finalment, tornada

La tornada de nit va ser pesada però menys del que esperava. Amb ajuda d'una pastilla, vaig dormir bastant. Primer molta estona a l'aeroport. Diverses cues i controls. Jo duia la motxilla, el bidó i la bossa per a en Pepe Navarro. Al darrer control em van prendre el bidó. Desprès vam estar llegint i al final, pugem a l'avió. Jo ja intento dormir i no sopo ni res. Aterrem a Niamey i després a Casablanca. I ràpid cap a Barcelona. Les maletes arriben. I ja estic a casa, diumenge 14, amb tota la tarda per seguir dormint.

Ocean

Jo estic a casa però el meu cap no aterra i totes les imatges i sensacions, les converses, passen una vegada i altra durant dies. Però això em dona força. 

Enyoro a en Toni i a la Trini. I em quedo amb l'escola de Bako, tots aquells nens. Em quedo amb la nit calorosa a Kera. Amb el nen de Bondokui que xuclava l'aigua d'una bossa. Amb els nens de Dedougou, molt alegres, tots vestits amb la roba del onze de desembre. Amb la festa d'en Kevin i tota la gent que va venir. I sobre tot, em quedo amb l'Ocean, la seva neboda, vestida de princesa, menjant arròs, menjant pollastre, donant arròs a un nen encara més petit que ella, emprovant-se un altre vestit que lluirà el dia de Nadal. Ocean, els nens, el futur.

Dissabte 13 de desembre

Quasi a les nou del matí sortim a esmorzar al Centre Culturel Français, que està al costat del nostre hotel. S'hi està molt bé, però sembla que no hi ha el cambrer. De fet no hi ha ningú. Un noiets ens diuen que obrirà a les nou i ens esperem, però res. Hi ha un gran fromager. Després ens diuen que avui obrirà a les deu, ja que ahir van anar a dormir molt tard per causa del concert. El que si que està obert és el centre d'exposicions i entrem: hi ha peces modernes inspirades en antigues, des de cistells a joies.

Taula i fromager a l'esquerra

Agafem un taxi que per mil Francs CFA -un euro i mig-, ens porta a tots tres a Royal Air Marroc per confirmar els bitllets. Però no ens volen assignar els seients i ens diuen que hem d'estar a l'aeroport a les 10...L'avió surt a la una o a les dues de la nit....

Just creuant el carrer hi ha una pastisseria superluxe, encara que a preus bastant europeus. Café exprés i de tot.

Caminem cap a la llibreria Mercure on compro un llibre per la Mª Rosa.

I tornem a l'hotel. Ales 13 ens vindrà a recollir en Kevin per anar a dinar a casa seva. Però abans passa en Koala amb la seva dona i nens per que els hi fem fotos per l'Agnés que fa molt  de temps que no els veu.

Ens venen a recollir per anar a casa de Kevin i Marian, Allà hi ha un munt de gent. Celebrem les condecoracions d'Aigua per al Sahel i d’Àfrica Song Taaba. Hi ha familiars d'en Kevin i de la Mariam, amics i, molt emocionant, caps de village que han vingut des de poblats remots per donar-nos les gràcies. Enri Naré em saluda i ens regala un cobrellit. Tot el pati està ple de cadires i ben aviat ja estan plenes. Nens de totes les edats circulen d'un costat a l'altre. 

Hi ha parlaments. Parla el germà d'en Kevin, parla una personalitat, parlo jo, parla l'Anna, que porta la condecoració i que es posa a plorar, parla un cap de village... i després ens porten cerveses, fantes, i de tot...amanida que mengem, pollastre, plàtan fregit, arnós, mongetes

Un xef de village es vol fer una foto amb nosaltres

La germana de la Mariam reparteix plats

Ha estat una festa molt bonica. Emocionant. 

La resta de la tarda fem les maletes. M'han portat cacauets (Fatto), crema de Karité per l'Agnès i altres coses. Les maletes estan farcides a rebentar. Al darrer moment arriba una bossa de plàstic amb roba per a en Pepe Navarro, que hauré de portar a la ma. I el bidó.

Divendre 12 de desembre

A les set del matí estem ja a punt de sortida esperant als de l’associació APS-Association pour la Paix et la Solidarité-, però no arriben fins les vuit. Retard!! Mentre tant la Trini i jo mengem croissants al bar del RAN.

Sortim en un sol cotxe: en Kevin i la Mariam al davant, l'Anna Garcia, en Toni i jo al darrere i la Trini encara més al darrere a una mena de banc de ferro i amb perill de donar-se cops al cap al mínim sotrac. 

Anem cap el Nord est, per una carretera, travessem el pantà de Ziga i desprès ja ens fiquem per camins i caminets. La Trini passa al nostre costat, i ja anem quatre molt comprimits. Passem per l'école sous paillotte que ja havíem vist i per davant del forage sense bomba -però han fet un invent per treuen aigua, encara que difícil- que també. Hem de posar la bomba.

Desprès de botar com una pilota durant bastants kilòmetres arribem a Tansiega i visitem 
l' infermeria, que te sales de cures i sala d'espera (aquí seiem uns moments a l'ombra), la casa del infermer, la latrina...Tot això s'ha fet gràcies a l'associació de l’Anna Garcia.

Seguidament anem sota un arbre on ens esperen: hi ha cadires col·locades i ja hi ha alguns homes asseguts. Desprès en van arribant més així com dones i nens – tot i que a aquesta hora haurien de ser a l’escola, això vol dir que no hi van-. Anem en cotxe a veure l’escola,que ja coneixíem, encara que està al mateix poble. Hi ha tres mestres nous i ens fan visitar classe per classe. No hi tants nens com a Bako ni és tan emotiu.

A la zona de Kerà em vaig adonar que hi havia edificis fets amb rajoles, i per aqui també, però en realitat no són rajoles sino paral·lepípedes tallats a la roca ferruginosa i enganxats amb ciment. Li pregunto a en Keivin que com es diu la roca. Aquí els hi diuen grosses pierres, pedres grosses, em contesta.

Anem a visitar el forage que hem construït a Tibin.Tte un candau per que encara no es pot fer servir, s’ha d’acabar de consolidar el ciment de la base, que quasi ja ho està. Treuen el candau i em refreco una mica. Seguim cap a Saabin i allà passa el mateix i el ciment està encara molt més fresc.

A la reunió del centre mèdic ens han donat dues gallines, a Tibin dues més i a Saabin, una. Totes cinc van a la part de darrere del cotxe. Com que la Trini s’havia deixat el meu mapa allà una d’elles es fa caca a sobre. Mmmm, adéu mapa.

Tornem per Zinniaré i a Loumbila _on varem anar a veure el Museu de l’Aigua- que ja està al costat de Ouaga, però parem a dinar. Un lloc preciós, portat per monges, on fan un pa boníssim, la porta emmarcada amb buguenvíl·lies:

Mengem uns pollastres boníssims.

La Trini te mal de cap i en Toni i jo anem a sopar al Centre Cultural Francès, però justament avui no hi ha sopar sinó un concert, de blancs, i molts africans elegants i exquisits, dels que no acostumem a veure, estan entre el public, escoltant. Sentim una cançó i anem a les Noces de Canaan. Res de memorable.

viatge a Burkina, onze de desembre, la Festa Nacional

Ens aixequem aviadet i jo esmorzo Nescafé, llet condensada de tub i galetes.

Abans de marxar pengem una petita estelada que han portat els meus amics. Estarem per la independència o no, però allà queda molt bé. Mentres tant arriba la dona que portava la veu (poc) cantant ahir al vespre. Porta un aparell trencat que serveix per mesurar la temperatura al fer el sabó. Els hi havia donat algú i allà no se'n troben. En prenem nota.

Ja estem al cotxe i ens porten una gallina de part de Marcel Bonzi. És fabulós. Ha estat com funcionari internacional a molts països del món, però a Burkina fa de burkinabès. Anem a portar el pollastre a casa dels parents d'en Tizà que són els que ens han estat fent dinar i sopar. Això segur que ho sabia en Bonzi.

I cap a Dedougou, que ens ve de passada per anar a Ouaga sense tornar a Bobo i precisament allà, aquest any celebren la cavalcada de la Festa Nacional que commemora la independència. Hi haurà el president.

A l'arribar el primer que fem és anar a esmorzar -jo reesmorzo-, pa amb truita i Nescafé amb llet condensada. Hi ha molta gent amb vestits -dones- i camises-homes- fetes amb el pagne on hi diu: "onze de desembre de 2014". Quan hi ha algun esdeveniment a Burkina estampen roba commemorativa. Pot ser per exemple si ve el papa o alguna altre personalitat, també cada any pel dia de la dona, a vegades consignes, com ara cuinar amb foyers millorats per consumir menys llenya

....

Veiem passar un estol de nens d'una escola tots vestits amb aquesta roba. Estan senzillament moníssims.

Veiem la desfilada: homes a cavall amb jaquetes vermelles, homes peul a cavall, cotxes de bombers, policies, homes i dones, fent equilibris sobre motos (la gent aplaudeix), carros de combat, tancs, cotxes amb productes locals....
I seguim el viatge. Parem a comprar un bidò groc, que portarè a Barcelona per a la nova exposició de fotos i parem a Koudougou, al Somketa II per a dinar. Mengem pollastre (dolent, encara que sembli mentida) i patates fregides (bones).

Empenyem el cotxe i desprès encara una vegada més entrant a Ouaga. A aquest cotxe la família d’en Tizà li diu la voiture de Montse. Diu en Tizà que li canviarà el motor. El farà durar, n'estic convençuda, no hi ha altre remei.

Per fi arribem al Ran Hotel Somketa on ens donen les mateixes habitacions que teníem abans. Per fi podré descansar, penso...Però no.

Arriba l'Hubert a fer demandes i quedo mig marejada.

Desprès en Tizà que encara no ha marxat s’asseu amb mi per acabar de parlar de les dones de Bondokui i de Kera. Ja li pago doncs l'endemà torna a Bobo, a casa seva.

Finalment anem a sopar a Le Verdoyant, a tocar de la Place des Nations. Està pleníssim i molt animat

Viatge Burkina, dimecres 10

Anem molt aviat a veure a la monja Felisa de la congregació Hijas de Maria Immaculada de Bobo Diulasso -al costat de la nova Maison de la Culture-, que també té casa a Barcelona i a moltes ciutats, tant d'Espanya com d'altres països. Van començar ajudant a joves minyones que anaven del camp a la ciutat a treballar.

Aqui a Bobo tenen moltes noies que aprenen a llegir, a planxar i a cosir, a mà i a màquina. Les troben al carrer o va de boca a orella. La darrere noia, ens explica, la van trobar asseguda a la porta, i al preguntar-li que feia, els hi va dir que estava descansant.  Així tres dies seguits, fins que va explicar plorant que el seu pare s’havia tornat a casar i no donava diners a la seva mare i un tiet la rondava, a ella. Aquí dormen i mengen. Ara volen fer un centre semblant a Ouagadougou i les ajudarem. Les planxes van amb carbó. Demasiado cara la electricidad, diu la Felisa, y además quemarian la ropa.

Ens acomiadem i marxem cap a Kerà. Quan estem arribant a Bondokuy, unes dones molt maques, ens escolten amb motos, tocant el clàxon i ens acompanyen fins que arribem a  una casa on hi ha un molí polivalent part de qual hem pagat (la màquina verda)

Després ens fan seure a un pati d'una casa, a l’ombra i ens donen coca-cola i aigua en bossetes (Fins fa molt poc, al arribar a un poblat ens donaven aigua de mill i altres begudes artesanals que no ens atrevíem gaire a beure).

Ens demanen una casa per les dones, un molí per premsar karité i un forage (ja semblem els reis mags). Al darrere de tot hi ha un noi que parla francés, en Tià. Ha vingut per parlar-nos d'un hameau de culture a 15 km. de Bondokuy, on no tenen aigua. Jo ho anoto tot. Volem fer una entrevista a la Micheline però te vergonya. Hi ha música de balafó i les dones ens fan un ball

Seguim cap a Kera i arribem a la casa d'en Tizà, la Catalogne.

Dins hi fa calor, però també en fa a fora. Ens porten dinar

En Toni no es troba bé i s'estira dins del cotxe. La Trini i jo traiem un matalàs a fora per a ell, i al final ens hi estirem nosaltres. 

Més tard sortim cap a Kosso i pel camí ens trobem a en Marcel Bonzi, un funcionari internacional que va néixer a Kerà i que ara que està jubilat hi va molt sovint.

Arribem a Kosso i anem a Kosso Bako, molts pocs kilòmetres però molt mal camí. Ha vingut un noi amb una moto per guiar-nos.

I arribem a l'escola. Tres-cents seixanta nens que ens van seguin mentre ens acostem a l’edifici. Set-cents vint peuets amb xancletes o sense que aixequen una gran polseguera. Arretez, arretez, diu el director. Tot és molt emocionant! Tots aquets nens! Del forage brolla una aigua amb llim, i també ferruginosa. Això s’ha d’arreglar. Anem a veure’l...i ja està tot ple de nens que han corregut més que nosaltres.

Tots aquets nens fabulosos...llàstima que no els hem vist a classe. Però llavors is el director diu: tothom classe! I tots volen i entren i s'asseuen quatre a cada taula

Aquesta classe i una altre són sous paillote, les altres quatre són millors. Després, no sé si per que demà és la festa nacional, veiem que tots els nens van capa un lloc portant petits recipients, i els hi donen mongetes seques, haricots. A nosaltres també ens donen begudes i sopar! Però només són les sis! Tot i així ja es pon el sol. Mengem una mica.

Tota l'estona ens ha estat acompanyant un nen maquíssim de tres anys. Es diu Jean Clavé i és el fill del director

Cansats, contents i emocionats tornem capa casa...però arribem i hi ha un munt de dones assegudes al pati. Socors! Ens asseiem al matalàs i no sabem que volen. Tampoc parlen francés. Al final n'hi ha una que molt baixet ens va dient:

 

Són dues associacions femenines, de dos barris, el de Benfardi i el de Didiulabobo. Les primeres tenen una casa per fer sabó, però l'han de fer a la nit i no tenen llum; també els hi aniria bé tenir un banc per seure. També voldrien comprar oli de coco per fer sabó. Les segones no tenen casa i en voldrien una. Potser seria factible i no gaire car posar-les hi el llum? Diu en Tizá que una placa solar amb una bombeta que es pogués desplaçar? Tot això ha estat molt llarg i embolicat fins que s'ha pogut fer aquest resum que acabo d’explicar.

Ens estem ficant ja al llit, prèviament ens han portat sopar que quasi no hem menjat, que arriba un petit grup de noies peul, molt joves, quasi unes nenes, a les que sortim a saludar. Bona nit! A l'inici però fa una calor mortal.

Viatge a Burkina , dimarts 9, anem a Bobo

Sortim aviadet cap a BoboDioulasso, la segona capital del país. En Toni i la Trini sense prendre res. 

Parem a esmorzar a Kokologo, pa amb truita a la francesa i nescafé amb llet condensada.

Abans de Boromo ens fan deixar la carretera ja que estan fent obres durant trenta kilòmetres. Al costat hi ha un camí sense asfaltar i clar anem molt poc a poc i donant bots. De cop s’encén una llumeta. En Tizà obre el capó i resulta que amb el moviment un tub s'ha deixat anar i l'aigua s'ha evaporat. Ell treu un bidó de color groc però no porta gaire aigua i la que tira al dipòsit s'evapora al moment doncs està molt calent. Van passant cotxes que ens empolsen de mala manera. 

Passa un ramat de vaques.

Hi ha un poble a prop i en Tiza va a buscar més aigua. Finalment omple el dipòsit, però

ara el cotxe no es posa en marxa...hem d’empènyer i per sort ens ajuden dos obrers de la carretera. Finalment a dos quarts de quatre arribem a Bobo, a l’Auberge, desprès d’una altre petita avaria, aquest cop al canvi de marxes.

En Toni i la Trini se’n van a fer la visita turística (la mosquée, el barri antic, el mercat) i jo em quedo a l’hotel on dino un entrepà. Està quasi igual; els amos libanesos, una cambrera coneguda. L’arbre del viatger ha crescut molt i el lloro que parlava ha mort.

A l’hora acordada arriben Eli Zerbo i Alassane Lignani: no em puc creure que aquest darrer es presenti. És l’amo de l’empresa que ha fet el forage de Kosso-Bako, del que brolla aigua fangosa. Em dóna tota mena d’explicacions, critiquen tots dos a la Mònica –la Mònica de Cat Sya és la que va demanar el forage per una escola- i proposen treure la bomba i fer un pou de boca ample, cobrir-lo i tornar a posar-la. Suposen que el llim sedimentarà. Aquesta era de tota manera la seva primitiva idea.

Tot i que es sopa molt bé a l’Auberge anem amb T y Ta sopar a L’Entente, allà a prop. Pollastre (fred), patates (bones) i cervesa. Ens donen aigu en bosses.

A la tornada a l’hotel fem pujar a l’home que està de guàrdia al mostrador, doncs no ens van les neveres, que només volem per tenir aigua fresca que s'agraeix molt amb la calor. Resulta que només s’havien d’endollar. L’aire condicionat és una delícia i no fa soroll, però quasi tinc fred i l’apago.

Viatge a Burkina Faso, dilluns dia vuit

Avui és el gran dia.

Tot va començar el febrer d’aquets mateix any, el 2014 quan en Kevin d’APS (Association pour la Paix et la Solidarité), va proposar les ONGs per al Desenvolupament Internacional, Aigua per al Sahel i Desenvolupament a l’Àfrica Song Taaba, per una condecoració, al Govern de Burkina. Jo vaig enviar tot el que em van dir: estatuts i altres documents i una memòria. Un temps desprès ens van dir que si!!!! Ens l’havien concedit –signat Blaise Campaore_. És per això que ara estem a Burkina, per rebre-la, avui, dilluns dia vuit, encara que per sort ja no és president en Campaoré. 

Quan ens aixequem, anem de seguida a l'aeroport i entre un munt de maletes trobem les nostres. Anem desprès a un banc a que ens donin canvi, bitllets petits ja que a l'hotel només en tenien de grans. Tot va molt ràpid i bé.

De tornada a l'hotel he de fer moltes trucades i més tard surto cap a la llibreria, però abans entro a la botiga que m'agrada, molt a prop de l'hotel, just al costat d'Air France. Tot és preciós, i car, ja ho pensaré. Sortint em trobo a en Mamadou Ilboudou, a qui l'any passat li vaig comprar uns camaleons de joguina molt graciosos. Està molt content, salta d'alegria, i quedem per al dissabte següent per que me'n porti més i uns austruços que diu que fa, també.

Dino a l’hotel una truita i ens hem d’anar a posar una mica elegants (que si millor un vestit llarg, que pantalons no...). Hem quedat amb la Mariam i l’Anna Garcia que representa a l’altre ONG a les 13 hores no se on. Hi anem però ja han marxat. Hem de buscar el palau presidencial nou, ens perdem...Ouaga es tan extens....I fa molta calor. Finalment arribem. 

L’Anna diu: estic a punt de l’atac de nervis! Que ja ens criden! Em pensava que ho deia en broma però no. I encara falta molt. Van cridant nom per nom a tots els que rebrem condecoració. Una hora desprès ens criden. Mentres tant ens haviem refugiat sota d'uns arbustos com altres dones africanes. Entrem i és una mena de sala a l’aire lliure, amb cadires molt ben posades i sense cap ombra. Com que ja ho sabíem portem paraigües –quasi ningú en porta, però tothom es tapa amb el que pot: mocadors, papers-

Una vegada ha arribat el president de Burkina, hi ha la banda de música que toca i tot va bastant de pressa. A més el sol va baixant  i finalment s'està bé.

 

El nou president provisional a la cadira més gran

L'entrega de medalles és bastant ràpida doncs comença per diversos llocs a la vegada

Tothom va elegant a la seva manera: vestits tradicionals, vestits occidentals, robes virolades, grans mocadors... Fins i tot alguna dona en pantalons i vestit curt...les modernes. En Toni, la Trini i en Keivin fan fotos. A més a més l'Anna ha contractat un fotògraf professional per que doni fe de la cerimònia.

En acabar, ja fosc, ens dirigim tots als jardins del palau. Com que ens entretenim una mica quan hi arribem ja no queda res: trobem plats amb restes de galetes, cacauets i ossos de pollastre. Finalment pillem una cervesa.

Ha estat un dia cansat però molt diferent. Sopem a l'Eau vive uns plats que tenen du jour, bastant baratets.

Aquesta condecoració és per a tots els membres i socis d'Aigua per al Sahel. M'agradaria avui recordar a alguna gent com ara la Blanca, en Jordi, la Montse Tortadés, L’Esperança i altres que va estar a l'inici  de l’Associació i van començar a fer els forages.

Actualment en tenim 120 dels que beuen aigua potable unes dues-cententes mil persones

Fotos de Toni Piqué