Plata

Plata. Símbol Ag
Dóna cristalls mal formats i grups raïmosos i arborescents Es troba comunament en masses irregulars, plaques i escates. A vegades granulós o en fils fins.
Fractura estellosa, mal·leable i dúctil. Brillantor metàl·lica.
Fon a 960ºC formant un glòbul brillant (del Manual de mineralogía de Dana)
És un metall meravellós. L’escalfes i es torna tou, l’estires, l'aplanes o piques a sobre i es torna dur. Imagino que també l’or, i altres metalls. M’agradaria saber quin és el secret, que passa a les seves molècules per que canviïn les propietats. Segur que està estudiat, es qüestió de buscar.

Durada del vídeo: tres segons i mig
Treballem bàsicament amb plata. I aquí estem, fonent. Es posa la granalla de plata o restes que tinguem a una càpsula refractària, s’escalfa molt... I poc a poc el platejat passa a vermell, es torna líquid, i és fa com una bola brillant, com el rovell d'un ou. Vermella i en algun moment amb reflexes platejats.
És apassionant! I preciós.
links de les meves amigues joieres
http://aspiranteaplata.blogspot.com/
http://munmuntadas.blogspot.com/

Libres, roses

És un matí de sol, surto de casa i ja estan totes les cantonades amb parades de roses. La petita llibreria i la papereria també han fet la seva estesa de llibres. La botiga de llaminadures ven roses de caramel.
El que m’agrada actualment es que tothom regala roses a tothom
Hi ha dos roses que recordo:
- El meu pare no era detallista però el darrer any que la meva mare era viva, no se per que, va arribar amb una rosa preciosa i ella va estar contenta doncs no s’ho esperava ni remotament.
- I les roses d’en Dirk. Va ser l’intercanvi alemany de la Vera quan tenien 16 anys. Estava a Barcelona i li vàrem explicar el costum de regalar roses, més que res per que s’anés fent una idea del que veuria. L’endemà, 23 d’abril es va aixecar a les set del matí i se’n va anar a les Rambles –les flors no es venien encara a cada cantonada -. A les vuit del matí ja estava a casa amb tres roses, una per cada una.
El que no m’agrada gens es que molta gent es pensa que “el noi” li dóna una rosa a “la noia” i ella li regala un llibre.
Però ahir
Hi va haver roses i llibres
Hi va haver contes per nens
Gitanes venent flors blaves per les cantonades
Al vespre un home amb el rostre cansat torna a casa en metro amb la rosa a la ma.

Adéu cresteta

Aquesta foto és d’una germana meva quan era petita. Tenia els cabell flonjos i els hi pentinaven cap a munt amb una cresteta.
Dons bé, en Leo també te els cabells així i jo a vegades desprès del bany el pentino i li faig la cresta tot i que ja té dos anys. A la Circe no li agrada tant, ella els hi aplana.
Bé, els hi aplanava ja que fa pocs dies el seu pare el va portar a tallar els cabells i va tornar quasi rapat, amb el cabell curtíssim. Al nº dos?
Abans posaven números; el zero totalment rapat. L’u. El dos. A la Milissa i a mi un estiu que feia molta calor ens van rapar a l'ú. Se suposava també que desprès el cabell sortia més fort. Ai que no trobo les fotos!
Oh, diu l’Ada. Ja no li podem fer cresteta. Potser moltes i molt petitetes....Ca!
Ell està preciós com sempre. I ni s’hi fixa gens. Parece un niño de la calle diu el seu pare.
Qui t’ha tallat el cabell? Li pregunto
Un xino diu en Leo.

Animals, plantes, roques, minerals

Uns dies a Campanario, província de Badajoz, comarca de la Serena
Meravella de la natura domesticada per l’home però encara lliure de rajola
Al tren travessem el camp de Ciudad Real: oliveres, extensions d’estepa florida, riuets, alzinars. Tot brilla, lluent de sol i ja començo a veure cigonyes, és fabulós.
A la Serena visitem poblets: Magacela, La Coronada, Castuera...Pel cel volen cigonyes, puputs, orenetes, avions, falcons -el xoriguer comú-; els esplugabous blancs confraternitzen amb les ovelles a prop de l’aigua. Més al nord, al parc natural de Monfragüe, ja a Càceres, veiem també voltors. I àguiles, fent el niu a les altes puntes de quarsita; en podem observar una de molt a prop, amb un conill pels seus petits a les gruixudes urpes.
Felicitat de travessar els camps de pastura sobre roques de pissarra. Les roques sobresurten de tant en tant quasi verticals, recobertes de liquen de color vet clar: dientes de perro.
A Campanario per un costat pissarres, per l’altre granit. Caminem amb Juan Conejero mentre ens explica particularitats del lloc. Grans doms granítics apareixen sobre el sòl recobert de gramínies i de cap d’ase.
També cultius; els camps de blat de color verd, els camps en guaret marrons o vermells, formen un tapís de colors.
La vegetació d’Extremadura és la Mediterrània però quasi per tot arreu el bosc d’alzines ha deixat pas a la dehesa: camps amb alzines, zones de pastura.
Dolços típics d’aquesta època: hornazos, una mena de mona amb ou dur, reganyinas amb matafaluga, delicades súplicas. I per divendres sant bacallà i natillas. Ens emportem també una empanada de pastor i formatge típic.

Ginesta, cards, rosella, estepa.

Cançò i vacances

Demà a dos quarts de vuit he de ser a l’estació de Sants i encara no he fet la maleta i a més estic cansadíssima. Però no vull marxar sense desitjar bones vacances de Pasqua a tothom amb una cançoneta.
Són nens d’una escola de Burkina que vàrem visitar el gener.

Per cert, en Marcel s’estranyava que aquí es parlés de vacances de Setmana Santa, en comptes de vacances de Pasqua. És cert, fins i tot les agències de viatge ofereixen viatges de Setmana Santa, no precisament a veure processons. Restes de la catoliquíssima Espanya

Waxtaan

Diumenge darrer de març. Vaig amb la Circe i l’Hortènsia al Mercat de les Flors a veure l’espectacle que porta l’Agnès Blot a Barcelona, Waxtaan. Ella ens avisa i a sobre ens fa el 50%: gràcies Agnès.
Es tracta de dansa africana, basada en la dansa tradicional de Malí, Burkina Faso, Costa d’Ivori, Benín, Senegal i altres països. La companyia es diu Jant-Bi i és senegalesa i la coreògrafa es diu Germaine Acogny. La música, pura percussió fabulosa està feta per músics de l’École des sables.
L’espectacle de Waxtaan, tot i passat per Béjart, tot i la vestimenta amb vestit i corbata, que els hi va molt bé, és a més d’un espectacle de dansa contemporània, un espectacle tremendament africà i per això el so furiós de la percussió, i els salts i ritme increïbles ens transporten a la nit africana.

La Circe i jo no tenim necessitat ni de mirar-nos per retrobar-nos al darrer dia del darrer viatge a Burkina, a Ouagadougou, poques hores abans d’agafar l’avió, al Maquis Zaca veient el festival de música i dansa que per pur atzar tenia lloc aquell vespre. Allà percussió i balafò omplien la nit de ritme mentre sortien ballarins i ballarines, tant del grup que actuava com del públic, a mostrar el seu virtuosisme. Virtuosisme fet d’elegància, elasticitat, rapidesa de moviment, salts extraordinaris, ritme. I cor.
Allà estàvem la Circe i jo, amb la Cristina, la Bruna i en Tico.

Arbre de l’amor o de Judea i altres. La primavera

Ja fa dies que està florit, carregat i esponerós. És l’arbre de l’amor o de Judea, Cercis siliquatrum. Les flors surten abans que les fulles i en surten moltes. Les fulles, que ja comencen a aparèixer són arrodonides, una mica en forma de cor, i llavors les flors aniran caient. Més cap a l’estiu hi sortiran els fruits, unes petites llegums no comestibles.
Ja es nota en els arbres la primavera més que no pas en el temps encara fred.
També comencen a sortir les fulles dels plàtans, més o menys segons els carrers (quantitat de sol, llum?)
Recordo els dos arbres del pati del Marcel: un nesprer i un albercoquer dit també arbre d’Alexis: de petit, l’Alexis havia plantat el pinyol i bastant ràpidament es va formar un arbre. Un estiu van sortir flors però no fruits, i al següent ja van sortit albercocs: boníssims. Ensucrats i amb molt aroma. El juliol que en Marcel va estar malalt va venir la seva mare i com que n’hi havia tants en va fer confitura.
El nespres també eren bons. El juny ja es podien menjar.
Ja no se si existeixen aquests arbres ni la vigne vierge que s'enfilava per la casa i ara tot això es temps passat.
Dilluns vaig anar a recollir a en Leo a la guarderia. Li vaig dir: mira, Leo, ja surten les fulles del arbres. Ell em va mirar molt somrient i va dir: és la primavera