Finals d'agost i primers dies de setembre

Falta foto

A finals d'agost vaig a Os de Civis on hi ha la Circe i els nens.
Fem una excursió al riu. Em Leo juga agafar insectes, que desprès posa a sobre de fulles que fan de barqueta. Ay, el saltamartí naufraga i cau per la petita -immensa per a ell- cascada. M'agrada que jugui encara com un nen, ho fa poques vegades.
L'Ada i la Circe, amb les cames a l'aigua freda, xerren com dues amigues. Yo agafo pedretes amb l'idea de fer un anell amb alguna. Son rodones i planes, de pissarra.
L'aire es suau i transparent, tot molt agradable.
A inicis de setembre vaig quatre die a La Torre amb en Leo. L’Ada està a les colònies de vòlei

El primer dia l’aigua és plana, calenta i transparentíssima. Quatre oblades neden al voltant meu i és un moment deliciós. En Santi també les veu, però no en Leo que ha anat lluny nedant.

Després ja torna a començar el curs: quart i segon d’ESO, Ada i Leo respectivament

Recordo quan vaig  començar el batxillerat als 11 anys, a les Dames Negres. Una de les primeres classes d’història em ve al cap. Una jove professora va escriure a la pissarra: Los Vedas. Desprès va fer una clau, i va posar Rig-veda i Ayurveda (en el meu record). I va començar a explicar. La literatura més antiga del mon. Jo vaig pensar: que interessant!!!!

I no puc entendre que ara els nens diuen que s’avorreixen a classe

Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons

Altafulla

Passo uns dies a l'apartament d'Altafulla amb la Milissa. Aquesta casa em recorda tant als meus pares que no puc deixar de pensar en ells. Des del mar al costat, al gran mirall, fins a les tasses de cafè, tot m'enyora, m'entristeix per moments i em torna al passat. 

Un passat feliç en que no existia la mort.

Ordenacions

Al MACBA

En leo ha vist un vídeo de la japonesa Marie Kondo i ens ensenya com es plega una samarreta. Llavors decideix plegar tota la seva roba i se'n va a la seva habitació. Poc desprès torna amb gran quantitat de samarretes i pantalons que diu que ja no li van bé...Jo n'agafo molts per Burkina Faso.

Anem a veure l’armari i li ha quedat ordenadíssim!!! 

Més tard, per telèfon la Circe em comenta que ha ordena i tirat també altres coses, fins i tot l’Ada s’ha enfadat

-         Això t’ho vaig regalar jo- Li diu.

- Si, em va agradar molt però ja no em fa feliç- Contesta.

Crec que l’hauria d’imitar

Any de la Vera

Tot l'any passat, des del juny de 2017, fins al juny següent va ser dedicat a la Vera. Era el principal. En tot l'estiu, dos o tres dies amb els nens a Torredembarra, i desprès a la casa de Martí i Julià amb molta angoixa. Més tard a l’ICO, amb l'ajuda de la Meritxell i sempre amb en Saul. Després a casa, primer amb el “corsé” i un pegat de morfina. I poc a poc la medicaciò experimental fa el seu efecte.

Era una noia feliç amb la seva vida, però de cop i volta li va fer mal la cama i resulta que era un càncer que no és véia, que li va fer malbé els ossos, que va haver de fer radio i portar dos mesos una cotilla esperant que els ossos es refessin, i després encara es va haver de començar de veritat a lluitar i la seva vida amb la que estava contenta ara canvia radicalment.

Però un any més tard, setembre del 2017 ja treballa. Està, estem, contents, però amb la guàrdia alta. Com diu la Laia: endavant i de cara

El meu pare

Vaig anar a veure al meu pare, devia ser desembre de 2005 o gener de 2006. Vaig portar un mapa de Burkina per mirar-me'l.

Si no estiguessis tan ficada amb això d’Àfrica, em va dir, hauries pogut fer moltes més coses de Biologia. 

Però en veritat ja n'havia fet també bastantes. Amb en Joan Senent vaig editar la primera traducció al català de l’Origen de les espècies. Havia escrit uns llibres de text per professors, a la Mc Graw Hill, i havia muntat la Secció d'Ensenyament a la Societat Catalana de Biologia, en la que encara segueixo.

Però ni tan sols li havia dit. En això jo era com ell, no ens agrada presumir del que fem, al contrari d’altra gent.

A mida que passa el temps admiro més al meu pare. Sempre que el vaig necessitar va estar al meu costat, junt amb la meva mare. De petita recordo bromes, recordo anar a banyar-me amb ell a les roques i recollir tot d’espècimens. Moltes coses. D’adolescent, de gran...

I quan al 1999 va morir ella, va saber viure tot sol d’una manera admirable.

Poc després d'aquesta visita va morir.

Fabulosos pares, en els que segueixo pensant.

Casal

Capibara del bosc amazònic, un gran rosegador

Arriba l'estiu.

Els nens van a casals. Després l'Ada a colònies, amb totes les seves amigues i jo sóc el casal d'en Leo

Anem al Caixa fòrum, exposició sobre l'Egipte dels faraons.

Anem a Cosmocaixa. L'exposició sobre robots encara no ha començat. Est just la inauguració però aconseguim entrar. Hi ha uns robots que es diuen Ada i....Charlie.

Veiem l'exposició ràpidament mentre els convidats van entrant. Una senyora comença a fer un parlament i marxem. Li diem al guarda de l'entrada que volem anar al lavabo. Pero si tienen uno dentro, para ustedes solos, ens diu...Tornem i ens posem a un extrem del semicercle del grup que escolta el parlament. Quan acaba ens diu que ara visitarem l'exposició en companya dels robots Ada i Charlie...I ens senyala a nosaltres que causalment ens hem posat davant dels robots.

Un home molt entusiasta comença l’explicació Un quart d’hora després seguim davant del primer robot, fet per Leonardo da Vinci, amb l’home entusiasta.

Marxem sense donar cap explicació al guarda de la porta.

Consells

Circe, Leo i Ada, de visita a casa de la Vera i en Saul

_Has de caminar, em diu en Leo sortint de l’escola.

Ja podria anar sol però la Circe no ho vol fins que tingui dotze anys i comenci l’ESO. Així dimarts i dimecres el vaig a  recollir. Dimecres m’ho alterno amb en David, el pare de la Mònica Màrquez.

_Agafem l’autobús per una parada, li dic jo.

_No, no, has de caminar, va bé per a la salut.

L’Ada ve a dinar dimecres i dijous, i un dimarts altern amb en Leo i la Milissa.

_Mira que m’he comprat, li dic un dia. És una caixa amb un motoret per joieria: per perforar, polir....

_Oh, diu l’Ada. Cada cosa que entra a aquesta casa, n’ha se sortir una altra; tens massa llibres, massa objectes...

Es queda una estona reflexionat i diu:

_No, no, per cada cosa que entra n’han de sortir dues, sinó no farem res.

M’encanta que els nens m’aconsellin, que grans i preciosos que es fan.