Tenim cucs de seda

La millor amiga de l'Ada, la Blanca, tenia molts cucs de seda, comprats per Internet i li va proposar donar-n’hi uns quants. Com que la Circe no els volia -n'havien tingut de petites, ella i la Vera, però ara li feien fàstic-, l'Ada em va preguntar si els podia tenir a casa meva i jo em vaig afanyar a dir-li que si. El cas es que encara van trigar uns dies a arribar: cinc cucs grandets. Bé de fet quatre cucs i un capoll, que un d'ells acabava de fer. Ens el varem estar mirant una bona estona, mengen sense parar. Estaven a una caixa destapada però recoberta amb paper de cuina transparent.

El principal problema eren les fulles de morera que menjaven a tota velocitat. N'hi ha al carrer d'Enric Granados, em va dir la mare de la Blanca. Ui, ja m'imaginava enfilant-me a un arbre, cosa que de petita m'agradava molt. Però en realitat no va fer falta, amb les que havien portat en varem tenir prou, doncs de seguida el segon cuc es va posar a fer el capoll. El varem veure ja fet, i ens va fer ràbia, ja que volíem veure el procés encara que fos de nit. Del que si que en varem adonar es que abans de fer-lo deixaven de menjar i es quedaven una mica rígids i més prims i foscos.

Vaig llegir a un llibre que els que fan cultius, en aquesta etapa els hi posen branquetes dons així va millor, és com ho farien a la natura. Desprès de diverses proves, en les que les branquetes recolzades a la paret de la capsa acabaven caient, els hi vaig posar escuradents. Va ser genial, varem veure com feien els capolls. Tots grocs però dos d’ells d’un groc molt clar, quasi blanc.

Quan la Vera i la Circe van tenir cucs de seda, el que més recordo és com agafàvem fulles de morera d’un arbre dels Jardins de l’Hospital de Sant Pau. Jo estava a l’Institut Sant Josep de Calasanç, al costat, i a l’hospital hi havia l’IBF (Institut de Biologia Fonamental) on uns amics meus feien de becaris. Recordo a l’Emili, que s’enfilava a l’arbre per que les fulles estaven força altes.

avies

Un cap de setmana de març vaig anar amb la Milissa a Londres. Vaig fotografiar amb el mòbil aquesta pintura romana que vaig trobar preciosa. Està al Museu Britànic. És una dona ja una mica gran, amb algunes arrugues i canes. La imagino una àvia.

Parlant d’àvies, fa uns mesos, vaig llegir Mi infancia de Gorki que em va agradar molt. 

Comença d'una manera molt tràgica però real i arriba l'àvia materna per emportar-se'ls, ell i mare. Diu Gorki: "Abans de la seva arribada era com si jo estès adormit, ocult a les ombres; però va aparèixer ella, em va despertar, em va treure a la llum. Va embastar tot el que em rodejava amb un fil sense fi, va fer amb tot un policromat encaix i es va convertit a l'instant, per tota la vida, en una amiga, en la persona més entranyable del meu cor, a la que millor comprenia i més estimava: va ser el seu desinteressat amor pel món el que em va enriquir per afrontar la dura vida."

No aspiro a tant però em va fer il·lusió que quan en Leo era molt petit, la Circe li va preguntar qui és la Montse? Per veure si ell deia la paraula àvia, però ell va dir: és la meva amiga.

Jo a l'Ada l'estimava tant que la Circe em va dir abans que el nen naixés: M'has de prometre que els estimaràs igual!, i així és.

Planetes i satel.lits (Hem d'estudiar)

Fa uns dies els nens discutien. En Leo deia que Plutó era un planeta i l'Ada que no ho era. Era una mena d'asteroide com Ceres i Palas, que estan al cinturó d'asteroides entre Mart i Júpiter. Bé, uns opinen que és un planeta i altres que no ho és vaig acabar dient jo. 

 Precisament uns dies desprès van sentir a l'escola una conferència d'un astrònom. Van tornar parlant molt animats i en Leo li va replicar a l'Ada que Ceres i Eris no eren els únic planetes nans i ella va contestar que s'estava referint només al sistema solar. (De fet n'hi ha més).

Desprès en Leo em va explicar molt bé el que era un forat negre!!! També em van dir que la lluna era més gran que Plutó, cosa que jo no recordava.

Tant la Circe com jo ens hem hagut de posar a estudiar:

A partir del 2006 la Unió Astronòmica Internacional  (UAI) va crear el nom de planeta nan i la seva definició, la qual va fer perdre a Plutó el seu estatus de planeta i va quedar rebaixat a planeta nan. Ceres va augmentar de categoria ja que va passar d’asteroide a planeta nan. També Ieris i altres.

A la foto alumnes meus del 2003, de primer d'ESO, fabulosos, mostrant els planetes a escala (Plutó inclòs)

El temps passa volant

En tren cap a Torredembarra

Vaig voler escriure alguna cosa per el 8 de març, dia de la dona, però els dies van passar massa ràpids ocupada fen alguna cosa molt urgent que ja ni recordo, i entre mig dos dies a Londres. El 30 de març varem sortir cap a Pekín, un viatge interessantíssim del que no he tingut temps d'escriure, però m'agradaria - gratacels, gratacels i gratacels. El riu Yang Tse, bromes i paisatges meravellosos-. El grup. Tot seguit, tornant de Shangai vaig marxar amb els nens cap a Torredembarra, durant la primera part de la setmana santa. Més tard a Barcelona veig tres pel·lícules que m'encanten: Nebraska, Ida i El passat. I a la TV reveure Incendis. I escriure per a que ens donin diners de l' AMB i ja som al 10 de maig.

I els nens. L’Ada mana bastant i li diu alguna cosa al Leo, que ell ha de fer però que no fa. Ho sento, diu ell, no et vaig sentir. Ah, molt bé, contesta ella, doncs haurem d'anar al otorrino...

Els hi he portat uns vestidets de Xina. El de l’Ada li va petit. El d’en Leo li va bé, servirà de pijama. Abans d’ahir se’l volia posar. No, no, li dic jo. És un pijama de rigorós estiu. Oh, diu ell, m’agrada molt l’estiu rigorós.

Casualitats

Montse al jardí de l'Escola de Puericultura, cinc anys

Parlant del meu avi Rico i pensant que sabia molt poques coses d’ell, només que era de Castella la Vella, resulta que fa poc vaig haver d’anar a buscar una partida de naixement. Allà hi posa el noms dels pares i avis i el lloc on van néixer. Doncs resulta que era d’un poblet d’Àvila, actualment de la regió o comunitat autònoma de Castella y Lleó.

El poble en qüestió és diu Cisla. El busco per Internet. Està a 848 m. d’altitud i actualment te 143 habitants. En tenia 446 al 1960, època de major població. M’agradaria anar-hi. Ell devia marxar abans del 1910. No se pas com, va conèixer a la meva avia que era de Falset. No se gran cosa més d’ell, encara sort que he retrobat el poble.

Pel que fa a la meva àvia, eren tres germanes: Enriqueta, Conxa –no se quina era la gran- i Assumpció. Van estudiar magisteri en aquella època en que estudiaven poques dones. I no eren de família rica.

 Les dues primeres es van casar, l’Enriqueta amb un partit boníssim, un enginyer, però aviat es va quedar vídua amb dos fills petits. Sort que tenia la carrera. Per aquelles casualitats va anar a exercir a Torredembarra.

La meva àvia, Conxa és va casar amb en Rico que treballava a la RENFE  i no va exercir. L’Assumpció va ser soltera i mestra fins la seva mort, bastant jove, a la Plaça de Letamendi. Anava amb la filla de 14 anys de l’Enriqueta a casa dels meus avis, al carrer Mallorca, es va trobar malament i va morir. Jo no l’he conegut, però  la meva mare sempre en parlava, l'estimava molt.

Mes casualitats. Aquets dies, em vaig comprar un llibre del que no en sabia res, desprès de fullejar-lo. Es tracta de Primavera, estiu, etc de Marta Rojals. El vaig comprar per que vaig veure que els personatges parlaven amb el lo. Lo pa, lo rellotge. La meva àvia de Falset parlava amb el lo. El llibre agafa el parlar de Palma d’Ebre. No queda massa lluny. Tots dos són de la província de Tarragona.

El meu avi, al carrer Mallorca, em pujava a la falda i em feia arre, arre tatanet. A les 8 (o a les 9) del vespre posava ràdio Barcelona i escoltàvem cada dia un conte, una emissió que es deia Cascabel. Recordo un dia amb ell, fent una cua tremenda per que ens donessin petroli per l’estufa. Era la postguerra. Jo tenia tres, quatre anys?

Recordant

Ada, estiu 2013, vuit anys

La meva avia padrineta, tenia els ulls blaus, que potser ha heretat la meva neta. El gen hauria passat al meu pare i successivament a mi, a la Circe, sempre silenciós i s’hauria manifestat a l’Ada. Clar que també li poden venir via mare d’en Xavi, el pare de la Circe. 

Els avis d'ulls foscos, per part de mare, venien, ella de Falset i ell de Castella la vella. És el Rico dels meus cognoms. El hi dèiem abuelitos, en part pels meus cosins que parlaven en castellà, els fills de la germana de la meva mare. I quan varem ser més grans els hi dèiem bolos.

L’avia és deia Concepció, Conxa. I l’avi Teodosio, un nom god. Com a ella no li agradava gens, li deia Rico. Rico fes això, Rico fes allò. Ell era amabilíssim i sempre els vaig veure molt ben avinguts. A Barcelona vivien al carrer de Mallorca entre Aribau i Enrique Granados, a prop de casa nostra. Ens venien a veure sovint i ens portaven cromos que compraven al quiosc per a les diverses col·leccions que –una desprès de l’altre- varem fer.No se on han anat a parar, pot ser s’han llençat, encara que mentre vaig viure a casa del pares  estaven en un calaix de l’aparador i al final molt desgastats de tant mirar-los (i una mica estripats de passar per les mans de les germanes petites).

Mentre recordo tot això i més, estic contenta, encara em fa una mica de mal el turmell però menys cada dia, i camino ja bastant.

Clínica Sant Honorat, bastant cutre?

Vaig anar a la Clínica Sant Honorat. Està en obres i tot una mica cutre. Però el pitjor va ser quan el metge em va dir que amb les retallades només es feien radiografies quan s'anava d'urgències. Per tant no me'n podia fer cap.

Em va dir que anés al dia següent a Muntaner 40, que allà me la farien i desprès em rebria ell allà mateix. O sigui, taxi cap a casa i amb el d'anada 18 euros per a res.

El dia següent, un altre taxi. Un lloc tot nou i lluent. Serà veritat allò de les retallades o es un xanxullo del metge? Bé aquí em fan la radiografia que em donen en un CD. Una vegada vista, decideix que em poden treue el guix. El guix costa molt de treure, realment era molt gruixut em confirmen, cosa que jo ja intuïa. Oh, ja no recordo com es camina amb la cama esquerra, sort que tinc la crossa!

Més tard miro la radiografia i no veig res: ni tan sols el peroné que només s'intueix. Ja no diguem la trencadura o bé pot ser s'ha soldat, però em segueix fent mal segons quin moviments faig. El que si que es veu és la tibia. I molta porositat (ai, ai)

Tres dies desprès vaig a veure els nens i encara em fa mal.

Truquen a la porta i és l'Ada, l’ha portat una mare mentre en Leo és a piano. Puja amb l'ascensor. Jo l'espero al replà i sento com va cantant mentre puja. És un encant.