Viatge a Marroc-1

Vista des de la meva cambra de l'hotel Rembrandt, a Tànger

 L'any 2020, per vacances de Setmana Santa teníem programat un viatge a Marràqueix i a Essauira (Mogador) amb la Circe i els nens. Però va arribar la pandèmia.Va passar el primer estiu en que anàvem amb mascareta a la platja, el segon i el tercer....I finalment pel cap de setmana llarg de Tots Sants del 2022 anem al Marroc. Els plans han canviat. Ara anirem a Tànger i a Tetuán.

I així el divendres 28 d’Octubre, amb un taxi gran, sortim el petit grup: Circe, Ada, Leo, Milissa i jo. Anem a la terminal 2 de l’aeroport. Hi anem amb temps per que tenim por de trobar cua per la carretera i molta gent. Però no. L’únic incident és que al taxista li posen una multa (això no m’havia passat mai).
El vol és Barcelona-Tanger. Al arribar anem caminat per la pista fins a l’edifici de l’aeroport. Allà gran desgavell: s’han d’omplir uns papers i tothom, s’agrupa al voltant dels homes que els reparteixen i entre tots només tenim un  bolígraf. Ho complimentem curosament: que si número de vol, que si numero de passaport.... Al lliurar-ho ni s’ho miren i ara si que hem de fer una bona cua per que ens segellin (però no ens el segellen) el passaport.

Per fi arribem al nostre hotel, El Rembrandt, al Boulevard Pasteur. Sortim a sopar fora, són quasi les onze de la nit. trobem un mini restaurant on mengem pollastre o viande hachée. I per beguda aigua. Des de la meva habitació es veu la Casa de España

  

Libres que llegeixo i m'agraden

 

Al tornar de Saorge i de conèixer a en Jordi Bonells i a la Delphine, que tot i que ja els havia vist un parell de vegades no havia comunicat gaire amb ells, em vaig posar a llegir -a rellegir- “El premio Herralde de novela”.

Em va agradar encara mol més que la primera vegada. Frases curtes o molt curtes, a vegades una sola paraula. Tallants i/o brillants com trossets de jaspi i/o cristall de roca.  I totalment autobiogràfic. Tots aquells tiets amb noms anarquistes. I la Barcelona més o menys de la meva època, jo una mica mes gran que en Jordi. El Drugstore i la llibreria Documenta que ja havia quasi oblidat.  Detalls que no coneixia i que em van encantar (la long list i la short list del premi Herralde, etc.). I el Capitán Trueno.

I Bergman.

Vaig pensar que havia de comprar i llegir ràpidament “Esperando a Beckett”. Vaig mirar per internet si el tenien a La Central, i hi vaig anar. A la del carrer Mallorca. No la tenien, em van dir que a la del Raval si. Però no em donava temps. Em va agafar un atac de ràbia. Vaig anar a la petita zona de la llibreria que conté llibres en francès a veure si allà en trobava algun i no. Però si vaig descobrir “Savannah” de Jean Rolin. També vaig comprar “Une femme” d’Annie Ernaux. No se per que aquesta darrera la vaig començar ja a llegir només arribar a casa, com deixant-me el millor per al final.

Une femme, tracta de la seva mare, descrita amb unes frases molt fredes i despullades, i al mateix temps de la vida, del final de la vida en general. Em va com entristir i agradar al mateix temps.

El dilluns següent vaig anar a La Central del Raval i ja si, vaig comprar i llegir “Esperando a Becqett". Esperando a Becquett em va agradar i l‘he de rellegir com faig amb tots els llibres que m’agraden. Molt aviat. (Vaig recordar que Esperant a Godot jo l’havia vist fa anys a el Teatre de l’Aliança de Poblenou).

Ara voldria llegir també “Dar la espalda” i “El Olvido”.

Però de cop em van agafar moltes ganes de rellegir “La segunda desaparición de Majorana”, que no se per que tinc en castellà. I el llegeixo, està molt, molt bé però  com la primera vegada -i ja no me'n recordava- em produeix una certa sensació de  desassossec. És pel fet que la segona desaparició és produeix “a la Eichmann” i jo de cap manera penso que Majaorana fos filo nazi, ni mussoliniá, tenia un cap -crec- en el que només hi cabia la física.

Per refer-me rellegeixo “La scomparsa de Majorana” de Sciascia que em dona la raó. El llegeixo a París.

Ja que estic a París vaig al FNAC del costat de casa a procurar-me “La Folie des autres” de Jordi Bonells escrit, com el de Majorana, ja en francès.

Vaig a la secció de la B i no el trobo. Pregunto i no el tenen, no en tenen cap i també atac de ràbia. Torno a la secció i agafo un llibre de Christian Bobin, n'hi ha molts. No se qui és però l’agafo per que comença amb B i per que veig que passa a Amherst on vivia la Lynn i tracta d’Emily Dickinson que te una casa allà que he visitat. És diu "La dame blanche". Compro també “La femme gelée” d’Annie Ernaux. 

Llegeixo Savannah tornant amb l’avió i l’acabo a Barcelona.

A Barcelona  trobo per internet aquesta crítica de La Folie des autres, que demanaré per  internet.

Attention ! Chef-d’œuvre à l'humour ravageur et désopilant, chose franchement rare dans la littérature française d'aujourd'hui, dominée par les schématismes houellebecquiens. Merci à mon ami libraire du Divan de me l'avoir conseillé avec quelques mois de retard, car le roman de Bonells, auteur d'un déjà ancien Deuxième disparition de Majorana (2004) que je ne vais pas tarder à lire, a paru début 2018. Pour une fois, le titre, La folie des autres, ne trompe pas son monde : la folie n'est pas ici métaphorique,.....Segueix

Estiu 2021, Torredembarra i Grècia

 A finals de setembre vaig escriure això que segueix, però no ho vaig publicar fins ara.

Al començar l’estiu, la Circe em va deixar un llibre de Teodor Kalifátides, que es diu “Mares i fills”. Kalifatides és un autor nascut a Grècia però que va emigrar a Suècia on es va fer famós escrivint en suec. El darrers llibres, però els va escriure en grec, com ara el que us dic.

Es un llibre que tracta de cinc o sis dies passats per l’autor a Atenes, a casa de la seva mare, per veure-la i estar amb ella. Intercala també una carta molt llarga del seu pare, en la que li explica la seva vida (el pare a ell). Quasi seria millor que és digues pares, mares i fills. Em va agradar.

Jo estava a Torredembarra i com que la Milissa havia portat per a llegir ella un altre llibre que es deia “Otra vida por vivir”, del mateix autor, el vaig llegir. En aquest Kalifátides parla de suècia però també de Grècia

És una obra també autobiogràfica en la que critica les polítiques de l’Europa actual, i recorda també la seva pàtria d’origen.

 Finalment em vaig comprar “Lo pasado no es un sueño”. Totalment autobiogràfic. En explica la seva vida des que abandona el seu poble natal fins que hi retorna per rebre un homenatge, ja convertit en un escriptor consagrat. Hi descobrim rim la seva infantesa i adolescència a l’Atenes regida per règims autoritaris, el descobriment de l’amor i l’exili a Suècia on forma la seva família.

"Tenía ocho años cuando mi abuelo me tomó de la mano y no la soltó hasta que encontramos a mis padres en Atenas. Quien sabe que podría haber pasado si me hubiera quedado en el pueblo. Era 1946. Principios de la primavera de 1946. Los almendros florecían uno al lado del otro y el campo estaba en su esplendor."

Encara vaig llegir més llibres sobre Grècia

 

 

Primer estiu de la pandèmia

 

Ja fa un any que tenim la pandèmia de la que no he parlat gens.  Per altra banda tampoc es que hagi escrit gaire.

Primer estava a Wuhan, a la Xina i no sabíem que arribaria aquí. Però va arribar. A mitjans de març ens van confinar, just el dia que s'havia d'inaugurar l'exposició de fotos d'Aigua per al Sahel al Prat de Llobregat.

Ningú mai havia viscut una situació semblant. Els nens de moment molt contents i sense escola i no hi van tornar fins al setembre. L'Ada em va fer una llista de coses per que no m’avorrís, entre elles escriure la meva vida!!! Vaig fer uns quants posts de quan era petita.

El dia que per la TV, Pedro Sanchez va anunciar el confinament, em va trucar la Marina. Semblava el Cid Campeador, em va dir. I ara a vegades l’anomenem així.

A l'estiu no estàvem tan confinats. Al juliol vaig passar un dies a la Torre amb els nens i la Milissa. Ens havíem de posar la mascareta per anar fins a a la platja, però una vegada allà, ja asseguts, ens la trèiem.

Quan van marxar l’Ada i en Leo ens vam quedar la Milissa i jo, tot l’agost i setembre. Ens agradava anar cada mati a caminar per la vora del mar. Moltes vegades a la tarda ens trobàvem tots els germans

Vam tenir molts dies de mar transparent i veiem oblades i altres peixos, així  directament, sense posar-nos les ulleres de mar.

 

Dames Negres i Escolapis

 En Santi als 6 anys

La Milissa i jo a partir dels 10 anys anàvem al col·legi de les Dames Negres i en Santi als Escolapis de Balmes. Ens acompanyava la Ramona, la mare de la portera. També venien l’Enric i en Pepe, els nens del principal, que anaven al Liceu Francès. Les tres escoles quedaven molt a prop.

L’uniforme de les Dames negres, tot blau marí a l’hivern i amb una brusa blanca a la primavera, era una monada. Constava fins i tot d’un barretet. I d'abric. Les monges dirigien l’escola però moltes professores no ho eren.

Cada setmana ens donaven notes. Les nenes millors eren ornamentades amb una banda vermella. Si al final de curs havies tingut 36 bandes et posaven una corona. Jo cada any la tenia. Ara estan a un calaix a Torredembarra.

No tinc fotos amb uniforme. El papà ens feia fotos però sempre els diumenges, que sortíem d’excursió o a passejar.

Un dia a la setmana tocava anar missa a l’església que estava al costat del col·legi. Fins i tot quan feia molt fred hi anàvem per un passadís que hi portava directament. Hi anàvem en dejú i més d’una vegada jo em vaig marejar. Després a la classe ho passàvem bé ja que esmorzàvem. Cada nena portava la seva bosseta amb un entrepà i un cacaolat o un termos amb llet.

Desprès de quart de batxillerat em vaig cansar de mises i rosaris i vaig demanar als meus pares si podia anar a l’Institut Maragall. Em van dir que si.

Les vacunes

                                                           

Imma i Marian, segurament al Turó Park 

De petits només ens posaven la vacuna de la verola i de la diftèria, no n'hi havia més. La de la verola feia una petita ferida i quedava una marca ja per sempre. La posaven al l’avantbraç. Més tard, a la Vera ii a la Circe ja els hi van posar al culet, per que no es veiés. I a l'Ada i en Leo no se'ls i ha posat: és la primera malaltia _matava a molta gent_ que ha desaparegut degut a una vacunació massiva a tot el mon. Es va suprimir l’any 1980.

Es tota una història la de com es va portar la vacuna a Amèrica, l’any 1803. Com que les temperatures eren massa altes per a la supervivència del virus de la vacuna, es van portar nens d’un orfenat als que s’anava successivament vacunant. Es van dir Els nens vacunífers. L’expedició la dirigia Balmis, un metge espanyol. Podeu llegir la història clicant aquí. 

Bé, nosaltres,al no estar vacunats anàvem passant una sèrie de malalties, algunes molt empipadores. El xarampió, la tos ferina, les paperes... Com que eren malalties que s’encomanaven molt, la Milissa i jo les teníem juntes, al mateix temps. Així recordo que per la tos ferina, molts dies ens portaven al Tibidabo... No a les atraccions, però si a respirar un aire més net. 

Cap a l'any 1958 o 59 ens van portar a tots a una farmàcia d'un amic del papà i ens van posar la vacuna de la poliomielitis, terrible malaltia que deixava molt nens paralítics. Era la primera vacuna, la Salk, que es posava per via parenteral. Desprès al 1963 va aparèixer la Sabin, la que es fa servir avui dia, que es pren per via oral.

A la Vera i a la Circe ja els hi van posar moltes vacunes. La Vera, però va tenir el xarampió. Quan li anaven a posar precisament aquesta la vacuna, tenia un gran constipat i el metge va dir que esperaríem que li passés. Però no era un constipat sinó el xarampió que comença d'una manera semblant. No se per que sempre m'ha sabut molt greu.

Ja som cinc

Habitació ondormia la padrineta i on després van dormir els meus pares. Al fons l'alcoba. 

Pintura a l'oli de l'Imma

Quasi dos anys després de que naixés l'Imma, va arribar la Marian, també a l'estiu, un dos d'agost. 

Li van posar Antònia, com la padrineta. A la padrineta li deien Antonieta però a la petitona no se perquè, se li va dir Antoñita o Toñita. Molts anys després ella se'l va canviar i des de llavors li diem Marian.

Quan va néixer jo ja tenia 11 anys i la Milissa nou i jugàvem juntes. 

En general els nens jugàvem a la galeria, una habitació amb molta llum. Hi havia una taula camilla on s’instal·lava l'àvia Pepita, amb el frivolité, el rosari i una baralla de cartes per fer solitaris. No se si era a les cinc, sis o set de la tarda, era mot perillós passar per allà, ja que ella escoltava el rosari que es transmetia per radio Tarragona, i si ens agafava ens feia quedar a resar, tot un rosari amb lletanies i tot.

A les tardes ens instal·làvem al terrat de davant que era més fresc. La mamà i la padrineta s’asseien a fer labor i nosaltres llegíem o jugàvem.

També ens agradava molt pujar a les golfes i remenar coses. Vam trobar un baul, amb vestits, barrets, una mena de can-can de corda per que les faldilles quedessin ben estarrufades i un uniforme d'oficial de la guerra de Cuba, que anys després va servir de disfressa a en Xavi.

Als onze anys recordo que vam netejat una part de les golfes i vam fer una mena de club. Vaig tenir l’idea de que féssim una revista, junt també amb la Montse Pagès, una amiga que vivia al mateix carrer. Crec que la vaig acabar fent quasi tota jo sola. Hi havia articles i historietes. Només va sortir el número ú.

Quant l’Imma tenia tres o quatre anys,  va tenir un atac d’apendicitis i se li va perforar. La van portar a Tarragona, va estar molt greu. Jo ja l’anava a veure tota sola, amb l’autocar de les tres de la tarda i li explicava contes i l’entretenia. la mamà es passava tot el dia amb ella.

Dibuix del tercer pis i les golfes, de l'Imma

La porta de dalt de tot que no està senyalada donava a un espai molt gran, on vam fer el nostre racó