Banys de mar

                             

Platja de Torredembarra, anys 1950. Foto Ferran Vallmitjana

Als quatre o cinc anys l’oncle Ferran em va portar al Palau de la Música. Recordo que vam aplaudir rabiosament. Ell estava estudiant i vivia a una pensió encara que venia a dinar cada dia. Però estàvem parlant que ja havia nascut en Santi, amb el que em porto quatre anys i mig.

Els nens jugàvem a una habitació de la casa on després precisament va dormir ell. Entre la mamà i la Maria havien pintat uns dibuixets a les parets: un tren, una nina, una pilota....

Als estius anàvem a la Torre. Cada dia anàvem a la platja.

Llavors s'hi anava vestit i a la sorra hi havien unes casetes de fusta per canviar-se, i posar-se el banyador. Cada família tenia la seva i en total n'hi havia cinc o sis. Nosaltres no en teníem per que fèiem servir la dels pins, una gran pineda que havia adquirit el meu avi (de fet l'havia canviat per un altre terreny, de cultiu, i tothom li deia que estava boig, i que què n'havia de fer d'una pineda al costat del mar). Doncs, bé, als pins hi teníem la nostra caseta que era de rajola i ciment i que servia per guardar una taula, cadires i vaixella per quan volíem quedar-nos a dinar allà.

Llavors a la platja hi havia també toldos, per estar a l’ombra mentre no et banyaves. I no et deixaven banyar fins passada una hora o dos, quan havies fet la digestió de l’esmorzar!!! El mar, una delícia.

La tornada de la platja era així: la meva mare amb el cotxet d’en Santi, banyadors i tovalloles, la Milissa i jo cansades, una a cada costat d’ella i el papà tot fresc, amb els seu banyador a la ma. Sort que al arribar a casa ja estava fet el dinar. A vegades a la taula teníem son i poca gana i la padrineta deia: “els banys de mar debiliten”.

Recordo un dinar als pins. Érem més gent, potser la Rosa Maria, cosina de la meva mare, la Pilar, cosina del meu pare, la padrineta, l’oncle  Ferran al qui dèiem onclu Fernandu...De primer sempre hi havia amanida de patates que portàvem ja bullides de casa i allà s’havien de pelar i amanir. Penjaven un columpio de fusta per als nens. Va ser la primera vegada que vaig veure, per que algú ho va fer notar i li va dir que descanses, que la meva mare estava embarassada. Poc desprès, un 13 de setembre, va néixer l’Imma a ua clínica de Tarragona.

Ja som tres

Al nen se li va posar de nom Santiago, com el germà petit de la meva mare, però li dèiem Santi, tret del papà que li deia Jaumet.

Recordo haver-lo tingut al coll de molt petitó.

En Santi menjava poc i creixia esprimatxat. Durant una època només volia menjar ous ferrats i pastanagues tallades a rodanxes i fregides. Els meus pares tenien por de que es posés malalt. Fins i tot la meva mare se'n va anar amb ell, quinze dies a un hotel de Sant Miquel del Fai, per que prengués aires bons i es refès. 

Jo als cinc anys em trobava molt gran, ja que tenia al darrere dos cosins i dos germans. 

Estava pensant amb això i altres coses estirada a una hamaca a l'escola - quan era primavera i feia sol, després de dinar fèiem la migdiada a les hamaques al jardí-, i amb una ma que tocava a terra vaig trobar un vidre petit de color blau. me'l vaig posar a la boca i sense voler me'l vaig empassar. Vaig pensar que em moriria però no ho vaig dir a ningú.

Pel que fa a en Santi, als set anys es va posar a menjar i fins i tot durant una època va estar massa gras!

setmana Santa 2020

Setmana Santa de 2020. Ja fa un més que estic confinada a casa.

El coronavirus ha arribat com un malson, com una pel·lícula de ciència ficció o de terror. Encara que ja hi havia hagut algun avis, com ara el SARS l’any 2002 a 32 països i el MERS al 2012 a 27 països, ningú s'ho esperava. Va començar a Wuhan, a la Xina, i tot i així, al començament, ningú pensava que arribaria aquí.

Però arriba i no s’està preparat. No hi ha ni test, ni mascaretes, pocs respiradors a les UCI i pocs llits en general.

Primer es suprimeixen els actes massius, com el Mobyle. Encara podem anar a la manifestació feminista però ja desprès es decreta la pandèmia i l’estat d’alarma. Ens hem de confinar a casa.

L’Ada, que és un encant, per que no m'avorreixi m’envia per whats App:

“Llista de coses que pots fer

-buscar receptes que ens puguin agradar

-practicar aquelles receptes

-algun exercici físic

-documentals per you tube

-fer un text o carta a cada persona de la família

-reduir aquelles columnes de llibres

-pintar, fer retrats, copiar alguna foto

-fer un llibre amb tota la teva vida, des de que eres petita fins ara i totes les coses que t’han passat i vulguis recordar sempre”

I per això aquets dies estic escrivint tant

Neix en Santi i més coses

Vi.la Florida, antiga Escuela de Puericultura

Crec que això d'Igualada només va durar un any. 

Després a la meva mare ja li va tocar Barcelona.

Vam marxar de casa dels meus avis materns, a qui anomenàvem abuelitos, i ens vam instal·lar al carrer de Rosselló, on ara viu l’Imma. 
El mes de març Va neixer en Santi, ja a una clínica.

A mi em van posar a una escola de la que recordo moltes coses. Hi vaig anar dels tres o quatre anys fins als set. Es deia Escuela de Puericultura. Era una escola només per fills o nets de metge. Com que l’avi Ferran ho era, em van matricular allà. 

L'escola, però molt separadament, tenia un apartat de classes d’infermeria, que no vam arribar mai a veure.

Es podia entrar per Muntaner o per un carrer més petit, al costat o al darrere. Hi anàvem amb tramvia i ens acompanyava la Maria de Caspe.

Hi havia un jardí gran amb una caseta, dins de la qual podíem jugar, un bosquet de pins i un petit estany. Anàvem nens i nenes junts i ens quedàvem a dinar. Recordo les dues professores: senyoreta Carme i senyoreta Rosa

A tot això, no se en quin ordre, però havia  nascut en Santi i havia vingut la Maria de Caspe, una minyona molt jove que vàrem tenir molt anys i que ens estimava molt i nosaltres a ella. Va marxar per casar-se i alguna vegada la vam anar a veure a Suchs, el poblet de Lleida on es va instal·lar amb el seu marit en Boro. I cada any ens trucava pels sants dels meus pares i nosaltres a ella fins que va morir. 

Pel que fa a l’escola, encara existeix i ara és un Centre Cívic que es diu Vil·la Florida.

Continuo, tercer capítol

.Carrer Major. Les tres portes del mig son les de casa
Més endavant aquest carrer es va asfaltar, respectant les aceres

Foto feta per Ferran Vallmitjana

Després que la Milissa va néixer, a la meva mare li va tocar anar de mestra a Igualada. Crec que havia fet unes oposicions. Encara que moltes dones del seu ambient no treballaven, ella si que volia fer-ho.

Se'n va anar amb la Milissa, que mamava, i una minyoneta. He vist fotos a algun dels del àlbums familiars, de la Milissa petitona amb un mapa al darrere. La noia la devia portar a l'escola de tant en tan. Ella tornava els dissabtes a Barcelona o el meu pare anava a Igualada.

Jo em vaig quedar amb el meu pare i els avis. I de tant en tant amb la padrineta a Torredembarra. Una vegada, es veu que va venir la meva mare a veurem a la Torre. Jo estava sopant i la padrineta molt contenta em va dir:

-Mira, mira qui ha vingut a veure’t, qui és?

I jo vaig dir

-Una senyora!

Ves a saber si no la recordava o la volia fastiguejar!!!! Clar això m’ho han explicat

El que si crec que recordo és la cremada que em van fer al pit esquerre, que m’ha durat tota la vida. Resulta que estava refredada i tenia molta tos, i entre totes -avia Pepita, padrineta, Josefina i potser encara algú més, van decidir posar-me un cataplasma ben calentet. No és que fos calentó, és que cremava molt. Jo cridava i ho recordo.

Quan van venir els meus pares sembla ser que ell es va enfadar molt i va fer uns crits terribles. La meva mare tenia por que més endavant no em creixés el pit.

Però si que em va créixer i mai he tingut cap complex.

   Torredembarra vista des de Manet. Foto de Ferran Vallmitjana

Ada!!! Segon capítol

A l'hort Prop: Oncle Fernandet, Padrineta, mamá amb mi,unesmiñonetes? Rosalia Barado amb en José Manuel bebé

Aquesta foto ja l'havia posat

Quan tenia 11 o 12 mesos ja caminava i sabia pujar i baixar les escales que van de la cuina a l'habitació que li diem la galeria, molt lluminosa, i al menjador de dalt. Es veu que m'escapava contínuament.

Dormia a l’alcova, on hi tenia el xumet. Un dia que no em trobàvem, al final resulta que estava allà, al costat del llit, dreta i vinga a xuclar (el xumet d'alguna manera estava lligat i no es podia treure).

A la nit, quan em posaven a dormir, volia que la padrineta em cantés la cançó A la vora de la mar hi ha una donzella, hi ha una donzella.... A vegades m'adormia de seguida, però si no, la volia tota, totes les estrofes, i és llarguíssima. I tothom esperant per sopar.

Aquesta cançó, molts anys més tard també els hi vaig cantar jo a l’Ada i a en Leo. Per demanar-la en Leo deia: La donzella!

També recordo algunes coses de Barcelona. Allà vivíem al començament a casa dels abuelitos. Recordo la cuina, sempre molt calenteta i amb olles bullint. L’abuelito em pujava a la falda i em cantava: Pimpom es un muñeeco, muy guapo y de carton, se lava la carita con agua y con jabón!

Quan jo tenia divuit mesos, un any i mig, ja va néixer la Milissa. Va néixer el mes de setembre a Torredembarra. Com totes les nenes que neixen allà tenia dret a una dot el dia que es casés. Però com que ho va fer a Las Vegas, (amb en Walter) no li van donar res!!!

Aquesta dot l'havia instaurat un indià que s'havia fet molt ric, Antoni Roig i encara continuen donant-la, encara que ara deu ser molt poca cosa, el poble ha crescut molt. També va fer construir l'escola. I el carrer principal porta el seu nom, però tothom li diu El carrer Nou.

Avia Pepita, Milissa, oncle Fernando, al terrat del darrere. Jo estic devant, però quasi no s'em veu.

Es veu la cisterna. Tot i que hi havia aigua corrent, tenien la mania que la de la cisterna era més bona

L'Ada em diu que escrigui la meva vida

L'Ada em diu que escrigui la meva vida. Al blog tinc escrites petites coses, sobre tot referides a ella i a en Leo. Si tingués que escriure la meva autobiografia aquesta podria ser la primera pàgina.

 Rosa Mª, abuelito, yo, mamá, papá

Vaig néixer a Barcelona, al carrer de Mallorca 209, a casa dels meus avis materns, els abuelitos.

En aquella època, els nens es tenien a casa. Molt pocs anys desprès  en Santi, ja va arribar al mon a una clínica. No venia un metge sinó una comadrona, que no se si ho era per estudis o per costum. Crec que aquesta comadrona, mentre la meva mare tenia els dolors, es feia portar xocolata desfeta.

Els dolors...no es posava epidural ni cap altre mena d’anestèsia. No entenc com ara en determinats ambients s’ha posat de moda parir amb dolor. Part Natural, en diuen.

Els meus pares estaven molt contents i cofois amb mi.

La meva mare tenia por que mengés poc i em pesava sovint. Ho apuntava tot a una agenda que després em va donar.

Quan encara era molt petita ja anàvem tots tres a Torredembarra on vivia la família del meu pare: la seva mare, la padrineta, amb la seva sogra (la mare de l’avi Ferran que no vaig conèixer) a qui dèiem avia Pepita, que era, clar, la nostra besàvia.  I el meu tiet Fernandet de 15 anys. També hi havia la minyona, que es deia Josefina i corrien per allà altres dones, la Petra per fer petites coses, la Matilde per  rentar, la perruquera de la meva besàvia, a la que no recordo...a totes les altre si.

Jo era la preciositat de la casa, totes em volien agafar i fer-me petons i el meu pare s’enfadava i els hi impedia per que deia que em passaven un munt de microbis.

A Torredembarra hi anàvem en tren, encara no teníem cotxe. Els trens eren de carbó i recordo que una vegada la meva mare es queixava que li havia entrat carbonilla a un ull quan el tren va passar per un túnel.

A l’estació sempre hi havia molta gent a l’andana, sobre tot a rebre el tren de les nou del vespre. Com que hi havia pocs entreteniments, s’hi arribaven fent un passeig, es saludaven els coneguts, els amics es trobaven, es xafardejava veient qui arribava i qui qui pujava per anar a Tarragona o més lluny...

Estació de Torredembarra. Aqui poca gent, no és el de les 21