El pa

Estem asseguts al banquet de la parada de l’autobús al carrer de Casanoves per anar a casa meva. En Leo merena pa amb xocolata que jo li he preparat. He enfilat dins del pa unes quantes mitges preses i s’ho menja amb molt de gust.

Tira una crosteta petita a terra i diu que és pels ocells. Em diu: quan s’acabi el xocolata llançaré el pa: l’ha observat atentament i ha vist que la xocolata no arribava fins al final. Però jo estic pensant en altres coses i ho sento però sense fer-ne cas. Una estoneta desprès llença el que queda de l’entrepà.

Ui! Dic jo, però que fas? Un home diu: "nen, es nota que no has passat la guerra, es nota que no has passat gana". I mentre puja al seu autobús encara diu: "nen, llençar el pa no s’ha de fer, llençar el pa es pecat". "Te raó, te raó" li dic jo mentre l’autobús ja se’n va.

Com podrem explicar a en Leo i a tots els nens, que és la guerra, que és la fam...que encara existeixen a molts països però no a les nostres societats opulentes i obeses

Amazing Grace

Avui dilluns vaig, cosa estranya entre setmana, al cine Meliès a veure Amazing Grace, pel·lícula que només fan a les sis de la tarda. Tracta de William Wilberforce, polític i abolicionista britànic que va aconseguir desprès de lluitar durant16 anys que el Parlament aprovés el seu projecte de llei per l’abolició de la tracta d’esclaus, l’any 1807.

L’esclavitud però no va ser prohibida fins el 1833. Dotze milions d’esclaus van ser portats des d’Àfrica Occidental a Amèrica per treballar a plantacions de cotó i sucre entre els segles XVI i XVIII.

Amazing Grace és una cançó composta per John Newton, que primer va ser comerciant d’esclaus i desprès, molt penedit, clergue anglicà que va escriure les seves memòries per eradicar el comerç d’esclaus. Youssou N'Dour fa el paper d’Oluadah Equiano, un esclau alliberat que va ser escriptor

La coneixença d’aquestes dues persones i d’altres, van fer plantejar al jove Wilbeforce la necessitat de defensar una llei que prohibís el comerç d’esclaus.Molt interessant i ben feta, l’autor és Michael Apted. Aquesta pel·lícula seva va ser galardonada al Festival de Cine de Toronto l’any 2006

Tritó, llangardaixos, grills i xinxilla

La Vera i en Saúl van marxar a Mèxic i em van deixar a casa diversos animals. Eren els següents:
-Una xinxilla amb molt menjar. Només s’havia de vigilar de tant en tant de posar-li’n més i que tingués ple una mena de biberó d’aigua del que anava xuclant quan li abellia.
-Tres llangardaixos a un terrari. Aquets estaven connectats a una gàbia amb grills els quals anaven passant de la seva caixa a l’altra per un tub que feia de passadís. Era self service total i els grills anaven molt contents a ser devorats. Jo només havia de vigilar que uns i altres tinguessin aigua.
- Un altre llangardaix molt gros que no sé per que van posar a una gran capsa a la terrassa.
- Un tritó petit en una peixera paral·lelepipèdica.
A tot això jo estava a Islàndia i tornava als pocs dies per fer la supervisió. Quan estava a punt d’anar a una llengua glacial del Mirdaljokul, la Marina em posa un missatge que diu: Montse, el lagarto grande, el que estaba en la terraza, se ha quedado seco: qué hago? La vaig trucar ràpidament per que el llancés.
Vaig tornar amb por de trobar alguna altre baixa, sobre tot em preocupava la xinxilla, amb el pel tan llarg i la calor que feia. Però tot bé. Desprès vaig marxar a Torredembarra no sense encarregar a la Marina que hi anés cada dos o tres dies a revisar.
Ja de tornada a Barcelona, semblava que a la caixa de grills no en quedés cap, però jo a la nit sentia càntics del que s’havien escapat i que no provenien d’on havien de provenir, de la caixa, sinó del bany o de la sala. Semblava que estès dormint a la selva
I així va acabar el més d’agost i la Vera i en Saúl van tornar. Quan van mirar la caixa dels llangardaixos es van adonar que no n’hi havien tres sinó dos. Una altra baixa, varen dir. Vam suposar que el llangardaix més gran, que devia tenir gana, s’havia menjat al més petit (però bastant grosset, en Gordiluz -cordylus-) i no havia deixat res.
Van passar 18 dies. Llavors vaig sentir un crit de la Marina: el suposat menjat no ho havia estat sinó que s’havia escapat i es passejava alegrement per la casa.
Finalment ja està tot capturat, la Vera va agafar a en Gordiluz, tot al seu lloc. Vaig veure al darrer grill, al que li faltava una pota, molt alterat, posant-se sota de la nevera. Ja no tinc animals.
Bé, no en tinc? En aquets moments s’està passejant per la paret, just a l’alçada dels meus ulls una aranyeta que no se d’on ha sortit. No la mato. I ara que me’n recordo també tinc peixets de plata.

Aniversari d'en Leo

Quantes casualitats, trobades, moments precisos, han fet que els gens de tots aquets avantpassats s’hagin trobat en una combinació única? Vallmitjana, Roca, Trèmol, Borrull, Rovira, Llorens, Montlleó, Rico, Serra, Sanz, Núñez, Benito.... i molts altres que no se. Setze tataravis, vuit besavis, quatre avis, dos pares per donar el nen més preciós, intel·ligent i alegre del món que avui fa tres anys: En Leo Núñez Serra
Però també quantes carícies, parlaments, atencions, estímuls, cançons, contes explicats, dibuixos, passejos, ensenyaments. Per molts anys Leo

Carrer Major, Torredembarra

Vaig a Torredembarra amb l’Ada i en Leo a passar uns dies. Agafem el tren al Passeig de Gràcia i estan més contents que unes pasqües. El viatge passa volant. Els porto a casa, anem a la cuina, al terrat del darrere, al jardí, al terrat del davant. Escoltem l’obertura de Parsifal, la mort d’Isolda i l’encantació del foc de les valkiries. Sembla com si els vulgui transmetre en dos dies tots els records dels estius de la meva vida.
Dues setmanes després hi tornem tots, per l’onze de setembre. Els nens juguen amb la Vera al jardí i la Circe està contenta. També, segur, recorda.

Finals d'estiu

Vaig estirant aquets dies en un va intent de retrobar aquells estius tan llargs de la meva infantesa. No només duraven tres mesos sinó que el temps tenia una altre densitat i semblava passar molt més lentament. Vaig retenint aquesta llum de setembre a Torredembarra, cels blaus i cels de tempesta; i els núvols vermells del cap vespre i la brisa suau (l’oratge, mamà?) ara que el calor ha disminuït. El mar, l’aigua tèbia desprès d’escalfar-se tot l’estiu i encara molt blava ens crida fins al final de l’octubre. Les platges queden buides i terra endins, garrofers, pins, ametllers i oliveres conformen aquest paisatge tan estimat del camp de Tarragona.

Avantpassats

La besàvia Pepita, el tiet Ferran, la Milissa a coll i jo, al terrat del darrere. Foto Lluís Vallmitjana Rovira

Amb el meu germà mirem aquets dies fotos dels avantpassats. A mida que ens endinsem en el temps passat comencem a necessitar que hi hagi el nom apuntat i tot i així alguns no sabem qui son: parents? Amics? Van vestits ja del segle XVIII, amb molta roba i molt elegants, com els rics d’aquella època.
El meu besavi Joan Vallmitjana i Trèmol, se’n va anar al Uruguai l’any 1886 a portar uns diners a un protegit de part del seu pare Lluís Vallmitjana i Roca. Va escriure un diari de bord, molt interessant que vaig trobar fa anys però que ara en Santi i l’Olivia han transcrit. L’he rellegit i està molt bé. Desprès, no sabem per que es va tirar un tret, encara que de petits ens deien que potser havia estat un accident de cacera.
Va deixar vídua (l’avia Pepita, que no era avia sinó besàvia) a qui vàrem conèixer ja que va morir als 93 anys, amb dos fills, un dels quals era el meu avi Ferran, el metge, a qui no varem conèixer. Va morir jove i els meus pares es van casar vestits de carrer – això si, molt elegants_ doncs estaven de dol.
La meva àvia Antònia, a qui dèiem Padrineta, doncs era la meva padrina, és la que de molt jove va anar a viure a la casa del carrer major. Hi va anar amb el seu pare Eusebi Rovira, que als quaranta anys ja es va retirar del seu negoci de Barcelona, i la seva mare dona Maragda. Antònia és va casar amb Ferran Vallmitjana i van anar a viure a casa d’ella i allà ell hi va establir la seva consulta. Més tard l’avia Pepita s’hi va traslladar i es va vendre la seva casa que estava a prop, front a la peixateria.
Em ve tristesa a vegades al mirar aquestes fotos. Tants nens que es van anar fent grans, que es van fer vells, que varen morir. Els anys van passar, amb tot el que porta una vida.
A vegades imagino la presència de les dones de la casa: Pepita, Maragda, Antònia, anant i venint, dinant al menjador del primer pis, cuidant les plantes, passant un fred horrorós al hivern, fent reunions d’amics...
I desprès els meus pares, nosaltres, els nostres fills...els meus nets.
Jo vaig a la casa de Torredembarra i m’hi instal·lo. Em passo dos dies dormint, i desprès m’hi trobo bé. Hi trobo les meves arrels. Noto la presència dels meus pares que és com si encara estesin allà.
En Xavi diu que una nit va veure una fantasma. Una dona prima amb el cabell llarg que passava caminant per davant seu. Jo no hi crec ni remotament. Però si que tinc molts records de les persones que van viure allà, que vaig conèixer i estimar