montseval

domingo, 13 de noviembre de 2022

Viatge a Marroc 4, Tanger

 

Anem a Tanger. A les 8.30 espero l’esmorzar però tot està en rigorós silenci i no es veu ningú. Un quart d'hora més tard arriba la vídua i ara propietària del Riad que ha anat a comprar el pa, i finalment a les 9 esmorzem. 
Ens trobem amb en Mohamed davant del cine espanyol, com haviem quedat i ens saluda molt content. Ens porta a Tànger, ara a un altre hotel que està a la Medina, el Continental. Com que està a la Medina ens deixen a baix, molt aporp del mar. Hi ha un ascensor, diu algú, però ca....S’han de pujar moltes escales amb les maletes. Em Leo puja ràpid i torna per ajudar-nos a la Milissa i a mi.

L’hotel és del segle XIX i té sales d’estil marroquí. A una d’elles ens quedem  l’Ada (que no es troba bé, els nervis suposem del treball) i jo, per que les cambres encara no estan preparades. La Mililssa, la Circe i en Leo van a fer la descoberta de la medina. Veuen el petit zoco i el gran zoco. Cap a les dues ja podem pujar a les habitacions. Estem al tercer pis i tampoc hi ha ascensor. Però és preciós.

Anem a dinar a un lloc que recomana el Routard, a prop de la Plaça del Nou d'abril,  o Gran zoco o plaça de la Cinematheque o del cine Fox. Més tard miro el mòbil i veig que també me l’havia recomanat la Mariola! Lloc tranquil, a un pati, a l'ombra d'una figuera, molt bé de preu. Els demés clients semblen tangerins o francesos que viuen allà. El cambrer simpatiquíssim ens ofereix pastissos locals encara que no entren al menú. El diners que es recapten son per una cooperativa de dones, que rescaten noies del carrer. Tenen una petita botiga també i compro un coixí per la Vera i en Saul. El lloc es diu Darna i està a l’edifici de la Cooperació Española o al costat, molt a prop del gran zoco.

A la sortida, entrem als jardins de Mendubia atrets per un ficus monumental i increïble que diuen, te 800 anys. També trenta canons de bronze del segle XVII. Entrem a instàncies d’una noia al Palau de la Memòria Històrica de Tanger i ens fa una foto davant d’un rei. Seguidament anem al Museu de la Kasbah. S’ha de pujar molt. Jo arribo acalorada però el palau és preciós. Passem de la pintura moderna i anem a la part arqueològica. No hi ha gran cosa però m’encanten les agulles d’ivori prehistòriques, un collaret de cauris i un mosaic romà. I per descomptat, l'edifici.

                                       

Després de descansar una estona anem per la Medina, pel carrer de joieries -moltes joies tuaregs-, i ens asseiem a l'ampli Café Central, al petit zoco, mentre la Circe i l'Ada surten a buscar un hamam. Te a la menta per 16 dirhams (1,6 euros) i porten també una ampolleta amb aigua. Le Milissa regateja, però no. Estudiants amb ordenadors, ambient bonic.

Anem a sopar a prop de l’Hotel, no gaire bo, discussions variades i a dormir aviadet.

 

 


miércoles, 9 de noviembre de 2022

Viatge a Marroc 3, Chefchauen

 

Chefchauen

30 d’octubre, diumenge

Esmorzem a la taula de fora, que dona al pati, al primer pis. Silenci absolut, i és que ahir hi va haver xivarri de dones i nens fins tard. Te o cafè i pans marroquins, mantega, melmelada i mel.

A les 10 sortim. El barri també silenciós, moltes portes tancades. Anem cap al cine Espanyol, allà hi ha taxis i n’agafem un de gran per anar a Chauen (o Chefchauen). Ens hi porten a tots cinc per 28 euros.

Anem molt bé sentint la ràdio i el paisatge és bonic. passem a costat de dos pantans. La carretera va pujant. Falten encara uns quants  kilòmetres i ja comencem a trobar cases amb detalls blaus. I al arribar a la medina, tot es blau: portes, cases, fins i tot el tronc d’un arbre!!

Desemboquem a una plaça allargada molt agradable plena de bars. Ens sorprenem agradablement: hi ha turisme interior. Molta gent, segurament al ser diumenge.

Comencem a caminar i entrem a una botigueta que regenta un noi simpàtic. Allà trobem el que vola l’Ada, uns petits recipients que deixan anar una pols vermella per pintar els llavis. Jo també me'n compro i un khol i la Circe més coses. La Millissa regateja. 


És una delícia caminar per aquesta medina tan blava, portes, parets. Alguns carrers amb moltes botigues, altres no. Algun gat, testos amb plantes... Arribem a la muralla o Casbà. Al tornar l'Ada és fa una foto amb un gran lloro o papagai, i anem a dinar, a un dels restaurants de la plaça. Cuscús no gaire elaborats, tagines. Passa un home tocant el tambor i una mena de brogit horrorós marca l'hora de l'oració. 

Ens quedaríem més estona, però en part estem cansats, i a més l'Ada ha de dibuixar, així que caminem per fora de la medina fis que trobem un taxi que ens porta de retorn a Tetuan. La tornada es fa ràpida. Veiem passar oliveres, pins, figueres. El taxista no para de parlar per telèfon. 

Al nostre Riad l’Ada treballa molta estona fins que s’angoixa molt per que s’adona que ha comés un error.  A més hi ha molt xivarri de dones i nens i una nena fa una rabieta terrible fins que la seva mare la puja al coll i l’engronxa i es va quedant dormida. La Milissa, en Leo i jo sortim per no molestar. Anem a reservar el sopar al Reducto, després prenem un te a la menta. A la tornada tot va molt millor i anem tots a sopar. Riem molt, la pastela boníssima i a més podem veure vi.


Avisem a en Mohamed per que ens vingui a buscar demà per tornar a Tanger. Demanem l'esmorçar per les 8.30. Uns anem a dormir. Altres, L'Ada i la Circe, es queden treballant. 




domingo, 6 de noviembre de 2022

Viatge a Marroc 2: Tetuan

Just abans d'anar a Tetuan

Dissabte 29 d'octubreHem quedat per esmorzar a les nou. Esmorzar, per cert, que ahir vam encomanar molt contents i que costa vuit euros per persona. Ara el trobem car, tenint en compte que el sopar de tots cinc ens va costar 130 dirhams, uns 13 euros.

Volem anar a Tetuan i no sabem com. Preguntem a l’hotel i ens proposen un taxi gran, que només ens costa 50  euros. Ja  baixem les maletes i cap allà amb en Mohamed. El viatge, menys de dues hores i ja veiem lluny una ciutat blanca. La Coloma Blanca. Tetuan.

Estem al Riad La Perla, a la Medina i a prop de la Plaça Mechuar i del Palau Reial. Immensa Medina, molt autèntica és Patrimoni de la Humanitat. Aviat coneixem el nostre petit barri. Hi arribem pel carrer dels joiers i està al costat d’una farmàcia sempre tancada. Carrers estrets, portes verdes. Homes amb gel.labes, dones amb mocadors. Tetuan va formar part del protectorat español i molts homes grans el parlen.

Al Riad coneixem a tres noies molt occidentalitzades:  han vingut de diversos llocs d’Europa, una de Màlaga (tinc fills catalans, ens diu, nascuts a Girona),  per la recentíssima mort del pare, l’amo de La Perla. I també moltes dones amb mocadors i nens que han vingut del camp, que es passen el dia al pati.

Dinem a un cafè del carrer Mohamed V, ple d’homes que prenen cafè o té. A la sortida un home diu que es vol casar amb  l’Ada. Li diem que noo i es posa a cantar molt fort una cançó bonica mentre caminem i ens segueix!!!

La Circe i en Leo no descansen gens. La Milissa i jo si i l’Ada es queda dibuixant a ua taula de fora de la habitació, quan arribi a Barcelona ha de lliurar un treball, maqueta inclosa. 

Quan tornem a sortir és l’hora punta: tot pleníssim de gent, molt animat, fabulós. Visitem el barri que va ser sefardita, i ens allunyem de la gentada. Pel cel veiem passar una grulla, a prop hi ha un riu. Un nen juga tot sol al futbolí. Hi ha gent que menja uns petit bols de cigrons amb caragolins.

La plaça Mechuar ara pleníssima de gent, segurament per que és dissabte. 


Anem a un bar a prendre te a la menta i tothom juga al parxís. Nosaltres no serem menys.


 El sol es pon lentament. Fem el darrer vol per uns carrers de la medina que són mercat: carn, peix -immens peix espasa-, gallines vives, fruita i verdura, espècies. Sopem al Riad Blanc.
                                   
Riad. Casa amb un pati central, a vegades amb una font.









viernes, 4 de noviembre de 2022

Viatge a Marroc-1

Vista des de la meva cambra de l'hotel Rembrandt, a Tànger

 L'any 2020, per vacances de Setmana Santa teníem programat un viatge a Marràqueix i a Essauira (Mogador) amb la Circe i els nens. Però va arribar la pandèmia.Va passar el primer estiu en que anàvem amb mascareta a la platja, el segon i el tercer....I finalment pel cap de setmana llarg de Tots Sants del 2022 anem al Marroc. Els plans han canviat. Ara anirem a Tànger i a Tetuán.

I així el divendres 28 d’Octubre, amb un taxi gran, sortim el petit grup: Circe, Ada, Leo, Milissa i jo. Anem a la terminal 2 de l’aeroport. Hi anem amb temps per que tenim por de trobar cua per la carretera i molta gent. Però no. L’únic incident és que al taxista li posen una multa (això no m’havia passat mai).
El vol és Barcelona-Tanger. Al arribar anem caminat per la pista fins a l’edifici de l’aeroport. Allà gran desgavell: s’han d’omplir uns papers i tothom, s’agrupa al voltant dels homes que els reparteixen i entre tots només tenim un  bolígraf. Ho complimentem curosament: que si número de vol, que si numero de passaport.... Al lliurar-ho ni s’ho miren i ara si que hem de fer una bona cua per que ens segellin (però no ens el segellen) el passaport.

Per fi arribem al nostre hotel, El Rembrandt, al Boulevard Pasteur. Sortim a sopar fora, són quasi les onze de la nit. trobem un mini restaurant on mengem pollastre o viande hachée. I per beguda aigua. Des de la meva habitació es veu la Casa de España

  

domingo, 26 de junio de 2022

Libres que llegeixo i m'agraden

 

Al tornar de Saorge i de conèixer a en Jordi Bonells i a la Delphine, que tot i que ja els havia vist un parell de vegades no havia comunicat gaire amb ells, em vaig posar a llegir -a rellegir- “El premio Herralde de novela”.

Em va agradar encara mol més que la primera vegada. Frases curtes o molt curtes, a vegades una sola paraula. Tallants i/o brillants com trossets de jaspi i/o cristall de roca.  I totalment autobiogràfic. Tots aquells tiets amb noms anarquistes. I la Barcelona més o menys de la meva època, jo una mica mes gran que en Jordi. El Drugstore i la llibreria Documenta que ja havia quasi oblidat.  Detalls que no coneixia i que em van encantar (la long list i la short list del premi Herralde, etc.). I el Capitán Trueno.

I Bergman.

Vaig pensar que havia de comprar i llegir ràpidament “Esperando a Beckett”. Vaig mirar per internet si el tenien a La Central, i hi vaig anar. A la del carrer Mallorca. No la tenien, em van dir que a la del Raval si. Però no em donava temps. Em va agafar un atac de ràbia. Vaig anar a la petita zona de la llibreria que conté llibres en francès a veure si allà en trobava algun i no. Però si vaig descobrir “Savannah” de Jean Rolin. També vaig comprar “Une femme” d’Annie Ernaux. No se per que aquesta darrera la vaig començar ja a llegir només arribar a casa, com deixant-me el millor per al final.

Une femme, tracta de la seva mare, descrita amb unes frases molt fredes i despullades, i al mateix temps de la vida, del final de la vida en general. Em va com entristir i agradar al mateix temps.

El dilluns següent vaig anar a La Central del Raval i ja si, vaig comprar i llegir “Esperando a Becqett". Esperando a Becquett em va agradar i l‘he de rellegir com faig amb tots els llibres que m’agraden. Molt aviat. (Vaig recordar que Esperant a Godot jo l’havia vist fa anys a el Teatre de l’Aliança de Poblenou).

Ara voldria llegir també “Dar la espalda” i “El Olvido”.

Però de cop em van agafar moltes ganes de rellegir “La segunda desaparición de Majorana”, que no se per que tinc en castellà. I el llegeixo, està molt, molt bé però  com la primera vegada -i ja no me'n recordava- em produeix una certa sensació de  desassossec. És pel fet que la segona desaparició és produeix “a la Eichmann” i jo de cap manera penso que Majaorana fos filo nazi, ni mussoliniá, tenia un cap -crec- en el que només hi cabia la física.

Per refer-me rellegeixo “La scomparsa de Majorana” de Sciascia que em dona la raó. El llegeixo a París.

Ja que estic a París vaig al FNAC del costat de casa a procurar-me “La Folie des autres” de Jordi Bonells escrit, com el de Majorana, ja en francès.

Vaig a la secció de la B i no el trobo. Pregunto i no el tenen, no en tenen cap i també atac de ràbia. Torno a la secció i agafo un llibre de Christian Bobin, n'hi ha molts. No se qui és però l’agafo per que comença amb B i per que veig que passa a Amherst on vivia la Lynn i tracta d’Emily Dickinson que te una casa allà que he visitat. És diu "La dame blanche". Compro també “La femme gelée” d’Annie Ernaux. 

Llegeixo Savannah tornant amb l’avió i l’acabo a Barcelona.

A Barcelona  trobo per internet aquesta crítica de La Folie des autres, que demanaré per  internet.

Attention ! Chef-d’œuvre à l'humour ravageur et désopilant, chose franchement rare dans la littérature française d'aujourd'hui, dominée par les schématismes houellebecquiens. Merci à mon ami libraire du Divan de me l'avoir conseillé avec quelques mois de retard, car le roman de Bonells, auteur d'un déjà ancien Deuxième disparition de Majorana (2004) que je ne vais pas tarder à lire, a paru début 2018. Pour une fois, le titre, La folie des autres, ne trompe pas son monde : la folie n'est pas ici métaphorique,.....Segueix

lunes, 28 de febrero de 2022

Estiu 2021, Torredembarra i Grècia

 A finals de setembre vaig escriure això que segueix, però no ho vaig publicar fins ara.


Al començar l’estiu, la Circe em va deixar un llibre de Teodor Kalifátides, que es diu “Mares i fills”. Kalifatides és un autor nascut a Grècia però que va emigrar a Suècia on es va fer famós escrivint en suec. El darrers llibres, però els va escriure en grec, com ara el que us dic.

Es un llibre que tracta de cinc o sis dies passats per l’autor a Atenes, a casa de la seva mare, per veure-la i estar amb ella. Intercala també una carta molt llarga del seu pare, en la que li explica la seva vida (el pare a ell). Quasi seria millor que és digues pares, mares i fills. Em va agradar.

Jo estava a Torredembarra i com que la Milissa havia portat per a llegir ella un altre llibre que es deia “Otra vida por vivir”, del mateix autor, el vaig llegir. En aquest Kalifátides parla de suècia però també de Grècia

És una obra també autobiogràfica en la que critica les polítiques de l’Europa actual, i recorda també la seva pàtria d’origen.

 Finalment em vaig comprar “Lo pasado no es un sueño”. Totalment autobiogràfic. En explica la seva vida des que abandona el seu poble natal fins que hi retorna per rebre un homenatge, ja convertit en un escriptor consagrat. Hi descobrim rim la seva infantesa i adolescència a l’Atenes regida per règims autoritaris, el descobriment de l’amor i l’exili a Suècia on forma la seva família.

"Tenía ocho años cuando mi abuelo me tomó de la mano y no la soltó hasta que encontramos a mis padres en Atenas. Quien sabe que podría haber pasado si me hubiera quedado en el pueblo. Era 1946. Principios de la primavera de 1946. Los almendros florecían uno al lado del otro y el campo estaba en su esplendor."

Encara vaig llegir més llibres sobre Grècia

 

 


jueves, 25 de febrero de 2021

Primer estiu de la pandèmia

 

Ja fa un any que tenim la pandèmia de la que no he parlat gens.  Per altra banda tampoc es que hagi escrit gaire.

Primer estava a Wuhan, a la Xina i no sabíem que arribaria aquí. Però va arribar. A mitjans de març ens van confinar, just el dia que s'havia d'inaugurar l'exposició de fotos d'Aigua per al Sahel al Prat de Llobregat.

Ningú mai havia viscut una situació semblant. Els nens de moment molt contents i sense escola i no hi van tornar fins al setembre. L'Ada em va fer una llista de coses per que no m’avorrís, entre elles escriure la meva vida!!! Vaig fer uns quants posts de quan era petita.

El dia que per la TV, Pedro Sanchez va anunciar el confinament, em va trucar la Marina. Semblava el Cid Campeador, em va dir. I ara a vegades l’anomenem així.

A l'estiu no estàvem tan confinats. Al juliol vaig passar un dies a la Torre amb els nens i la Milissa. Ens havíem de posar la mascareta per anar fins a a la platja, però una vegada allà, ja asseguts, ens la trèiem.

Quan van marxar l’Ada i en Leo ens vam quedar la Milissa i jo, tot l’agost i setembre. Ens agradava anar cada mati a caminar per la vora del mar. Moltes vegades a la tarda ens trobàvem tots els germans

Vam tenir molts dies de mar transparent i veiem oblades i altres peixos, així  directament, sense posar-nos les ulleres de mar.