Oncle Ferran, música

                      Ferran a la seva habitació de les golfes. Foto cedida per Núria Vallmitjana

Quan jo vaig néixer, els meus pares tenien trenta anys, es van casar tard per l’època, però es que hi va haver la guerra civil.....

El meu pare tenia només un germà, mes petit que ell, i es portaven 15 anys, així que vaig tenir un tiet molt jove. Li deia oncle, en realitat "onclu", era l'onclu Fernando, o Ferran. 

Ell va ser la primera persona que quan jo tenia quatre o cinc anys em va portar al Palau de la Música. Vam anar a les entrades més barates i vam aplaudir moltíssim.

Ja devíem viure al carrer de Rosselló, on ens vàrem traslladar abans que naixés en Santi.

A l'estiu, tots anàvem a Torredembarra, on ens esperaven la padrineta, l'avia (besàvia) Pepita i una minyona ja gran, la Josefina. Hi passàvem uns bon dos mesos o més.

L’oncle tenia un cau meravellós a les golfes on hi havia una taula i una gadula al costat de a finestra, així com moltes altres coses: era radioaficionat, i les les radios les fabricava ell. També tenia revistes, un tocadiscos, on per agulla havia posat una espina  d'un cactus -els cactus tan bonics del terrat del darrere, on una vegada o altra tots ens vam punxar-.

Em posava Petruixka, de Stravinsky, i m'ho explicava. M'encantava pujar allà dalt.

Al matí, mentre la padrineta li feia l’esmorzar, que consistia en pa amb tomàquet i truita o alguna vegada musclos a la brasa, jo ja rondava per allà. La cuina era de carbó (cuina econòmica se’n deia?) i s’havia de ventar per encendre el foc. Sortien petites espurnes, els dimoniets, dèiem nosaltres.

Mentre esperava l’esmorzar solia tocar el piano: el clar de lluna de Beethoven, o bé peces pròpies.

_Fernaduuuuu! Li cridava la padrineta per la boca de l’escala principal quan ja el tenia llest. Les darreres uuus pujaven una octava.

 Als disset anys quan vaig anar un mes a París a casa de la Louisette, em va encarregar un disc de Messiaen que aquí no es trobava i li vaig aconseguir.

Ell va ser el meu introductor a la música i a moltes altres coses, gràcies oncle....Seguirà

Converses amb l'Ada, Calafell, papás

Foto dels  anys 20 de la platja de Calafell, treta d'internet

L'Ada i en Leo van de convivències amb tota l'escola a Calafell, tres dies.

No se si saps, li dic a l'Ada, que la meva mare, vivia a Calafell de petita.  Primer a Falset i després a Calafell.

A si? contesta ella, i com es van conèixer amb el teu pare?

Doncs cada dia agafaven el tren per anar a estudiar a Barcelona, el meu pare des de Torredembarra i ella des de Calafell. Es trobaven al tren i es van fer amics. Van estudiar, ell, Biologia i ella, va començar Química però després es va passar a magisteri, influïda per dues tietes mestres germanes de la meva àvia, Assumpció i Enriqueta.

I es van casar, diu l’Ada.

Si, però primer va venir la guerra. El meu pare va tenir sort, crec que no va haver de tirar gaires trets. Com que conduïa molt bé el feien anar d’un lloc a l’altre, amb camions o cotxes, a vegades acompanyant gent important, o amb moto.

_I la teva mare?

_Ella ja donava classes a una escola de Tarragona, però un dia va caure una bomba molt a prop, i la van tancar. Van dir a les mestres que fessin jerseis de punt per als soldats. El primer jersei que va fer volia que fos pel meu pare...no se com li va fer arribar.

Es van casar uns quants anys desprès, l’any1944.

En aquella època, quan es van conèixer, el meu avi Rico era el Cap de l’estació de Calafell. La meva mare em va explicar, que a vegades, per la seva culpa i la de la tieta Nieves, la seva germana gran, el tren sortia uns minuts tard.

_ Rico!!! Li deia la meva avia Conxa, un moment que s’estan bevent la llet!!!!

_ Estas niñas!! ¡Que bajen corriendo, que doy la salida!!!

Al pujar al tren, que venia de València amb tot de gent mig adormida, el meu pare ja les esperava i havia obert totes les finestres del vagó per ventilar-lo i que es trobessin còmodes. 

Desprès al meu avi ja el van enviar a l’Estació del Passeig de Gràcia, de Barcelona, però com que els hi agradava molt Calafell, s’hi van fer una casa de dos pisos, amb jardí. Van començar a cultivar un hortet i s'hi passaven tot l'estiu i a l’hivern anaven i venien a Barcelona. Hi havia un “palosanto”.

_ Llavors tu anaves els estius a Calafell?

_ Anàvem principalment a Torredembarra, però si, alguna setmana també a Calafell.
Com que arribem a l’escola de música s’acaba la conversa.

Les Cuatro estaciones

A la Rambla de Santa Mónica, al número 29, el besavi  Eusebi Rovira, el pare de la padrineta, la meva àvia paterna, tenia una gran sastreria que és deia Las Cuatro Estaciones. En aquella època era un lloc molt bo i es va fer ric. Cap al 40 anys, llavors edat madura, va decidir retirar-se a Torredembarra (per què justament allà????). Estava casat amb dona Maragda, la seva segona dona i tenien una filla: la padrineta: Antònia Rovira Borrull. Abans s'havia  quedat vidu i tenia un fill que no vaig conèixer, a qui se li deia “el tio Pepe”.

A Torredembarra van comprar la casa del carrer Major 25. La meva mare m’explicava que la gent de Barcelona deia: però amb qui és casarà l'Antonieta? Només tenia 15 o 16 any i havia estudiat piano i francès. És va casar amb el metge, l'avi Ferran que no vaig conèixer.

Pel que fa al tio Pepe és va casar amb l'Amparo, una valenciana. Van marxar a París i van tenir cinc filles: Jeanette, Amparin, Luisette i dues més. Però ell se'n va anar a comparar tabac! Les va deixar allà i va desaparèixer.

Molts més anys més tard l’Amparin ens va venir a veure un estiu i vam reanudar una mica la relació amb la família francesa. 

Pasqua 2016

IVaig a Torredembarra amb l'Ada i en Leo dilluns 21 de març. Només per quatre dies, contant anada i tornada. Com que no hi ha gaire temps l'Ada fa un emploi du temps exhaustiu, que complim bastant, encara que jo acabo baldada.

Dimecres a la tarda excursió al roquer a recollir farigola, a la que s’uneixen la Violeta i la Lan. Recordo que de petita s'acostumava a anar al Munts i al Roquer el dilluns de pasqua a la tarda, a menjar la mona. La família Mercadé que tenia l’única casa llavors en aquest paratge, ben dissimulada que quasi no es veia, obria els jardins a tothom. Un any que portàvem mona i ous durs, va resultar que algú s’havia equivocat i els ous eren crus! Jo devia de ser ben petita.

La meva neboda Violeta queda parada quan li explico això, i ja no diguem els nens. Ara hi ha cases per tot arreu, però arran de mar, i una vegada passat el port encara podem trobar llentiscle, fonoll marí i romaní, vegetació típica de les roques calcàries. L’Ada vol farigola i que estrany, no en trobem...fins que descobrim que encara és molt petita, Pasqua aquest any s’ha avançat molt.

Recordo excursions als Munts i a la cala del Canyadell de petita, amb els meus pares i àvia, paratges preciosos i sense una ànima. També amb les meves filles, els dies de mala mar, anar-hi a veure com trencaven les onades sobre les roques.

Quan tornem, decorem la mona que hem fet, amb els pollets que hem comprat al poble.

Einstein, Newton, volcans, terratrèmols i diaris

Fa poc,  tinc aquesta conversa amb en Leo:

_Però què va inventar o descobrir Einstein?

_Va descobrir la teoria de la relativitat

_Però què és?

Jo no li se se explicar. 

_Va fer una fórmula E=mc2

_Però això per a la vida a mi m’és igual. En canvi la gravetat, que sé el que és, si que és necessària! I Newton que va dir?

_Hi ha la física newtoniana i la de Einstein, i el que va dir Einstein te molt a veure amb la vida quotidiana!!!

Llàstima que no se gaire física, m'encantaria explicar-t’ho tot.

Uns dies més tard l'Ada i en Leo dormen a casa. Desprès de sopar l'Ada llegeix de bocaterrosa sobre el seu llit. En Leo mira i llegeix un llibre del National Geogràfic de volcans i terratrèmols. Ja entén la teoria de la tectònica de plaques. 

_Això m'agrada mirar-ho, llegir-ho. Però si m'ho expliquessin al cole potser ho trobaria avorrit. Potser es per què hauríem de tenir llibres com aquets, amb dibuixos ben fets, fer petits experiments....

Jo ho feia. Els llibres de text els feia servir molt i tenen bons dibuixos i fotos. I el laboratori, clar. Ara, però s'ha posat de moda donar uns apunts molt mal fets.

L'Ada tota inventiva, ens diu: demà faré un diari. 

L'endemà es lleva i em demana papers i fa un diari amb notícies i de tot

En leo també en vol fer un. Sempre em còpia diu l'Ada.

Nit de Reis

Roland Fosso, l'amic camerunés que fa de Baltasar a Sant Boi

Per Reis, els nens posen les sabates davant del balconet, però a la part de dins. La Circe actua com si encara s'ho creguessin però jo estic convençuda de que ja fa temps que no. L’Ada va descobrir que el Papa Noel no existia fa tres anys i es va posar a plorar. Però els Reis si, li van dir.

Mentre dinem, un dia abans, l’Ada diu: els Reis per deixar els regals trenquen el vidre del balcó. En Leo diu: els Reis són uns lladres. Ui! que no us portaran res, contesto, seguint la idea de la Circe. Però es queden tan amples i segueixen menjant.

Nosaltres de petits posàvem les sabates al balcó, i allà apareixien els regals. Tot molt congelat. Amb la Vera o la Circe, a la terrassa. No els hi havíem dit res dels Reis, havíem comprat regals amb elles, però fèiem la comèdia tradicional i els hi feia la mateixa il·lusió.

A mi, el que verdaderament em crida l’atenció i ho trobo quasi màgic és que els Reis arribin a tots els pobles d’Espanya i que tanta gent contribueixi a donar aquesta il·lusió als nens. Que tants es disfressin de Reis, de patges i del que sigui, que es muntin carrosses, que es comprin milers de caramels, que a Barcelona arribin per mar i els vagi a rebre l’Ada Colau o el batlle que hi hagi, que les teles es mobilitzin i donin noticies de pobles i ciutats...Tot aquest muntatge, en aquest país nostre, m’agrada i em meravella.

Nadal 2015, segona part

La foto és de finals de gener de 1984, dia que la meva mare va fer 70 anys i li vàrem preparar un sopar sorpresa. Olivia, Violeta, Santi, Alex, mamà

La Circe em recorda que quan ella i la Vera eren petites celebràvem totes les festes a casa dels meus pares. I si, els meus avis ja morts, jo casada amb les dues nenes, tots els germans amb parelles i més tard en Santi amb nens, ens reuníem allà i la meva mare portava el pes de tot.

La taula del menjador tenia dues ales que es treien i quedava molt gran i a part de les cadires que ja hi havia, se'n reclutaven altres per les habitacions.

Les festes ja començaven el vuit de desembre, el sant de la mamà. Seguien el dinar de Nadal, Sant Esteve, el dia u de gener i els Reis.

Per Nadal hi havia un dinar tipiquíssim i molt bo. Entremesos, sopa de galets, carn d’olla, gall d’indi farcit...A més col llombarda amb poma, farcellets de col d’acompanyament...Per acabar pinya i torrons de molts tipus.

Per Nadal els Santis estaven a Anglaterra i trucaven a l’hora de dinar per assabentar-se de què menjàvem i constatar que era més bo que el que menjaven ells. La Milissa i en Walter tampoc hi eren mai, ja que aprofitaven per viatjar.

Per reis no faltava el tortell, i ves a saber perquè la fava li acostumava a tocar a l’Alex.

Els darrers anys jo em vaig posar a ajudar a la meva mare, però tot i així el pes més gran el portava ella. Dies abans ja anàvem a comprar els torrons. I no faltaven els de crema de Falset, els mes bons del món, que deia el meu tiet. El papà, vestit sempre molt elegant, obria el xampany per començar.

Gràcies mamà. Pels Nadals evidentment, però també absolutament per tot. Gràcies.

Violeta, papà, Alex, Montse amb Olivia a la falda, Vera