Waxtaan

Diumenge darrer de març. Vaig amb la Circe i l’Hortènsia al Mercat de les Flors a veure l’espectacle que porta l’Agnès Blot a Barcelona, Waxtaan. Ella ens avisa i a sobre ens fa el 50%: gràcies Agnès.
Es tracta de dansa africana, basada en la dansa tradicional de Malí, Burkina Faso, Costa d’Ivori, Benín, Senegal i altres països. La companyia es diu Jant-Bi i és senegalesa i la coreògrafa es diu Germaine Acogny. La música, pura percussió fabulosa està feta per músics de l’École des sables.
L’espectacle de Waxtaan, tot i passat per Béjart, tot i la vestimenta amb vestit i corbata, que els hi va molt bé, és a més d’un espectacle de dansa contemporània, un espectacle tremendament africà i per això el so furiós de la percussió, i els salts i ritme increïbles ens transporten a la nit africana.

La Circe i jo no tenim necessitat ni de mirar-nos per retrobar-nos al darrer dia del darrer viatge a Burkina, a Ouagadougou, poques hores abans d’agafar l’avió, al Maquis Zaca veient el festival de música i dansa que per pur atzar tenia lloc aquell vespre. Allà percussió i balafò omplien la nit de ritme mentre sortien ballarins i ballarines, tant del grup que actuava com del públic, a mostrar el seu virtuosisme. Virtuosisme fet d’elegància, elasticitat, rapidesa de moviment, salts extraordinaris, ritme. I cor.
Allà estàvem la Circe i jo, amb la Cristina, la Bruna i en Tico.

Arbre de l’amor o de Judea i altres. La primavera

Ja fa dies que està florit, carregat i esponerós. És l’arbre de l’amor o de Judea, Cercis siliquatrum. Les flors surten abans que les fulles i en surten moltes. Les fulles, que ja comencen a aparèixer són arrodonides, una mica en forma de cor, i llavors les flors aniran caient. Més cap a l’estiu hi sortiran els fruits, unes petites llegums no comestibles.
Ja es nota en els arbres la primavera més que no pas en el temps encara fred.
També comencen a sortir les fulles dels plàtans, més o menys segons els carrers (quantitat de sol, llum?)
Recordo els dos arbres del pati del Marcel: un nesprer i un albercoquer dit també arbre d’Alexis: de petit, l’Alexis havia plantat el pinyol i bastant ràpidament es va formar un arbre. Un estiu van sortir flors però no fruits, i al següent ja van sortit albercocs: boníssims. Ensucrats i amb molt aroma. El juliol que en Marcel va estar malalt va venir la seva mare i com que n’hi havia tants en va fer confitura.
El nespres també eren bons. El juny ja es podien menjar.
Ja no se si existeixen aquests arbres ni la vigne vierge que s'enfilava per la casa i ara tot això es temps passat.
Dilluns vaig anar a recollir a en Leo a la guarderia. Li vaig dir: mira, Leo, ja surten les fulles del arbres. Ell em va mirar molt somrient i va dir: és la primavera

Caro diario, illes Eolies

A vegades quan truco a casa de la Circe em sembla estar dins de la pel·lícula Caro Diario de Nanni Moretti. Un dels episodis tracta de les illes Eolies, on cada illa es caracteritza per alguna cosa. A una d’elles, Salina, cada vegada que truques per telèfon s’hi posen nens que comencen: què fa el pollet? I has de dir piu, piu; què fa el gosset? I dius guau, guau. I mai pots parlar amb els pares.
Doncs jo truco a la Circe i s’hi posa en Leo i diu: Hola Nil, sóc el Maisy, per exemple. I diu: avui vindràs?. Ell te dos anyets. Desprès diu: et passo a l’Ada. I l’Ada diu: vindràs avui? Et passo a en Leo. En Leo diu: hola furgoneta. Jo dic: passa’m a la mamá. I desprès hi ha una bona estona en que no es posa ningú i més tard s’hi posa l’Ada. L’Ada diu: pel meu aniversari em compraràs els fills de la Wendi? De fet vol dir els germanets. Ella te quatre anys i aquest conte quasi no el sap. I diu: et passo a en Leo.
Caro diario!!!
Fins i tot quan vaig anar a Burkina Faso amb la Circe i ella trucava, es trobava com a Caro diario, però amb trucada internacional.
Vaig estar a les illes Eolies l’agost de 2002 amb la Montse Ponsà i L’Hortènsia. Lípari, Salina, Panarea, Vulcano, Stromboli, Alicudi, Filicudi... Aigues transparents, còdols de basalt i de pedra tosca, brogit del Stromboli cada vint minuts, anar en vaixell d’una illa a l’altre: una delícia.

Madeinusa

Veig la pel·lícula Madeinusa a la TV2. Ja la havia vist al cine fa un parell d’anys i m’havia agradat molt. Passa a un petit poble de la zona dels Andes al Perú. Claudia Llosa, la directora, diu: “Al unir costumbres falsas con otras que no lo son, la barrera entre lo real y la ficción se difumina, y el espectador se pregunta qué es realidad y qué no lo es". Es cert, en una primera mirada, més que preguntar que és i no real, sembla que tot sigui cert. I si així fos, la pel·lícula estaria molt bé i molt ben construïda.
Ara en aquesta revisió se’m fa més evident la part falsa, la inventada, i per dir-ho d’alguna manera aquesta part perd la seva innocència. Els camperols no només son pobres, malfiats i retardats sinó que tenen creences bàrbares i una mica subnormals.
Així que em quedo pensativa, amb la idea que el que potser queda en la memòria és, a part dels drames personals dels diversos protagonistes, aquesta falsa etnografia creadora d’estereotips nefastos. Això no impideix que la película segueixi estan molt ben construida.
Però...

Ta, tè, te, té, ti, to, tu

A Ramessoum, un poblat de Burkina Faso, al mig dia els nens que viuen lluny es queden a dinar davant de l’escola. Alguns aprofiten per repassar com aquesta nena (vídeo d'uns deu segons de M. Solà)

Vam veure aquesta escena el passat gener

Una nova edició de L'Origen de les espècies?

Aquesta és la primera edició en català de L’origen de les espècies. Es va publicar l’any 1982 gràcies a la iniciativa de Joan Senent-Josa, creador i director de la revista en català, Ciència (despareguda a inicis dels noranta), que va aconseguir que la Diputació es fes càrrec de les despeses. El va publicar edicions 62.

En Joan Senent i jo vàrem fer una cronologia i una bibliografia i el llibre va aparèixer editat per nosaltres.

Es va vendre més del que Edicions 62 s’havia imaginat i es van fer reimpressions el anys 1983, 1988 i 1998.

Ara Edicions 62 anuncia que per celebrar l’any Darwin fan una nova edició, i el mes de gener apareix l’Origen de les espècies.

Nova edició?
- És la mateixa primera edició de l’Origen de les espècies
- Traduida pels mateixos traductors (Santiago Albertí i Constança Albertí )
- El pròleg de l’edició de 1982, de Thomas Glick, es posa com epíleg
- Es deixa la mateixa cronologia exacta (la que vàrem fer en Joan Senent i jo)
- Es deixa la mateixa bibliografia exacta (la que vàrem fer en Joan Senent i jo. I astoreu-vos: dins de la selecció bibliogràfica sobre Darwin no hi ha cap obra que sobrepassi l’any 1982)
L'única cosa nova és un pròleg tirant a curt de Martí Domínguez (persona que per altra banda mereix tots els meus respectes i simpaties)
Ah! I que han tret allò de Edició a cura de Joan Senet-Josa i Montse Vallmitjana
Què es pot fer davant de tanta mala fe, aprofitament, treball mal fet, autoimposició de medalles?

El Dr. Ortiz m'envia a un neuròleg

Com que el pessigolleig continua el Dr. Ortiz m’envia a un neuròleg del Sagrat Cor. N’hi ha sis, però em donen hora a finals de febrer. En truco a d’altres de la llista de DKV i sempre com a més aviat a finals de febrer. No acabo d’entendre que hi hagi tants trastorns neurològics, però això sembla. Finalment, amb un atac de nervis incipient, decideixo presentar-me a urgències del Sagrat Cor.
A la sala d’espera m’estiro en posició fetal amb l’abric com a coixí i diligentment apareix un infermer, em posa a una cadira de rodes i em porta a urgències. Ara estic al mig del passadís i no em puc estirar però veig tot el que passa. El funcionament no sembla gaire d’urgències (o si?) doncs va de la següent manera: no criden a cap malalt fins que unes habitacions que en comtes de portes tenen cortines blanques, i que anomenen box, queden lliures. Mentre tant hi ha moltes estones en que grups de gent estan sense fer gran cosa. No se sap si són metges, infermers o camillers o altre, ja que tots van amb bata blanca.
Un soroll molest d’obres a proximitat, exactament igual que el que sento des de casa i que sembla perseguir-me comença a fer-me mal de cap. Una metgessa se n’adona que m’han deixat a plena corrent d’aire i em posa més a l’interior. Ara puc sentir les converses.
-Me comería un bocadillo de lomo i queso, bien tostadito, con un cervecita, diu una.
-Que sibarita, contesta l’altre.
Pregunto quan falta. Sóc la tercera. Només falta que quedin lliures tres box. Dues hores? Pregunto. No, siguem més optimistes. La veritat és que tothom és molt amable.
Passen diversos malalts ja no en camilla sinó en un llit sencer. No els miro, tinc por que estiguin massa tristos, que siguin massa vells. O sigui que potser és el mateix a qui han portat i retornat d'unes quantes proves.
El meu avi era metge a Torredembarra, a l’època en que no existien els antibiòtics. Sovint visitava dos i tres vegades al dia als seus pacients per veure com anaven evolucionant. La seva vida era la medicina: no existien nits ni vacances. No demano tant.
Però si una certa actitud, serietat, estudi, un estar al dia.
Passa una hora i em toca. És la metgessa de l’entrepà de llom.