Cap a Dakar, 24 de desembre

Aquest any per Nadal no tenia ganes de fer ni sopa de galets, ni gall d’indi ni res que se li assemblés. La tardor havia passat tan ràpidament i tan bé que ni tan sols havia tingut temps de deprimir-me al notar que el dia s’escurçava: ni me n’havia adonat. Els nens estaven tan macos com sempre i no hi serien per Nadal. Així que ho vaig dir a les amigues i finalment la H  i jo vam treure bitllets d’avió per Dakar, del 24 de desembre fins el 4 de gener. Senegal...va ser una cosa inesperada.

Uns quants dies abans de marxar, quan encara no teníem plans, va resultar que la Françoise, que feia molt anys que no vèiem, també hi anava. De fet s’havia casat amb un senegalès de nom Mamadou, i pensaven fer una petita ruta amb una parella de franco-canadencs amb un nen de deu anys, a la que ens vam afegir.

Així que el 24 de desembre vaig sortir cap a l’aeroport en un dia estranyament boirós, capa a Dakar via Casablanca. A l’avió, quasi tot homes, marroquins i sahelians i alguna dona amb nens. A aquest primer aeroport hem de fer una gran cua, i desprès anem al bar, on hi ha una desfilada de persones increïbles, que fotografiem dissimuladament. Al segon avió el nen negret del meu costat que també es diu Mamadou no es vol posar el cinturó –i el seu pare no li posa-. Després tira tot el sopar a la butaca i quan estem a punt d’arribar, a les dues de la matinada del 25, s’adorm.

A Dakar fem una petita cua i les maletes arriben de seguida. On s’allotgen? Ens pregunta la policia. A l’hotel Françoise, dic jo.  Tot es bastant fàcil, en Mamadou ens espera i ens porta a un hotel bàsic a prop de l’aeroport. Demà anirem cap al Nord, cap a Saint Louis, a tocar amb Mauritània. Veurem el riu Senegal que fa de frontera natural entre aquests dos països.

Feliç Nadal i...Què se m'ha perdut allà?

Bon Nadal i feliç any nou, amb els meus preciosos nens i al fons l'univers

                                                           ***

Aquest any passo les festes de Nadal al Senegal, demà me n'hi vaig amb l’Hortènsia i allà ens trobem amb la Françoise. Li vaig dir a una altre amiga que vingués també i em va contestar que s'ho pensaria. Desprès va trobar car el viatge i em va dir: no se m'ha perdut res al Camerun. Al Camerun? faig jo, anem al Senegal. I ella: Doncs tampoc se m'ha perdut res al Senegal.

A mi en canvi se m’ha perdut de tot i a tot arreu. Viatjar per a mi és ampliar els horitzons, comprendre millor moltes coses, és un enriquiment moral, a més i al mateix temps que conec altres països, altres cultures, paisatges immensos i desconeguts, civilitzacions antigues i modernes.

La manta d'Andorra

De tan en tan, a la meva família es treia una manta de quadros, molt fina i suau i la meva mare deia: és la manta que va comprar el papà a Andorra per 25 pessetes. Ens semblava molt barata i rèiem tontament, però potser quan la va comprar era molt cara! Resulta que quan era estudiant de Ciències Naturals va anar a Andorra a una excursió d'estudis amb el professor i botànic Benito Fernandez Riofrio i potser altres companys. Feia un fred horrorós i inesperat  per l’època i ell es va comprar la manta amb la que surt a aquesta fotografia. Era molt jove, no tenia ni 20 anys, M’encanta veure-la i m'entristeix alhora.

La foto va ser una de les que es va posar a  la web de Científics catalans i al costat es va escriure que els de davant eren "uns familiars". Jo, ràpidament, vaig fer que ho rectifiquessin, no eren familiars ni remotament.

                                                            ***

El meu pare havia nascut un 24 de desembre!
Nadal és trist quan et fas gran i penses en els que ja no hi són.

Seguim a Madrid

Com a cloenda del Simposium dedicat a Lynn Margulis anem a Alcobendas, al Cosmocaixa. Ve amb nosaltres Rubén Duro que ha col·laborat amb unes fotos magnifiques a l'exposició temporal Microvida, más allá del ojo humano.

Ens acomiadem ja dels que s'en tornen a Barcelona i a Perpignan.

Dimecres, encara que és la vaga general entrem al Thyssen a l'exposició Gauguin i el viaje a lo exótico i a la de El arte de Cartier, que ens agraden.

A la sortida tots està ple de policia. Anem cap el darrere del Thysen i entrem a un restaurant hindú que resulta boníssim

Desprès al  Parc del Retiro. Trobem un arbre immens, què deu ser? Doncs ni més ni menys que un ahuehuete, segurament –diu el cartell- un fill de l’arbre de Tule, ciutat mexicana no llunyana de Oaxaca on hi ha l’arbre més gruixut del món : es necessiten més de quaranta nens agafats de la ma per rodejar-lo. El vaig veure amb en Marcel a Tule, una ciutat molt a prop de Oaxaca. El Retiro i tot Madrid tenen uns colors preciosos.

I anem a la manifestació. La iniciem a la baixada de la cuesta Moyano, tocant al parc.Una estona la Marina i jo, i tota l'Hortènsia

Dijous seguim amb les exposicions: la Fundacion Telefónica que està molt a

prop del nostre hotel, al nostre carrer preferit, Fuencarral. L'edifici es preciós i hi ha moltes exposicions. Nosaltres mirem la del cubisme.

A la   Fundación MAPFRE veiem: Retratos: Obras maestras del Centre Pompidou i també ens animem a la de Jean Paul Gaultier. Universo de la Moda. De la calle a las estrellas.

Dinem a Chueca al pitjor restaurant possible, recomanat per una amiga de la Hortènsia, i cap a la Fundación Joan March: La isla del tesoro: Arte Británico, de Holbein a Hockney. Anem al bar, molt còmode, anem a la llibreria La Central, a prop del nostre hotel i ja cap a Barcelona.

A un any de la mort de Lynn Margulis. Madrid

Fa un any de la mort de Lynn Margulis i en Ricard organitza un Simposium a la Fundacion Areces, on ella ja havia parlat en altres ocasions. El simposi li vol retre homenatge, presentant els darrers avenços en diversos temes relacionats amb el seu treball.

M'agraden molt les ponències de Rita R. Colwell: Microbiology for the 21st Century, Antonio Lazcano: Evolution and simbiosis, Ricardo Amils: Life in extreme Earth, Mercè Piqueras: The public understanding of science, the Möbius strip of knowledge, Juli Peretó: Cellular symbiosis and metabolic evolution i Ricard Guerrero: Symbiotic planet: from the Cosmos to microcosmos. Al final veiem un CD amb fotos de Lynn que ens emociona

Madrid a la tardor te un aire fi i transparent i uns cels meravellosos. Els arbres ja han agafat tons grocs i vermells i l’alegria de la retrobada amb la gent que havia vist a Amherst queda mitigada per la teva mort, Lynn, ja fa quasi un any, el 22 de novembre de 2011

Si voleu veure l'acte del 8 de març a Barcelona

Cap de Creus

M'entusiasma el Cap de Creus. M'agrada aquest vídeo. Se que es van demolir les instal·lacions que hi tenia el Club Mediterranée (havia de ser un somni passar aquí les vacances). No se si s'han posat les ferralles que surten al vídeo. No m’agraden gens. Tampoc el ciment. Preferiria l'espai solitari i feréstec, sense cap petjada humana que va conèixer Dalí, del que va dir: És un paratge mitològic que està fet per a déus més que per a homes i cal que continuï tal com està

S'ha acabat l'estiu

Abans que s'acabi l'estiu ja comença l'escola. Aquest any en Leo i l'Ada fan primer i tercer respectivament. Ens acomiadem de Torredembarra, d'aquella manera: tornarem algun cap de setmana, sempre diem...però m'estranyaria. En Leo em diu que l'assignatura que menys li agrada és religió, que a la seva escola fan a partir de primer. Es tracta solament de la vida de Jesús. Per què no t’agrada? Li pregunto. Es que jo sóc ateu, em diu, i no em crec res, ni Jesús, ni els romans, ni res.

Els nens em diuen Montse, però a l’escola en Leo parla de mi com de la yaya Montse. Ets molt coneguda em diu. Tots els professors em pregunten per tu.

L'Ada està magnífica. Li agrada acabar les coses una vegada començades, vol desenroscar ella amb el tornavís quan s'han acabat les piles d’alguna joguina i te un sentit del humor que m'encanta, em recorda al del meu pare. 
Enyoro els llargs estius d'abans, les tempestes de finals de setembre, la verema, l'olor de most pel carrer.