El tió de Nadal

Independentment i per camins diferents (però semblants) l'Ada i en Leo s’assabenten de que el tió són els pares. Curiosament m’ho diuen el mateix dia. L’Ada em fa anar amb ella al lavabo i m'explica que la Càndia, una nena de la seva classe, li ho ha dit. M’ho comenta sobretot perque em fixi bé en els regals que demanen d’un catàleg que han estat mirant. 
Més tard quan els nens estan ja al llit, en Leo, una mica enfadat o potser només m’ho sembla, diu: Els pares són els que compren els regals, els posen al tió sota de la manta. Perquè ho dius? Ho ha dit un cosí de la Bruna. Qui és la Bruna? La filla del Iñaqui diuen tots dos. Però no ho ha dit la Bruna, puntualitza, ho ha dit un cosí seu. No se si li ho ha dit directament el cosí o a través de la Bruna. 

Desprès l’Ada em diu baixet: però el tió si que menja! Per que es fa molt gran. No mengen! No mengen! diu en Leo que ho sent tot. A casa hi ha tres tions. A mi el que més m’agrada és el més petit.
Al papi li agradava el mitjà, diuen. I a la mami el gran.
A mi també m'agrada el petit diu l’Ada, és el més mono encara que està coix.

Es fan grans. Crec que de moment queden en peu les altres fantasies: el papà Noel i els Reis.

 

Petrushka

El meu oncle Ferran em feia sentir la música de Stravinski mentre m'explicava la història de Petrushka. Jo era petita i estavem a les golfes de la casa de Torredembarra. Ell hi tenia una mena d'estudi ple de coses. Era molt aficionat a la ràdio i també s'havia construit el tocadiscs, amb unes caixes de fusta i per agulla una punxa de càctus, en el que escoltàvem música contemporània.

-Veus? Ara surt la ballarina. Ara en Petrushka i el Moro es barallen....

I jo veia tot el ballet en la imaginació. I sentia la música.

Als disset anys, quan vaig anar a París per primera vegada em va encarregar un disc de Messiaen que aquí no es trobava. Recordo que li vaig comprar i també em veig vagament a l'esglèssia on ell tocava l'orgue, un matí, sola...No si si és un somni

Dissabte passat vaig anar amb la Circe i els nens al Liceu, a una matinal, a veure aquesta obra. Jo estava molt emocionada. Va ser molt bonic, em va encantar el muntage. Ells estaven contents i desprès van comentar tant el ballet com el que deien els nens del voltant.

Potser d'ací molt de temps aniran a veure Petrushka amb els seus fills...o nets

Aniversaris

En Leo quan pot se'n va al Mac i posa –tot sol- unes pel·lículetes d'anunci de Google Crome.Vull un pastís de google crome per l’aniversari, diu

Li faig:

Diumenge 25 varem celebrar l'aniversari de tots dos nens. En Leo fa els anys el 18 de setembre i l'Ada el 23 del mateix mes.

És Santa Tecla, va dir el meu pare quan l'Ada va néixer, li hauríeu de dir Tecleta.

Al meu pare li encantava mirar quin sant era cada dia al Calendari del Pagès que comprava. El dia del seu era el 21 de juny, però celebrava altre sants Lluïsos, sobre tot a l’estiu. Es feia comprar champagne i ens convidava.

Diumenge 25 l'Ada també va tenir el seu pastís

Van ser de xocolata amb nous, la veritat és que van quedar boníssims.

A los cuarenta años

Al sortir de veure l'espectacle d'en Victor Obiols sobre Villon, vaig recordar la poesia de Josep Elias del llibre Cruzar una calle para escaparse de casa que va escriure als vint i pocs anys i es diu: A los cuarenta años

A los cuarenta años

Hablaré de Villon a los muchachos

Y las palabras no serán ningún obstáculo

Para situar al mismo tiempo lo que ocurra en el país,

A los cuarenta años andaré todavía taciturno

Por las calles fantasmales de noviembre

Intercambiando el sonido con las fuentes

Los caballos, las ventanas y los muros.

A los cuarenta años por supuesto ya no te estaré esperando

Sin embargo, nada me sorprenderá una tarde

Solitario al salir de mi silla de trabajo

Encontrarte de repente en algún parque.

Me acompañarás un rato a beber té,

Las mesas apenas habrán cambiado.

Entonces hablaremos despacio

Y poco nos costará convencernos de que vivimos contentos.

Hablaremos como si ya no recordáramos

Aunque procurando evitar alusiones al pasado.

De hecho, por qué romper la cordial indiferencia con recuerdos.

Tú me enseñaras fotografías que contemplaré algo perplejo

Yo para ahuyentar el silencio contaré historias de viajes.

Así nos observaremos hasta que la conversación languidezca

Y sea penoso comprender que no hay nada que decirnos.

Yo bromearé mientras te pones el abrigo

Tú quedarás en que comamos los tres juntos algún día.

Pero pronto será otra vez el frío silencioso de la calle

Y me divertiré pensando en mis tiempos de estudiante.

Apenas distraído cruzaré algunas frases

Durante la cena en el comedor universitario

Aunque al entrar en casa todo habrá sido ya olvidado.

Me acercaré a la amiga que me estará esperando,

Ella verá que estoy contento de encontrarla

Y beberemos ginebra y escucharemos a Mozart.

Luego hablaremos de libros, de nuevos estilos,

Escucharé sus pequeños grandes problemas

Con este sereno respeto que acaso antaño no tuve,

Y de vez en cuando callaremos y la besaré en el cuello.

Tal vez en algún momento yo exclame bostezando,

Sabes, hoy encontré a una mujer

Que amé terriblemente hace ya muchos años

Cuando el general aún vivía

La amiga me preguntará sonriendo cómo sigue

Esa mujer, pero me encogeré de hombros

Y nos acercaremos a la cama.

A los cuarenta años con cierto cansancio

Y con cierto entusiasmo hablaré de Ronsard a los muchachos

Y las palabras no hallarán ningún obstáculo

Para situar al mismo tiempo en la historia

Las relaciones entre poeta y sociedad.

Josep Elies, mort l'any 1982, poeta injustament oblidat.

Te aquesta entrada a L'Enciclopèdia Catalana:

Publicà en castellà Lejos de casa (1967) i Cruzar una calle para escaparse de casa (1968), reculls excepcionals dins el realisme líric i de preocupacions socials de l'època. Després de 20 boyards papel maíz (1974) no tornà a publicar en castellà, tot i traduir prolíficament a aquella llengua, especialment narrativa francesa.

Josep Elías - ©Fototeca.cat

En català es donà a conèixer amb Per a un duc Bach escriví música d'orgue, a Weimar (1971), premi Carles Riba, sense modificar la tònica dels anteriors reculls. AmbIdeari a la recerca de la fruita tendra (1976) encetà un to més irònic i meditatiu. Conreà darrerament la narració amb La dona del capità (1977) i Descomposicions (1980). Pòstumament fou publicat el darrer volum poètic: Davant del fet com si no hi fos (1982).

I s'equivoquen: no és Davant del fet com si no hi fos, és Davant del fat com si no hi fos. Ni és pòstuma, es va publicar poc abans de la seva mort.

Darrers dies d'agost a Mallorca

Vídeo 45 segons

Passo uns dies a Mallorca, a Randa. El primer vespre anem a Montuirí on a una plaça del poble la gent balla al so d'una orquestreta: jotes marineres, boleros mallorquins...És realment preciós, s'han conservat aquets ritmes que tothom als pobles sap ballar, ja sigui en parella, ja formant una rotllana. Lleugeresa de les paraules, de la música i del ball. Castanyoles. M'hi hauria quedat tota la nit.

Mallorca a l'agost: figueres, pins, llentiscle en fruit, xiprers, palmeres, oliveres, garrofers i ametllers. Marges de pedra alts.

I el mar (oh, cala Santanyí, cala Figuera).

Ens atipem de gelat d'ametla crua.

A la banyera

Foto maig 2011

-No us tireu aigua freda, ja saps Leo que desprès agafes bronquitis i fins i tot pneumònia.

Els nens es banyen amb moltíssima aigua i joguets i es tiren aigua gelada l'un a l'altre, omplin un cubell de platja o directament amb la dutxa.

-Ada, Ada, para!

Però riuen sense parar i no escolten.

-Leo, que agafaràs pneumònia!

- No, diu ell (encara quatre anys), la darrera vegada que en vaig agafar, a les convivències, va ser per que quan vam arribar plovia, i ens van fer córrer cap a dins i m0lts bacteris ens van saltar a sobre, Salmonella typhi, molts bacteris i a mi em va tocar el de la pneumònia.

Em quedo parada però desprès recordo que fa pocs dies els hi vaig llegir el llibre Cuentos de microbios que ens va regalar Mercè P., suposo que allà sortia, encara que ara no ho puc comprovar.

L’Ada també està deliciosa i tots dos, a estones, una mica tremendets.

Trieste: Miramar

Sortida de Maximilià i Carlota cap a Mèxic

Anem al castell de Miramare, situat a pocs quilòmetres de Trieste amb l'autobús número 6

Des d'aquí van sortir Maximilià d'Habsburg, germà de l'emperador Francisco José, i la seva dona Carlota de Bèlgica, filla del Leopold I de Bèlgica, i germana de Leopold II que es va apropiar del Congo, cap a Mèxic (1864-1867).

Els conservadors mexicans, recolzats per Napoleó III li van proposar ser rei de Màxic i ho va ser durant tres anys, fins que va ser afusellat . Jo, d'aquesta història me'n vaig assabentar quan vaig anar a Querétaro, visitant el Cerro de las Campanas, lloc on Maximilià va ser afusellat. Em va semblar un episodi històric una mica surrealista i no hi vaig pensar més.

Ara, a Miramare, la bellesa del lloc és tanta que ho veig d'una altra manera. Va ser un aficionat als viatges, a l'arquitectura, a la botànica. Va fer plantar arbres, a hores d'ara immensos. Pins, xiprers, cedres, fosca boscúria rere el castell. I davant, el mar Adriàtic d'una blavor enlluernadora. Hi va viure quatre anys, abans d'anar a Mèxic amb la seva esposa Carlota que va esdevenir una vídua inconsolable i tocada per la bogeria, el va sobreviure 60 anys, pensant que ell encara era viu, a Miramare primer i desprès a Bèlgica.

Carlota i Sissi a Miramare

Els jardins són públics i el castell i ara museu, dissenyat per l'arquitecte vienès Carl Junker es pot visitar pagant l'entrada. Val la pena. Anant i tornant veiem molts triestins que es banyen, encara que no hi ha platges de sorra. Nosaltres també ho fariem amb ganes. Gavines, gavians, ànecs, cormorans i fins i tot coloms no volen ser menys en aquest dia lluminós d'estiu.

Vegeu també http://cosir.blogspot.com/2011/08/massimiliano-e-carlotta.html