Festa d'en Leo

En Leo ha fet 8 anys

La Circe fa una festeta, amb els seus amics i l'Ada i una amiga

En Leo està content

Hi ha entrepans, patates, begudes

Hi ha un pastís de xocolata amb un cap de lleó, com un mosaic fet amb lacasitos

Hi ha jocs

Hi ha la pinyata!!!

Juliol 2014

Escoltant abans de posar les veles i de sortir

El mes de juliol vaig estar una quinzena de dies amb els nens Torredembarra. La primera setmana la Circe els va apuntar a vela. Va ser bonic, al menys la part que em va tocar, acompanyar-los. A les nou i mitja del matí, una vegada havíem esmorzat, ja anàvem caminant per la platja , molt buida a aquesta hora, per la vora del mar, fins al Club Marítim. Collíem petxines, miràvem algues que el mar havia portat i observàvem petjades de gavines.

Com que era la primera vegada que feien vela els van pujar a un vaixell que es diu raquero, que te un pal, una vela major i una més petita a genoa. Anaven sis alumnes a cada raquero.  També feien una mica de teoria. Jo tornava per la vora del mar a casa. Desprès a les dues, hora de molta calor, m'acompanyava a recollir-los la Marian amb cotxe.

Ada, un altre nen i Leo

Gràcies a la Caro, que va avisar a la Circe, varem anar a una activitat que es deia: Obsevació de peixos i de crancs a Torredembarra. Primer varem assistir a una conferència que impartia Pere Abellò de l'Institut de Ciències del Mar, a Can Bofill que és la darrera casa de Baix a Mar, el barri de pescadors. Feia una calor mortal i el doctor Bofill anava passant unes diapositives horroroses, totalment fosques, en les que amb prou feines s’hi veia alguna cosa, a part que va començar pels crancs, la seva especialitat. Tot i així, tots els nens que hi havia es van portar molt bé. 

L'endemà és va fer la part pràctica que consistia en tirar-se al mar amb ulleres i nedar fins el bloc de ciment del que abans s'estiraven les barques i on ara hi ha l’escultura Alfa i Omega de Bartolozzi. Allà es poden veure molts peixos (i crancs) i sobre tot, el que va mol bé, és que desprès de nedar tornes a fer peu, ja que hi ha l’Antina. A la Torre s’hi poden veure peixos de roca i de sorra (i crancs) ja que a part del roquer, avui dia fet malbé pel port, hi ha tres bandes rocoses paral·leles a la costa, que es diuen les Antines. A alguna part, com la que varem anar s’hi feia peu. La veritat és que el mar no estava gaire pla, més aviat era límit, una mica més i ja no sortim. Però varem veure peixos. Jo vaig veure oblades i castanyoletes.

De castanyoletes recordo haver-ne vist moltes a Marsella.

Tenim cucs de seda (continuació)

Un dimarts al mig dia, l'Ada tenia un capoll a la ma per observar-lo bé, quan va notar un pessigolleig a un dit i va estar a punt de tirar-lo, però no ho va fer i em va cridar: la papallona havia començat a sortir. La varem deixar a la capsa i es veien perfectament les antenes en forma de ploma, mig capet i de cop va treure una poteta. Els nens van marxar a l'escola i jo em vaig quedar de guàrdia fent l'observació, però res, movia les antenes i la pota, però la cosa no avançava. Va passar la nit i el dia següent i res, tot igual. Potser això deu passar també a la natura, algunes no són prou espavilades per sortir. Finalment amb unes estisoretes molt primes vaig obrir el capoll -i sense voler li vaig tallar la pota, o una pota-. Amb l'ensurt la vaig deixar a mitges, i es va passejar una estona per la capsa arrossegant una mena de capa groga. . Més tard la vaig acabar de treure. Curiosament dins del capoll hi havia també un mena d’estructura marron, la crisàlide o pupa on hi ha hagut la darrere etapa de la metamorfosi.

Aquesta papallona no va desplegar les ales, potser per tots aquets “percances”. Era un mascle suposo i al no tenir parella va començar a ejacular pels racons de la caixa  i fins i tot sobre un capoll. Uns dies desprès van sortir les altres quatre, totes blanquetes amb ales desplegades. Jo vaig pensar que eren femelles però devien ser totes mascles perquè allà no passava res, només taques a la capsa i mort de la primera que havia sortit.

No son ous, son taques

Finalment l’Ada va portar quatre o cinc papallones més entre les que hi havia dues femelles. De seguida es van enganxar dues parelles. A vegades una tercera s’hi volia enganxar també. Estaven hores, ben quietes.

L’Ada va dir: sembla que tinguin dues vides, una com eruga i l’altra com papallona. Si, quines vides...a una només menjar i menjar i a l’altra reproduir-se i morir.  Així s’acaba la metamorfosi de la papallona. Viuen uns quatre dies. Deixen els ous, la propera generació. Per més que ho várem observar no vam veure el moment de la posta. Si els ous, primer grocs i desprès negres.

L'any que ve diu en Leo, hem de deixar que tot sigui real -vol dir natural- referint-se a la meva intervenció tallant el capoll de la primera.

He trobat un blog amb moltes fotos

Tenim cucs de seda

La millor amiga de l'Ada, la Blanca, tenia molts cucs de seda, comprats per Internet i li va proposar donar-n’hi uns quants. Com que la Circe no els volia -n'havien tingut de petites, ella i la Vera, però ara li feien fàstic-, l'Ada em va preguntar si els podia tenir a casa meva i jo em vaig afanyar a dir-li que si. El cas es que encara van trigar uns dies a arribar: cinc cucs grandets. Bé de fet quatre cucs i un capoll, que un d'ells acabava de fer. Ens el varem estar mirant una bona estona, mengen sense parar. Estaven a una caixa destapada però recoberta amb paper de cuina transparent.

El principal problema eren les fulles de morera que menjaven a tota velocitat. N'hi ha al carrer d'Enric Granados, em va dir la mare de la Blanca. Ui, ja m'imaginava enfilant-me a un arbre, cosa que de petita m'agradava molt. Però en realitat no va fer falta, amb les que havien portat en varem tenir prou, doncs de seguida el segon cuc es va posar a fer el capoll. El varem veure ja fet, i ens va fer ràbia, ja que volíem veure el procés encara que fos de nit. Del que si que en varem adonar es que abans de fer-lo deixaven de menjar i es quedaven una mica rígids i més prims i foscos.

Vaig llegir a un llibre que els que fan cultius, en aquesta etapa els hi posen branquetes dons així va millor, és com ho farien a la natura. Desprès de diverses proves, en les que les branquetes recolzades a la paret de la capsa acabaven caient, els hi vaig posar escuradents. Va ser genial, varem veure com feien els capolls. Tots grocs però dos d’ells d’un groc molt clar, quasi blanc.

Quan la Vera i la Circe van tenir cucs de seda, el que més recordo és com agafàvem fulles de morera d’un arbre dels Jardins de l’Hospital de Sant Pau. Jo estava a l’Institut Sant Josep de Calasanç, al costat, i a l’hospital hi havia l’IBF (Institut de Biologia Fonamental) on uns amics meus feien de becaris. Recordo a l’Emili, que s’enfilava a l’arbre per que les fulles estaven força altes.

avies

Un cap de setmana de març vaig anar amb la Milissa a Londres. Vaig fotografiar amb el mòbil aquesta pintura romana que vaig trobar preciosa. Està al Museu Britànic. És una dona ja una mica gran, amb algunes arrugues i canes. La imagino una àvia.

Parlant d’àvies, fa uns mesos, vaig llegir Mi infancia de Gorki que em va agradar molt. 

Comença d'una manera molt tràgica però real i arriba l'àvia materna per emportar-se'ls, ell i mare. Diu Gorki: "Abans de la seva arribada era com si jo estès adormit, ocult a les ombres; però va aparèixer ella, em va despertar, em va treure a la llum. Va embastar tot el que em rodejava amb un fil sense fi, va fer amb tot un policromat encaix i es va convertit a l'instant, per tota la vida, en una amiga, en la persona més entranyable del meu cor, a la que millor comprenia i més estimava: va ser el seu desinteressat amor pel món el que em va enriquir per afrontar la dura vida."

No aspiro a tant però em va fer il·lusió que quan en Leo era molt petit, la Circe li va preguntar qui és la Montse? Per veure si ell deia la paraula àvia, però ell va dir: és la meva amiga.

Jo a l'Ada l'estimava tant que la Circe em va dir abans que el nen naixés: M'has de prometre que els estimaràs igual!, i així és.

Planetes i satel.lits (Hem d'estudiar)

Fa uns dies els nens discutien. En Leo deia que Plutó era un planeta i l'Ada que no ho era. Era una mena d'asteroide com Ceres i Palas, que estan al cinturó d'asteroides entre Mart i Júpiter. Bé, uns opinen que és un planeta i altres que no ho és vaig acabar dient jo. 

 Precisament uns dies desprès van sentir a l'escola una conferència d'un astrònom. Van tornar parlant molt animats i en Leo li va replicar a l'Ada que Ceres i Eris no eren els únic planetes nans i ella va contestar que s'estava referint només al sistema solar. (De fet n'hi ha més).

Desprès en Leo em va explicar molt bé el que era un forat negre!!! També em van dir que la lluna era més gran que Plutó, cosa que jo no recordava.

Tant la Circe com jo ens hem hagut de posar a estudiar:

A partir del 2006 la Unió Astronòmica Internacional  (UAI) va crear el nom de planeta nan i la seva definició, la qual va fer perdre a Plutó el seu estatus de planeta i va quedar rebaixat a planeta nan. Ceres va augmentar de categoria ja que va passar d’asteroide a planeta nan. També Ieris i altres.

A la foto alumnes meus del 2003, de primer d'ESO, fabulosos, mostrant els planetes a escala (Plutó inclòs)

El temps passa volant

En tren cap a Torredembarra

Vaig voler escriure alguna cosa per el 8 de març, dia de la dona, però els dies van passar massa ràpids ocupada fen alguna cosa molt urgent que ja ni recordo, i entre mig dos dies a Londres. El 30 de març varem sortir cap a Pekín, un viatge interessantíssim del que no he tingut temps d'escriure, però m'agradaria - gratacels, gratacels i gratacels. El riu Yang Tse, bromes i paisatges meravellosos-. El grup. Tot seguit, tornant de Shangai vaig marxar amb els nens cap a Torredembarra, durant la primera part de la setmana santa. Més tard a Barcelona veig tres pel·lícules que m'encanten: Nebraska, Ida i El passat. I a la TV reveure Incendis. I escriure per a que ens donin diners de l' AMB i ja som al 10 de maig.

I els nens. L’Ada mana bastant i li diu alguna cosa al Leo, que ell ha de fer però que no fa. Ho sento, diu ell, no et vaig sentir. Ah, molt bé, contesta ella, doncs haurem d'anar al otorrino...

Els hi he portat uns vestidets de Xina. El de l’Ada li va petit. El d’en Leo li va bé, servirà de pijama. Abans d’ahir se’l volia posar. No, no, li dic jo. És un pijama de rigorós estiu. Oh, diu ell, m’agrada molt l’estiu rigorós.