
Escenes de la vida quotidiana, familia, amics, els meus avapassats, viatges, lectures, pensaments
lunes, 31 de octubre de 2011
Petrushka

sábado, 1 de octubre de 2011
Aniversaris
domingo, 18 de septiembre de 2011
A los cuarenta años
En català es donà a conèixer amb Per a un duc Bach escriví música d'orgue, a Weimar (1971), premi Carles Riba, sense modificar la tònica dels anteriors reculls. AmbIdeari a la recerca de la fruita tendra (1976) encetà un to més irònic i meditatiu. Conreà darrerament la narració amb La dona del capità (1977) i Descomposicions (1980). Pòstumament fou publicat el darrer volum poètic: Davant del fet com si no hi fos (1982).
I s'equivoquen: no és Davant del fet com si no hi fos, és Davant del fat com si no hi fos. Ni és pòstuma, es va publicar poc abans de la seva mort.
domingo, 4 de septiembre de 2011
Darrers dies d'agost a Mallorca
Vídeo 45 segons
Passo uns dies a Mallorca, a Randa. El primer vespre anem a Montuirí on a una plaça del poble la gent balla al so d'una orquestreta: jotes marineres, boleros mallorquins...És realment preciós, s'han conservat aquets ritmes que tothom als pobles sap ballar, ja sigui en parella, ja formant una rotllana. Lleugeresa de les paraules, de la música i del ball. Castanyoles. M'hi hauria quedat tota la nit.
Mallorca a l'agost: figueres, pins, llentiscle en fruit, xiprers, palmeres, oliveres, garrofers i ametllers. Marges de pedra alts.
I el mar (oh, cala Santanyí, cala Figuera).
Ens atipem de gelat d'ametla crua.
miércoles, 24 de agosto de 2011
A la banyera
Foto maig 2011
-No us tireu aigua freda, ja saps Leo que desprès agafes bronquitis i fins i tot pneumònia.
Els nens es banyen amb moltíssima aigua i joguets i es tiren aigua gelada l'un a l'altre, omplin un cubell de platja o directament amb la dutxa.
-Ada, Ada, para!
Però riuen sense parar i no escolten.
-Leo, que agafaràs pneumònia!
- No, diu ell (encara quatre anys), la darrera vegada que en vaig agafar, a les convivències, va ser per que quan vam arribar plovia, i ens van fer córrer cap a dins i m0lts bacteris ens van saltar a sobre, Salmonella typhi, molts bacteris i a mi em va tocar el de la pneumònia.
Em quedo parada però desprès recordo que fa pocs dies els hi vaig llegir el llibre Cuentos de microbios que ens va regalar Mercè P., suposo que allà sortia, encara que ara no ho puc comprovar.
L’Ada també està deliciosa i tots dos, a estones, una mica tremendets.
viernes, 19 de agosto de 2011
Trieste: Miramar

Anem al castell de Miramare, situat a pocs quilòmetres de Trieste amb l'autobús número 6
Des d'aquí van sortir Maximilià d'Habsburg, germà de l'emperador Francisco José, i la seva dona Carlota de Bèlgica, filla del Leopold I de Bèlgica, i germana de Leopold II que es va apropiar del Congo, cap a Mèxic (1864-1867).
Els conservadors mexicans, recolzats per Napoleó III li van proposar ser rei de Màxic i ho va ser durant tres anys, fins que va ser afusellat . Jo, d'aquesta història me'n vaig assabentar quan vaig anar a Querétaro, visitant el Cerro de las Campanas, lloc on Maximilià va ser afusellat. Em va semblar un episodi històric una mica surrealista i no hi vaig pensar més.
Ara, a Miramare, la bellesa del lloc és tanta que ho veig d'una altra manera. Va ser un aficionat als viatges, a l'arquitectura, a la botànica. Va fer plantar arbres, a hores d'ara immensos. Pins, xiprers, cedres, fosca boscúria rere el castell. I davant, el mar Adriàtic d'una blavor enlluernadora. Hi va viure quatre anys, abans d'anar a Mèxic amb la seva esposa Carlota que va esdevenir una vídua inconsolable i tocada per la bogeria, el va sobreviure 60 anys, pensant que ell encara era viu, a Miramare primer i desprès a Bèlgica.
Carlota i Sissi a Miramare
Els jardins són públics i el castell i ara museu, dissenyat per l'arquitecte vienès Carl Junker es pot visitar pagant l'entrada. Val la pena.
miércoles, 17 de agosto de 2011
Trieste
Des de que vaig llegir Verd Aigua (Verde acqua) de Marisa Madieri tenia ganes d'anar a Trieste. L'exposició sobre aquesta ciutat del CCCB encara em va encoratjar més. Finalment el 8 d'agost agafem l'avio cap a Venècia i d'allà un autocar a Mestre i un tren a Trieste. Des de l'avió hem vist Venècia com un peixet.

A l'arribada un càlid sirocco ens acompanya a l'hotel. L'endemà però tot ha canviat i fa molta (i agradabilíssima) fresqueta. Nosaltres ens fem l’il·lusió de que bufa la bora, i potser si que ho és. Sigui com sigui ens posem jaquetes i ens llancem a la descoberta.
Aquesta ciutat i la seva província, que actualment pertany a la regió italiana de Friuli -Venecia Julia és preciosa i ens enlluerna per la quantitat d'edificis senyorials, d'Història i de Literatura que traspua.
Ciutat oberta al mar que aquets dies veiem d'un blau espectacular
Una mica d'història: Fundada pels il·liris, va passar a formar part de l'imperi romà, del que queden moltes restes, i va patir invasions de pobles germànics (gods, llombards, francs...).
Desprès de l’enèsim conflicte amb Venècia, l'any 1380 Tergeste demana protecció als ducs d’Àustria. El tergestí va acabar desapareixent, sent el idioma de la cultura i de la burocràcia el llatí mentre que hi havia tres grans comunitats que parlaven veneto, eslovè i alemany, més o menys un trenta per cent de cada i la resta hebreu i altres llengües minoritàries.
Amb els anys Trieste va formar part de l'imperi austrohongarès i va esdevenir una rica ciutat que al 1910 era la segona d’Àustria després de Viena. Tot i això la majoria de la població cap a 1910 parlava italià (29% eslovè, 2% croata, 1,2 altres com ara alemany, serbi i grec).
Desprès de la primera guerra mundial va quedar sota administració italiana.
Va ser capital de l’Estat lliure de Trieste creat pel Tractat de Pau de París el 1947, desprès de la segona guerra mundial, que comprenia la ciutat i una petita zona des de Duino fins a Cittanova (Novigrad), i va ser dividit en dues zones: la zona A, al Nord administrada pels Aliats que incloïa la ciutat de Trieste i la zona B, al Sud, administrada per Iugoslàvia. Pel tractat de Londres del 1954 la zona A va passar a formar part de Itàlia, y la zona B, de Iugoslàvia.
Un altre Estat lliure ve ser Fiume (actual Rijeka, a Croacia) entre 1920 i 1924, des de que l’any 1919, un exercit Itàlia a les ordres del poeta Gabriele D’Annunzio el va ocupar. Originàriament port d’Hongria, Fiume va ser disputat entre Itàlia i Iugoslàvia desprès de la primera guerra mundial. Desprès Mussolini el va ocupar amb tropes fascistes i la ciutat va ser annexionada a Itàlia. Els partisans iugoslaus van expulsar els nazis el maig de 1945. Finalment pel Tractat de París (1947) va ser cedida a Iugoslàvia amb l’expulsió de la població d’origen italià i del fiume que no volien formar part del comunisme.