que va seguir a la falsa “primavera” i la mort de Gadafi.

Les altres crec que me les va donar en Marcel, l'any que estàvem a Còrcega, i des d’allí es veia un eclipsi parcial però bastant gran. Crec que era l’any 2.000.

Els nens estaven encantats amb les ulleres fins que va resultar que només n’hi havia quatre per tota l'escola. En Leo va quedar estabornit.

El 20 de març va ser un dia bastant núvol, però van poder veure l’eclipsi en algun moment d’aclariment. L’Ada va compartir les ulleres amb nens de la seva classe. I en Leo finalment va poder veure el moment més àlgid de l’esdeveniment. Com que molts nens no estaven interessats ni tan sols les va haver de compartir