Ball de dones a Begweogo

Finals de juny, a Bedweogó ens fan un ball. Aqui en teniu un fragment. Normalment els homes no s'hi fiquen. Aquí però ho van fer

Vaig a Burkina

Finestra del centre de salut de Kera

He estat uns quants dies a Burkina Faso. La veritat és que s'hi havia d'anar, teníem molts forages (pous molt estrets i fondos d'aigua potable, tapats i amb bomba manual) fets i que no havíem vist. La Mariola, una de les dones que ha vingut està escrivint un blog del dia a dia. Us el recomano.

Quan fa anys vaig anar a Burkina amb la Mª Rosa, en Paco i la Marian, no pensava que hi tornaria tantes vegades. No sabíem que crearíem una ONGD, Aigua per al Sahel, i que faríem tants pous, cent onze fins avui. Més de 100.000  persones- contant 1.000 persones per poblat, a vegades més a vegades menys- que beuen aigua potable i els seus nens no moren de deshidratació.

Jo mateixa no m'ho acabo de creure.

La felicitat

La felicitat és una taula de joier.

És una tarda de maig, mentre treballo la plata.

Per les finestres entra la olor de les mèlies en flor, una olor penetrant i dolça des dels jardins de l’Escola d’Art del Treball

Intento crear una peça i tinc a ma tot el que necessito.

I sento que ja tinc -per fi- el domini del foc

Més cançons

Dimecres em vaig quedar a dormir amb els nens. Es van despertar a les set  i quart i es van posar a cantar la cançó del Curanto:

Levántate hombra floja, sal a pescaar sal a pescaar –En Leo feminitza hombre- que la mar está linda pa navegaar, pa navegaar, i m’estira del llençol-Jo soc la hombra-. Jo m’agafo al llençol per que no em destapi, com hem vist al vídeo i canto: No puedo levantarme tengo mucha hambre, tengo mucha hambre... L’Ada des de la llitera de dalt també hi participa: Quiero comer curanto con chapaleles…És una cançó xilena, de les que escoltàvem fa uns  dies.

Tot i que és tan aviat ja estem ben desperts

Cançons

Passo un deliciós cap de setmana amb els nens.

En Leo em fa descobrir una cançó andina preciosa: La vicuñita

Desprès en trobem més.

 
Oh! Els nens ja m’ensenyen coses! 
Vicuñita del disc Risas del viento

Luchin, de Victor Jara

I El curanto

Arriba la primavera

                 Leo, Vera, Ada, Imma, mirant ocells

Per Setmana Santa vaig anar amb els nens a Torredembarra, però només la primera parta de la setmana, des de dissabte a dijous Sant. Va ser complicat per que havíem d’anar a comprar a baix a mar o al poble. Però era fabulós estar allà veien el mar i fent passejos. Vam anar a les dunes amb l’Imma i la Vera, vam anar al casal del poble on hi havia molt jocs, vam anar a la platja a jugar amb la sorra amb la Lan, i a una de les atraccions que encara quedava de l’estiu on cada nen va guanyar un peluix.

La TV no anava però vam veure dues pel·lícules: Sonrisas y lagrimas i Mama mía.

Vam llegir tots tres al llit. I vam pintar ous de Pasqua.

A la tornada a Barcelona l’Ada va dir: mira Montse, quin arbre més bonit, ple de flors. Era un Cercis siliquastrum, l’arbre de l’amor o de Judea. És un dels primers arbre que crec que floreix. Tot seguit, dia a dia, hem vist com anaven sortint les fulles dels arbres, trets dels que la poda municipal ha deixat convertits en una mena de pal amb dos o tres branques curtes. Dijous passat un vent fort feia caure dels plàtans grans quantitats de llavors que tenen un vilà que els fa de paracaigudes. Mireu, nens....N’intentaré plantar algunes, a veure que passa.

Dakar, La voile d'Or

Gran Dakar

Avui, darrer dia, l’Hortènsia i jo, desprès d’esmorzar al Katia, agafem un taxi per anar a la part més cèntrica de Dakar . Com sempre passem per les Almadies, i per davant del gran monument al RenaixementAfricà.

Dakkar està situada la península de Cap Verd, és una ciutat totalment rodejada pel mar, potser la punta més al oest de tota l’Àfrica.

Visitem una llibreria preciosa, Aux quatre vents, on estem molta estona, i em compro un llibre de Franz Fanon. Entrem a algunes botigues de regals amb preu fix i sense regateig, cosa que m’encanta i anem al Institut Francès i ens instal·lem a prendre un cafè al bar exterior sota arbres immensos.

Els carrers tenen arbres i hi circulen molts cotxes i gent. Sembla una ciutat amigable.

Amb un altre taxi, i passant pel port des de on ahir varem anar a Goré, i desprès per uns llocs molt industrials semblants a la Zona Franca de Barcelona, o pitjors, arribem a la calma de La voile D'Or, el restaurant recomanat per en Delfí. Es vertaderament un lloc encantador a tocar d'una platja. Mentre dinem veiem el mar i allà lluny l’illa de Goré. Per la platja un munt  de grossos  crancs es desplacen d’un lloc a un altre. I ve cap a nosaltres una grulla coronada preciosa, a la que li donem pa. Ha des ser molla, ens diu un home de la taula del costat, i embolicat com si for una crêpe. Així ho faig i la grulla s'ho menja molt contenta. Realment és una imatge fabulosa tenir-la tan a prop.

La Françoise no coneix aquest lloc i no volia venir. Estarà ple de blancs...va dir. Però a Dakar es nota que hi ha una classe mitja pròspera, i a tot arreu que hem anat hi ha africans. Africans i africanes. I molt guapos tots a més. Elles semblen models. Van a l’africana o a l’europea, amb pentinats moníssims i talons alts...i ja són prou altes.

Al vespre fem les maletes, i sopem al Katia. En Mamadou ens acompanya a l’aeroport. Per casualitat tornem amb el mateix vol que la Françoise. Com sempre als aeroports de  l’Àfrica tot és molt llarg però finalment agafem el vol Dakar- Casablanca- Barcelona.

Al primer trajecte em roben el mòbil, però això ja es una altre història.

A l’arribada en Xavi P. espera a la Françoise. Això em porta molts records i em rejoveneix, però també és una altre història.