Camp de gramínies mogudes pel vent

Finals de 2004, viatge a Argentina. A El Calafate no només vam veure la glacera Perito Moreno. Vaig fer una excursió per veure ocells, i en vaig veure molts en un petit recorregut. El matí era clar i ventós. Vaig enregistrar un camp de gramínies mogudes pel vent amb la camera fotogràfica

Castanyada

El dia 1 de novembre: panellets i castanyes

A casa, el meu pare, dies abans ja reclamava els panellets. La meva avia i la meva mare els feien, d’ametlla dels ametllers d’unes terres que tenien a Torredembarra. El procés, de fet, començava l’estiu abans quan ens portaven els sacs d’ametlles. Les abocaven sobre la gran taula rodona de marbre i s’avien de triar: separar l’ametlla, embolicada per la seva capa de fusta , de la coberta de color verd, ja seca i marronosa. Nosaltres si podíem ens escapàvem d’aquesta feina fàcil però laboriosa, i anàvem a jugar a casa dels Torrents o dels Barado, al mateix carrer, dons érem amics dels fills d’aquestes dues famílies. El pitjor de tot va ser un dia que vam anar a ca els Barado que justament estaven fent la mateixa operació, i ens hi van posar també a nosaltres.Al llarg del més de setembre i els cap de setmana d’octubre, les ametlles s’anaven trencant, sobre tot des de que el pastisser Punsoda va plegar la seva botiga i ens va regalar la màquina de trencar ametlles. Era un artilugi bastant gran que només partia una ametlla cada vegada, i que acostumava a estar a l’habitació solellada que anomenàvem galeria. Allà a estones era divertit col·locar una ametlla, fer anar la palanca i partir-la amb compte per no esclafar-la. Bé, desprès de varies operacions més, el detall de les quals potser podria reconstruir, però que ja quedaven fora de l’abast dels nens, a finals d’octubre ja apareixien els panellets, boníssims.La meva mare feia també un pastís de castanyes que era laboriós doncs les castanyes s’havien de bullir i de pelar i aixafar, però vull buscar la recepta doncs era molt bo i original.
Més tard la Vera i la Circe van fer panellets a l’Escola Isabel de Villena. Jo comprava l’ametlla mòlta així com tots els altres ingredients. En feien d’ametlla, però no se com s’engiponaven la part del forn, i de coco, que aquests no s’han de coure. “El Villena” va ser una de les primeres escoles actives de Barcelona, i sembla que això es va encomanar doncs ara tota la mainada fa els panellets. Aquest any jo he tastat els de l’Ada. Vaig llegir els ingredients que havia de portar i més que panellets eren un bombonets el que feien: mantega, xocolata en pols, galeta esmicolada....Fins en Leo que acaba de fer dos anyets sembla que ja n’ha fet!

L'ametlla

Encara que no ho sembli, botànicament l’ametlla és un fruit carnós. Ès una drupa, com el préssec, l’albercoc i la cirera. El que ens mengem és la llavor, protegida per la fusta interna del fruit. Ès com si ens mengéssim la part interna del pinyol del préssec.

Ramon Casas i Ferran Vallmitjana

Havia sentir a parlar de la Fundació Alícia i ahir que vaig tenir ocasió d’anar-hi no m’ho vaig pensar dues vegades. Completava el dia la visita del Monestir de Sant Benet de Bages, que l’any 1907 va ser comprat per la mare de Ramon Casas, Elisa Carbó, la qual va contractar a Josep Puig i Cadafalch per que el restaurés.
Aquesta història i tot el que vaig veure, tant la part modernista habilitada per la família Casas, com la romànica de l’església i claustre, em van agradar molt i em van fer recordar el que m’havia explicar la meva mare. Ara ho conto:
Casas va heretar la casa i hi passava llargues temporades a l’estiu.
El 1916 Casas i el seu patrocinador i gran amic, el milionari americà Deering van viatjar a Tamarit i Deering va comprar el preciós castell situat al costat del mar. Uns anys més tard, cap al 1924 va tornar-hi per pintar diversos paisatges.
Una vegada, Casas i l’americà que havia comprat Tamarit van venir a Torredembarra, a aquesta casa, la nostre, em va explicar la meva mare. Casas tenia asma i no se si s’havia descuidat els medicaments o no se que li passava, que van buscar el metge de Torredembarra que era el teu avi, em diu. L’avi Ferran, el pare del meu pare, li va preparar un remei que sembla que li va anar molt bé doncs a la tornada va passar a donar les gràcies.
Em sap greu no haver conegut a l’avi Ferran. Es veu que era un metge fabulós.

CCCB

Sembla que ha arribat de veritat la tardor. Adéu sandàlies i ens posem jaquetetes de llana i mitjons.
Vaig al CCCB - Centre de Cultura de la Ciutat de Barcelona -, al festival Docúpolis. Veiem un documental pretensiós i allargassat.

Em van agradar més els que es van presentar a Ecologistes en Acció, a la Mostra de Biodiversitat, a la casa Elizalde: eren frescos i alguns, com el de Kiotomán, desmadrats total.

De totes maneres sempre és agradable anar al CCCB, passar per la llibreria, veure l’espai, arribar-hi pel carrer Elisabets...Un dels millors llocs de Barcelona

Fira del llibre vell

- Passo pel Passeig de Gràcia i veig que hi ha la fira de llibre vell. M’encanta. No m’hi vull entretenir massa, estic cansada però hi faig una passada ràpida en busca d’alguna meravella. No cal que sigui un llibre molt especial ni car: només un llibre que jo hagués llegit de joveneta, que algú m’havia deixat o que llegia al meu col·legi.
- Ja fa molta anys va ser màgic, vaig trobar Las raíces del árbol, de l’hungarés Ferenc Molnár. Avui veig molts llibres d’autors també centreuropeus, que estaven de moda als anys trenta i que jo vaig repescar més tard: Lajos Zilahy, Stephan Zweig, que ara jo ja no llegiria. Tret de El món d’ahir, un llibre preciós, autobiogràfic, de Zweig que va publicar-se desprès de la seva mort.
- Em decideixo per Alícia al país de les meravelles, d'editorial Joventut, un llibre petitet que penso li donaré a l’Ada. La traducció és de Carner i les il·lustracions de Lola Anglada. L'única cosa que no m’agrada és que l’ha traduït per Alícia a terra de meravelles.
- Vaig llegir Alícia de molt petita, però una edició escurçada. Me la van portar els reis un any que els meus pares van anar de viatge. Jo vaig passar part de els vacances de Nadal a casa dels meus avis i la Milissa a casa del tiet avi Lluís. En Santi era un bebè i se’l van emportar i las dos petites encara no havien nascut. El dia de reis, vaig trobar Alícia al balcó que donava al carrer de Mallorca, junt amb altres coses.
- Ara m’agradaria trobar La filla del capità. Especialment el que vaig perdre jo que coneixeria per la dedicatòria.

Octubre ja

S’acaba setembre, el meu més preferit. La tardor va començar amb pluges. Camino pel carrer, amb el paraigües a la bossa, el que vaig comprar a Bombay. Hi ha un gran toll d’aigua a l’acera que curiosament ha agafat la forma del mapa d’Àfrica projecció de Peters -que conserva les àrees però no les distàncies-. Àfrica em dona feina aquests dies: he de redactar el projecte de construcció de 14 pous d’aigua entre moltes altres coses.
Finals de setembre. L’Ada ha fet quatre anys i en Leo, dos. És la cosa més bonica del món veure com dia a dia aprenen i saben. La girafa estava pasturant, diu l’Ada. En Leo ja sap dir ocell, a coll, Montse...en comptes de tutell, abiba, Mote. Diu fgrases llargues i colloca be quasi tots els articles, pronoms i verbs.