Earthrise: La foto que més m'agrada

Earthrise és el nom que es va donar a una fotografia de la Terra presa per l'astronauta William Anders l'any1968 durant la missió del Apolo 8.  S'ha parlat de "la fotografia del medi ambient més influent mai captada."

Dies de treball, redactant un article.

Fred

Aquets dies que fa fred, recordo altres temps en que en feia molt i cada any. I les cases no estaven gaire condicionades. Els nens portàvem una toca que es deia passamuntanyes, que ha desaparegut del mapa. Sempre hi havia algú que deia fa un fred que pela!!! A la nit ens posaven al llit una bossa d’aigua calenta, de goma. Com que s’anava refredant, si no la treies, al matí estava congelada. Ens vestíem ràpid, la temperatura de la cambra era gèlida. 

A la majoria de les cases hi havia una taula rodona, la taula camilla, que tenia un lloc a sota per posar un braser amb brases de veritat i que s’havia de remenar de tant en tant. Ens posàvem a fer els deures o a llegir, las cames ben calentetes i berenàvem delicioses torrades amb oli i sal. No vaig tenir mai penellons, no se perquè, però molts nens en tenien. Al matí la portera ens acompanyava a l'escola, feia un fred viu i a  vegades hi havia algun toll d'aigua glaçat. 

En aquesta època, no se per que, érem molt feliços i ho érem tots

Anem a la Zona Franca

Vaig amb la Mª Rosa a la Zona Franca. És un dia gris i molt fred. Hem d'anar al edifici que allà hi te l'Àrea Metropolitana de Barcelona. Resulta que l'AMB  va concedir a Aigua per al Sahel 8.000 €uros que juntament amb 14.000 més concedits per l'Ajuntament de Lleida ens han permès perforar dos pous a Burkina Faso, al departament de Tenkodogó. 
Avui anem a lliurar el fi de projecte. El viatge és bastant semblant a altres que hem fet. La MR em passa a recollir i anem cap a la Plaça d'Espanya sense problemes. Després agafem la GranVia i com que anem xerrant xucu xucu xucu xa.....ens passem la plaça Cerdà i anem a parar a la Plaça Europa (com sempre), on ens adonem que ens hem passat ja que veiem la torre vermella del hotel Porta Fira i altres gratacels. Bref, hem de retrocedir. A la Plaça Cerdà agafem el Passeig de la Zona Franca i ....miracle...anem seguint el que he anotat a 

un paper...tot recte, recte, passem sota del pont del cinturó del litoral i girem al primer carrer a ma dreta: ja veiem els edificis de TMB i AMB. Hem millorat doncs altres vegades a la Zona Franca ens perdíem molt i molt i havíem de preguntar. Quan arribem a l'edifici de l'AMB, com altres vegades ens fiquem al pàrking, on el vigilant -com sempre- ens diu que allà els visitants no poden aparcar. Ho fem fora. Arribem puntualment a les 11 del matí.

La tornada va perfecte - tret que al obrir la porta del cotxe em punxo a un dit amb una planta- sense ficar-nos cap al cementiri, ni al port.

Oxigen...i el quart científic

Monsieur et Madame Lavoisier

Vaig al nou Museu de Ciències naturals o Museu blau  per assistir a l'obra Oxigen. Els autors són dos científics, un d'ells premi Nobel i l’altre també d’una gran importància doncs és un dels pares de la píndola anticonceptiva. Es tracta de Roald Hoffmann i Carl Djerassi. L’argument és el següent:

Un comitè de químics vol donar un Premi Nobel retrospectiu per celebrar els cent anys de la Fundació Nobel. La terna presentada són els científics situats a l'origen de la química moderna: Lavoisier, Priestley i Scheele. Qui va se el primer en descobrir l’oxigen?L’acció te lloc simultàniament els anys 1777 i 2001.

Intel·ligent, amena i ben estructurada, Oxigen, ens parla de la Ciència, de la recerca, del descobriment i dels científics. Per saber-ne més vegeu el blog de Mercè Piqueras

Però...hi havia un quart científic que no surt a l'obra: es tracta del català nascut a Altafulla, Antoni de Martí i Franquès. Martí demostrà amb aparells de la seva invenció, agafant aire dels llocs més variats, entre ells el Teatre de la  Santa Creu (desprès teatre Principal) de Barcelona, que la concentració d'oxigen (l'aire vital de l'època) a l'atmosfera és del 21% i no varia mai, front les mesures de Cavendish, Priestley, Scheele, Lavoisier i Senebier. Hi havia la idea en aquell moment de que el descens de la concentració de l'oxigen possiblement produïa malalties. Va presentar la Memòria sobre la quantitat d'aire vital que es troba a l'aire atmosfèric i els diversos mètodes de conèixer-la a la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona l'any 1790. Va ser la primera persona que afirmà i demostrà que l'aire és una mescla de composició constant, i el primer que la determinà amb un valor d'una precisió que encara s'utilitza avui en dia. Els mètodes analítics moderns han demostrat l’aire conté un 20,946% en oxigen.

Martí i Franquès es va interessar també per altres temes com ara la sexualitat vegetal i va fer un estudi sobre la fecundació dels garrofers, pioner a l'estat Espanyol.

L'estiu del 1982 vaig anar amb el meu pare a Altafulla amb motiu de la col·locació d'una placa commemorativa dels 150 anys de la seva mort. Vaig escriure una resenya per la Revista Ciència. 

El pi de formentor

A Palma, a Es Baluard vaig fer una foto del quadre d'Anglada-Camarasa. El pi de Formentor.

Mª del Mar Bonet

Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera 
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l'eterna primavera i lluita amb les ventades que atupen la ribera,

que cruixen lo terrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada; no va la fontanella ses ombres a besar;

mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada i li donà per terra l'esquerpa serralada,

per font la immensa mar.

Quan lluny, damunt les ones, reneix la llum divina, no canta per ses branques l'aucell que encaptivam;

el crit sublim escolta de l'àguila marina o del voltor qui puja sent l'ala gegantina

remoure son fullam.

Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta; revincla per les roques sa poderosa rel;

té pluges i rosades i vents i llum ardenta, i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta

de les amors del cel.

Arbre sublim! del geni n'és ell la viva imatge; domina les muntanyes i aguaita l'infinit;

per ell la terra és dura, mes besa son ramatge el cel que l'enamora, i té el llamp i l'oratge

per glòria i per delit.

Oh sí: que quan a lloure bramulen les ventades i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,

llavors ell riu i canta més fort que les onades i, vencedor, espolsa damunt les nuvolades

sa cabellera real.

Arbre mon cor t'enveja. Sobre la terra impura, com a penyora santa duré jo el teu record.

Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura i alimentar-se i viure de cel i de llum pura...

Oh vida! oh noble sort!

Amunt ànima forta! Traspassa la boirada i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.

Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada, i tes cançons tranquil·les aniran per la ventada

com l'au dels temporals.

Miquel Costa i Llobera

Mallorca a l'hivern

Passo uns dies a Mallorca. Tenim molt bon temps i el mar està d'un color blau lluminós encara que el dia és, però, massa curt. Des de l'avió, a l'arribar, veig perfectament la Serra de Tramuntana i desprès camps, un quadriculat de diferents verds i marrons, poblets escampats ací i allà. Al final volàvem tan baixos que veia olivera per olivera.

Per cap d'any, Maria ha comprat sa sopa rellena: són galets farcits de pilota; queden molt bons. Nosaltres anem a comprar peix: hi ha dorades, Sparus aurata però de viver. Hi ha un exemplar de càntera, Spondyliosoma cantarus, però serem sis persones. Finalment hem comprat tres pagres, grans i frescos, Sparus pagus. Tots ells són peixos de la mateixa família i es pesquen a les costes de Mallorca. En Paco els cuinarà.

A la costa, a Ses Salines veiem pins quasi tombats pel vent dominant i coixinets de llentiscle. A cala Mondragó el mar està pla i la platja te restes de posidònia (Oh, Posidonie, el vaixell d'en Marcel). Abans d’arribar ens perdem una mica però a canvi veiem paisatges preciosos.

Marxem el dia 3 de gener capa les 17, a s'hora baixa. El sol es pon i il·lumina de vermell la casa i els marges de pedra. 

A la piscina amb els nens

Més content que unes pasqües, en Leo em fa posar unes sabates de paper per sobre de les que porto per que pugui caminar amb ell fins a la piscina. Pugem fins al primer pis per la zona de nedadors i em fa entrar al recinte. Em fa asseure a un lloc des del qual el veuré molt bé mentre neda. 

Seguidament ve un monitor i em diu que no puc estar allà i que em posi a la porta. Però arriba un altre monitor em diu que ni tan sols a la porta. Baixo a l'entrada.

Abans que s’acabi el trimestre vull recordar algunes coses dels nens. Com ara que aquets any el dimarts els he d’anar a recollir a natació on hi van amb l’escola, activitat extraescolar. Un autocar els ve a recollir amb dos monitors, però com que hi ha molta mainada de tres a vuit anys, alguns pares-mares, per torns, van també a l’autocar, i ajuden tant durant el curt viatge com al arribar, sobre tot als més petits.

La primera vegada em va tocar vaig pujar a una classe on tots els de natació estaven sentadets berenant. L’Ada i el Leo és van posar contentíssims de veure’m. Tots dos volien que m’assegués al seu costat. A un moment donat els nens van formar una fila i vam baixar per dirigir-nos a l’autocar. En Leo em va agafar la ma i ja no la va deixar fins que vam arribar a la piscina. L’Ada anava amb la seva millor amiga, la Blanca.

 La segona vegada que els vaig acompanyar, en Leo tenia bronquitis i vam anar-hi igualmet, amb l’Ada i la Blanca i tots els nens i pares, però al arribar, vaig dir: bé jo vaig passant, doncs em feia il·lusió anar amb en Leo a la biblioteca.

Montse, se suposa que has d’ajudar als nens més petits, em va dir la Circe uns dies desprès. Ai, amb    la maneta d’en Leo dins de la meva, estava massa emocionada, m’havia fet l’efecte que anava a la piscina només per acompanyar als meus nens.

Les manetes de l'Ada i d'en Leo dins de les meves, caminant pels carrers. Alegria rodona i perfecta. I record d'altres manetes que s’han anat fent grans.