Casualitats

Montse al jardí de l'Escola de Puericultura, cinc anys

Parlant del meu avi Rico i pensant que sabia molt poques coses d’ell, només que era de Castella la Vella, resulta que fa poc vaig haver d’anar a buscar una partida de naixement. Allà hi posa el noms dels pares i avis i el lloc on van néixer. Doncs resulta que era d’un poblet d’Àvila, actualment de la regió o comunitat autònoma de Castella y Lleó.

El poble en qüestió és diu Cisla. El busco per Internet. Està a 848 m. d’altitud i actualment te 143 habitants. En tenia 446 al 1960, època de major població. M’agradaria anar-hi. Ell devia marxar abans del 1910. No se pas com, va conèixer a la meva avia que era de Falset. No se gran cosa més d’ell, encara sort que he retrobat el poble.

Pel que fa a la meva àvia, eren tres germanes: Enriqueta, Conxa –no se quina era la gran- i Assumpció. Van estudiar magisteri en aquella època en que estudiaven poques dones. I no eren de família rica.

 Les dues primeres es van casar, l’Enriqueta amb un partit boníssim, un enginyer, però aviat es va quedar vídua amb dos fills petits. Sort que tenia la carrera. Per aquelles casualitats va anar a exercir a Torredembarra.

La meva àvia, Conxa és va casar amb en Rico que treballava a la RENFE  i no va exercir. L’Assumpció va ser soltera i mestra fins la seva mort, bastant jove, a la Plaça de Letamendi. Anava amb la filla de 14 anys de l’Enriqueta a casa dels meus avis, al carrer Mallorca, es va trobar malament i va morir. Jo no l’he conegut, però  la meva mare sempre en parlava, l'estimava molt.

Mes casualitats. Aquets dies, em vaig comprar un llibre del que no en sabia res, desprès de fullejar-lo. Es tracta de Primavera, estiu, etc de Marta Rojals. El vaig comprar per que vaig veure que els personatges parlaven amb el lo. Lo pa, lo rellotge. La meva àvia de Falset parlava amb el lo. El llibre agafa el parlar de Palma d’Ebre. No queda massa lluny. Tots dos són de la província de Tarragona.

El meu avi, al carrer Mallorca, em pujava a la falda i em feia arre, arre tatanet. A les 8 (o a les 9) del vespre posava ràdio Barcelona i escoltàvem cada dia un conte, una emissió que es deia Cascabel. Recordo un dia amb ell, fent una cua tremenda per que ens donessin petroli per l’estufa. Era la postguerra. Jo tenia tres, quatre anys?

Recordant

Ada, estiu 2013, vuit anys

La meva avia padrineta, tenia els ulls blaus, que potser ha heretat la meva neta. El gen hauria passat al meu pare i successivament a mi, a la Circe, sempre silenciós i s’hauria manifestat a l’Ada. Clar que també li poden venir via mare d’en Xavi, el pare de la Circe. 

Els avis d'ulls foscos, per part de mare, venien, ella de Falset i ell de Castella la vella. És el Rico dels meus cognoms. El hi dèiem abuelitos, en part pels meus cosins que parlaven en castellà, els fills de la germana de la meva mare. I quan varem ser més grans els hi dèiem bolos.

L’avia és deia Concepció, Conxa. I l’avi Teodosio, un nom god. Com a ella no li agradava gens, li deia Rico. Rico fes això, Rico fes allò. Ell era amabilíssim i sempre els vaig veure molt ben avinguts. A Barcelona vivien al carrer de Mallorca entre Aribau i Enrique Granados, a prop de casa nostra. Ens venien a veure sovint i ens portaven cromos que compraven al quiosc per a les diverses col·leccions que –una desprès de l’altre- varem fer.No se on han anat a parar, pot ser s’han llençat, encara que mentre vaig viure a casa del pares  estaven en un calaix de l’aparador i al final molt desgastats de tant mirar-los (i una mica estripats de passar per les mans de les germanes petites).

Mentre recordo tot això i més, estic contenta, encara em fa una mica de mal el turmell però menys cada dia, i camino ja bastant.

Clínica Sant Honorat, bastant cutre?

Vaig anar a la Clínica Sant Honorat. Està en obres i tot una mica cutre. Però el pitjor va ser quan el metge em va dir que amb les retallades només es feien radiografies quan s'anava d'urgències. Per tant no me'n podia fer cap.

Em va dir que anés al dia següent a Muntaner 40, que allà me la farien i desprès em rebria ell allà mateix. O sigui, taxi cap a casa i amb el d'anada 18 euros per a res.

El dia següent, un altre taxi. Un lloc tot nou i lluent. Serà veritat allò de les retallades o es un xanxullo del metge? Bé aquí em fan la radiografia que em donen en un CD. Una vegada vista, decideix que em poden treue el guix. El guix costa molt de treure, realment era molt gruixut em confirmen, cosa que jo ja intuïa. Oh, ja no recordo com es camina amb la cama esquerra, sort que tinc la crossa!

Més tard miro la radiografia i no veig res: ni tan sols el peroné que només s'intueix. Ja no diguem la trencadura o bé pot ser s'ha soldat, però em segueix fent mal segons quin moviments faig. El que si que es veu és la tibia. I molta porositat (ai, ai)

Tres dies desprès vaig a veure els nens i encara em fa mal.

Truquen a la porta i és l'Ada, l’ha portat una mare mentre en Leo és a piano. Puja amb l'ascensor. Jo l'espero al replà i sento com va cantant mentre puja. És un encant.

Demà vaig al metge

A casa de la Circe, l'Ada em fa una foto

Demà vaig al metge, quins nervis! Potser ja em treuen el guix.  Els primers dies em va semblar que el meu esquelet s'havia tornat de vidre. Tenia por de trencar-me qualsevol altre os. I em va caure a sobre de l’altre peu un paquet de salmó congelat de set quilos, tallat en quatre lloms. Per sort no va ser res.

Desprès també els primers (o eren els segons?) dies, vaig ser increïblement feliç, no se per que. Potser els osteòcits es van posar a fabricar endorfines alhora que feien os? Potser era l'heparina que m'injectava? Les pastilles antiinflamatòries, Celebrex, 200 mg? Em despertava amb una dolçor que durava tot el dia. Ara ja estic més normal i com que ja no prenc heparina, ni res, o els osteòcits treballen poc o jo què se, aquest efecte ha passat.

La meva mare és va trencar el braç, ja de gran i més tard la Circe, molt jove, és va trencar (luxar em precisa ella) també el braç quan vivia a Amsterdam; sense voler va posar la roda de la bicicleta a la via del tramvia i va caure malament sobre un costat. Per ajudar a la meva mare, va aparèixer la Marina, a la que ella mateixa havia fet els papers per que vingués del Perú a demanda de la seva germana Isabel. Ella encara ve a casa dos dies a la setmana. L’any anterior a la seva arribada la meva mare va dir a la Isabel : Oye, es tu hermana? No tiene el mismo apellido que tu. I la Isabel va contestar: Ay señora, si usted supiera, allà es todo muy distinto.

Van passant els dies

Van passant els dies i ja estic molt acostumada a portar el guix a la cama. Per casa camino perfectament, sense crosses, recolzant el taló de la cama enguixada. Per sortir, agafo una crossa, encara que només he de travessar el carrer per agafar un taxi. Però per anar a joieria, que és a prop, m'acompanya la Salima portant la cadira de rodes que he llogat. La Salima a més a més, molts dies em duu menjar: verdures al vapor (n'ha traginat una maleta plena, d'Argèlia), sopa de verdures, cuscús, arròs integral i el darrer dia una sopa molt bona amb api i coriandre fresc. La Milissa també m'ha portat mandonguilles amb sèpia, i conill, tots dos plats fets per la Conxi, que substitueix a la Pepita, la qual però ha fet uns deliciosos pestiños. En realitat, però, tret dels primers dies, puc fer el dinar perfectament jo sola. 

La Vera i l'Imma em van a comprar i també un parell de vegades en Paulí m'ha anat a la farmàcia.

Quan vaig amb la cadira de rodes segueixo pensant amb la meva àvia i padrina, Antònia Rovira, la padrineta. Quan es va fer gran i ja vivia amb nosaltres a Barcelona, sempre s’exclamava que la carn dels braços li penjava, tan macos que els havia tingut, i tan grassa i bé que estava abans. En canvi l’àvia Llorens, Conxa, la mare de la meva mare es queixava més de les arrugues de la cara. Havia sigut molt guapa. Un dia es mirava al mirall i va dir ves, com ens hem de tornar, tota disgustada. Totes dues tenien raó.

Finestrals de la cuina un dia de pluja

No recordo gaires detalls de la padrineta amb cadira de rodes, jo ja estava casada i no vivia a casa. La recodo a l’estiu, a Torredembarra, sentada al costat de la taula camilla de la galeria, a la que molt anys abans s’asseia l’àvia Pepita, mentre ella feinejava per la cuina o sortia cap a l’hort, o a veure amigues. Ara, una dona del poble, la Maria, l’ajudava a vestir-se i després ajudava a la cuina i li portava el dinar i el sopar a la galeria. Aquesta Maria deia que la Vera, que tenia dos anyets i era molt rossseta, i anava a munt i a vall per l’escala de la cuina, semblava un pollet.

L'avia i la besàvia

Avia Pepita, oncle Ferran, Milissa i devant jo

Jo de molt petita, a Torredembarra, no m’adormia sinó venia la meva avia a cantar-me Vora voreta la mar, hi ha una donzella, hi ha una donzella, que brodava un mocador que és per la reina, que és per la reina. Ella havia de pujar mentre tots els altres estaven al pis de baix intentant començar a sopar. I la cançó era molt llarga.

Al matí feia l’esmorzar pel meu oncle, el qual un cop llevat o bé s’estava a una habitació que tenia a les golfes, plena de revistes i de ràdios construïdes per ell mateix , o be esperava tocant el piano peces que composava. L’esmorzar era un truita amb pa amb tomàquet, però primer s’havia d’encendre la cuina que anava amb carbó. S’anava ventant amb una pala de palla i sortien espurnes que jo anomenava dimoniets. I alguns dies extraordinaris, si ja s'havia anat a la peixateria, eren musclos a la brasa en comptes de truita.

Però a vegades en comptes d'estar a la cuina veient tots aquets preparatius, la Milissa i jo preferíem  estar amb la besàvia, mirar com es pentinava i feia una sèrie de rituals, cada dia els mateixos.

No se per què, els hi devia agradar, les tres dones que vivien tot l’any a la casa, padrineta, avia Pepita i Josefina, tenien un corralet a la zona de la figuera i una gàbia amb conills. A vegades baixàvem a veure si les gallines avien posat ous. Estaven calentons. Un estiu la conilla va tenir fillets, i la Milissa va posar el dit dins de la gàbia i va rebre una forta mossegada.

També m’agradava veure bullir la llet, que es comprava fresca, acabada de munyir a la vaqueria i es feia bullir tres cops. Era una mena de pasteurització. De més gran ja ho feia jo, però moltes vegades em distreia i la meitat de la llet sobreeixia

_ Ha sobreeixit, ha sobreeixit, deia la padrineta, has d’anar amb compte.

Allà, al cap del dia passaven un munt de dones. A part de la Josefina que es quedava a dormir, venia la Petra a ajudar a la cuina i a fer alguna cosa. La Matilde, un o dos cops a la setmana venia a rentar. Jo baixava al safareig, al seu costat i veia com posava azulete i  com picava furiosament la roba amb la pala de rentar...Era xerrameca i m’explicava coses. La seva nit de noces.

I a part havia la Maria de Caspe, la que venia amb nosaltres des de Barcelona. I hi havia la meva marona.

Vaig al Janboree amb la cama enguixada

9 minuts 51 segons

Ahir vaig anar al Jamboree a veure Nakany Kanté, africana de Guinea Conakry que viu a Barcelona. I....

1. Tot i que havia estat al Jamboree fa un parell d’anys, quan en Lluís Avendaño tocava al piano melodies clàsico-flamenques, ara em venen al cap records antics, de jazz i jo amb en Xavi als dinou o vint anys, fumant sense parar, jo i tothom.

2. Nakany Kanté em recorda altres concerts, la majoria sentits a Burkina. El millor sense dubtes a Ouaga, just abans d’agafar l’avió de tornada, amb la Circe, la Cristina, la Bruna i en Tico. Extraordinari. El més emotiu, el de Bamako, pel Fòrum Descentralitzat, enfilades a dalt de la furgoneta d’en Tiza, Mª Rosa, MIlissa, Hortènsia i les Franquet, tot ple de gent, homes, dones, nens. Una nit molt dolça i alegre. Màgica.
3. Estic asseguda a un tamboret de la barra, estranyament molt còmoda amb la meva cama enguixada. M’agrada molt estar aquí i sentir aquesta veu increïblement bonica, veient gent de tota mena i per un moment em sento feliç (la felicitat és estar a un tamboret de barra del Jamboree, amb la cama enguixada, sentint música, rodejada de les meves amigues?)

4. Quan vaig anar al metge el 2 de gener, desprès de 10 dies de portar la cama embenada va dir que s’havia d’enguixar (per que havíem esperat tant?). Li vaig preguntar si m’havia d’injectar heparina. Ah, si, és veritat, va dir ell. I em va donar una dosi que em sembla molt alta. Vaig estar dos dies a casa de la Circe fins que el guix es va assecar i desprès a casa. Així, cama enguixada i pesada, però ho prefereixo. He rebaixat la dosi d’heparina desprès de consultar a un altre metge.